Inicio » ENTREVISTAS »VISION DOCUMENTAL » Leyendo en este Momento:

“Línea 137”, de Lucía Vassallo; con las víctimas de violencia de género

Película documental Línea 137 Entrevista a Lucía Vassallo

Estreno en Argentina
En las últimas dos décadas se ha visibilizado mucho más un conflicto que ya existía en la sociedad y que es un escándalo de gran magnitud. Se trata de la violencia de género, un problema social mucho más grave de lo que desde la distancia del tema pueda parecer, y que incluye disfunciones extremas entre parejas y comportamientos xenófobos contra cualquier persona, no sólo por su género sino que también en base a su orientación o identidad sexual.
Con la colaboración de la escritora e investigadora Marta Dillon, la realizadora argentina Lucía Vassallo ha efectuado un minucioso seguimiento de uno de los servicios estatales que existen en la Nación para tratar de ayudar a las víctimas de estas agresiones.
“Línea 137” es un documental que recibe su nombre del número telefónico que las agredidas pueden marcar para recibir ayuda, información, consejos o actuaciones directas.

La directora ha querido buscar un modo alternativo de hacer foco sobre la violencia machista, tan alarmante como endémica en todo el mundo. El programa Las Víctimas contra Las Violencias es un servicio que mediante la línea gratuita 137 interviene directamente en conflictos de violencia machista, sexual e intrafamiliar en el ámbito de la ciudad de Buenos Aires, Chaco (Resistencia), y Misiones (Posadas, Garupá, El dorado y Oberá).

Aquí la cámara sigue a un grupo de asistentes sociales y psicólogas/os que protegen, socorren y acompañan a distintas mujeres que sufren violencia de género, en un país en el cual, en promedio, una mujer, una niña o una travesti es asesinada cada 23 horas. E igualmente, algunas veces cuando las trabajadoras sociales acuden a un domicilio particular se encuentran con el agresor, que en muchos de los casos está armado, motivo por el cual, siempre van acompañadas de un coche policial sin distintivo con agentes que visten de paisano.

Con demasiada frecuencia hay víctimas que tardan en identificar la violencia que emana de su pareja, pues “solo la reconocen cuando reciben golpes o ven desfigurada su cara en el espejo, pero nunca cuando la violencia es económica, cuando no se permite a una mujer manejar su dinero, cuando se la controla, o cuando se le dice que no vale para nada o que sin él no va a poder salir adelante”, comenta Lucía Vassallo a Cinestel.

– Seguiste al equipo de asistencia social durante casi un año. ¿Encontraste víctimas que por miedo no quieren denunciar?

Sí claro, por miedo a las represalias. Me acuerdo de haber filmado el caso de una señora mayor, de unos ochenta y pico de años, en un barrio bastante pijo de la capital porteña, a quien su hijo de más de 50 años, adicto al alcohol y a la cocaína, le pegaba bastantes veces, la trataba mal. Pero ella, cuando se escapa de la casa, va a la comisaría y los agentes llaman a la 137. Muchas veces las víctimas no conocen ni la 137 ni la 144, y por eso el llamado lo hacen o los médicos, o los policías, gente que están en las instituciones y que sí que conocen este servicio.

Cuando ya estábamos en la comisaría, esta mujer empieza a decir que prefiere hacer una denuncia civil que no penal, es decir, que empieza a entender las diferencias que implica las consecuencias de una y otra denuncia. Y después en el Chaco nos pasó al revés, pues allá las asistentes estaban ayudando a declarar a una mujer en la comisaría junto a un policía, -nosotros filmando la situación-, y en el medio de la declaración la mujer se arrepintió de hacer todo tipo de denuncias. Hacía 30 años que era golpeada por el marido y la que había llamado por teléfono era la hija de 15 años, que ya no soportaba más la situación familiar y estaba con nosotros en la comisaría, pero era difícil que ella tomara cargo de la denuncia porque se trataba de una menor.

Entonces la Línea 137 la llevó de nuevo a su casa, y hay una cosa que es muy importante, ellos son un servicio público y lo primero que enseñan es que la voz y la decisión, el deseo de la víctima, sea cual fuere, es prioritario en sus actuaciones, porque son personas cuya voluntad nunca antes se tuvo en cuenta. Pero cuando la subimos en un auto y la llevamos a su casa, en ese momento justamente su marido estaba llegando con una moto, y pese a que le pedimos que no se bajara, porque estaba volviendo al mismo lugar con el agresor, ella dijo que quería volver y volvió.

Realmente es muy difícil cortar con una dinámica de violencia. Yo creo que las trabajadoras sociales operan en situaciones muy graves y son como la punta del iceberg, porque cuando logran que se ponga la denuncia y salvar a la víctima en determinadas situaciones, recién ahí empieza el tratamiento de la perjudicada y esa persona necesita asistencia psicológica por mucho tiempo para conseguir cortar ese circuito.

– Optaste por ocultar el rostro de todas las mujeres víctimas que salen en la película. ¿Fue esa una decisión que ya tenías tomada desde el principio del proyecto?

