Inicio » ENTREVISTAS »MOSAICO DEL CINE LATINOAMERICANO » Leyendo en este Momento:

«Ricardo Bär» de Nele Wohlatz y Gerardo Naumann; actos de fe

Estreno en Buenos Aires.
Ambos realizadores son de ascendencia alemana y en esta película de ficción evidencian su interés por distintas colonias de descendientes de alemanes en la provincia argentina de Misiones. Nele Wohlatz y Gerardo Naumann abordan cómo es la vida de uno de ellos, Ricardo Bär, un hijo de chacareros que tiene el futuro asegurado porque va a heredar la chacra (casa de campo) paterna pero, inconforme con ese destino, se rebela porque quiere ser pastor religioso de su comunidad protestante. La película le ofrece ayuda y le consigue una beca para estudiar en Buenos Aires y tiene que decidir si acepta.

Mientras filman su vida, él decide si admite la beca con el añadido de que tendría que trasladar provisionalmente su residencia a la capital. Por el momento, la película da inicio a un viaje iniciático en el que lo vemos poner un lechón de cabeza dentro de una bolsa; cortar bastones para los pastores del pesebre viviente de la iglesia en el que él mismo hace el papel de pastor; practicar un sermón en su clase de retórica; cortar mandioca para las vacas mientras recita textos bíblicos; mirar una película con Mel Gibson; o tratar de caminar sobre el agua de una pileta en un campamento de jóvenes cristianos.

«Ricardo Bär» se pasó en el BAFICI y en el FIDMarseille de Francia y cuenta con la ventaja de que, además de que Nele nació en Alemania, Gerardo es también descendiente de alemanes y un tío suyo emigró a esa zona, por lo que pudo proporcionarle datos previos muy importantes. A partir de este factor es cuando a los dos directores les surge la curiosidad por conocer más de algo sobre lo que los de fuera del lugar sabemos muy poco, y marchan hacia Oberá para iniciar un periplo que les conduce hasta Colonia Aurora. Fascinados por lo singular del lugar, es cuando se proponen plasmar en una película alguna representación del pesebre viviente que ahí han visto. Durante la obra conocen a Ricardo, uno de los actores, que es alguien que reúne muchos de los valores que se describen en los habitantes de la localidad y que estaba rondando la idea de estudiar para pastor.

El filme refleja en paralelo el proceso en el que Ricardo se sigue preparando y meditando sobre lo que le conviene hacer respecto a la propuesta. Sea una cosa u otra, lo cierto es que estamos empezando a ver un espejo en el que está reflejado Ricardo Bär y algunos detalles importantes sobre las relaciones entre su familia y las personas de su comunidad.
Nele Wohlatz responde a las preguntas de Cinestel:

– Ricardo actúa muy bien frente a la cámara. ¿Hubo algunas directrices previas o todo surgió de manera espontánea como si sintieran la necesidad de irse familiarizando entre ustedes?

La película está basada en el pesebre viviente que los jóvenes de la iglesia bautista representan en la noche buena en la iglesia. La zona donde filmamos está poblada por campesinos con pequeñas parcelas que trabajan casi para subsistencia, con toda la familia. La iglesia es el único lugar donde se actúa, donde toman distancia de la realidad más inmediata.

Ver el pesebre viviente en la iglesia tiene una particularidad que nos interesa mucho: los creyentes ven ahí una suerte de teatro documental, una obra que rehace un evento real que pasó más o menos así (el nacimiento de Jesús), mientras que nosotros que somos ateos vemos una obra de teatro de ficción. Esa paradoja nos asombró y de ahí partió la idea de hacer esta película. Queríamos generar una sensación parecida a la que tuvimos cuando vimos el pesebre: que el espectador no sepa bien que es armado y que es documental, que es verdad y que es ficción.
Por eso, en la película los de la comunidad actúan de ellos mismos, en el modo de actuación que conocen de la iglesia, y la película juega con los niveles de realidad, mezcla ficción y documental.

De Ricardo, nos gustó de entrada su manera de actuar, ni le teníamos que dirigir mucho. El trabajo entre toma y toma era sobre todo armar el dialogo.

– ¿Por qué prefirieron alternar distintas voces en off a lo largo del montaje definitivo?

