Inicio » ENTREVISTAS »MOSAICO DEL CINE LATINOAMERICANO » Leyendo en este Momento:

Entrevista al cineasta Alberto Lecchi sobre “Caminemos Valentina”

Caminemos Valentina Entrevista al cineasta Alberto Lecchi

Estreno en Argentina
Alberto Lecchi es un hombre polifacético. Director, guionista y hasta presidente de un equipo de fútbol, este cineasta le ha dado obras muy interesantes al haber del cine argentino, entre las cuales destaca “Nueces para el amor” (2000), aun cuando hubo otras de sus películas como “Operación Fangio” (1999) que tuvieron menos repercusión en los cines, pese a ser una historia muy bien contada y con excelentes interpretaciones.
En 2023, Lecchi estrena en las salas cinematográficas “Caminemos Valentina”, una ficción basada en la historia real de dos ex-monjas, Sandra Migliore y Valentina Rojas, hoy unidas en matrimonio, que fueron abusadas por la madre formadora cuando sólo tenían 16 años y transitaban el aspirantado.
La hipocresía y la perversión forman una parte importante de este relato.

Protagonizada por Paula Sartor, Roxana Naranjo Robles y Gabriela Robledo Azócar, la película cuenta con las participaciones especiales de, entre otros, Ana Celentano y Víctor Laplace.

Entrevistamos a Alberto Lecchi, quien en primer lugar nos comenta algunas cosas interesantes sobre el origen de esta co-producción con Chile:

“Ocurrió que un día me llama Eliseo Subiela y me comenta que fue a verle una chica que fue monja y que había escrito un libro que a él le parecía muy interesante y sobre el cual creía que ahí había una película, aun cuando no era el estilo de películas que Eliseo hacía, pero me dijo: “A vos sé que te gustará”, y me dio ese libro titulado «Raza de Víboras», escrito por Sandra, que es un libro de denuncia”.

“Al principio de leerlo me pareció interesante, pero no le encontraba la vuelta porque, como era de denuncia, yo no quería caer en lo morboso de esta locura que le había pasado a una chica de 16 años. No le encontraba la punta, aun cuando yo siempre que me mandan un libro, me guste o no me guste, contesto. Siempre. Excepcionalmente, como acá me lo había dado Subiela, hablé con él y nada más”.

“Como a los seis meses, suena el teléfono de mi casa y era Sandra que estaba esperando mi contestación, ante lo cual me quedé asombrado y le pedí un tiempito para leerlo de nuevo, porque ya mi lectura anterior no era tan reciente. Hablé con ella y me contó que estaba casada. Ahí fue cuando decidí ir a verla para conocer cómo es eso de alguien que se supera ante una violación y sigue adelante, momento en el cual conozco a Valentina y encuentro una preciosa historia de amor entre Valentina y Sandra, dos mujeres que no se victimizaron y que pelearon para que el amor las uniera y ambas lograran vencer esa locura de las violaciones, porque Valentina también había sufrido los mismos abusos de la misma madre formadora”.

– El personaje de Valentina menciona en la película: “Aprendí a desconfiar de la voluntad de las intermediarias de Dios”. ¿Crees que la Iglesia Católica todavía tiene muchos problemas de este tipo que resolver? Si es que alguna vez resolvió alguno.

Sí, pero primero quisiera aclarar que “Caminemos Valentina” no es una película en contra de la Iglesia, sino que es un relato en contra de la hipocresía de cierto sector de la Iglesia, incluso de personajes, de miembros del catolicismo. Esto me parece que está bueno aclararlo, porque yo imagino que gestionar el Vaticano, que posiblemente sea el “país” (entre comillas) más importante del mundo, debe ser muy complicado y cambiar esa estructura debe ser muy difícil.

De todas formas pasan cosas. Por ejemplo el Padre Francisco ahora nombró en Argentina a un arzobispo, Jorge García Cuerva, que es un cura muy progresista, con una manera de pensar muy distinta a los arzobispos que tuvimos antes. Entonces ahí vos ves una punta y decís: “Acá algo puede pasar”. Y es muy probable que algo así lleve mucho tiempo, porque es una cultura la de la Iglesia que viene desde hace tantos años, que va a ser difícil cambiarla, pero yo creo que estos casos se tienen que saber y que la Iglesia tiene que reaccionar ante ellos, pues estos abusos no pueden estar encubiertos y no se pueden repetir nunca más.

Caminemos Valentina Entrevista al cineasta Alberto Lecchi

Alberto Lecchi, director de “Caminemos Valentina”

– ¿Pero crees que el Papa Francisco podría hacer algo más de lo que hasta ahora él haya podido hacer?