Sí, el guion y la investigación es de la periodista Marta Dillon, y ya ella vino con esta propuesta, la cual yo ni lo dudé en ningún momento, primero porque quise que los protagonistas del documental fueran las personas que trabajan en la Línea 137 y, a través de ellos, entender estos casos y estas situaciones. Y por otro lado, a estas personas, en el momento en el que empiezan a pedir ayuda y comienzan a abordar causas judiciales, hay que preservarles la identidad y no se las puede identificar. Además, el hecho de que yo las haya filmado no rompe el círculo de la violencia y es muy peligroso que el agresor identifique que ellas están denunciando y están siendo parte de una película. Yo jamás pensé en que se las podía mostrar.

Película documental Línea 137 Entrevista a Lucía Vassallo

Lucía Vassallo, directora del documental “Línea 137”

– ¿Consideras que es importante que esta película la pueda ver el máximo número de gente para que tengan conocimiento de lo que ocurre en estos casos, tanto si conocen a alguien que lo ha padecido como si no?

Sí, primero queríamos visibilizar el trabajo de la Línea, que es incluso bastante desconocido en Argentina, además de si llega a lugares políticos para que empecemos a ver porqué no podemos destinar más dinero del Estado para que estos dispositivos se repliquen en todo el país.

Igualmente darle la voz a estas personas que se empiezan a animar a hablar, y es muy importante para que otras personas también lo puedan hacer. Esos fueron justamente los objetivos de la película.

– “Línea 137” también aborda un caso de violencia intrafamiliar en el que un hijo maltrata a sus padres ancianos habiendo recibido poderes para cobrar él la pensión de ambos. ¿La vejez sería otra vertiente del problema?

Lamentablemente la violencia no discrimina edad y ni siquiera clase social. Hemos asistido tanto a casos de gente de mucho dinero como de familias muy pobres, de todas las edades, con hijos, sin hijos,… estamos viviendo en una época y en un mundo muy peligroso y muy violento en el cual la violencia de género quizás es lo que más se replica, pero eso no significa que la agresión sea siempre nada más que hacia las mujeres o hacia las chicas jóvenes.

– ¿Y no crees que debería de haber un mayor énfasis en la educación de todos para que no se llegara a estos extremos?

Sí, yo creo que en muchos sentidos hay que barajar y dar de nuevo, aprender a ser respetuoso y no solo eso, sino a valorarse uno también. A mí me parece que un agresor que maltrata de esa manera, -y no soy psicóloga-, pienso que él no se debe de valorar mucho a sí mismo, porque sino cómo va a maltratar tanto a otro ser humano.

En cuanto a la violencia de género en particular, veo que hay cosas muy chicas como para ir trabajando desde los hogares. Por ejemplo, el reparto de las tareas domésticas debería de ser equitativo entre las personas que vivan en las casas. Ya ni siquiera digo entre hombres y mujeres, porque también puede haber familias de dos varones o de dos mujeres y familias con adolescentes a quienes se les debería de enseñar que nos tenemos que repartir entre todos las tareas del hogar. Es decir, empezar a cortar con ciertos mandatos donde ciertas personas de las sociedades eran las destinadas a tareas de cuidado hacia los niños, los ancianos… lo que se denomina la carga mental que se le destinaba generalmente a las mujeres para la organización de la casa.

– Y volviendo a las agresiones de carácter sexual, Argentina tiene pendiente a fecha de hoy, la aprobación de una ley del aborto. ¿Crees que su vigencia supondría un apoyo para las víctimas que quedan embarazadas?

Muchísima, piensa que en violencia sexual, cuando la víctima además de ser violada queda embarazada, teniendo en cuenta que en nuestro país el índice más alto de violaciones es intrafamiliar (tíos, padres, abuelos,…), si se despenaliza el aborto, esa mujer por lo menos va a tener el acceso a decidir si además de ser violada, ya sea por una persona que no conoce en la calle o por alguien de su familia, continúa o no con ese embarazo, con esa vida y con ese hijo. Me parece perfecto y yo estoy a favor de que se despenalice el aborto.

Es lo que siempre se le dice a la gente que no está a favor; no estamos obligando a la gente a abortar, estamos dándole el derecho a que lo decida, que no es lo mismo. Después cada uno verá qué es lo que pueda hacer, pero además de que pasaste por el horror de una violación, estar obligada a criar a tu hijo toda tu vida, me parece que es como una doble condena.

– “Línea 137” se estrena en un momento especial, nunca visto, de confinamiento, y esto se ha dicho que puede agravar estas situaciones de agresión. ¿Lo consideras tú también así?

Todavía no hay datos oficiales, pero ya se agravó ya que recién estaba hablando con los protagonistas del documental y me comentaban que algunos habían estado todo el día en el call center recibiendo las llamadas; eran las dos de la mañana y no se podían dormir porque me decían que no tenían suficientes patrulleros para enviar y para asistir a las personas; y se duplicó la cantidad de los llamados debido a que las personas están encerradas con sus propios agresores.

Reconociendo que no es normal que estemos encerrados en casa con nuestros seres queridos durante las 24 horas, imagínate si alguna de esas personas es violenta dentro de la casa. Igual tienes que convivir con ella 24 horas. Entonces se han agravado tanto esos problemas hasta el punto de que nuestro presidente de Argentina tuvo que sacar un permiso especial de circulación para mujeres en situación de violencia doméstica y para todo el colectivo LGTBI. Entonces ahora, durante el confinamiento, se pueden descargar el permiso y salir a la calle a pedir ayuda a la comisaría más cercana.

