Inicio » ZONA INDUSTRIA » Leyendo en este Momento:

L’Acadèmia de Cinema Català ret homenatge a 13 sales centenàries

octubre 21, 2020 ZONA INDUSTRIA
Acadèmia de Cinema Català ret homenatge a 13 sales centenàries

Compromesa amb la recuperació del nostre patrimoni històric cinematogràfic, l’Acadèmia de Cinema Català continua amb la seva línia de treball que va iniciar l’any 2016 i, enguany, ret homenatge a totes aquelles sales de cinema encara actives que van iniciar les seves projeccions fa més de 100 anys. Són el Centre Parroquial d’Argentona, el Cinema Bosque (Barcelona), la Sala Mozart (Calella), el Casal Camprodoní (Camprodon), el Cinema La Calàndria (El Masnou), el Cinema Mundial (La Bisbal d’Empordà), el Foment Mataroní (Mataró), el Teatre Cinema Comtal (Ripoll), el Cinema Catalunya (Terrassa), els Cinemes Imperial (Sabadell), el Casino Prado (Sitges), El Retiro (Sitges) i el Cinema Catalunya (Ribes de Freser).

L’Acadèmia ha realitzat una exhaustiva recerca per indexar totes les sales centenàries de Catalunya encara en actiu, i ha elaborat un catàleg en suport digital, a càrrec del periodista Toni Vall, que recull la història de totes elles. Una feina que culminarà en un acte el 27 d’octubre, Dia Mundial del Patrimoni Audiovisual, durant el qual es presentarà una placa commemorativa que l’Acadèmia farà arribar als tretze cinemes homenatjats.

La recuperació del nostre patrimoni cinematogràfic

Aquest reconeixement de la tasca feta per les sales de cinema centenàries arreu de Catalunya es suma a les quatre accions dutes a terme per l’Acadèmia en la línia de la recuperació patrimonial en els darrers quatre anys: el 2016 va posar el focus en la Col·legiata de Sant Vicenç de Cardona, escenari de la llegendària pel·lícula Campanadas a medianoche, i convertit en lloc de pelegrinatge pels estudiosos i seguidors del seu director, Orson Welles. L’any següent es va reivindicar la importància dels Estudis Balcázar i d’Esplugas City, referents de la indústria cinematogràfica durant els anys 60 i 70, lloc essencial per entendre el fenomen dels spaghetti-westerns rodats i produïts a casa nostra. L’any 2018 fou el torn dels primers estudis de cinema sonor de l’Estat espanyol, els Orphea Films i els Estudis Trilla, ubicats a la muntanya de Montjuic. I l’any passat, l’Acadèmia es va sumar al reconeixement de la UNESCO a Terrassa com a ciutat creativa en l’àmbit cinematogràfic.

Tretze sales centenàries

Repartides arreu del territori, aquestes són les sales centenàries de Catalunya que encara ofereixen programació regular als seus espectadors:

Centre Parroquial d’Argentona · Fundat l’any 1914 sota el nom de El Recreo i traspassat quasi immediatament al Patronat Obrer de Sant Isidre pel degut al poc benefici generat, va esdevenir molt ràpidament quelcom més que un cinema, per convertir-se en un espai de trobada i unió del jovent del poble. Després de dos canvis de mans i de nom (també es va dir Cine Savoy i Cine España) obligats per la Guerra Civil, la parròquia el recupera i queda rebatejat com a Centre Parroquial. Als anys 40, es podia seguir al mateix temps la projecció de la pel·lícula amb les transmissions radiofòniques dels partits de futbol de la jornada amplificades des de la ràdio de la cabina de projecció. A partir dels anys 50, la sala va apostar per anar fent periòdicament diverses millores dels sistemes de projecció i de so. Avui continua funcionant, programant setmanalment cinema en versió original i pel·lícules infantils, i amb personal voluntari.

