Inicio » ENTREVISTAS »VISION DOCUMENTAL » Leyendo en este Momento:

Som Cinema 2024: premier mundial de “Noah”, de Louise Brix Andersen

noviembre 14, 2024 ENTREVISTAS, VISION DOCUMENTAL
Som Cinema 2024 Noah de Louise Brix Andersen Premier Mundial

Som Cinema 2024
Ocurrió en Lleida durante la celebración de este año del 15è Festival de l’Audiovisual Català, Som Cinema, pues allí tuvo lugar la primera proyección pública de un documental que sin lugar a dudas dará mucho que hablar.
Se trata de “Noah”, un filme sobre los sentimientos, deseos y progresos de una mujer joven llamada Noah Higón que tiene que lidiar junto a los suyos con siete enfermedades raras propias.
Así llamadas, “raras”, debido a que son padecidas por un sector “minoritario” de la población, este tipo de trastornos de salud no son un negocio rentable para las farmacéuticas, así que no se investiga y, por consiguiente, no hay medicamentos que puedan ayudar a sanar a estas personas enfermas.
Pero “Noah” no trata exactamente sobre este punto, pues esa no fue la idea embrionaria de la realizadora Louise Brix Andersen, quien se propuso enfocar este relato suyo alrededor de la sensibilidad, el afecto, el dolor y la ternura de su protagonista.

En realidad fue David Delgado, presidente y productor ejecutivo de Limmat Productions, quien primero conoció la tremenda historia de Noah a través de la intensa actividad que esta chica valenciana mantiene día tras día en las redes sociales, dando así a conocer muchos pormenores acerca de esta situación tan particular que ella transita.

Hasta llegar a su estreno internacional en Lleida, el proyecto ha tenido un recorrido de unos tres años, durante los cuales tuvieron en primer lugar que buscar la financiación que se necesitaba, elaborando textos y haciendo un teaser de presentación, para posteriormente pasar a un rodaje que en sí mismo tuvo una duración aproximada de un año y se desarrolló en Valencia, Ibiza y Málaga. La película contó además con el apoyo de las corporaciones públicas de televisión 3CAT y À PUNT, quienes emitirán una versión reducida de 52 minutos de duración en lugar de la completa de 73 minutos, que es la que se vio en el Som Cinema.

Louise Brix Andersen es una directora/guionista multilingüe de origen danés que empezó bastante joven a rodar películas independientes, por lo tanto aquí quedó visible su gran capacidad para narrar historias y conectar con un publico que en la capital del Segrià se mostró conmocionado en el coloquio posterior al pase presentación de la película. Ella estudió cine en Dinamarca, se fue a vivir a Barcelona y luego continuó sus estudios en Nueva York, tras lo cual regresó a Catalunya, donde rodó algunas ficciones. Éste es su primer documental.

– Es muy extraño que haya una sola persona que tenga siete enfermedades raras. Yo he leído las que tiene Noah y encuentro desde el síndrome de cascanueces, hasta la gastroparesia o el síndrome de Reinaud, y de ahí hasta siete en total; no es muy común todo esto, ¿verdad?

No lo es, de hecho primero hablé con ella al respecto. Desde el principio sabía que era importante para nosotras y nosotros, todo el equipo, poder hablar abiertamente con ella, y poder preguntarle cosas muy directas; y una de las cosas que por supuesto le pregunté fue si era habitual encontrar gente con siete enfermedades raras. Recuerdo que le dije: ¿Esto es normal dentro de lo no normal? Y ella me respondió que no, claro, no es nada normal, es muy poco frecuente que alguien tenga tantas enfermedades raras al mismo tiempo.

Lo que también es cierto en su caso es que una de esas dolencias tiene una base genética y esa es la causa del resto de las enfermedades. Entonces, si tú preguntas a Noah qué enfermedad le gustaría eliminar si solo pudiera quitar una enfermedad de las siete, ¿cuál sería? Sería esa enfermedad, claro, porque es la causa del resto de ellas.

– Y el hecho de que Noah tuviera esta circunstancia personal tan desgraciada, por decirlo de alguna forma, ¿condicionó de alguna manera el rodaje? ¿Tuvisteis que ir más pausadamente por este motivo?

Sí, de hecho el rodaje para nosotros fue un poco una montaña rusa, porque la vida de Noah es así. Aunque siempre tiene algunas molestias, ella tiene épocas muy buenas, donde se siente bien, donde tiene mucha energía, va haciendo mil cosas y físicamente está algo mejor.

Pero de repente vienen épocas donde está fatal, la tienen que ingresar y está con muchos dolores, vómitos,… bueno, todo lo que le pasa. Y claro, eso se vio reflejado en el rodaje también, pues a veces tuvimos que directamente cancelar algunas jornadas de actividad previstas porque ella no podía. Y también ocurrió que en el último día del rodaje, cuando íbamos a despedirla, acabamos todo el equipo en el hospital con ella porque la ingresaron allí. Así que lo último que grabamos con Noah es ella en la camilla, en el hospital, lo cual fue muy duro porque no queríamos despedirnos de ella así.

Por eso pienso que, después de tantos meses estando juntas, grabando tantas cosas, hemos viajado conjuntamente, hemos conocido a su familia y sus amigos, y acabar así…. Es como muy desagradable. Pero bueno, esa es la vida de Noah.