En este momento, el servicio está completamente sobrepasado. Y aparte porque en los últimos cuatro años del presidente anterior se estranguló mucho el programa, aun cuando es bastante caro para el Estado, son 24×7, teléfonos, autos y personas en comisarías haciendo guardias, asistiendo a personas. Pero como dice nuestro presidente actual, “más cara es la vida de la gente”. Esta es directamente una política de Estado.

Antes tenían más asistentes trabajando en La Línea y su organización estaba dividida entre lo que es la violencia familiar y la violencia sexual. Había unas personas que solamente atendían al teléfono y otras personas que solamente salían a terreno, porque no todos están capacitados para lo mismo y psicológicamente tampoco se animan a lo mismo.

Durante la época del gobierno anterior empezaron a hacer que todos hagan todo: atender el teléfono y salir a terreno. Muchas personas renunciaron porque de verdad hay que estar muy preparado para salir a la calle a trabajar. Cuando las personas renunciaron, como son puestos del Estado, no se renovaron y se quedaron menos operadores de la Línea 137 trabajando en la misma cantidad de casos. Entonces ahora están cada vez más cansados, además de que este trabajo ya de por sí es muy duro.Síguenos en Twitter color

 

©José Luis García/Cinestel.com

Película documental Línea 137 Entrevista a Lucía Vassallo

La información: lo primero para poder elegir

CINESTEL_WEB FUNDADA EN JULIO 2005

17 SOM CINEMA LLEIDA (2026)

El festival SOM CINEMA va arribar aquest mes a la ciutat de LLEIDA amb una programació de 57 pel·lícules, de les quals 31 a concurs i amb dues estrenes absolutes, el llargmetratge de ficció “Cos de Vidre”, de Marc Comabella, i el documental “Ángela”, del lleidatà David Casals-Roma.

La 17 edició del Festival de l’Audiovisual Català va tenir lloc del 21 al 25 d’octubre amb les clàssiques seccions oficials de Llargmetratges i Curts de Ficció, Llargmetratges i Curts Documentals i Som Secundària, i amb una dotació de 2.000 € per la pel·lícula de ficció guanyadora. Les pel·lícules de la secció oficial es van poder veure a l’Screenbox Lleida i també van programar projeccions gratuïtes al centre Ilerna i a la Sala d’Actes del Rectorat de la UdL.
(Web del festival)

FILMOTECA CATALUNYA_OCTUBRE 2026

Aquest mes d’octubre, en la FILMOTECA DE CATALUNYA tenim la possibilitat de veure el cicles Afins: Nasty Women, Paul Thomas Anderson, Els passos dobles: Àlex Brendemühl, Keisuke Kinoshita, Setmana del Cineclubisme, Filmoteca John Berger, Simone Bitton. Festival de Cinema Jueu i FilmoXica tardor: ‘Ballem, ballem!’, entre d’altres.

Afins: Nasty Women

En diàleg amb l’exposició Feminismes Fílmics: 1976-2026, aquest cicle que es desenvoluparà d’octubre a desembre proposa una constel·lació d’afinitats que fa dialogar aquestes pioneres de l’empoderament feminista, les Nasty Women, amb cineastes i artistes que, dècades més tard, continuen qüestionant regles, rols i imaginaris.
El cinema tot just començava i elles ja ho trencaven tot! Dones irreverents, malcarades i maldestres, boges, amants de la disfressa i el transvestisme, heroïnes que organitzen vagues, sabotegen les feines de casa i es neguen a comportar-se com cal, obstinades a dinamitar les normes del patriarcat a cops d’humor i caos.

El cos de pel·lícules mudes reunit i restaurat en el marc del projecte internacional Cinema’s First Nasty Women, és el punt de partida d’aquest programa, una eina de restitució històrica i una invocació de personatges femenins que han sabut transformar la irreverència en una forma de llibertat inesperada i contagiosa. El presentarà i inaugurarà, acompanyant la projecció de Filibus (Mario Roncoroni, 1915), Elif Rongen, conservadora de cinema mut a l’Eye Filmmuseum i cocuradora de Cinema’s First Nasty Women.

Les afinitats el mes d’octubre es concreten en la xerrada il·lustrada de Nuria Cancela ‘Ella és un ell!’ El transvestisme de les actrius, del cinema silent al clàssic, que explora les diferents tendències del transvestisme cinematogràfic: des de la tradició actoral shakespeariana fins al cinema clàssic, on les identitats de gènere dissidents eren sistemàticament censurades. També es podrà veure el film de John Cassavetes Una dona sota la influència amb la post-nasty woman Gena Rowlands.
(més informació)

Paul Thomas Anderson

El darrer triomfador dels Oscars amb One Battle After Another és una de les figures més inconfusibles i alhora imprevisibles del cinema nord-americà recent. Al llarg de tres dècades, ha bastit una obra fascinada pels vincles humans, la culpa i el desig en una Califòrnia travessada per les contradiccions i els fantasmes del somni americà. Amb una lucidesa excepcional retrata les tensions entre ambició, poder, fe i solitud i converteix els marges socials i emocionals del país en matèria cinematogràfica de primer ordre.