Yo creo que puede y también sé y me imagino que va a tener a mucha gente atrás tratando de que estos temas pasen desapercibidos.

– En la co-producción de la película figura la chilena Andrea Films, del conocido y estimado por muchos cinéfilos, Silvio Caiozzi. ¿Lograste su apoyo desde el principio en este proyecto?

Ni bien leyó el libro la productora dijo que sí y un tiempito después Silvio me llama y me dice que a él le encantaría editar la película ya que nunca lo había hecho para otro director. Me pidió permiso y yo le dije que estaba encantado por esta propuesta. Imagínate, un director con la experiencia que él tiene y reconocido. Esa fue una experiencia muy grata porque Silvio tiene una manera de contar en sus películas bastante distinta a la mía, con un clima más pausado, menos vertiginoso del que yo estoy acostumbrado.

Y así la edición se iba haciendo en Chile y cada dos días me iban mandando el material que Caiozzi iba haciendo. A veces yo le decía: “Ves esta pausa; yo la hubiese cortado”. Y él la dejaba, pero yo le permití que así lo hiciera hasta el día que me junté con él en Chile para empezar a trabajar juntos y me empezó a gustar ese punto de vista. Así que creo que para los dos fue una experiencia muy rica. Él me decía que nos pasaron cosas muy “telepáticas” (entre comillas), porque cuando yo viajé para allá lo hice con todas las cosas que a mí me interesaba modificar y que no se las había dicho a él, pero Silvio de golpe sacó un papel y el 80% de las cosas que yo había marcado, él también las tenía marcadas para hablarlas conmigo, así que fue un trabajo muy agradable y una experiencia nueva muy rica para mí.

– También figura en el equipo de la película su hija, Valentina Caiozzi, a quien yo había escuchado una vez decir que una película no es lo mismo si la acción se produce en silencio o si contiene música. Entonces te pregunto, ¿qué tan importante es en “Caminemos Valentina” las partes que contienen un fondo musical? ¿Son esenciales para entender la historia?

No para entenderla sino para apoyar momentos del relato. Obviamente, una película sin música es una cosa y otra película con música es otra. Yo soy muy lelo con la música, pero cuando Valentina me preguntó que en qué estaba pensando para acompañar el film, yo le dije que en piano y algo de viento, nada más. Además teníamos un piano que juega en la peli un poquito. Ella me empieza a mandar ideas y a partir de ahí yo voy diciendo qué es lo que me interesa y qué no.

La música es un tema difícil porque, como todo en una película, es una elección. Entonces por ahí vos querés resaltar algo, le ponés música y resulta que la música le gana a la imagen y podría perder fuerza. O al revés. Son elecciones que tienen que ver con la imagen y me ha pasado alguna vez que te manda la música el músico, la escuchás y decís ¡Qué buena que está!, pero luego la ponés en la imagen y decís ¡Uy no, viste! Pero en resumen yo diría que creo que ayuda.

– Y en cuanto a las locaciones que aparecen en la película, ¿intentaste pedir la entrada en algún lugar religioso para rodar allá?

Se intentó pero fue denegado. Cuando mostrábamos el libro, directamente nos decían que no, así que todo lo que se ve en la película como espacios de la Iglesia fue un trabajo que tuvo que hacer la Dirección de Arte para recrearlo todo en estudio.

– Optaste por poner unas declaraciones de las víctimas reales de estos abusos, tanto al principio como al final del filme. ¿Creíste conveniente de esta forma contextualizar esta historia de ficción que ocupa la práctica totalidad de la película?

Exactamente. Mi idea siempre ha sido que no es un documental, porque para mí hubiese sido muy difícil hacerlo, así que yo me preguntaba cómo era hacer una ficción donde la gente crea que realmente esto es realidad y no que alguien inventó cosas en esta historia. Entonces, ante eso me pareció fundamental que la Sandra y Valentina auténticas aparecieran en algún breve momento de la película.

– Pero obviamente, como en toda adaptación, siempre hay cosas que se trasladan al lenguaje cinematográfico. De hecho, al final de los créditos se lee: “Algunos hechos y personajes de la película son ficticios. Cualquier similitud con la realidad es pura coincidencia”.