Som Cinema 2024 Noah de Louise Brix Andersen Premier Mundial

Louise Brix Andersen, directora del documental “Noah”

– También una cosa muy buena que tiene Noah es el apoyo que le brinda la familia, las amigas, alguna de las cuales estuvo en Lleida también. Y en ese sentido me interesaría saber si pudiste contar con la colaboración de todas estas personas cercanas para el documental.

Antes de empezar a rodar, durante las entrevistas que tuve para conocer a la protagonista y también para ver quién es importante para ella en su vida, quedó muy claro que sus padres eran súper importantes, que había su mejor amiga que también la acompañó en Som Cinema, que casualmente es psicóloga, aunque no es la psicóloga de Noah. Y hay dos amigas de su infancia, que igualmente vemos en el documental.

– Cuando terminó el pase que se hizo a sala llena en Lleida, yo le pregunté a Noah acerca de la negación por parte de la industria farmacéutica para investigar tratamientos que contribuyan a corregir definitivamente estos desordenes de la salud, y ella comentaba que son tres millones de personas en España las que padecen este tipo de enfermedades menos frecuentes. ¿Esto era algo de lo que normalmente hablabais con ella? ¿O más bien lo habéis mantenido en un segundo plano?

Sí, también lo he hablado con ella. Lo difícil y el reto en esta historia de Noah es decidir en qué vas a enfocarte, porque puedes hablar de tantas cosas alrededor de ella, su vida y sus enfermedades que de hecho yo no he contado ni cerca del 10% de su vida, porque por supuesto, le pasan mil cosas y yo solo he intentado mostrarle a la gente si yo era capaz de transmitir a través de esta película cómo es ser Noah, cómo es vivir con esas enfermedades y todos sus obstáculos.

Sí que es verdad que ese tema lo tocamos un poquito. En un momento hay una escena donde ella está en el ayuntamiento y habla acerca de eso, de las pastillas, del gasto que ella hace en pastillas, porque, claro, ella viaja con una bolsa grande llena de medicamentos. Es más, también en la película se hace broma con que su amiga encuentra pastillas por todos lados, en el suelo,… y, claro, es así, porque ella toma muchas pastillas durante todos los días y ahí hay un poco de beneficio para las empresas farmacéuticas.

Y sí, eso es algo que también me ha enseñado ella. Hay tres millones de personas en España con enfermedades raras. Evidentemente no es la misma enfermedad, pero cada una de esas personas tiene alguna de ellas. Son tres millones de personas las que están enfermas, pero imagínate todas las familias que están afectadas por eso, porque, claro, en la vida de Noah, su familia, sus padres están muy afectados.

Su madre tuvo que dejar su trabajo cuando era joven porque se dio cuenta de lo que le pasaba a su hija y ha dedicado toda su vida a cuidar de ella. Toda su vida. Entonces, no sólo son tres millones los implicados. Son muchísimas más personas quienes están afectadas por algo que, en algunos casos, sí que se podía solucionar, pero como no es interesante económicamente, pues no se busca la solución y eso es muy triste.

– En cualquier caso, sí que hay que decir que el personal médico llega hasta donde puede llegar. Y creo que en la película sale algo de esto, porque ellos han colaborado para hacer el documental y ahora no pueden hacer más de lo que hacen. Supongo que su participación también fue entusiasta para que se den a conocer también estos casos a través del género documental.

Por supuesto, hay gente increíble. Noah está muy agradecida por toda la ayuda que ella ha recibido durante toda su vida de enfermeros, enfermeras, médicos, médicas,… todos. Hubo grandes colaboraciones con ellos, que querían participar en el documental para que veamos también ese lado y también aparece un poco de explicación sobre qué está pasando con Noah. Se ve cómo de serio es el hecho de que a veces la tengan que ingresar y lo que le pasa, como la operación tan dramática que tuvo en Málaga hace años. Por supuesto que hay gente maravillosa y hace lo que puede.

Además, Noah es una persona que quiere ayudar a los demás. Piensa muy poco en sí misma. De hecho, por la situación de la DANA estuvo todos los días en los pueblos de Valencia, ayudando como voluntaria, con comida y con todas las cosas que hacían falta allí.

Yo la veo en las redes sociales con cara de cansancio y no podemos olvidar que ésta es una mujer muy enferma, que no tiene la misma energía y la misma fuerza que la mayoría de la gente y ella estuvo de pie todos los días para ayudar a los demás. Los médicos que la conocen, los enfermeros, lo saben. Saben quién es Noah y por eso quieren hacer todo lo posible para ayudarle y participaron en la película porque sabían que esto también es una forma de visibilizar algunos aspectos de su vida.

– Obviamente el documental que como tú dices, podría haber tratado distintas variables o vertientes de este tema, se ha centrado mucho más en las emociones de Noah, en qué siente ella, cómo piensa y cómo ve el futuro también. Siempre se percibe que ella es el centro de la película. ¿No es así?

Sí, yo sabía que no quería hacer una película sobre sus enfermedades, sobre los hospitales, los médicos y todo eso; aunque se ve, pero no es el tema más significativo de la película. Lo más importante son las emociones y lo que decía antes, la posibilidad de hacer que el público viva en su piel cómo es ser Noah y cómo es vivir con lo que ella tiene. Eso fue muy importante para mí desde el principio.