Anderson combina virtuosisme formal, intensitat emocional i un peculiar sentit de l’humor amb una rara capacitat per convertir personatges ferits en figures profundament humanes. Predicadors carismàtics, magnats del petroli, detectius fumats, revolucionaris exhausts, amants impossibles i ànimes perdudes poblen un imaginari inesgotable, que es reinventa amb cada pel·lícula i transita entre la comèdia romàntica, el melodrama coral, el noir paranoic i el gran fresc històric, sense perdre mai una veu absolutament reconeixible. (més informació)

Els passos dobles: Àlex Brendemühl

Amb una de les trajectòries més sòlides del nostre cinema i un ampli recorregut internacional, Àlex Brendemühl entén el seu ofici com un exercici de transformació constant. Ja sigui com a actor, director o guionista, afronta cada projecte com una oportunitat per reinventar-se en tant que creador polifacètic. Ens endinsem en l’univers d’un creador que, per sobre de tot, és també espectador i ha acceptat la proposta d’establir tres parelles de ball lligades a la seva filmografia.

Els films escollits per Brendemühl estableixen tres diàlegs que permeten resseguir algunes de les seves inquietuds com a creador. Yo i Liverpool comparteixen personatges desplaçats, silencis i una identitat que es construeix entre el misteri i l’estranyesa. La Trilogia de l’error conversa amb Stranger Than Paradise a través de la deriva, uns personatges que semblen buscar un lloc al món. Finalment, Wakolda i Mr. Klein confronten identitat, impostura i memòria històrica. Un joc d’ecos i correspondències que permet mirar l’obra de Brendemühl des d’una nova perspectiva.
(més informació)

Keisuke Kinoshita

De la mà de la Japan Foundation arriba un cicle per redescobrir un dels grans mestres del cinema nipó. Kinoshita va ser una de les grans figures del cinema japonès de postguerra i autor d’una de les filmografies més lliures i singulars de l’època. Guionista de la majoria de les seves pel·lícules, va explorar durant els anys quaranta i cinquanta registres tan diversos com la sàtira popular, el melodrama familiar o el relat antibel·licista. Amb tot, el seu cinema va mantenir sempre una mirada sensible i empàtica envers els més vulnerables, fet que li va valer el qualificatiu de “director del poble”.

Les seves pel·lícules van privilegiar personatges femenins complexos i combatius —sovint interpretats per una esplèndida Hideko Takamine—, així com protagonistes masculins tendres i fràgils, molt allunyats dels arquetips dominants de l’època. Aquest cicle reuneix els títols més emblemàtics de la seva filmografia, entre els quals destaquen Twenty-Four Eyes (1954) i The Ballad of Narayama (1958), restaurats i digitalitzats recentment, i continuarà el mes de novembre.
(més informació)

Filmoteca John Berger

Cicle que recorda aquest escriptor, artista i crític desaparegut fa deu anys en el centenari del seu naixement. El programa posa el focus en la dimensió audiovisual de Berger amb la xerrada il·lustrada John Berger des del cinema i la televisió a càrrec de Valentín Roma. Berger va escriure guions per a Alain Tanner i Timothy Neat, a més de codirigir films televisius amb Mike Dibb i Chris Lawrence, i la seva obra ha inspirat autors i cineastes com Tilda Swinton, Colin MacCabe i Christopher Roth, Maurice Failevic, Robert Kramer o Isabel Coixet.

Alguns d’ells formen part d’un programa que es completa amb una altra conferència il·lustrada: Temporalment benvinguts, a càrrec d’Enrique Fibla i Gerard Cañadas, una activació crítica de materials audiovisuals sobre l’emigració espanyola a Europa entre les dècades del 1950 i el 1970, conservats en diversos arxius. La sessió combina muntatge en directe de fragments fílmics amb la intervenció sobre materials gràfics i textuals del llibre Un séptimo hombre de Jean Mohr i John Berger. (més informació)

Setmana del Cineclubisme català

La Federació Catalana de Cineclubs ofereix una proposta que va més enllà de la projecció de pel·lícules, amb la presentació de films, debats i convidats com el cineasta francès Eugène Green, que rebrà el Premi Nunes Internacional d’enguany. Una celebració de la mirada crítica, de la passió compartida i del compromís amb una cultura participativa. La 13a edició de la Setmana del Cineclubisme Català arriba amb una programació que vol mostrar al públic de Barcelona el tarannà del moviment cineclubista com a espai viu de pensament, diàleg i comunitat. Una setmana per veure, escoltar i pensar el cinema des del col·lectiu.
(més informació)

Simone Bitton. Festival de Cinema Jueu

La Filmoteca acull enguany la retrospectiva del Festival de Cinema Jueu, dedicada a la documentalista francomarroquina Simone Bitton (Rabat, 1955). Amb una filmografia definida pel rigor formal i un profund compromís humà, el seu cinema crea un espai de trobada capaç de bastir ponts allà on la política aixeca fronteres, per tal de qüestionar els relats oficials amb la recerca de la memòria, la identitat i l’exili.