Así es. Hay nombres que vos no podés poner porque te podrían hacer un juicio y por eso se incluye esa declaración final, que es casi una cosa legal, una defensa legal de la película.Síguenos en Twitter color

 

©José Luis García/Cinestel.com

Caminemos Valentina Entrevista al cineasta Alberto Lecchi

La información: lo primero para poder elegir

CINESTEL.COM/ FUNDADA EN JULIO 2005

FILMOTECA DE CATALUNYA – MAIG 2024

Agustí Villaronga

La recent digitalització de Tras el cristal (1985), títol de debut d’Agustí Villaronga que ell considerava l’únic de la seva filmografia que havia pogut desenvolupar d’una manera absolutament lliure i personal, és el pòrtic d’una retrospectiva íntegra del cineasta mallorquí, que estarà acompanyada per alguns dels seus col·laboradors més propers com Marisa Paredes, Jaume Peracaula, Isona Passola o Josep Maria Civit. La mort de Villaronga el gener de 2023 va colpir tot el sector cinematogràfic del país, i un any després la Filmoteca li dedica aquest reconeixement, que repassa una obra personal i amb una visió de la vida que conjugava les passions i la mort, encara que sovint es tractés d’encàrrecs o adaptacions de textos aliens. El cicle també inclou alguns dels seus curts, alguns treballs per a la televisió i la presentació dels fons documentals dipositats per familiars i col·laboradors.
(més informació)

Els millors films de l’any 2023

Ja fa vint anys que la Filmoteca aplega les pel·lícules del darrer any més ben valorades pel seu cercle de crítics i programadors de cinema, en un dels cicles més esperats i valorats pels espectadors. En les darreres edicions els títols es divideixen en dues seccions: els que s’han estrenat a les pantalles comercials i els que únicament s’han pogut veure en plataformes o festivals. En la collita d’enguany hi ha noms consagrats com els de Nanni Moretti, Víctor Erice o Steven Spielberg, al costat de les aportacions fresques i innovadores de cineastes que ja comencen a sonar amb força com ara Justine Triet o Cyril Schäublin.
(més informació)

Raymond Depardon i Claudine Nougaret al DocsBarcelona

La 27a edició del DocsBarcelona, Festival Internacional de Cinema Documental de Barcelona, ret homenatge al fotògraf i cineasta Raymond Depardon i la productora, cineasta i enginyera de so Claudine Nougaret, responsables de films documentals tan rellevants com els tres que es podran veure a la Filmoteca: 10e Chambre, instants d’audience (2004), La Vie moderne (2008) i Journal de France (2012). La mirada d’aquest tàndem creatiu traspua sinceritat i un desig inefable de capturar la puresa de rostres i paisatges a través d’un treball sobre el temps cinematogràfic que batega adaptant-se sempre a personatges i situacions. Per celebrar el Premi Docs d’Honor 2024 també hi haurà una trobada amb els dos cineastes sobre el seu procés creatiu conjunt. (més informació)

Mostra Internacional de Films de Dones de Barcelona

Aquesta nova edició proposa habitar espais i territoris, microcosmos únics i interconnectats. Films que il·luminen i reconstrueixen les zones cegues: espais pixelats i inaccessibles com fronteres i presons, pàgines arrencades dels llibres d’història, desitjos inenarrables que escapen a tot relat. Poden les imatges traçar noves cartografies? El programa «Persistències fílmiques» propicia diàlegs entre pel·lícules de recuperació i peces contemporànies, i desafia el relat de la historiografia tradicional del Nord global construint noves històries bastardes. En la mateixa línia se situa la retrospectiva sobre la cineasta cubana Sara Gómez, programada per la Filmoteca.
(més informació)

Sara Gómez

La Cuba dels primers anys del règim castrista va ser un dels centres de producció i experimentació cinematogràfica més interessants, punta de llança de l’anomenat Nuevo Cine Latinoamericano. És en aquest context que la cineasta afrocubana Sara Gómez (1943-1974), a través de la seva mirada de dona, negra i revolucionària, es compromet amb els moviments d’alliberament i justícia social mitjançant un cinema popular que adopta una postura antropològica i didàctica a l’hora d’investigar la realitat del seu país. Després de realitzar una vintena de curts sobre temes com la marginalitat, el masclisme, els prejudicis tradicionals, la identitat nacional o la cultura afrocubana, el 1974 la seva mort prematura amb 31 anys va posar fi a una carrera fulgurant culminada amb la que es considera la seva obra mestra, el llargmetratge De cierta manera. (més informació)

Primavera Santos

Carles Santos (Vinaròs, 1940-2017), virtuós del piano i abanderat de l’avantguardisme més lliure, és la figura que reivindica aquesta programació promoguda per la Fundació Joan Brossa, a la qual s’hi ha afegit la Filmoteca amb un viatge pel cinema vist per l’artista durant tres dimarts consecutius. Al llarg de la seva carrera Santos fa diferents incursions en el cinema. Com a realitzador, com a guionista, al costat de Pere Portabella, i com a compositor de bandes sonores per a films, entre d’altres, de Jordi Cadena i Mariaelena Roqué. Són pel·lícules indòmites, fruit d’un compromís compartit amb l’experimentació. (més informació)