Cinema Bosque (Barcelona) · Avui en mans de l’empresa Balañá, el Bosque és l’únic cinema centenari en actiu de la ciutat de Barcelona. Originalment anomenat Teatre del Bosc, perquè estava situat al bosc que ocupava La Fontana a principis del segle passat, inicia les projeccions el 1906 combinant-les amb sarsueles i espectacles de varietats. El 1916 l’edifici original és enderrocat i l’escultor Pau Gargallo és l’encarregat de la decoració de façana que encara avui presideix el frontispici de l’actual Bosque, inaugurat el 1965 amb una sola sala per a 1.000 espectadors que el va convertir en un dels cinemes amb més públic de Catalunya. Després de dos anys tancat, l’any 1998 va començar la seva trajectòria com a multisales.

Sala Mozart (Calella) · Quan l’any 1904 va arribar el cinematògraf i començaren les sessions de pel·lícules i sarsueles curtes, el Teatre La Constància, de Calella, començava un nou període. Al 1926 canviava de nom i adoptava l’actual. Al llarg dels anys, a la Mozart va sobreviure amb totes les variants possibles: no es va aturar mai l’activitat, ni durant la Guerra Civil, i entre els 50 i els 80 va acollir les sessions compromeses i de vegades quasi clandestines de l´anomenat Cinefòrum. L’any 1988, la Mozart rep el reconeixement de la Generalitat de Catalunya a la Millor sala d’exhibició de cinema de Catalunya per la difusió del cinema català. Amb el suport de l’Ajuntament, segueix existint com a espai social, popular i urbà. Actualment forma part del Cicle Gaudí.

Casal Camprodoní (Camprodon) · Al desembre de 1907, el Casino Camprodonense (així es deia des de 1883) va fer la seva primera sessió de cinema. Convertit durant la Guerra Civil en caserna per les tropes franquistes i per la Falange, l’any 1944 passa a dir-se Cine Casino, i durant dues dècades s’hi projecten pel·lícules, adaptant-se a les novetats del mercat, com el primer 3D o el Cinemascope. Al 1967, un incendi el destrueix, i canvia de seu i de nom per passar-se a dir Casal Camprodoní, tal i com ara el coneixem. Digitalitzat des de 2015, el Casal Camprodoní segueix portant setmana rere setmana el cinema a la Vall de Camprodon.

Cinema La Calàndria (El Masnou) · Amb un inici de projeccions oficial datat al 1914, al Cinema La Calàndria d’El Masnou ja funcionava un cinematògraf des de 1910. Durant molts anys, la sala fou coneguda popularment com el Circ, per la seva forma circular, que recordava als emblemàtics circs romans. Amb bona salut durant tota la seva història, els anys 50 i 60 van ser especialment esplendorosos, amb l’auge dels exitosos programes dobles que sovint deixaven gent fora de la sala. Als 80 es fidelitzen nous públics amb cicles monogràfics i maratons nocturnes de pel·lícules i després d’una década d’estancament, amb l’arribada del nou segle, el cinema canvia de gestió i es modernitza amb noves butaques i la digitalització dels seus equips.

Cinema Mundial (La Bisbal d’Empordà) · Construït al 1914 per l’empresari del suro Robert Mercader, un cinèfil apassionat que ja organitzava projeccions al pati de la seva pròpia fàbrica des de dos anys abans, el Mundial va començar proposant programes complets de pel·lícules i espectacles de varietats. Després de ser col·lectivitzat per la CNT i apropiat per la Falange, el 1939 la sala torna als seus propietaris de nou i obre les seves portes per viure els seus anys més esplendorosos fins a finals dels 60. El 1986 se’l queda l’Ajuntament i en fa una reforma completa que no veu la llum fins el 2007, quan torna de ple l’activitat per a convertir-se en la sala de referència de la capital del Baix Empordà. Programat per l’Ajuntament, avui ofereix estrenes, documentals i cinema infantil. I les projeccions mensuals del Cicle Gaudí.