Para poder realizar la película, tuvimos que negociar con la comunidad. ¿Quiénes eran las dos partes que negociaron ahí? La iglesia y una producción de cine independiente, pero también el campo y la ciudad que en Argentina están históricamente divididos, o gente que trabaja la tierra y gente que trabaja intelectualmente. En todo caso, es un encuentro entre dos partes con potencial de conflicto. Muchas veces, ese tipo de negociaciones pasan previas a un rodaje documental, pero en el producto final no se las ve. Para nosotros, incluir esas negociaciones en la película, fue una necesidad ética.
Las voces que se escuchan son de nosotros dos -los dos directores de la película- y éramos nosotros quienes teníamos que contar esa parte de la historia.

– Ricardo en ningún momento se refiere a formar una familia porque parece que antepone su vocación religiosa a todo lo demás. ¿Es así?

Ricardo es una persona que no le sigue a los estereotipos, que tiene su propia visión acerca del mundo. En el campo, es bien visto casarse temprano y tener los primeros hijos a una edad muy joven, pero él es muy curioso, quiere también experimentar otras cosas, por ejemplo actuar en una película, ver la ciudad, estudiar… Es una persona fascinante y divertida, un poco como un niño encerrado en el cuerpo de un adulto.

Pero sí, más adelante quiere tener su propia familia (eso no está en contra de su vocación religiosa), pero en el momento en el que estábamos filmando, estaba enfocado en sus estudios para primero poder empezar a trabajar como pastor.

– ¿El hecho de que Gerardo tuviera un tío alemán pastor luterano que se fue a vivir a Misiones, le ha proporcionado pistas previas sobre el modo de entender la vida de estas comunidades o, por el contrario, le ha sorprendido algunas cosas que ha visto?

Los dos reconocimos una fuerte ética protestante en la vida de las personas en esa zona de Misiones, con la que estamos familiarizados por nuestros antepasados. Más allá de la cuestión de si uno es religioso y va a la iglesia o no, el fondo protestante se muestra por ejemplo en el rol que el trabajo juega en la vida de cada uno y eso lo compartimos con la comunidad.
Después, ellos son descendientes de inmigrantes alemanes muy diferentes a nuestros antepasados, muchas veces de colonias alemanas en la Rusia del siglo XIX, los así llamados «alemanes del Volga», o campesinos sin tierras propias que llegaron a Argentina y Brasil con muy pocos recursos.

– El cristianismo tiene un concepto poético de la vida que tiene que ver con la representación y la penitencia para que sus adeptos se sientan motivados en la vida, pero hasta donde ustedes han sabido, ¿creen que las diferentes congregaciones que puedan haber en la zona tienen distintos pareceres sobre cómo llegar a salvar su alma después de la muerte? ¿Cómo se relacionan? ¿Viven aislados entre ellos?

Misiones es una provincia muy especial en la Argentina, un lugar fronterizo. Es selvática y con un clima tropical pero llena de descendientes de inmigrantes europeos, blancos. Está culturalmente influida por Brasil por un lado de la frontera y Paraguay por el otro. Los espectadores de la película en Buenos Aires reaccionaron con mucho asombro al ver esas personas que también son argentinos: campesinos con caras alemanas que cantan canciones de hace dos siglos, jóvenes que hablan portugués o «portuñol», gente blanca y rubia que trabaja la tierra. Es interesante filmar en un lugar donde la identidad es más borrosa; desde los bordes se entiende el centro.

La gran cantidad de congregaciones es un aspecto más en esa identidad borrosa misionera. Hay muchas, en su mayoría de la rama protestante del cristianismo. Todo el tiempo las congregaciones y sectas misioneras como los testigos de jehova (que también aparecen en la película) abren nuevos templos y hasta compiten un poco por los miembros. En Colonia Aurora, el pueblo donde filmamos, había por lo menos 10 templos de diferentes congregaciones de las cuales una sola es católica. Pero no hicimos un estudio sobre las diferentes congregaciones. Trabajamos con la comunidad bautista y se puede decir que ellos se relacionan bastante entre sí, son familias que se conocen hace mucho, que tienen confianza y trabajan entre ellos, pero no se aíslan de manera artificiosa.