Naomi Kawase

Després de la inauguració el 30 d’abril amb Aguas tranquilas i amb la presència de la cineasta, la retrospectiva d’una de les cineastes més admirades de l’actualitat continua el mes de maig amb una bona mostra de la seva obra documental autoreferencial més desconeguda, abans del seu debut en la ficció amb Suzaku (1997). Entre d’altres també es podrà veure el seu film més popular, Una pastelería en Tokio (2015), que la directora considera «un cant a la vida perquè només el fet d’existir ja és quelcom meravellós.» (més informació)

Marga Almirall a ‘Dies curts’

Cineasta i muntadora especialitzada en pedagogia de la imatge amb perspectiva feminista, des de 2016 forma part de Drac Màgic. Ha realitzat diversos curtmetratges a partir de material d’arxiu familiar i personal, d’internet i de procedència diversa, per divertir-se i aprendre en l’exploració del muntatge d’apropiació. La sessió inclourà els seus curts, que tracten temes com els diaris personals, les correspondències, la salut mental, el cos, l’amor i l’amistat, la relació entre qui filma i qui és filmat, el paper de les imatges en la configuració d’identitats i de la memòria, a més de diverses col·laboracions, com les de l’actriu i poeta Eva Ortega i la directora i dramaturga Mireia Grau, en una performance de veu i moviment. (més informació)

I també…

Continua la programació vinculada al Centenari del cinema amateur a Catalunya, amb dos films de la retrospectiva dedicada al found footage: The Family Album (Alan Berliner, 1988) i Barcelona, abans que el temps ho esborri (2010), presentada per la seva directora Mireia Ros. Enrique Fibla Gutiérrez, co-comissari de l’exposició Fora de casa. Cinema amateur a Catalunya 1924-1940…, pronunciarà la conferència Filmathèque Pathé-Baby: una història paral·lela del cinema, i hi haurà dues activitats més relacionades amb l’exposició: una visita comentada a càrrec de Carolina Astudillo i el taller d’animació Entusiastes, a partir d’imatges del cinema amateur. (enllaç)

Darreres projeccions de les retrospectives dedicades al cineasta georgià recentment desaparegut Otar Iosseliani i a l’obra barroca i personalíssima del director suís Daniel Schmid, gràcies a la col·laboració de la Cinémathèque Suïsse. (enllaç)

El festival Vent del Nord neix amb la voluntat d’acostar realitats i traspassar murs, acostant l’àmbit penitenciari i la seva població a la comunitat. Amb aquest objectiu, tots els interns i internes dels tallers artístics dels diversos centres penitenciaris de Catalunya han estat convidats a participar en la secció competitiva del festival. Amb la col·laboració del departament de Justícia, Drets i Memòria i la fundació apip-acam. (enllaç)

Una sessió molt especial de cinema-concert. La Filmoteca celebra el centenari de la soprano Victoria de los Ángeles amb la projecció de Der Rosenkavalier (El cavaller de la rosa, Robert Wiene, 1925), acompanyada en directe per l’Orquestra Simfònica Victoria de los Ángeles, dirigida per Pedro Pardo, que interpretarà la banda sonora que el mateix autor de la popular òpera, Richard Strauss, va compondre per a aquest film. (enllaç)

El cicle que transversal dedicat a Victor Sjöström, amb materials provinents de l’Svenska Filminstitutet, ofereix aquest mes Els fills d’Ingmar (1919) i la seva seqüela Karin, la filla d’Ingmar (1920). (enllaç)

El cicle de primavera de FilmoXica, Viure a la ciutat, inclou, entre d’altres, El zoo d’en Pitus, que presentarà la seva directora Mireia Ros, i El hombre mosca, amb Harold Lloyd. (enllaç)

CIRCUIT ESTABLE DE CINEMA CATALÀ

Cicle Gaudí 2016 - Circuit estable de cinema català
Cicle Gaudí 2016 - Circuit estable de cinema català

SYLVETTE BAUDROT-OFICIO DE SCRIPT

Sylvette Baudrot 260

FILMOTECA: ELS SERVEIS EDUCATIUS

ALL ROADS LEAD TO BARCELONA

One of the best ways to follow what’s going on at the movie theaters area and what the next innovations are representing for the movies distribution industry, is taking a look at CineEurope coverage released on our site Cinestel.com