Foment Mataroní (Mataró) · El 2 de febrer de 1897, el cinema va arribar per primera vegada a Mataró. Va ser al llavors conegut com Teatre Principal (i també al desaparegut Euterpe), que funcionava com a sala d’espectacles des de 1832. L’any 1910 es va convertir en la seu social de Foment Mataroní i va iniciar de manera oficial la seva activitat com a cinema. Exceptuant el parèntesi de la Guerra Civil, va funcionar amb normalitat fins al 1967. Fou llavors quan, a causa del seu estat ruïnós, es va decidir tancar-lo i enderrocar-lo. En el mateix lloc se’n va aixecar un de nova planta, d’estructura funcional i moderna però conservant l’entrada porticada del carrer Nou, que va obrir portes al 1971. És la primera sala del Maresme en incorporar el sistema de so Dolby Stereo els anys 80, millora que junt amb altres actualitzacions tècniques i de serveis, el situa com a una opció d’oci pels habitants de Mataró, que encara avui poden gaudir-hi d’estrenes entre un i dos dies a la semana.

Teatre Cinema Comtal (Ripoll) · El Salón Condal, obra de l’arquitecte Antoni Coll i Fort, comença les projeccions de cinema el 1917. En les primeres dècades de funcionament, el Comtal programava sessions de cinema, però també acollia representacions teatrals, sessions de ball, conferències i mítings polítics, caràcter multifuncional que ha perdurat fins avui. Va oferir una programació regular als habitants de Ripoll de la mà de les diverses societats que el van explotar, fins que el 1990 l’adquireix i el reforma molt notablement l’Ajuntament de Ripoll que el reobre el 1995 amb la voluntat de convertir-lo en un espai al servei de la comunitat. Des del 1998 està coprogramat per l’ens municipal i per l’empresa Circuit Urgellenc, propietat de l’acadèmic i Membre d’Honor Pere Aumedes, que recentment, amb els efectes de la pandèmia de la Covid-19, ha engegat una campanya amb l’objectiu de salvar els cines de poble, proposant al públic adquirir abonaments anticipats per usar quan les sales recuperin la normalitat. Des de fa pocs mesos acull les projeccions del Cicle Gaudí.

Cinemes Imperial (Sabadell) · Inaugurada l’any 1911 com a Gran Saló Imperial, la popular sala sabadellenca tenia capacitat per a més de mil espectadors. Les sessions de cinema mut s’alternaven amb espectacles de varietats, i l’any 1913 hi va debutar una joveníssima Raquel Meller. Des de 1929, el cinema sonor es va afincar a l’Imperial. Com a curiositat, el prestigiós director de fotografia i Membre d’Honor de l’Acadèmia Tomàs Pladevall hi va treballar als anys 60 com a ajudant del projeccionista. L’any 1989 va tancar portes, davant la decreixent assistència de públic. Però el 1993, davant l’amenaça d’enderroc, es va iniciar una campanya ciutadana per a la recuperació del Saló Imperial que va culminar en una reforma integral a càrrec de l’Ajuntament que va voler homenatjar la sala històrica construint una façana rèplica de l’original. Des del 2003 és un multicinemes d’onze pantalles.

Casino Prado (Sitges) · El Casino Prado Suburense és una Societat Recreativa i Cultural sense ànim de lucre fundada l’any 1877. Les primeres projeccions de cinema daten de 1911 i l’any 1920 està documentada la primera sessió de cinema al jardí. El cinema sonor arribaria 10 anys després. Amb el parèntesi de la Guerra Civil, durant la qual va esdevenir “La casa del poble”, seu de trobades i refugi d’urgència, el Prado va seguir funcionant, amb una època daurada als anys 60. És fonamental l’any 1968: fou quan comencen les sessions de cineclub, que s’allargaran fins l’any 1982 (i que es reprendran al 2014), i hi té lloc la I Setmana Internacional de Cinema Fantàstic, baula iniciàtica de l’avui imprescindible Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya.