También sabía que yo pretendía llegar a un público bastante joven que quisiera ver eso y que pudiera conectar con este problema, aunque tampoco tenía ninguna duda de que esta película también la van a ver madres, padres, abuelos,… y que se van a emocionar porque pueden empatizar mucho con los padres de Noah. Lo difícil para mí era un tema así, de enfermedades, de hospital, de muerte,… temas muy pesados y duros.

Entonces, por eso yo desde el principio trabajé y pensé mucho en cómo hacerlo a nivel visual, pero también con el audio, por ejemplo. En la película nos metemos en la cabeza de Noah porque, como tú bien sabes, nuestra protagonista lleva un implante coclear, que es un mecanismo que los cirujanos le han colocado en su cabeza para poder escuchar. Con ese implante los sonidos no se escuchan igual a como la mayoría de personas los percibimos, y mucha gente no lo sabe. Entonces hemos hecho algunos efectos especiales a nivel del audio para que en algunos momentos tú lo escuches tal como lo escucha ella. Ahí es donde sientes la frustración que es recibir los sonidos de esa forma, con ese implante.

También hemos usado otros efectos especiales, pero a nivel visual para mostrar sus redes sociales, vídeos privados y fotos y cosas por el estilo, de modo que esa parte de la película se viera de forma más dinámica. Hicimos que todo eso fluyera así con el objetivo de buscar ese público más joven. Y yo creo que lo hemos logrado, porque pareció que ese público tan joven en Lleida que vio el documental, estaba bastante emocionado con la película, y esa fue una experiencia muy interesante.

 

©José Luis García/Cinestel.com

Som Cinema 2024 Noah de Louise Brix Andersen Premier Mundial

La información: lo primero para poder elegir

CINESTEL_WEB FUNDADA EN JULIO 2005

17 SOM CINEMA LLEIDA (2026)

El festival SOM CINEMA va arribar aquest passat mes a la ciutat de LLEIDA amb una programació de 57 pel·lícules, de les quals 31 a concurs i amb dues estrenes absolutes, el llargmetratge de ficció “Cos de Vidre”, de Marc Comabella, i el documental “Ángela”, del lleidatà David Casals-Roma.

La 17 edició del Festival de l’Audiovisual Català va tenir lloc del 21 al 25 d’octubre amb les clàssiques seccions oficials de Llargmetratges i Curts de Ficció, Llargmetratges i Curts Documentals i Som Secundària, i amb una dotació de 2.000 € per la pel·lícula de ficció guanyadora. Les pel·lícules de la secció oficial es van poder veure a l’Screenbox Lleida i també van programar projeccions gratuïtes al centre Ilerna i a la Sala d’Actes del Rectorat de la UdL.
(Web del festival)

FILMOTECA CATALUNYA_NOVEMBRE 2026

Aquest mes de novembre, en la FILMOTECA DE CATALUNYA tenim la possibilitat de veure els cicles de Rita Acevedo Gomes, Alice Diop (L’Alternativa), la Mostra de Cinema Àrab i Mediterrani de Catalunya i la part final de l’exposició Feminismes fílmics: 1976-2026, entre d’altres activitats que tot seguit relacionem.

Rita Azevedo Gomes

El cinema de la portuguesa Rita Azevedo Gomes construeix un univers propi, travessat per preocupacions allunyades d’allò que solem entendre com a contemporani, on la força i la veritat dels sentiments i de les passions només semblen possibles a través de l’artifici de la literatura, de la pintura i del cinema mateix. En pel·lícules com O Som da Terra a Tremer, Frágil Como o Mundo o A Portuguesase’ns proposen obres capaces de condensar tot un món en petites peces de cambra: delicades composicions en què les paraules, els cossos i el temps ressonen amb una musicalitat íntima i secreta. (més informació)

Roberto Rossellini. Mostra de Cinema Espiritual de Catalunya

L’obra de Roberto Rossellini resulta essencial per entendre tres grans transformacions de l’audiovisual: el neorealisme, la modernitat i la televisió com a eina cultural. Rossellini es reinventa constantment al llarg d’una trajectòria marcada per una mirada profundament humanista sobre la guerra, la crisi moral europea i la recerca espiritual de l’individu. Amb Roma, città aperta (1945) enceta el neorealisme, una nova relació entre ficció i realitat. Als anys cinquanta orienta el seu cinema cap a la crisi existencial i dirigeix Viaggio a Italia (1954), amb Ingrid Bergman, gènesi del cinema modern. El 1966, decebut amb el cinema i utòpicament convençut del potencial pedagògic de la televisió, debuta en el nou mitjà, en el qual realitza films mancats de dramatisme sobre la història i el pensament de la humanitat. Aquest cicle recorre lels tres períodes del mestre italià. (més informació)

Alice Diop. L’Alternativa

La Filmoteca presenta un any més la retrospectiva del Festival de Cinema Independent de Barcelona, dedicada aquest cop a Alice Diop. Filla de la diàspora senegalesa, la cineasta filma els suburbis francesos per subratllar allò que habitualment queda fora de camp: territoris, cossos i experiències allunyats de la representació cinematogràfica dominant. El seu cinema híbrid de documental i ficció observa amb precisió i empatia les fractures de classe, raça i gènere que travessen la societat francesa. interroga les formes de violència institucional, els silencis heretats i la manera en què els mecanismes d’exclusió i els relats hegemònics condicionen els individus. Diop construeix una mirada crítica basada en la proximitat, la fragilitat i la dignitat dels seus personatges. (més informació)