Aquest cicle aplega cinc títols fonamentals. Mahmoud Darwich et la terre comme la langue (1998) s’apropa al poeta palestí com a territori de resistència; Mur (2004) recorre el mur de separació israelianopalestí des d’una perspectiva humana; Rachel (2009) investiga la mort de l’activista Rachel Corrie; Ziyara (2021) retorna al Marroc per recuperar la memòria compartida entre jueus i musulmans, i Les mille et un jours du Hajj Edmond (2024) és una carta fílmica adreçada a l’escriptor jueu, marroquí i comunista Edmond Amran El Maleh.
(més informació)

EXPOSICIÓ
Feminismes fílmics: 1976-2026
A partir de la col·lecció de la Filmoteca de Catalunya
Fins al 29 de novembre

En ocasió del 50è aniversari de les Primeres Jornades Catalanes de la Dona, l’exposició revisa la influència que el moviment feminista ha exercit en el camp del cinema i la creació videogràfica en el context català. La mostra presenta remuntatges de fragments de pel·lícules, peces de videoart i reportatges televisius articulats entorn dels nou temes que es van debatre durant aquells dies –Treball, Barris, Família, Educació, Mitjans de comunicació, Política, Legislació, Ruralitat i Sexualitat–, i proposa una genealogia possible dels feminismes fílmics a Catalunya entre 1976 i l’actualitat.
Col·labora: España en libertad. 50 años.

A més del cicle Afins: Nasty Women, que hi dialoga, l’exposició tindrà com a activitats paral·leles destacades la visita comentada a càrrec de Marta Selva i Anna Solà, assessores de la mostra, parant especial atenció a les publicacions i referències a festivals, programes de cinema, entitats, distribuïdores, arxius i altres iniciatives que han estat cabdals en el context català, estatal i internacional en la intersecció dels feminismes amb la pràctica, la difusió i la recepció de les creacions audiovisuals fetes per dones. I la Biblioteca del Cinema acollirà la sessió Genealogies de la crítica feminista per parlar de les relacions entre crítica feminista i crítica cinematogràfica dels feminismes dels anys 70 a partir de la publicació Vindicación Feminista (1976-1979). Amb Maria Adell, crítica de cinema, docent i investigadora, i Annalisa Mirizio, docent i investigadora. (més informació)

I també…

Les assessores de l’exposició Feminismes fílmics també presentaran la sessió inaugural de l’Aula de Cinema 2026/2027, una mirada panoràmica sobre les diverses perspectives que el feminisme ha obert en la creació cinematogràfica des dels primers moments de la història del cinema, tot introduint-hi línies disruptives que estan transformant els seus dispositius narratius. (enllaç)

Celebrem el Dia Mundial del Patrimoni Audiovisual amb dues projeccions especials que posen en valor la col·lecció fílmica conservada al Centre de Conservació i Restauració de la Filmoteca de Catalunya: Soplo de esplendor, de Carlos Benpar, i Voluntad que vence, film excepcional del cinema mut barceloní, dirigit per Salvador Castelló, operador, director i productor actiu en algunes de les principals companyies del cinema català dels anys deu. La restauració que es presenta s’ha dut a terme en col·laboració amb la Cinémathèque Française a partir dels materials conservats per aquesta institució. (enllaç)

La digitalització del mes dins de Visibilitzem el cinema català és Aurora Corominas: ficcions fora de camp, un recull de peces d’una de les creadores que van transitar amb naturalitat entre el cinema, el vídeo, la televisió i la recerca audiovisual. Realitzadora i professora de Comunicació Audiovisual a la Universitat Pompeu Fabra, la seva trajectòria combina la pràctica professional amb una mirada atenta als llenguatges de la imatge i a les formes híbrides de la creació contemporània. (enllaç)

Gonzalo Suárez: Goya d’Honor 2026. El cineasta va rebre el gran guardó honorífic del cinema espanyol a Barcelona, la ciutat on va dirigir les seves primeres pel·lícules. Una sessió recorda aquest reconeixement amb la presència de Suárez, que presentarà un dels seus films més celebrats, Epílogo. (enllaç)

La restauració del mes és Tasio de Montxo Armendáriz, film de 1984 que s’ha consolidat com una obra de referència del cinema espanyol contemporani: una oda tendra, i alhora dura, a la dignitat de les formes de vida rurals. La seva recent restauració, impulsada per la Filmoteca Vasca i realitzada als laboratoris de L’Immagine Ritrovata, va presentar-se a l’edició del 2024 del Festival de Cannes. A la Filmoteca la van presentar el mateix Armendáriz i Joxean Fernández, director de la Filmoteca Vasca. (enllaç)

CIRCUIT ESTABLE DE CINEMA CATALÀ

Cicle Gaudí 2016 - Circuit estable de cinema català
Cicle Gaudí 2016 - Circuit estable de cinema català

SYLVETTE BAUDROT-OFICIO DE SCRIPT

Sylvette Baudrot 260

SOM CINEMA: PREMIAT “ELS MALS NOMS”

26 octubre 2026 – “Els mals noms”, film dirigit per Marc Ortiz, va obtenir el premi al Millor Llargmetratge de Ficció en la 17a edició del festival Som Cinema de Lleida, mentre que guardó al millor el curt de ficció fou per Irrelevante, dirigit pel lleidatà Joel Munu. Igualment, el Jurat va decidir atorgar una Menció Especial al curt de ficció “Cremada”, dirigit per Arianna Giménez. El Premi del Jurat va ser pel llargmetratge “La carn”, dirigit per Joan Porcel. El premi al Millor Curtmetratge Documental va recaure en “Deprisa, deprisa”, dirigit per Clàudia García de Mateos, i el corresponent al Millor Llargmetratge Documental va ser per “L’Odissea del vell marí”, de Marta Hierro i Núria Abad, amb una Menció Especial del Jurat al documental El vol de la cigonya, realitzat per Soumaya Hidalgo Djadhou i Berta Vicente Salas.