Una de les millors maneres de seguir tot el que està passant al voltant del àrea profesional de les sales de cinema i també d’allò que les següents innovacions representen per a la indústria de distribució de pel·lícules, és fent una ullada a la cobertura de CineEurope feta pel nostre lloc web Cinestel.com

This is a links’ summary (most of the reports and interviews are written in Spanish):

Aquest és un sumari en anglès dels enllaços a notícies i entrevistes:

LOS INVENTORES DEL CINEMATÓGRAFO

Cinematógrafo LumièreEl cine es una invención sin ningún futuro. (…)
Nuestro invento no es para venderlo. Puede ser explotado algún tiempo como curiosidad científica, pero no tiene ningún interés comercial. *Antoine Lumière

UN DOCSBARCELONA AMB “MEXICAN DREAM”

12 maig 2024 – “Mexican Dream”, de la directora mexicana Laura Plancarte, va ser reconegut en el DocsBarcelona amb el Docs a la millor pel·lícula del certamen. Hibridant ficció i documental, la cineasta mexicana revisa l’estereotip d’abnegada dona llatinoamericana, tradicional patidora de la violència masclista a través de la vida de Malena, una dona que, com tantes a Mèxic, deixa el seu lloc d’origen després de sortir d’una relació violenta per a treballar en cases alienes i construir, a comptagotes, un patrimoni que oferir als seus fills i en el qual resguardar-se. El resultat és una oda als nous principis, les xarxes de suport i l’amor propi que corona el palmarès de DocsBarcelona 2024.

“Our Land, Our Freedom”, de Meena Nanji i Zippy Kimundu, va rebre del jurat una Menció especial Docs&Pearls i també el Premi Amnistia Internacional Catalunya, dedicat als documentals de la Secció Oficial que per la seva temàtica s’impliquen en la defensa dels drets humans. Amb aquest retrat de Wanjugu Kimathi, filla de Dedan Kimathi, llegendari líder de les revoltes Mau Mau executat pels anglesos l’any 1957, les directores alimenten el debat sobre el passat colonial britànic, la propietat de terres mai retornades als seus propietaris després de la independència de Kènia i el genocidi del poble Mau Mau.

El jurat de la nova secció Docs&Cat va premiar amb el Docs a la millor pel·lícula catalana, patrocinat per La Xarxa Audiovisual Local (XAL), el documental “Casa Reynal”, de Laia Manresa (Morir de día), sobre la transmissió familiar i el llegat de la seva memòria. “Un estel fugaç”, d’Arturo Méndiz i Ignasi Guerrero, que posa el focus en el dol perinatal des del punt de vista del pare, ha rebut del jurat una Menció especial Docs&Cat, i també el Premi del públic.

El Docs Nou Talent – Filmin, destinat als directors debutants de la Secció Oficial Panorama, va ser rebut per “Daughter of Genghis”, dels cineastes i fotoperiodistes danesos Kristoffer Juel Poulsen i Christian Als. La protagonista del documental Gerel Byamba, lidera una violenta banda feminista que lluita contra el colonialisme xinès i l’explotació estrangera a Ulan Bator.

El Docs del Jurat Antaviana, patrocinat per Antaviana Films, va premiar la producció catalana “Hágase tu voluntad”, on el cineasta Adrián Silvestre (Sedimentos, Mi vacío y yo) es converteix en protagonista, explicant el seu retrobament, després de més de vint anys sense parlar-hi, amb el pare, un home que reivindica el dret a morir dignament.

Jurats joves

DocsBarcelona dedica la seva secció Doc-U als treballs de centres d’estudis superiors d’arreu de l’estat espanyol. El seu jurat oficial va atorgar el Doc-U 16nou al curtmetratge “Still, Life”, de Priya Woods. El premi Doc Around Europe, al qual opten els curtmetratges documentals internacionals que participen en aquesta secció universitària, va anar a parar a Nos Îles, d’Aliha Thalien.

“Pelikan Blue”, de László Csáki, s’endugué el Premi del Jurat Jove DocsBarcelona – Reteena, atorgat per joves d’entre 16 i 21 anys, i la producció “Artificial Immortality”, d’Ann Shin, el Premi Docs & Teens, atorgat pels alumnes d’ESO i Batxillerat del DocsBarcelona.

Finalment, el Premi Docs del Mes, decidit pel públic assistent a les projeccions de la xarxa formada per més de 70 sales d’arreu d’Espanya del Docs del Mes de l’any 2023, ha estat per “Zimbàbue. La lluita per la democràcia”, de Camilla Nielsson.

Així mateix, la 27a edició del DocsBarcelona també ve retre homenatge al prestigiós tàndem format pels cineastes francesos Raymond Depardon i Claudine Nougaret, que van recollir el Premi Docs d’Honor d’enguany a la cerimònia d’inauguració del certamen.