Preestrena de ‘Lejos de los árboles’ amb L’Alternativa

Guardonat per la crítica a la darrera edició del Festival de Locarno, Meritxell Colell presenta un film contemplatiu, sensorial i melancòlic en el qual escoltar és una forma de mirar. La pròpia cineasta el defineix com una història sobre la bellesa i el dolor del desarrelament i sobre la necessitat de donar veu al passat i preservar-ne la memòria.
(més informació)

Dora García. Segona vegada / resurrecció

Com a cloenda del projecte artístic Extramurs. Línies de temps / resurrecció del Museu Tàpies, i en col·laboració amb el LOOP Festival, aquest cicle presenta tres pel·lícules de Dora García al voltant d’una mateixa pregunta: què significa tornar? Tornar a llegir, tornar a parlar, tornar a fer presents cossos, idees i veus que la història ha volgut esborrar. Lluny d’entendre la resurrecció com un fet sobrenatural, el cicle la planteja com una pràctica política i poètica: un gest de reactivació de la memòria que obre noves formes de transmissió, de resistència i de comunitat. (més informació)

Mostra de Cinema Àrab i Mediterrani de Catalunya

Del 5 al 19 de novembre, una nova edició de la mostra proposa un recorregut que va de Tunísia, amb dos títols que aborden la realitat del canvi climàtic a la Mediterrània i la deshumanització i la precarització del món del treball, a Líbia i Algèria, acompanyant els familiars dels desapareguts en la seva recerca de la veritat. També passa pel Líban, on, des d’un present convuls, se’ns proposa una reflexió pausada i profunda del passat, mentre s’imposa un futur incert, i acompanya les dones sudaneses i de la Cabília, que no es deixen intimidar pels poders colonial i patriarcal. I el cinema palestí, des dels anys setanta fins a les produccions més recents, continuarà marcant el pas d’aquesta vintena edició, amb una pregunta que ens interpel·la: “Pot fer res el cinema per aturar el genocidi?”. (més informació)

Homenatge a Ferran Torrent

Juntament amb la Institució de les Lletres Catalanes, la Filmoteca ret homenatge a l’escriptor valencià, una de les veus imprescindibles de la literatura catalana contemporània. Amb 75 anys acabats de fer és un narrador únic capaç de retratar com ningú la societat valenciana i d’atrapar generacions de lectors amb la seva mirada lúcida, crítica i plena d’humor. Es projectarà l’adaptació d’una de les seves obres més celebrades, Gràcies per la propina, dirigida per Francesc Bellmunt, que participarà amb Torrent en un col·loqui. (més informació)

EXPOSICIÓ
Feminismes fílmics: 1976-2026
A partir de la col·lecció de la Filmoteca de Catalunya
Fins al 29 de novembre

En ocasió del 50è aniversari de les Primeres Jornades Catalanes de la Dona, l’exposició revisa la influència que el moviment feminista ha exercit en el camp del cinema i la creació videogràfica en el context català. La mostra presenta remuntatges de fragments de pel·lícules, peces de videoart i reportatges televisius articulats entorn dels nou temes que es van debatre durant aquells dies –Treball, Barris, Família, Educació, Mitjans de comunicació, Política, Legislació, Ruralitat i Sexualitat–, i proposa una genealogia possible dels feminismes fílmics a Catalunya entre 1976 i l’actualitat.
Col·labora: España en libertad. 50 años.

Darrers dies per visitar la mostra, que aquest mes inclou com a activitats paral·leles visites comentades, un taller de creació de cartells feministes per a tots els públics amb l’artista visual Urtikarie i la sessió de cloenda El cinema com a font documental dels feminismes que inclou la projecció de Mujeres en lucha, documental de 1976 produït per la televisió sueca en el qual vuit dones espanyoles relaten les seves experiències de lluita contra el feixisme, amb presentació a càrrec de Marta Selva i Anna Solà, assessores de l’exposició.
(més informació)

I també…

Les golfes descobreix una desconeguda per al gran públic: el primer llargmetratge de l’australiana Ann Turner (Irresistible), habitual a les llistes de les millors pel·lícules de fantasia i terror dirigides per dones. Ambientada a Austràlia durant la dècada dels cinquanta, Celia té com a protagonista una nena de nou anys (Rebecca Smart) que es refugia tant en el seu món de fantasia que acaba confonent-lo amb el real. Una pel·lícula única i fascinant en la seva utilització dels codis i les estètiques del fantàstic i el terror per representar la intersecció entre aquests dos universos. (enllaç)

Continuen i es clouen dos cicles encetats a l’octubre dedicats a dues figures als antípodes però igual d’imperdibles: el mestre japonès Keisuke Kinoshita, considerat «el director del poble», i el darrer triomfador dels Oscars, Paul Thomas Anderson. També continua el programa Afins: Nasty Women, inspirat per les dones irreverents del cinema mut i les seves derivacions, com Jeanne Dielman, 23, Quai du Commerce, 1080 Bruxelles de Chantal Akerman.