©José Luis García/Cinestel.comRicardo Bär Nele Wohlatz y Gerardo Naumann

La información: lo primero para poder elegir

CINESTEL.COM/ FUNDADA EN JULIO 2005

FILMOTECA CATALUNYA: SETEMBRE 2023

Carta blanca a Enrique Vila-Matas

Una finestra oberta a la cinefília de l’escriptor, que abraça tant el cinema modern d’autor com el clàssic, de John Ford a Bertolucci, Wim Wenders, Béla Tarr o David Cronenberg. Vila-Matas ha trobat en el setè art una font inesgotable de referències i d’inspiració i una eina creativa per explorar noves formes narratives. De fet, Vila-Matas va iniciar la seva carrera d’escriptor com a crític i periodista cinematogràfic a la revista Fotogramas, on les seves famoses entrevistes inventades i les crítiques de films mai vistos ja mostren la seva enorme capacitat de fabular i de difuminar els límits entre ficció i realitat, entre veritat i mentida, que caracteritza la seva obra literària. (més informació)

Xile, 50 anys del cop d’estat

L’11 de setembre de 1973 una facció deslleial de l’exèrcit xilè posava fi al govern d’unitat popular i la vida del seu president, Salvador Allende. La Filmoteca recorda aquest aniversari amb la complicitat del Memorial Democràtic, recuperant algunes pel·lícules clau rodades dins i fora de Xile durant els anys de dictadura i altres de contemporànies que es confronten amb les conseqüències i la memòria del període, a més d’una referència directa a les revoltes del 2019 i la situació actual del país. La programació l’obrirà dilluns 4 de setembre la cineasta xilena Carmen Castillo, que presentarà el seu documental La flaca Alejandra, on es mostren els efectes de la repressió brutal de la dictadura de Pinochet.
(més informació)

Edward Yang

Una oportunitat única per acostar-se a la filmografia d’un cineasta tan important com desconegut. Yang va ser capdavanter del Nou Cinema de Taiwan, al qual també pertanyen Hou Hsiao-hsien, Tsai Ming-liang o Ang Lee, un corrent cinematogràfic realista sorgit com a resposta a la censura i les restriccions governamentals i caracteritzat per la representació de la vida quotidiana i l’exploració de temes socials i polítics. La seva prematura mort, després de ser premiat al Festival de Cannes per Yi Yi, va limitar extraordinàriament la difusió de la seva obra a Occident. Chen Pin-cuan, exdirector del Taiwan Film Institute, presenta la retrospectiva el 12 de setembre. (més informació)

Papà Godard

El tercer i últim bloc de l’homenatge que aquest any dedica la Filmoteca a Jean-Luc Godard té com a protagonistes els seus hereus. N’hi ha molts, però es poden sintetitzar en els membres del Jurat de la Mostra de Venècia que, el 1983, van atorgar el Lleó d’Or a Prénom Carmen, com a reconeixement a la seva influència. El president d’aquell Jurat era Bernardo Bertolucci i Partner és el seu film més esquizofrènicament godardià. Entre els seus còmplices hi havia l’alemany Peter Handke o el suís Alain Tanner, i la seva ascendència també creua l’Atlàntic amb focus al Brasil de Leon Hirszman i el Cinema Novo, mentre que als Estats Units la sintonia amb Five Easy Pieces, de Bob Rafelson, és total. L’esperit del cineasta francès s’identifica també en altres components asiàtics d’aquell Jurat: el japonès Nagisha Oshima i el bengalí Mrinal Sen. (més informació)

Elles tenien i tenen la paraula

Setembre continua amb un gran protagonisme de les dones cineastes, després de l’extens cicle que aquest estiu aplega l’obra d’actrius que han fet el salt a l’altra banda de la càmera, i que encara incorpora l’obra d’actrius-directores del país com Sílvia Munt i Mireia Ros, de muses bergmanianes o de Jeanne Moreau.
(més informació)