El Retiro (Sitges) · Actiu com a cinema des de febrer de 1908, El Retiro és de les poques sales que no van tancar amb l’esclat de la Guerra Civil, tot i que fou confiscat i es va convertir en l’Ateneu Cultural Proletari. En els primers mesos s’anunciava com a Cinema Proletari, fins que el març del 1937 recupera el seu nom de sempre. Els anys 50 i 60 van ser els de màxim esplendor, tot i la competència que mantenien amb el Casino Prado i amb el desaparegut Rialto. Després d’una reforma total del seu interior, al 1970 El Retiro va convertir-se en la seu de la III Setmana Internacional de Cinema Fantàstic i de Terror, i ho va ser fins al 1992, mantenint-se fins ara com a sala complementària del Festival. L’any 1989, la Generalitat va concedir-li el Premi de Cinematografia a la Millor sala d’exhibició.

Cinemes Catalunya (Terrassa) · Inaugurat al març del 1916, el llavors anomenat Salón Cataluña va convertir-se en un lloc de referència a Terrassa. Després de 3 dècades en mans de l’empresa que gestionava tres cinemes més de la capital vallesana, des de mitjans i fins a finals dels 90 tanquen progressivament les sales de cinema al centre de Terrassa i el Cataluña segueix la mateixa sort el 1999. Pocs mesos se’n fa càrrec l’Ajuntament, el renova, i l’any 2000, amb el nom de Club Catalunya, es reprenen les projeccions, amb una programació estable de dimecres a diumenge, destinant els dilluns i dimarts a acollir activitats i cicles d’entitats terrassenques, i amb un acord amb l’ESCAC, instal·lada a la ciutat des del 2003, per acollir actes, classes, projeccions i rodatges de l’escola.

Cinema Catalunya (Ribes de Freser) · Inaugurat el 1900 sota el nom de Teatre Taga, és una de les sales més antigues de l’estat, per bé que no està documentat l’any exacte d’inici de les projeccions. Després de dir-se Foment els anys 20, i Casal Ribetà a partir del 1932, el 1956 la sala pren el nom que ha perdurat fins avui: Cinema Catalunya. El 1970 pateix una important remodelació de l’espai i a finals de segle modernitza sistema de so i projector i fa un canvi de cadires que deixa l’aforament en les 180 butaques actuals. Des del 2009 els Amics del Cinema de la Vall de Ribes, que ja hi feien sessions de cineclub, assumeixen la gestió de la sala en col·laboració amb l’Ajuntament. L’any 2014 s’organitza la primera edició del Festival Gollut, el 2017 s’hi inicien les projeccions del Cicle Gaudí, i l’any 2018 el cinema s’adhereix a la Filmoxarxa.Síguenos en Twitter color

 

fmr/astr

Acadèmia de Cinema Català ret homenatge a 13 sales centenàries

La información: lo primero para poder elegir

CINESTEL.COM/ FUNDADA EN JULIO 2005

FILMOTECA PROGRAMA DESEMBRE 2022

Cinema dins el cinema

Aquesta és el gran proposta de la Filmoteca de Catalunya per acomiadar 2022, l’any del 10è aniversari de la seva seu al Raval. Un cicle de pel·lícules de procedències molt diverses relacionades amb el món del cel·luloide mostrarà les bambolines de les fàbriques dels somnis. Sens dubte, el cinema és una de les arts que més s’ha mirat al mirall. La seva història és plena de referències al seu desenvolupament com a mode d’expressió, com a indústria cultural i com a fet social. Un viatge pel setè art entès com una manera d’entendre la vida, amb presència de títols inexcusables com Nickelodeon, La nuit américaine, Cinema Paradiso o The Purple Rose of Cairo en una eclèctica selecció autorefencial que s’allargarà també el mes de gener.
(més informació)