LA SRF, EN DEFENSA DEL CINE ARGENTINO



4 abril 2024 – (Comunicado de Prensa) El jueves 14 de marzo, miles de cineastas argentinos, profesionales del cine y cinéfilos se concentraron frente la legendaria sala Gaumont de Buenos Aires para expresar su angustia ante la voluntad deliberada del nuevo gobierno populista y ultraliberal de Javier Milei de destruir una de las industrias cinematográficas más vibrantes, célebres y apasionantes del mundo. Esta histórica y pacífica movilización fue violentamente reprimida por la policía, en la continuación de una política liberticida que parece sumir de nuevo a Argentina en sus horas más oscuras. Una vez más, el autoritarismo y la violencia de las medidas ultraliberales se ven acompañados por el autoritarismo y la violencia de la represión policial, resultando en una grave amenaza a la libertad de expresión, manifestación y creación.

En una ceguera puramente ideológica, el gobierno de Milei pretende destruir un modelo económico virtuoso borrando de un plumazo el Instituto de Cine y Artes Audiovisuales (INCAA), sustento del cine argentino, que no le cuesta un centavo al contribuyente porque, siguiendo el modelo del CNC francés, se financia con los impuestos a las entradas de cine y los ingresos de radio y televisión.

En términos muy concretos, los enormes recortes presupuestarios y el plan de despidos que está sufriendo el INCAA están poniendo en peligro una industria que mantiene a más de 600.000 familias. Se ha puesto en peligro o simplemente se ha hecho imposible el estreno de 200 películas al año, y la influencia de Argentina en el mundo se ha visto gravemente mermada. Cada año, películas argentinas son seleccionadas y premiadas en los mayores festivales internacionales (Cannes, Venecia, Berlín, etc.) y se exportan a todos los rincones del mundo.

Los recortes presupuestarios del INCAA también podrían llevar a la desaparición de dos eventos clave para el cine argentino: Ventana Sur, el mayor mercado de contenidos de América Latina, organizado conjuntamente con el Mercado de Cine de Cannes, y el Festival Internacional de Cine de Mar del Plata, el mayor festival de cine de Argentina, que atrae a más de 130.000 espectadores cada año. Si no se levantan las nuevas restricciones, estos eventos, que atraen la atención internacional, ya no podrán celebrarse.

Igualmente preocupante es la eliminación de la financiación de la Escuela Nacional de Experimentación y Realización Cinematográfica (ENERC), la principal escuela de cine de Argentina, que ha formado a cineastas de renombre mundial como Lucrecia Martel y Fabián Belinsky. La escuela, que forma a los profesionales del mañana en todo el país, se ve en la imposibilidad de seguir funcionando, dejando a su suerte a la nueva generación del cine argentino.

Como ocurre siempre que los derechos de los ciudadanos se ven amenazados, la cultura es vista por los gobernantes como un peligro que hay que destruir urgentemente. Porque un pueblo sin arte y sin cultura es un pueblo más fácilmente esclavizado y deshumanizado. Nosotros, cineastas, actores y profesionales del cine, queremos decir a todos aquellos que mantienen vivo el cine argentino y que se oponen a las medidas liberticidas del gobierno de Milei, que estamos firmemente a su lado y reafirmamos nuestro compromiso con una Argentina inspiradora, libre y creativa.

Firmantes:

Jean Achache, Steve Achiepo, Fleur Albert, Swann Arlaud, Anne Alix, Jacques Audiard, Mathilde Applincourt, Barbara Balestas Kazazian, Jeanne Balibar, Antoine Barraud, Nicolas Bary, Bérénice Béjo, Lucas Belvaux, Saïd Ben Saïd, Julie Bertuccelli, Thomas Bidegain, Bertrand Bonello, Chloé Borgella, Guillaume Brac, Mikael Buch, Claire Burger, Dominique Cabrera, Thomas Cailley, Laure Calamy, Robin Campillo, Laurent Cantet, Christian Carion, Malik Chibane, Hélier Cisterne, Jérémy Clapin, Clément Cogitore, Romain Cogitore, Christophe Cognet, Catherine Corsini, Didier D’Abreu, Jean-Pierre Dardenne, Luc Dardenne, Camille de Casabianca, Lucas Delangle, Anaïs Demoustier, Claire Denis, Caroline Deruas, Sylvain Desclous, Arnaud Desplechin, Pascal Deux, Lukas Dhont, Jérôme Diamant-Berger, Claire Diao, Alice Diop, Mati Diop, Audrey Diwan, Evelyne Dress, Julia Ducournau, Jean-Baptiste Durand, Chloé Duval, Nadia El Fani, Jérôme Enrico, Frédéric Farrucci, Philippe Faucon, Pascale Ferran, Pierre Filmon, Emmanuel Finkiel, Aline Fischer, Marina Fois, Marine Francen, David Frenkel, Denis Freyd, Jean-Raymond Garcia, Louis Garrel, Dyana Gaye, Myriam Gharbi, Lisa Giacchero, Pauline Ginot, Delphine Gleize, Yann Gonzalez, Emmanuel Gras, Anouk Grinberg, Arlène Groffe, Robert Guédigian, Alain Guiraudie, Rachid Hami, Ted Hardy-Carnac, Arthur Harari, Mahamat-Saleh Haroun, Michel Hazanavicius, Christophe Honoré, Armel Hostiou, Cédric Ido, Isabelle Ingold, Irène Jacob, Agnès Jaoui, Gaelle Jones, Elisabeth Jonniaux, Sébastien Jousse, Baya Kasmi, Vergine Keaton, Cédric Klapisch, Nicolas Klotz, Gérard Krawczyk, Ariane Labed, Thomas Lacoste, Vincent Lacoste, Jean-Marie Larrieu, Sébastien Laudenbach, Pierre Le Gall, Erwan Le Duc, Julian Lessi, Marie-Ange Luciani, Vincent Macaigne, Dominique Marchais, Léna Mardi, Philippe Martin, Valérie Massadian, Chiara Mastroianni, Patricia Mazuy, Radu Mihaileanu, Hélène Milano, Félix Moati, Dominik Moll, Viggo Mortensen, Emmanuel Mouret, Elvire Muñoz, Olivier Nakache, Nathan Nicolovitch, David Oelhoffen, Emmanuel Olivier, Valerie Osouf, Mariana Otero, François Ozon, Agnès Patron, Cyril Pedrosa, Vivianne Perelmuter, Nicolas Philibert, Just Philippot, Bruno Podalydès, Mathieu Ponchel, Vimala Pons, Katell Quillévéré, Antoine Reinartz, João Pedro Rodrigues, Jane Roger, Axelle Ropert, Brigitte Roüan, João Rui Guerra da Mata, Latifa Saïd, Thomas Salvador, Pierre Salvadori, Clément Schneider, Pierre Schoeller, Kathy Sebbah, Claire Simon, Patrick Sobelman, Charles Tesson, David Thion, Bénédicte Thomas, Éric Toledano, Gilles Trinques, Marion Truchaud, Pamela Varela, Aurélien Vernhes-Lermusiaux, Caroline Vignal, Axelle Vinassac, Elie Wajeman, Denis Walgenwitz, Eléonore Weber, Alice Winocour, Zoe Wittock, Maud Wyler, Yolande Zauberman, Rebecca Zlotowski.

OSCARS 2024: GANÓ EL FILM “OPPENHEIMER”

11 marzo 2024 – El film “Oppenheimer”, de Christopher Nolan conquistó el Oscar a la Mejor Película, además de los premios a Mejor Director, Actor (Cillian Murphy), Actor de Reparto (Robert Downey Jr.), Banda Sonora, Fotografía y Montaje.
“Barbie”, la otra película protagonista del denominado fenómeno comercial “Barbenheimer”, solamente recibió el Oscar a la Mejor Canción Original por «What I was made for?». Igualmente se destacó el notable trabajo de la actriz Emma Stone en el filme “Pobres Criaturas”, de Yorgos Lanthimos, obra fílmica que recibió otros tres galardones (Diseño de Vestuario, de Producción y Maquillaje y Peluquería). “La zona de interés”, de Jonathan Glazer, se alzó con el Oscar a Mejor Película Internacional.

Leer nuestra reseña sobre “Oppenheimer” y “Barbie”, aquí.

“SEGUNDO PREMIO” OBTUVO PRIMER PREMIO

11 marzo 2024 – La más reciente película del cineasta catalán Isaki Lacuesta recibió en Málaga los premios a Mejor Película, Dirección y Montaje. El realizador de Girona cantó algunas estrofas de un tema musical, guitarra en mano, tras recibir el galardón. Una parte importante del rodaje fue dirigido de forma virtual debido a una grave enfermedad de la hija de Isaki, por lo que la mayor parte del trabajo presencial fue llevado a cabo por Pol Rodríguez.