Valeria Bruni Tedeschi

Una de les millors actrius de la seva generació que té també una sòlida filmografia com a directora, on difumina la frontera entre vida i art i, a la manera d’un diari íntim escrit per capítols, parla, sense cap reserva ni pudor, d’ella mateixa, de la seva feina, de la gent que l’envolta, de les seves experiències vitals i, sobretot, dels seus sentiments. Enceta el programa el seu darrer film Les Amandiers (La gran juventud), sobre els records a la prestigiosa escola de teatre de Patrice Chéreau a finals dels vuitanta.
(més informació)

Preestrena de ‘Creatura’, d’Elena Martín Gimeno

Després de veure el que va ser els seu debut com a directora, Júlia ist (2017), podrem descobrir aquest film sobre el desig sexual femení i la connexió amb el propi cos que va guanyar el premi al millor film europeu en la Quinzena de Cineastes del darrer festival de Cannes.
(més informació)

Focus Emma Cohen
A més de la seva faceta com a directora de curts i com a actriu a les ordres del que va ser la seva parella, Fernando Fernán Gómez, podrem veure el documental que els va dedicar la neta de l’actor i director Helena de Llanos, Viaje a alguna parte (2021), farcit de records.
(més informació)

La pionera Lois Weber

La Filmoteca reprèn el cicle transversal Elles tenien la paraula. Dones guionistes en el Hollywood silent amb un dels noms propis més importants i influents. Guionista, actriu i també directora (la primera a signar un llargmetratge), Weber és autora d’una obra de fort contingut social i compromesa amb els més desafavorits. (més informació)

Érik Bullot. Exposició: Cinema paper
“Per què realitzar una obra quan és tan bonic somniar-la?”
(Il Decameron, Pier Paolo Pasolini)

Somniar una pel·lícula. Imaginar-la al marge del seu cos original, desvinculada de la tecnologia pròpia i dispositius acostumats. Cinema paper, cinema paraula, cinema per altres mitjans, cinema expandit, cinema virtual. Fa molts anys que Érik Bullot interroga les transformacions d’un art inestable i en constant metamorfosi, de les joguines òptiques al canvi radical que ha significat l’establiment definitiu del digital. Què és, avui, el cinema?

Bullot actualitza la hipòtesi d’un cinema vivent o desmaterialitzat a través d’un relat poètic i una investigació rigorosament documentada d’algunes de les obsessions o quimeres que el cinema ha deixat enrere.

L’exposició centrarà el segon volum de la sèrie de publicacionsApunts de cinema, assaig en vint-i-quatre fragments que conjuga un exercici especulatiu amb la recerca erudita. La inauguració serà el dijous 28 de setembre a les 19.00 h a la Sala Laya amb la conferència performativa d’Érik Bullot Cinema imaginari.
(més informació)

Musicals a FilmoXica

El cicle temàtic d’estiu acaba al setembre amb mostres del gènere per a tots els gustos: de la factoria Disney clàssica i actual, ambFrozen i Mary Poppins, del mestre japonès de l’animació Mamoru Hosoda amb Belle, l’irresistible Grease o el clàssic de la nostra animació restaurat per la Filmoteca Érase una vez…
(més informació)

ENTREVISTAS

Entrevista al cineasta Alberto Lecchi sobre “Caminemos Valentina”

Caminemos Valentina Entrevista al cineasta Alberto Lecchi

En 2023, Lecchi estrena en las salas cinematográficas “Caminemos Valentina”, una ficción basada en la historia real de dos ex-monjas, Sandra Migliore y Valentina Rojas, hoy unidas en matrimonio, que…

CRíTICAS CINE LATINOAMERICANO

“La Larga Vida de los Recuerdos”, de Mariana Russo y Alberto Masliah

La Larga Vida de los Recuerdos Mariana Russo Alberto Masliah

La película muestra a una madre que se reencuentra con su hijo después de mucho tiempo y descubre que ha perdido los mejores momentos de su vida; un anciano que regresa a su pueblo natal, pero que en su juventud había perdido a…

BAFICI: El retrato del desdichado “Arturo a los 30”, de Martín Shanly

BAFICI 2023 Reseña de Arturo a los 30 de Martín Shanly

Es un film que muestra a un millenial atravesado por vientos desfavorables desde una óptica dominada por la confusión y los desaciertos que inclusive nos lleva hacia ese humor solapado que nos puedan provocar las cosas absurdas.