Quant als guardons de la secció Som Secundària, el curt “Retorn al passat”, de l’INS La Serra de Mollerussa fou reconegut com el Millor Curtmetratge Som Secundària en la categoria ESO, mentre que el curt Una animació viva, de l’INS Caparrella de Lleida, es va emportar el premi al Millor Curtmetratge Som Secundària en la categoria Batxillerat-CFGS).

La cloenda del festival va tenir lloc a l’Screenbox Lleida, amb el lliurament de premis i els parlaments, la projecció dels curts elaborats pels alumnes de l’Institut Caparrella de Lleida i la projecció del curt “Patrimoni emocional”, de Martina Simarro, guanyador del Palma Produccions Pro 2026, concurs promogut per l’Ajuntament de Lleida.

UN SOMCINEMA AMB SPAIN IS NOT DIFFERENT

26 octubre 2026 – El cineasta, productor i activista social valencià Samuel Sebastián va presentar al Festival Som Cinema de Lleida “Spain is not diferent”, un impactant llargmetratge centrat en el periple d’una dona africana que fuig d’un marit violent i arriba a la costa espanyola en pastera sense diners ni contactes, i que només parla el seu idioma nadiu. El film, que Sebastián qualifica de “pessimista” però que busca la reflexió de l’espectador, toca temes com la dificultat d’adaptació de les persones migrants sense recursos, el rebuig i la indiferència de la societat que les hauria d’acollir i la violència masclista.

Contraposant l’alegria de la festa -la història transcorre durant les Falles de València- amb l’angoixa d’una jove que no té diners ni per menjar i amb el hàndicap afegit de l’abisme idiomàtic, el director retrata una societat espanyola que, contràriament al lema de promoció turística franquista Spain is diferent, “no és en absolut diferent a la de qualsevol altre país on cada cop més prevalen els valors de la dreta”. Amb un blanc i negre i una música poderosa que potencien la vessant dramàtica, el llargmetratge juga amb paradoxes com una solidaritat circumscrita a personatges marginats -l’única persona que ajuda la protagonista és una prostituta llatina que viu al carrer- i amb el contrapunt entre els ninots de les falles i el periple de la noia africana.

SOM CINEMA: “BÈSTIA”, DE HELENA GARZA

22 octubre 2026 – El Festival Som Cinema de Lleida ha projectat el documental “Bèstia”, amb la presència de la directora, Helena Garza.
El film fa un seguiment de tres caçadors catalans que naveguen per la tensió entre la masculinitat rural tradicional i la mentalitat urbana moderna. Garza ha explicat que el film “vol qüestionar el arquetip clàssic de la figura del caçador, sense blanquejar aquesta activitat ni criticar-la, només vull mostrar les dues cares de la moneda, els contrastos i contradiccions d’una figura que sempre ha estat qüestionada”. La jove directora explica que “en una època on la bretxa entre el camp i la ciutat és cada vegada més gran, Bèstia vol ser un pont entre el món rural i el pensament urbanita”.

La directora, que va conviure amb els tres protagonistes durant dues temporades de caça, matisa que no pretenia posicionar-se sobre el tema de la caça, “simplement he volgut materialitzar en una pel·lícula el que jo he vist i el que jo he sentit”. El film “és de fet un treball de final de grau que va néixer com un curt i que amb ajuda d’una productora i la col·laboració d’una amiga va anar creixent i es va convertir en el llarg que hem pogut veure avui”. El primer llargmetratge de Garza, especialitzada en fotoreportatges de viatges, es projectarà més endavant en el 3cat i possiblement en altres plataformes audiovisuals.

CINEMA CATALÀ: DEU ANYS DEL CICLE GAUDÍ

21 octubre 2026 – En els seus primers deu anys d’història, el Cicle Gaudí s’ha consolidat com la principal xarxa d’exhibició estable de cinema català i ha facilitat l’accés a una cinematografia que sovint té dificultats per arribar fora de les grans ciutats. Des de la seva posada en marxa el 2016, el projecte ha anat ampliant progressivament la seva implantació territorial i ha estat present en 143 sales, amb 137 actualment. També ha impulsat la internacionalització al llarg de la dècada amb onze seus a Europa, Amèrica i el Nord d’Àfrica.

Aquesta vocació territorial ha estat des del principi un dels trets distintius del Cicle Gaudí, que ha construït una xarxa sòlida i ha contribuït a mantenir una programació regular de cinema català més enllà dels circuits d’exhibició habituals. Al llarg d’aquests deu anys, el circuit haurà programat 104 pel·lícules catalanes, amb una recaptació acumulada de 1.052.000 euros, que reverteix sobre les entitats locals. L’audiència en el període supera els 322.000 espectadors, amb una mitjana de 39 assistents per sessió. En el cas de les sales comercials, la mitjana per títol català se situa en 18 espectadors per sessió.