Visibilitzem el cinema català es dedica aquest mes a l’animadora Anna Miquel (Barcelona, 1949-2015), que va iniciar la seva trajectòria professional als Estudios Moro de Barcelona, on va treballar amb Robert Balser en la sèrie nord-americana The Jackson 5ive. Aquesta experiència va donar pas a tres curtmetratges propis que ara s’han digitalitzat i es presenten a la Filmoteca. (enllaç)

La Saleta de la Biblioteca del Cinema acollirà la presentació del llibre Et tornaré a veure. Apunts sobre cinema (1910-1945), d’Enric Sòria, poeta i assagista valencià apassionat del cinema. Coeditat per l’Institut Valencià de Cultura (IVC), a través de la Filmoteca Valenciana, i de la Diputació de València, a través de la Institució Alfons el Magnànim, constitueix una valuosa obra de consulta que recull més d’un miler de pel·lícules que han format part de la seva experiència com a espectador i crític. (enllaç)

La restauració del mes és Dong fu ren (The Arch, T’ang Shushuen, 1968). Amb una fotografia de bellesa captivadora, el film aconsegueix fusionar la tradició estètica xinesa amb una sensibilitat cinematogràfica moderna i de gran influència europea. Dècades després d’estrenar-se amb una rebuda discreta, avui torna a brillar amb tota la seva intensitat gràcies a la recent restauració de l’M+ Museum de Hong Kong. (enllaç)

I la FilmoXica continua amb el cicle de tardor Ballem, ballem!, i cedeix part del seu espai a El meu primer festival, una experiència cinematogràfica única per gaudir en família d’un festival de veritat: projeccions, premis, votacions, artistes convidats, tallers de creació, cine-fòrums i molt més! Per a infants de 2 a 12 anys. (enllaç)

CIRCUIT ESTABLE DE CINEMA CATALÀ

Cicle Gaudí 2016 - Circuit estable de cinema català
Cicle Gaudí 2016 - Circuit estable de cinema català

SYLVETTE BAUDROT-OFICIO DE SCRIPT

Sylvette Baudrot 260

CINESTEL TAMBIÉN ESTÁ EN BLUESKY

ENTREVISTAS

17 Som Cinema: “La Carn”, de Joan Porcel; ¿Vida artificial o natural?

17 Som Cinema 2026 La Carn Entrevista a Joan Porcel

El relato examina profundamente cómo las redes sociales y las nuevas tecnologías aíslan a algunos individuos en sus habitaciones, transformando en su caso la percepción de la sexualidad.

“Lipán”, de Gonzalo Calzada; un film con el músico jujeño Tomás Lipán

Lipan de Gonzalo Calzada con el musico jujeño Toman Lipan

“La Plegaria del Vidente”, “Resurrección” y “Nocturna” son sólo algunas de las películas de muy buen nivel que Gonzalo Calzada dirigió en el pasado. Al este cineasta argentino le gusta experimentar con…

CRíTICAS CINE LATINOAMERICANO

“A veces me entra tristeza, otras veces rebelión”, de María Aparicio

A veces me entra tristeza otras veces rebelión de Maria Aparicio

Bianco encarna a Eva Carrasco, una actriz argentina que acaba de estar presentando una película en un Festival de Cine de Francia y que acude a Madrid con la intención de relajarse, visitar sitios de…

“El mundo al revés”, de Agostina di Luciano y Leon Schwitter (Reseña)

El mundo al reves de Agostina di Luciano y Leon Schwitter Reseña

Estamos en una villa vacacional cuyos dueños nunca están. Aprovechando esa ausencia, las dos amas de llaves Rosana y Lily hacen un extraño descubrimiento, y eso hace que la magia y la…

“La mujer de fuego”, notable ópera prima del director Ignacio Ascúa

Reseña de La mujer de fuego de Ignacio Ascua

El germen para desarrollar toda esta íntegra propuesta cinematográfica nació a partir del momento en que Ascúa conoció en una manifestación callejera a la actriz protagonista del film, Mariana Bruno,…

SOM CINEMA: PREMIAT “ELS MALS NOMS”

26 octubre 2026 – “Els mals noms”, film dirigit per Marc Ortiz, va obtenir el premi al Millor Llargmetratge de Ficció en la 17a edició del festival Som Cinema de Lleida, mentre que guardó al millor el curt de ficció fou per Irrelevante, dirigit pel lleidatà Joel Munu. Igualment, el Jurat va decidir atorgar una Menció Especial al curt de ficció “Cremada”, dirigit per Arianna Giménez. El Premi del Jurat va ser pel llargmetratge “La carn”, dirigit per Joan Porcel. El premi al Millor Curtmetratge Documental va recaure en “Deprisa, deprisa”, dirigit per Clàudia García de Mateos, i el corresponent al Millor Llargmetratge Documental va ser per “L’Odissea del vell marí”, de Marta Hierro i Núria Abad, amb una Menció Especial del Jurat al documental El vol de la cigonya, realitzat per Soumaya Hidalgo Djadhou i Berta Vicente Salas.

Quant als guardons de la secció Som Secundària, el curt “Retorn al passat”, de l’INS La Serra de Mollerussa fou reconegut com el Millor Curtmetratge Som Secundària en la categoria ESO, mentre que el curt Una animació viva, de l’INS Caparrella de Lleida, es va emportar el premi al Millor Curtmetratge Som Secundària en la categoria Batxillerat-CFGS).