SYLVETTE BAUDROT-OFICIO DE SCRIPT

Sylvette Baudrot 260

ALL ROADS LEAD TO BARCELONA

One of the best ways to follow what’s going on at the movie theaters area and what the next innovations are representing for the movies distribution industry, is taking a look at CineEurope coverage released on our site Cinestel.com

Una de les millors maneres de seguir tot el que està passant al voltant del àrea profesional de les sales de cinema i també d’allò que les següents innovacions representen per a la indústria de distribució de pel·lícules, és fent una ullada a la cobertura de CineEurope feta pel nostre lloc web Cinestel.com

This is a links’ summary (most of the reports and interviews are written in Spanish):

Aquest és un sumari en anglès dels enllaços a notícies i entrevistes:

FILMOTECA: ELS SERVEIS EDUCATIUS

NOTICIAS

Todd Solondz: “Me gusta jugar y a veces no me siguen el juego”

Filmoteca de Catalunya Todd Solondz Americana Film Fest 2023

Es un amante de la sátira, así que en sus películas el componente humorístico está asegurado: sólo hay que saber encontrarlo porque si no es así, seguro que las vas a detestar. La mayoría de…

“POBRES CRIATURAS” TRIUNFÓ EN VENECIA

10 septiembre 2023 – La más reciente producción de cine dirigida por el cineasta Yorgos Lanthimos se alzó con el León de Oro en la Mostra de Venecia.

“Pobres Criaturas” (Poor Things) está protagonizada por la actriz Emma Stone y narra la increíble historia y fantástica evolución de Bella Baxter, una joven devuelta a la vida por el brillante y poco ortodoxo científico Dr. Godwin Baxter. Bajo la protección de Baxter, la protagonista está ansiosa por aprender. Hambrienta de la mundanidad que le falta, Bella huye con Duncan Wedderburn, un abogado hábil y libertino, en una aventura relámpago a través de los continentes.

La película huye de los prejuicios de esa época y se reafirma en su propósito de defender la igualdad y la liberación femenina en clave de comedia negra de ciencia ficción. El director justificó la ausencia de la actriz protagonista por los efectos de la actual huelga de actores y actrices de Hollywood. “Pongo mi voz en la esperanza de que se resuelva pronto”, dijo Lanthimos en la ciudad italiana.

Por su parte, el director japonés Ryūsuke Hamaguchi consiguió el León de Plata del Gran Jurado para su película “Evil does not exist” (El mal no existe), tras su reciente éxito “Drive my car” (2021), y “Green Border”, de Agnieszka Holland, que dramatiza la difícil situación de los inmigrantes en la crisis fronteriza entre Bielorrusia y la UE, se llevó el Premio Especial del Jurado; mientras que el italiano Matteo Garrone obtuvo el premio al mejor director por “Io Capitano”, con el joven actor Seydou Sarr ganando también el premio Marcello Mastroianni a la joven promesa de la interpretación por su papel en la película.

Asimismo, Peter Sarsgaard ganó la Copa Volpi al mejor actor por “Memory”, del cineasta mexicano Michel Franco, y pronunció un largo y emotivo discurso en el que pidió a la Alianza de Productores Cinematográficos y de Televisión que reconsiderara sus acciones en las huelgas en curso.

50 AÑOS DE “EL ESPÍRITU DE LA COLMENA”

7 agosto 2023 – Este año se cumplen 50 años del estreno de “El espíritu de la colmena”, película que lanzó la carrera de su director, Víctor Erice, y que le valió la Concha de Oro a la Mejor Película en el Festival de San Sebastián.

Hoy en día es considerada como una de las mejores películas de todos los tiempos.
La revista Sight & Sound y reconocidos cineastas como Guillermo del Toro y Paul Schrader, por poner solo dos ejemplos, la señalaron como obra capital de la historia del cine cuando la eligieron para el canal de Criterion.

Lo que no cabe duda es que el tiempo (a través de la crítica especializada y el recuerdo generado en los propios espectadores) ha puesto la película en un lugar destacado de la historia del cine. Nadie discute que hablamos de una experiencia cinematográfica memorable y que ha marcado también a numerosos cineastas del presente.