La celebració del desè aniversari del Cicle tindrà un dels seus moments més destacats aquest dijous 22 d’octubre al Teatre El Casino de Rubí, amb un acte commemoratiu que començarà a les 19.00 h i que retrà homenatge a les onze sales pioneres que, una dècada després de l’inici del projecte, continuen formant part de la xarxa a Berga, Cardedeu, Calella, Cardona, Esparreguera, Gelida, Igualada, Rubí, Sant Adrià de Besòs, Torelló i Vilanova i la Geltrú. “Aquest desè aniversari el volem celebrar amb les sales que ens han acompanyat des del primer dia, però també com una manera de reivindicar i posar en valor la tasca, l’esforç i la voluntat de totes les persones i poblacions que treballen per fer arribar el cinema català al públic, més enllà de les grans ciutats i de les nostres fronteres”, explica Judith Colell, presidenta de l’Acadèmia. La commemoració inclourà la projecció de Balandrau, vent salvatge, programada dins del Cicle Gaudí a Rubí.

FESTIVAL DE CINEMA JUEU: SIMONE BITTON

13 octubre 2026 – Durant segles, l’Orient Mitjà, el Nord d’Àfrica i la Mediterrània van ser espais d’una coexistència complexa i fèrtil entre jueus i àrabs, que compartien llengua, tradicions i imaginaris comuns. Per a jueus i musulmans, l’àrab era un territori de pensament i d’experiència compartida, on es forjaven vincles que transcendien tota identitat excloent.

El segle XX va fracturar aquesta realitat: la colonització europea i la consolidació dels estats-nació moderns hi van imposar noves fronteres, substituint la complexitat d’aquests mons compartits per la lògica de les identitats homogènies, amb desplaçaments forçosos i memòries ferides que encara marquen el present.

El Festival de Cinema Jueu proposa des de la Filmoteca de Catalunya una reflexió sobre aquesta història fragmentada. A través del documental, l’arxiu, el testimoni i la ficció, les pel·lícules seleccionades ressegueixen els rastres d’una coexistència esborrada i qüestionen els relats oficials de la separació.

Aquest cicle aplega cinc títols fonamentals. “Mahmoud Darwich et la terre comme la langue” (1998) s’apropa al poeta palestí com a territori de resistència; “Mur” (2004) recorre el mur de separació israelianopalestí des d’una perspectiva humana; “Rachel” (2009) investiga la mort de l’activista Rachel Corrie; “Ziyara” (2021) retorna al Marroc per recuperar la memòria compartida entre jueus i musulmans, i “Les mille et un jours du Hajj Edmond” (2024) és una carta fílmica adreçada a l’escriptor jueu, marroquí i comunista Edmond Amran El Maleh.

Al centre del recorregut hi ha l’obra de Simone Bitton (Rabat, 1955), cineasta nascuda al Marroc i defensora d’una identitat judeo-àrab que resisteix les categories nacionals excloents. La seva filmografia és una investigació constant sobre la memòria, l’exili i la pertinença: un espai de trobada capaç de bastir ponts allà on la política aixeca fronteres, per tal de qüestionar els relats oficials. (més informació)

PELÍCULA DE MARIANO LLINÁS EN LA SEMINCI

15 septiembre 2026 – El cineasta argentino Mariano Lllinás competirá en la Sección Tiempo de Historia de la SEMINCI de Valladolid, al final de octubre, con su nueva película sobre Borges.

En una nota de prensa, desde el festival cuentan lo siguiente: “La película de Mariano Llinás parte de una paradoja fascinante: cuanto más intenta acercarse a Borges, más imposible resulta abarcarlo. “Biografía de Jorge Luis Borges” reúne manuscritos, objetos, lugares, libros y episodios de la vida del escritor, pero cada hallazgo abre una nueva historia y conduce hacia otro lugar. En vez de encerrar a Borges en una semblanza al uso, Llinás vuelve a poner en circulación sus mundos y convierte su película en una aventura laberíntica que parece no tener final”.

A partir de la colección de objetos de la Fundación ISLAA, el director Mariano Llinás emprende un monumental viaje documental de 330 minutos dedicado a la vida de Jorge Luis Borges.

Construida como una minuciosa investigación detectivesca y un diario de viajes, la película examina manuscritos, cartas, dibujos de la infancia y correcciones del escritor. Acompañado por el especialista Ernesto Montequin, Llinás recorre geografías fundamentales para el autor como Ginebra, Cambridge, Reikiavik y Nueva York. La narración en voz en off guía la travesía rastreando las huellas físicas y personales que el célebre autor dejó en cada documento y lugar.

A lo largo de sus tres partes, la obra analiza la evolución literaria de Borges, conectando de forma sutil sus textos con su experiencia vital. La cinta no elude las zonas más complejas e incómodas de la trayectoria del escritor, abordando abiertamente su visión política y sus polémicas.

Fiel al espíritu borgeano, el relato se nutre de digresiones, referencias fantásticas, pasajes de la literatura universal y reflexiones sobre la creación. Un colosal retrato cinematográfico que demuestra cómo la propia vida de Borges se entrelaza con las tramas y mitologías que él mismo concibió.

BIARRITZ: PREMIERE FILM DE PABLO CÉSAR

14 septiembre 2026 – ROMANCE DE LA LUNA NEGRA, el nuevo largometraje del director argentino Pablo César, tendrá su Première Mundial el próximo 28 de septiembre a las 20:15 h en el Théâtre du Casino de Biarritz, como parte de la 35ª edición del Festival Biarritz Amérique Latine.

Rodada hace apenas unos meses en distintas localizaciones del País Vasco e íntegramente en película fotoquímica de 35 mm, ROMANCE DE LA LUNA NEGRA está protagonizada por Luz Castillo, quien tenía 90 años durante el rodaje y asume aquí por segunda vez el papel protagónico de un largometraje de ficción.