La cloenda del festival va tenir lloc a l’Screenbox Lleida, amb el lliurament de premis i els parlaments, la projecció dels curts elaborats pels alumnes de l’Institut Caparrella de Lleida i la projecció del curt “Patrimoni emocional”, de Martina Simarro, guanyador del Palma Produccions Pro 2026, concurs promogut per l’Ajuntament de Lleida.

UN SOMCINEMA AMB SPAIN IS NOT DIFFERENT

26 octubre 2026 – El cineasta, productor i activista social valencià Samuel Sebastián va presentar al Festival Som Cinema de Lleida “Spain is not diferent”, un impactant llargmetratge centrat en el periple d’una dona africana que fuig d’un marit violent i arriba a la costa espanyola en pastera sense diners ni contactes, i que només parla el seu idioma nadiu. El film, que Sebastián qualifica de “pessimista” però que busca la reflexió de l’espectador, toca temes com la dificultat d’adaptació de les persones migrants sense recursos, el rebuig i la indiferència de la societat que les hauria d’acollir i la violència masclista.

Contraposant l’alegria de la festa -la història transcorre durant les Falles de València- amb l’angoixa d’una jove que no té diners ni per menjar i amb el hàndicap afegit de l’abisme idiomàtic, el director retrata una societat espanyola que, contràriament al lema de promoció turística franquista Spain is diferent, “no és en absolut diferent a la de qualsevol altre país on cada cop més prevalen els valors de la dreta”. Amb un blanc i negre i una música poderosa que potencien la vessant dramàtica, el llargmetratge juga amb paradoxes com una solidaritat circumscrita a personatges marginats -l’única persona que ajuda la protagonista és una prostituta llatina que viu al carrer- i amb el contrapunt entre els ninots de les falles i el periple de la noia africana.

SOM CINEMA: “BÈSTIA”, DE HELENA GARZA

22 octubre 2026 – El Festival Som Cinema de Lleida ha projectat el documental “Bèstia”, amb la presència de la directora, Helena Garza.
El film fa un seguiment de tres caçadors catalans que naveguen per la tensió entre la masculinitat rural tradicional i la mentalitat urbana moderna. Garza ha explicat que el film “vol qüestionar el arquetip clàssic de la figura del caçador, sense blanquejar aquesta activitat ni criticar-la, només vull mostrar les dues cares de la moneda, els contrastos i contradiccions d’una figura que sempre ha estat qüestionada”. La jove directora explica que “en una època on la bretxa entre el camp i la ciutat és cada vegada més gran, Bèstia vol ser un pont entre el món rural i el pensament urbanita”.

La directora, que va conviure amb els tres protagonistes durant dues temporades de caça, matisa que no pretenia posicionar-se sobre el tema de la caça, “simplement he volgut materialitzar en una pel·lícula el que jo he vist i el que jo he sentit”. El film “és de fet un treball de final de grau que va néixer com un curt i que amb ajuda d’una productora i la col·laboració d’una amiga va anar creixent i es va convertir en el llarg que hem pogut veure avui”. El primer llargmetratge de Garza, especialitzada en fotoreportatges de viatges, es projectarà més endavant en el 3cat i possiblement en altres plataformes audiovisuals.

CINEMA CATALÀ: DEU ANYS DEL CICLE GAUDÍ

21 octubre 2026 – En els seus primers deu anys d’història, el Cicle Gaudí s’ha consolidat com la principal xarxa d’exhibició estable de cinema català i ha facilitat l’accés a una cinematografia que sovint té dificultats per arribar fora de les grans ciutats. Des de la seva posada en marxa el 2016, el projecte ha anat ampliant progressivament la seva implantació territorial i ha estat present en 143 sales, amb 137 actualment. També ha impulsat la internacionalització al llarg de la dècada amb onze seus a Europa, Amèrica i el Nord d’Àfrica.

Aquesta vocació territorial ha estat des del principi un dels trets distintius del Cicle Gaudí, que ha construït una xarxa sòlida i ha contribuït a mantenir una programació regular de cinema català més enllà dels circuits d’exhibició habituals. Al llarg d’aquests deu anys, el circuit haurà programat 104 pel·lícules catalanes, amb una recaptació acumulada de 1.052.000 euros, que reverteix sobre les entitats locals. L’audiència en el període supera els 322.000 espectadors, amb una mitjana de 39 assistents per sessió. En el cas de les sales comercials, la mitjana per títol català se situa en 18 espectadors per sessió.

La celebració del desè aniversari del Cicle tindrà un dels seus moments més destacats aquest dijous 22 d’octubre al Teatre El Casino de Rubí, amb un acte commemoratiu que començarà a les 19.00 h i que retrà homenatge a les onze sales pioneres que, una dècada després de l’inici del projecte, continuen formant part de la xarxa a Berga, Cardedeu, Calella, Cardona, Esparreguera, Gelida, Igualada, Rubí, Sant Adrià de Besòs, Torelló i Vilanova i la Geltrú. “Aquest desè aniversari el volem celebrar amb les sales que ens han acompanyat des del primer dia, però també com una manera de reivindicar i posar en valor la tasca, l’esforç i la voluntat de totes les persones i poblacions que treballen per fer arribar el cinema català al públic, més enllà de les grans ciutats i de les nostres fronteres”, explica Judith Colell, presidenta de l’Acadèmia. La commemoració inclourà la projecció de Balandrau, vent salvatge, programada dins del Cicle Gaudí a Rubí.