Para celebrar el 50 aniversario de esta importante obra cinematográfica, la distribuidora Avalon incorpora “El espíritu de la colmena” a su catálogo y en los próximos meses podrá disfrutarse en numerosas reposiciones en distintas salas, tanto en cines comerciales como pantallas alternativas.

ESTRENARÁ “LAS DOS CARAS DE LA JUSTICIA”

7 agosto 2023 – A partir del 8 de septiembre se podrá ver en las grandes pantallas del territorio español “Las Dos Caras de la Justicia”, una película de la directora francesa Jeanne Herry que abunda en el tema ya tratado por Icíar Bollaín en su “Maixabel”: la justicia restaurativa que ofrece a víctimas y agresores la oportunidad de dialogar en un entorno seguro, bajo la supervisión de profesionales y voluntarios.

Protagonizado por la conocida actriz Adèle Exarchopoulos, este film de ficción cuenta la historia de Nassim, Thomas e Issa, unos sentenciados por robos con violencia que se ven las caras con Grégoire, Nawelle y Sabine, víctimas de ese mismo delito. Entretanto, la joven Chloé, víctima de violación, debe reencontrarse con su pasado. Por el camino, todos ellos experimentan la ira y la esperanza, el silencio y la palabra, las alianzas y las rupturas. La confianza recobrada.

Según la directora, “esta reparación mediante la acción colectiva y la recreación tiene mucho en común con la plasticidad del cerebro, que le permite repararse a sí mismo recreando conexiones. Durante mi investigación, una de las personas que conocí me dijo: “El objetivo de la justicia restaurativa es liberar emociones a través de las palabras”. Eso era lo que quería dramatizar.”

ABUSOS: L’ACADÈMIA FA BALANÇ D’UN ANY

10 juliol 2023 – L’Acadèmia del Cinema Català, amb el suport de l’Àrea de Drets Socials, Justícia Global, Feminismes i LGTBI de l’Ajuntament de Barcelona, i de l’Àrea d’Igualtat i Sostenibilitat Social de la Diputació de Barcelona, i la col·laboració del Departament d’Igualtat i Feminismes de la Generalitat de Catalunya, va crear el mes de maig de 2022 el Departament contra els abusos en el sector audiovisual i de les arts escèniques.

En el primer any d’activitat, aquest espai ha completat tretze acompanyaments, a onze víctimes i dos testimonis, de la mà d’Aina Troncoso, psicòloga experta en violència masclista, i Carla Vall, advocada penalista i criminòloga experta en drets humans i en l’abordatge i prevenció d’aquestes violències. Garantint en tot el procés la confidencialitat i preservació de la intimitat de les persones usuàries, així com la independència de l’Acadèmia en la seva actuació, han proporcionat assessorament jurídic i psicològic, i han derivat els casos que així ho han requerit als serveis, recursos i punts d’atenció existents.

La difusió pública del funcionament i actuació del Departament, concebuda com a part essencial de la iniciativa en la seva posada en marxa, ha inclòs xerrades informatives a les diverses escoles de cinema i d’interpretació a Catalunya i acords de difusió del servei d’acollida i orientació amb els principals festivals de cinema i esdeveniments professionals del país.

Aquest any també ha arrencat el procés d’elaboració d’un protocol d’actuació propi de l’Acadèmia, per prevenir, detectar i reparar amb diligència deguda les situacions de violència masclista i assetjament per raó d’orientació sexual, identitat de gènere o expressió de gènere en l’entorn laboral del sector audiovisual i de les arts escèniques.

En la primera fase del protocol s’ha completat una diagnosi per entendre les dinàmiques, mancances, necessitats i resistències existents en la pràctica professional audiovisual a Catalunya, en la qual han participat els professionals de les diverses especialitats mitjançant un qüestionari anònim massiu i la realització d’una trentena d’entrevistes en profunditat, així com a través d’una comissió participativa que va reunir 21 entitats i organismes del sector, entre els quals s’inclouen la CCMA, Betevé, PROA, PAC, AADPC, o Dones Visuals.
La diagnosi també ha permès a l’Acadèmia fer un primer pas en la funció d’Observatori marcada com a tercera branca del Departament. Les més de 350 respostes recollides donen dades significatives sobre el tipus de situacions que es pateixen al sector, els contextos en què es produeixen i les mancances estructurals que dificulten el seu abordatge.