“Segundo Premio” es un drama musical que está inspirado en los integrantes de la formación musical granadina Los Planetas, icónica de los años ’90. El argumento del film nada tiene que ver con la realidad cotidiana de la banda, es decir, no se trata de una biopic, sino que toda la acción es fruto de un guion de pura ficción escrito por Lacuesta junto a Fernando Navarro: Un grupo de música indie vive un momento delicado: la bajista rompe con la banda buscando su sitio fuera de la música y el guitarrista está inmerso en una peligrosa espiral de autodestrucción. Mientras, el cantante se enfrenta a un complicado proceso de escritura y grabación de su tercer disco. Nadie sabe que ese disco cambiará para siempre la escena musical de todo el país.

CRECE LA ASISTENCIA A LAS SALAS DE CINE

1 marzo 2024 – La Federación de Cines de España (FECE) y el Gremi de Cinemes de Catalunya, asociaciones empresariales sin ánimo de lucro que representa a más del 80% de los empresarios de salas de cine, presentó en Barcelona el dossier anual, “Las salas de Cine: Datos 2023”, que ofrece una completa radiografía sobre la situación actual del sector.

Por tercer año consecutivo la asistencia a salas de cine se incrementó respecto al año anterior hasta alcanzar la cifra de los 77.8 millones de espectadores, un 26% mas que en 2022. Sin duda el año ha estado marcado por el fenómeno “Barbenheimer”.

En cuanto al número de salas de cine activas, España cuenta con más cines abiertos en 2023 que antes de la pandemia, pasando de 723 cines en 2019 a 751 en 2023. Además, esta cifra supone un incremento del 2.6% respecto a los cines activos en 2022.

El informe también destaca las campañas del Bono Cultural Joven y el de Cine Senior que permite en este último caso que todos los jubilados se puedan beneficiar de un precio reducido (2€) si acuden los martes a cualesquiera de las salas adheridas. En 2023 participaron 924.724 espectadores, siendo el mejor periodo de la campaña el mes de octubre con 205.609 espectadores y el mejor día de la campaña, el 28 de noviembre con 53.756 espectadores mayores de 65 años.

El sector confía en que ambas campañas se prorroguen en el tiempo para afianzar la asistencia a salas de cine de estos dos grupos de edad y considera importante ampliar este tipo de campañas a otros colectivos, especialmente entre los más jóvenes en edad escolar, también en colaboración con las Comunidades Autónomas.

A nivel europeo, Italia y España lideran el crecimiento de los principales países europeos con crecimientos del 61.6% y 26% respectivamente.
Francia con un 18.9%, Alemania, con un 18.6% y Reino Unido con un 5.4% rebajan sus cifras de crecimiento respecto a 2022 pero mantienen la senda positiva y el camino hacia la recuperación de las cifras prepandemia. (FECE)

GRAN ÉXITO DE ISE BARCELONA 2024

3 febrero 2024 – Integrated Systems Europe 2024 (ISE) ha sido la edición de mayor éxito en sus veinte años de historia. Celebrado en el recinto Gran Via de Fira de Barcelona, el salón atrajo a 73.891 asistentes únicos verificados de 162 países, un récord desde su creación en Ginebra en 2004. Esto representa un aumento del 27% respecto a la edición de 2023.

El miércoles 31 de enero, el salón recibió 51.617 visitantes, la cifra más alta jamás alcanzada en un solo día, superando el récord anterior en casi un 22%.

El número total de inscripciones ascendió a 95.396, con 172.627 visitas en los cuatro días. El número de asistentes del viernes fue de 24.528, un récord para el salón desde que pasó a celebrarse en cuatro días.

Además de una ocupación récord en los hoteles, bares y locales de ocio de la ciudad, los expositores informaron de una afluencia sin precedentes a los stands del mayor salón ISE de la historia. La feria contó con el mayor número de expositores (1.408) y la mayor superficie de exposición (82.000 m2 netos).

Mike Blackman, Director General de Integrated Systems Events, comentó: “En los ilustres 20 años de trayectoria de ISE, hemos sido testigos del poder transformador de la innovación y la colaboración dentro de nuestra comunidad. ISE 2024 no sólo refleja las tecnologías de vanguardia que definen nuestra industria, sino que también sirve como testimonio del perdurable espíritu de creatividad y camaradería. Al celebrar este hito, junto a nuestros copropietarios AVIXA y CEDIA esperamos continuar con nuestro compromiso de ser una plataforma global para los profesionales de la industria.»

Ponentes de renombre en las conferencias y en los escenarios de la feria compartieron sus conocimientos sobre temas como la inteligencia artificial en el sector audiovisual, el diseño sostenible y el futuro de la colaboración a distancia. Los asistentes tuvieron la oportunidad de participar en debates significativos y adquirir conocimientos prácticos para mantenerse a la cabeza de un sector en rápida evolución.