En la película, Castillo interpreta a Clara, una mujer de 90 años que vive sola en el País Vasco y cuya vida se ve alterada por la aparición de un misterioso vecino. A partir de ese encuentro, figuras provenientes de la memoria, la filosofía y el amor comienzan a reaparecer en su camino. Entre lo cotidiano y lo fantástico, Clara se interna en un territorio en el que los recuerdos adquieren cuerpo y el tiempo parece quedar suspendido.

La película propone un viaje íntimo alrededor de la vejez, la ausencia, la memoria y la posibilidad de reencontrar aquello que parecía perdido para siempre. En ese universo, figuras como José Ortega y Gasset, Miguel de Unamuno y Gustavo Adolfo Bécquer irrumpen no como explicaciones, sino como presencias que acompañan el recorrido interior de Clara.

La elección de Biarritz posee, además, un significado especial para la relación entre la actriz, el director y el festival: fue allí donde comenzó, dos años atrás, el recorrido internacional deDespués del final, la película que marcó el sorprendente debut cinematográfico de Castillo.

La Sección Oficial del reconocido festival francés también incluye algunas películas argentinas. En la categoría de largometrajes de ficción compiten CAMINERA (2025), dirigida por Federico Pozzi y HANGAR ROJO (2026) (Chile – Italia – Argentina), dirigida por Juan Pablo Sallato.

En documentales están programados DICIEMBRE (2025) (Uruguay – Argentina), dirigido por Lucas Gallo, y LOS VENCEDORES (2026), dirigido por Pablo Aparo.

Y en la sección de Cortometrajes se proyectan los filmes argentinos LA HORA DE IRSE (2026), dirigido por Renzo Cozza, y PARA LOS CONTRINCANTES»* (2026), (Chile – México – Reino Unido), dirigido por el argentino Federico Luis y ganador de la Palma de Oro en Cannes.

MURIÓ EL CINEASTA EDUARDO CALCAGNO

2 septiembre 2026 – Falleció en Buenos Aires a los 85 años de edad el reconocido cineasta y crítico de cine Eduardo Calgagno. Nacido en la capital argentina en 1941 e hijo del notable crítico Raimundo Calcagno, Eduardo inició su propio camino en la década de 1960 ejerciendo la crítica de cine en diversos medios gráficos, radiales y televisivos.

Pero pronto comenzó a fraguar proyectos concretos para el cine como director. Tras algunos cortometrajes, Calcagno se atrevió a probar suerte en el largometraje, asumiendo la dirección de “Fuiste mía un verano” (1969), donde se propuso unir el cine de autor con la fórmula comercial de llevar a un cantante popular a las pantallas, nada menos que Leonardo Favio.

A partir de ahí rodó más historias, como puede ser “Los Enemigos” (1983), “Te amo” (1986), y otra de sus más reconocidas: “El Censor” (1995), protagonizada por su actor fetiche, el talentoso y carismático Ulises Dumont. Una de las miradas más incisivas sobre la maquinaria cultural de la censura.

En 1999 estrena “Yepeto”, acaso su mejor película y también, por qué no escribirlo, la de Ulises Dumont. Con guión de Roberto Tito Cossa, cuenta la historia de un triángulo “amoroso” entre un atleta, una alumna de facultad y su profesor. Tanto Dumont, como Calcagno y Cossa, fueron galardonados en varios festivales por este filme.

Entre sus otros filmes, destacaremos que en 2007 Eduardo Calcagno realiza “El salto de Cristian”, también con muchos actores conocidos. Y en 2014 estrena “Ulises, un alma desbordada”, un documental homenaje a su gran amigo Ulises Dumont, una amistad de toda la vida la de ambos.

A este señor venido desde Claromecó a Buenos Aires, donde vivía muy cerquita de la 9 de Julio, tuvimos desde Cinestel la satisfacción de conocerlo, tanto triunfando en la Mostra de Lleida con “Yepeto”, como más adelante en el transcurso de sus años formando parte de las tutorías de los proyectos que se presentaban en el Concurso Historias Breves del INCAA. Su impronta, amabilidad y, sobre todo, su sentido del humor, dejaron huella entre muchos de nosotros.

LOS INVENTORES DEL CINEMATÓGRAFO

Cinematógrafo LumièreEl cine es una invención sin ningún futuro. (…)
Nuestro invento no es para venderlo. Puede ser explotado algún tiempo como curiosidad científica, pero no tiene ningún interés comercial. *Antoine Lumière

BILLY WILDER Y LOS FRACASOS EN EL CINE

Billy WilderPor lo general, cuando una película no funciona, uno dice que se adelantó a su tiempo, o que se estrenó demasiado cerca de la Navidad, o que era justo después de la Navidad y la gente se había gastado el dinero en regalos, o que fue un fracaso porque hacía muy buen tiempo y la gente se fue a la playa, o porque llovía y la gente se quedó en casa.
*Billy Wilder, director y guionista austriaco.

POR QUÉ FILMA GARCÍA AGRAZ

José Luis García AgrazFilmo porque el cine, antes que nada, nos seduce al revelarnos lo más secreto de nosotros mismos; porque es el espacio donde podemos palpar nuestras inquietudes con mayor autenticidad, porque es el tiempo en el que esperamos que un milagro se produzca.
José Luis García Agraz, cineasta mexicano.