En aquesta línia, l’Acadèmia va aprovar el passat mes de juny, en assemblea general, una reforma del reglament de règim intern de l’entitat, el que s’aplica sobre els seus socis i sòcies, que estableix procediments específics per a casos d’agressió sexual comesos per membres de l’entitat, i ha incorporat un codi de conducta a les bases dels XVI Premis Gaudí, a través del qual estableix una política de tolerància zero amb les conductes que atemptin contra els drets de les persones, i, molt particularment, amb les agressions verbals, físiques i/o sexuals que es puguin cometre en l’organització i celebració dels actes que conformen la cursa dels Gaudí.

El protocol inclourà també un programa de formacions en prevenció i detecció d’abusos als rodatges, un espai que preocupa especialment a l’Acadèmia. En aquest sentit, també s’està treballant en la proposta de difusió i incorporació a Catalunya de la figura de coordinació d’intimitat en l’àmbit audiovisual i de les arts escèniques, un perfil professional amb formació homologada i àmpliament instaurat en indústries com l’anglosaxona, però que encara és molt desconegut a casa nostra.

FESTA D’ESTIU DEL CINEMA CATALÀ

29 juny 2023 – L’Acadèmia del Cinema Català va celebrar aquest vespre al Jardí Botànic de Barcelona la seva tradicional Festa d’Estiu, on va lliurar el desè Premi Pepón Coromina i va fer balanç de la producció de 2022.
L’any passat es van qualificar 98 pel·lícules amb participació catalana, la xifra més alta del segle XXI, amb 4 milions d’espectadors a les sales de l’Estat i Tadeu Jones 3: La taula maragda com a tractor de la taquilla.
La catifa vermella de la Festa d’Estiu va donar la benvinguda a la collita de l’any i al cinema que vindrà, amb directores com Elena Martín, Elena Trapé, Celia Rico o Sílvia Munt.
Intèrprets com Vicky Luengo, Malcolm McCarthy, Laia Manzanares, Iván Morales, Aina Clotet, Bruna Cusí, Mireia Ros o Ander Puig, participants en el Catalyst for Talent, també va passar pel photocall d’abans de començar l’acte.

Durant la Festa el 10è Premi Pepón Coromina va reconèixer Dones Visuals com a espai de transformació i resistència feminista de referència.

El jurat format per la directora i actriu Elena Martín, el director i guionista Mikel Gurrea, la productora Sandra Tapia, el director de fotografia Artur Tort i el productor i exhibidor Toni Espinosa, ha valorat la feina rigorosa, efectiva, valenta i aglutinadora de Dones Visuals.

El col·lectiu, consolidat com a espai de transformació i de resistència feminista de referència, combat la desigualtat “posant en relació les dones de l’audiovisual català, impulsant l’encara inexistent paritat i la igualtat d’oportunitats, i accionant amb recursos per tal que les mirades, les veus i la significació dels llocs de treball en el sector siguin diverses”, recull el veredicte.

El jurat també destaca el seu paper clau en la modificació de les puntuacions per a subvencions de l’audiovisual, l’impuls de la creació feta per dones, l’educació i la recollida de dades a favor de la diversitat i la inclusió racial, de gènere i de classe al sector.

CINE CON INTELIGENCIA ARTIFICIAL

15 junio 2023 – La Universitat Pompeu Fabra de Barcelona celebró el primer Festival internacional de cine dedicado a films generados con inteligencia artificial (AI). +RAIN Film Fest que explora la narración fílmica contemporánea con tecnologías basadas en AI y sus posibilidades e implicaciones estéticas, éticas y políticas. El evento se abrió a la sorpresa, a la experimentación y al debate en profundidad sobre el papel de la autoría en una tecnología transformadora que genera una nueva dimensión en los procedimientos creativos.

El notable documentalista catalán de origen colombiano, Jorge Caballero, presentó Artefacto, un laboratorio de investigación aplicada que a través de un enfoque experimental e interdisciplinar genera nuevas metodologías y herramientas computacionales para la creación cinematográfica. La iniciativa tiene como principales objetivos fomentar sinergias entre el sector académico, artístico y profesional para desarrollar e investigar métodos computacionales desde una perspectiva crítica, así como producir cine independiente a través de esta aproximación.