FESTIVAL DE CINEMA JUEU: SIMONE BITTON

13 octubre 2026 – Durant segles, l’Orient Mitjà, el Nord d’Àfrica i la Mediterrània van ser espais d’una coexistència complexa i fèrtil entre jueus i àrabs, que compartien llengua, tradicions i imaginaris comuns. Per a jueus i musulmans, l’àrab era un territori de pensament i d’experiència compartida, on es forjaven vincles que transcendien tota identitat excloent.

El segle XX va fracturar aquesta realitat: la colonització europea i la consolidació dels estats-nació moderns hi van imposar noves fronteres, substituint la complexitat d’aquests mons compartits per la lògica de les identitats homogènies, amb desplaçaments forçosos i memòries ferides que encara marquen el present.

El Festival de Cinema Jueu proposa des de la Filmoteca de Catalunya una reflexió sobre aquesta història fragmentada. A través del documental, l’arxiu, el testimoni i la ficció, les pel·lícules seleccionades ressegueixen els rastres d’una coexistència esborrada i qüestionen els relats oficials de la separació.

Aquest cicle aplega cinc títols fonamentals. “Mahmoud Darwich et la terre comme la langue” (1998) s’apropa al poeta palestí com a territori de resistència; “Mur” (2004) recorre el mur de separació israelianopalestí des d’una perspectiva humana; “Rachel” (2009) investiga la mort de l’activista Rachel Corrie; “Ziyara” (2021) retorna al Marroc per recuperar la memòria compartida entre jueus i musulmans, i “Les mille et un jours du Hajj Edmond” (2024) és una carta fílmica adreçada a l’escriptor jueu, marroquí i comunista Edmond Amran El Maleh.

Al centre del recorregut hi ha l’obra de Simone Bitton (Rabat, 1955), cineasta nascuda al Marroc i defensora d’una identitat judeo-àrab que resisteix les categories nacionals excloents. La seva filmografia és una investigació constant sobre la memòria, l’exili i la pertinença: un espai de trobada capaç de bastir ponts allà on la política aixeca fronteres, per tal de qüestionar els relats oficials. (més informació)

PELÍCULA DE MARIANO LLINÁS EN LA SEMINCI

15 septiembre 2026 – El cineasta argentino Mariano Lllinás competirá en la Sección Tiempo de Historia de la SEMINCI de Valladolid, al final de octubre, con su nueva película sobre Borges.

En una nota de prensa, desde el festival cuentan lo siguiente: “La película de Mariano Llinás parte de una paradoja fascinante: cuanto más intenta acercarse a Borges, más imposible resulta abarcarlo. “Biografía de Jorge Luis Borges” reúne manuscritos, objetos, lugares, libros y episodios de la vida del escritor, pero cada hallazgo abre una nueva historia y conduce hacia otro lugar. En vez de encerrar a Borges en una semblanza al uso, Llinás vuelve a poner en circulación sus mundos y convierte su película en una aventura laberíntica que parece no tener final”.

A partir de la colección de objetos de la Fundación ISLAA, el director Mariano Llinás emprende un monumental viaje documental de 330 minutos dedicado a la vida de Jorge Luis Borges.

Construida como una minuciosa investigación detectivesca y un diario de viajes, la película examina manuscritos, cartas, dibujos de la infancia y correcciones del escritor. Acompañado por el especialista Ernesto Montequin, Llinás recorre geografías fundamentales para el autor como Ginebra, Cambridge, Reikiavik y Nueva York. La narración en voz en off guía la travesía rastreando las huellas físicas y personales que el célebre autor dejó en cada documento y lugar.

A lo largo de sus tres partes, la obra analiza la evolución literaria de Borges, conectando de forma sutil sus textos con su experiencia vital. La cinta no elude las zonas más complejas e incómodas de la trayectoria del escritor, abordando abiertamente su visión política y sus polémicas.

Fiel al espíritu borgeano, el relato se nutre de digresiones, referencias fantásticas, pasajes de la literatura universal y reflexiones sobre la creación. Un colosal retrato cinematográfico que demuestra cómo la propia vida de Borges se entrelaza con las tramas y mitologías que él mismo concibió.

BIARRITZ: PREMIERE FILM DE PABLO CÉSAR

14 septiembre 2026 – ROMANCE DE LA LUNA NEGRA, el nuevo largometraje del director argentino Pablo César, tendrá su Première Mundial el próximo 28 de septiembre a las 20:15 h en el Théâtre du Casino de Biarritz, como parte de la 35ª edición del Festival Biarritz Amérique Latine.

Rodada hace apenas unos meses en distintas localizaciones del País Vasco e íntegramente en película fotoquímica de 35 mm, ROMANCE DE LA LUNA NEGRA está protagonizada por Luz Castillo, quien tenía 90 años durante el rodaje y asume aquí por segunda vez el papel protagónico de un largometraje de ficción.