Por su parte, Claudio Celis-Bueno y Pei-Sze Chou, profesores de Nuevos Medios y Culturas Digitales de la Universidad de Ámsterdam, presentaron su proyecto ‘Automatización del cine: exploraciones tecnológicas de la inteligencia artificial en la cultura cinematográfica’. E igualmente, Patrícia Ventura, doctora en Medios, Comunicación y Cultura por la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) y profesora asociada en esta misma universidad, expuso sus líneas de investigación centradas en el ámbito de la ética aplicada a la inteligencia artificial y en cuanto a la regulación de los algoritmos en favor de las sociedades democráticas.

La evolución de esta tecnología ha permitido la existencia de programas como Runaway, que simplemente introduciendo la información sobre lo que se precisa a través de un simple texto, permite la generación automática de vídeos. Así lo han hecho Anna Giralt y Jorge Caballero con “Aphantasia”, una película creada artificialmente con esta aplicación tecnológica, la cual, según dijeron ellos, les permite co-crear una obra cinematográfica con una máquina.

La capacidad narrativa de las herramientas de AI, el uso ético de la AI, la creatividad, los derechos de autoría, o la redefinición del propio concepto de autor y autora fueron los ejes principales de esta primera edición del +RAIN Film Festival que nació con el propósito de abrir nuevos caminos a la creación en el mundo del cine.

PALMARÈS DEL DOCSBARCELONA 2023

30 maig 2023 – La producció georgiana Magic Mountain va ser reconeguda amb el Docs a la millor pel·lícula, un premi dotat amb 5.000 euros. Els documentalistes Mariam Chachia i Nik Voigt exploren amb el documental que corona el palmarès del DocsBarcelona, una mansió centenària de Geòrgia, Abastumani, on viuen aïllades persones malaltes de tuberculosi. El jurat va atorgar també una Menció especial a La Singla, de Paloma Zapata, homenatge a la genial bailaora sorda, criada al Somorrostro de Barcelona i protagonista de Los Tarantos, “pel descobriment i rescat d’una extraordinària figura oblidada en el món del ball flamenc a través de l’ús del material d’arxiu”, segons recull el veredicte.

El Premi Nou Talent – Filmin, destinat als directors debutants de la Secció Oficial Panorama i dotat amb 4.000€, va ser per Who I am not, protagonitzada per dues persones intersexe de Sud-àfrica que lluiten per visibilitzar la seva diferència. La documentalista i també actriu romanesa Tünde Skovran va ser reconeguda “per mostrar una realitat que moltes vegades ens perdem, un film sobre identitat i el qüestionament de la mateixa. Un film observacional amb pinzellades de bellesa i un gran sentit de l’humor enmig d’un entorn molt dur i ple de prejudicis”.

El Docs Latitud va premiar la producció colombiana Alis, de Clare Weiskopf i Nicolas van Hemelryck, retrat d’un grup de noies d’una casa d’acollida de Bogotà que imaginen la vida d’una companya fictícia anomenada ‘Alis’ amb qui tenen l’oportunitat de somniar un futur millor. El Premi, dotat amb 3.000€ en treballs de postproducció de la mà d’Antaviana Films (finishing, conformació, correcció de color, so, còpies DCP), reconeix la millor pel·lícula d’aquesta secció, dedicada a la producció de la Península Ibèrica i l’Amèrica Llatina. El jurat ha destacat “el valor d’una posada en escena que se sosté en la fascinació pel conte, la creació, i per un territori poètic, més que pel relat”.

El Docs Amnistia Internacional fou per Lyra, dirigida per Alison Millar, “per la defensa que fa del periodisme com a eina fonamental per documentar, denunciar i deixar un llegat de defensa dels drets humans a les generacions futures. Per transmetre la valentia personal que requereix documentar violacions dels drets humans i evidenciar les seqüeles tràgiques que els conflictes armats deixen en la societat”. El veredicte també destaca el seu dinàmic ritme narratiu i la necessitat de recordar, just quan es compleixen vint-i-cinc anys dels acords de Divendres Sant, que el conflicte a Irlanda del Nord no s’ha resolt.