En la película, Castillo interpreta a Clara, una mujer de 90 años que vive sola en el País Vasco y cuya vida se ve alterada por la aparición de un misterioso vecino. A partir de ese encuentro, figuras provenientes de la memoria, la filosofía y el amor comienzan a reaparecer en su camino. Entre lo cotidiano y lo fantástico, Clara se interna en un territorio en el que los recuerdos adquieren cuerpo y el tiempo parece quedar suspendido.

La película propone un viaje íntimo alrededor de la vejez, la ausencia, la memoria y la posibilidad de reencontrar aquello que parecía perdido para siempre. En ese universo, figuras como José Ortega y Gasset, Miguel de Unamuno y Gustavo Adolfo Bécquer irrumpen no como explicaciones, sino como presencias que acompañan el recorrido interior de Clara.

La elección de Biarritz posee, además, un significado especial para la relación entre la actriz, el director y el festival: fue allí donde comenzó, dos años atrás, el recorrido internacional deDespués del final, la película que marcó el sorprendente debut cinematográfico de Castillo.

La Sección Oficial del reconocido festival francés también incluye algunas películas argentinas. En la categoría de largometrajes de ficción compiten CAMINERA (2025), dirigida por Federico Pozzi y HANGAR ROJO (2026) (Chile – Italia – Argentina), dirigida por Juan Pablo Sallato.

En documentales están programados DICIEMBRE (2025) (Uruguay – Argentina), dirigido por Lucas Gallo, y LOS VENCEDORES (2026), dirigido por Pablo Aparo.

Y en la sección de Cortometrajes se proyectan los filmes argentinos LA HORA DE IRSE (2026), dirigido por Renzo Cozza, y PARA LOS CONTRINCANTES»* (2026), (Chile – México – Reino Unido), dirigido por el argentino Federico Luis y ganador de la Palma de Oro en Cannes.

MURIÓ EL CINEASTA EDUARDO CALCAGNO

2 septiembre 2026 – Falleció en Buenos Aires a los 85 años de edad el reconocido cineasta y crítico de cine Eduardo Calgagno. Nacido en la capital argentina en 1941 e hijo del notable crítico Raimundo Calcagno, Eduardo inició su propio camino en la década de 1960 ejerciendo la crítica de cine en diversos medios gráficos, radiales y televisivos.

Pero pronto comenzó a fraguar proyectos concretos para el cine como director. Tras algunos cortometrajes, Calcagno se atrevió a probar suerte en el largometraje, asumiendo la dirección de “Fuiste mía un verano” (1969), donde se propuso unir el cine de autor con la fórmula comercial de llevar a un cantante popular a las pantallas, nada menos que Leonardo Favio.

A partir de ahí rodó más historias, como puede ser “Los Enemigos” (1983), “Te amo” (1986), y otra de sus más reconocidas: “El Censor” (1995), protagonizada por su actor fetiche, el talentoso y carismático Ulises Dumont. Una de las miradas más incisivas sobre la maquinaria cultural de la censura.

En 1999 estrena “Yepeto”, acaso su mejor película y también, por qué no escribirlo, la de Ulises Dumont. Con guión de Roberto Tito Cossa, cuenta la historia de un triángulo “amoroso” entre un atleta, una alumna de facultad y su profesor. Tanto Dumont, como Calcagno y Cossa, fueron galardonados en varios festivales por este filme.

Entre sus otros filmes, destacaremos que en 2007 Eduardo Calcagno realiza “El salto de Cristian”, también con muchos actores conocidos. Y en 2014 estrena “Ulises, un alma desbordada”, un documental homenaje a su gran amigo Ulises Dumont, una amistad de toda la vida la de ambos.

A este señor venido desde Claromecó a Buenos Aires, donde vivía muy cerquita de la 9 de Julio, tuvimos desde Cinestel la satisfacción de conocerlo, tanto triunfando en la Mostra de Lleida con “Yepeto”, como más adelante en el transcurso de sus años formando parte de las tutorías de los proyectos que se presentaban en el Concurso Historias Breves del INCAA. Su impronta, amabilidad y, sobre todo, su sentido del humor, dejaron huella entre muchos de nosotros.

LOS INVENTORES DEL CINEMATÓGRAFO

Cinematógrafo LumièreEl cine es una invención sin ningún futuro. (…)
Nuestro invento no es para venderlo. Puede ser explotado algún tiempo como curiosidad científica, pero no tiene ningún interés comercial. *Antoine Lumière

BILLY WILDER Y LOS FRACASOS EN EL CINE

Billy WilderPor lo general, cuando una película no funciona, uno dice que se adelantó a su tiempo, o que se estrenó demasiado cerca de la Navidad, o que era justo después de la Navidad y la gente se había gastado el dinero en regalos, o que fue un fracaso porque hacía muy buen tiempo y la gente se fue a la playa, o porque llovía y la gente se quedó en casa.
*Billy Wilder, director y guionista austriaco.

POR QUÉ FILMA GARCÍA AGRAZ

José Luis García AgrazFilmo porque el cine, antes que nada, nos seduce al revelarnos lo más secreto de nosotros mismos; porque es el espacio donde podemos palpar nuestras inquietudes con mayor autenticidad, porque es el tiempo en el que esperamos que un milagro se produzca.
José Luis García Agraz, cineasta mexicano.