Centenari Saramago

Es commemoren els 100 anys del naixement del premi Nobel portuguès i la Filmoteca s’afegeix a la celebració, amb la col·laboració del Centre de Llengua Portuguesa a Barcelona de l’Instituto Camões, amb un petit cicle on no hi faltaran el documental de Miguel Gonçalves Mendes José e Pilar (2019), que segueix quatre anys en la vida de la parella formada per Saramago i la periodista Pilar del Río, o adaptacions com la de Fernando Meirelles d’Assaig sobre la ceguesa, emblemàtic text de l’autor que acaba de trepitjar també les taules del TNC en una coproducció catalano-portuguesa. (més informació)

100 anys sense Marcel Proust

La Tardor proustiana de Barcelona recorda l’autor d’A la recerca del temps perdut. La Filmoteca s’hi suma, els dijous de desembre, amb un programa de quatre pel·lícules signades per Guy Gilles, Raoul Ruiz, Chantal Akerman i Christophe Homoré que s’acosten al seu univers literari des del documental, l’aproximació biogràfica o les adaptacions més o menys lliures. Amb la col·laboració de la Societat Amics de Marcel Proust i l’Institut Francès de Barcelona. (més informació)

Ulls ben oberts per als més joves

Una proposta feta per i per a públic jove, amb classes magistrals, tallers, taules rodones i tota mena d’activitats de descoberta, experimentació i reflexió vinculades a l’audiovisual. És el Reteena, Festival Audiovisual Jove de Barcelona, que celebra la seva cinquena edició del 2 a l’11 de desembre, i la Filmoteca és un cop més escenari d’alguna de les seves projeccions, com la del documental d’Isabel Coixet El sostre groc, sobre els casos d’abusos sexuals a l’Aula de Teatre de Lleida, o la darrera guanyadora de la Concha d’Or a San Sebastià, la colombiana Los reyes del mundo. (més informació)

I també…

Més cinema colombià de la mà d’Alados – Corporación Colombiana de Documentalistas i la Muestra Internacional Documental de Bogotá (MIDBO), que proposen una selecció de títols recents que han interpretat la realitat del seu país en la cruïlla entre realitat i ficció. (programació)

Continua la retrospectiva dedicada a l’Oliveira cineasta que acompanya l’exposició que descobreix la seva faceta més desconeguda com a fotògraf. Aquest desembre, dues activitats complementàries: Oliveira vist per…Glòria Salvadó (divendres 2), amb visita comentada a l’exposició i presentació de la pel·lícula Porto da minha infància, i conferència de Marta Dahó (dimarts 13), L’elogi de la llum. Aproximació al context fotogràfic europeu dels anys 1920 i 1930. (programació)

Recordem el director de fotografia Néstor Almendros quan es compleixen 30 anys de la seva mort, amb una sessió molt especial presentada per altres mestres de la llum com Josep Maria Civit, Tomàs Pladevall i Jaume Peracaula, i la metgessa i biògrafa Laura Gavaldà, que introduiran la projecció de La chambre verte de François Truffaut. (més informació)

Tanquen les sessions commemoratives dels 10 anys al Raval amb una proposta de la Cinémathèque de Toulouse, Viva la muerte, un film transgressor, surrealista i personal de Fernando Arrabal, i recordant el pas per la retrospectiva del MoMA el 2018 de les restauracions d’Helena Lumbreras, i la recuperació i la reivindicació de la filmografia com a directora d’Emma Cohen. (programació)

I a FilmoXica, misteris per a tota la família amb el film d’animació català Papa, soc una zombi, les aventures del petit fantasma Casper, El Nadal del senyor Branquilló, L’escombra voladora o una sessió de clàssics encantats del cinema mut acompanyats al piano en directe.  (programació)

ENTREVISTAS

“Natalia, Natalia”, rompedor filme policial con Sofía Gala Castiglione

Película Natalia Natalia Entrevista a Juan Bautista Stagnaro

La película renueva el propósito que siempre ha tenido su director de conjugar el arte con la convocatoria, intentando hacer el mejor cine que uno pueda hacer, y ofreciendo historias de ficción que vayan en búsqueda de su público.

Sebastián Rodríguez debuta con su road movie “Camino al éxito”

Película Camino al éxito Entrevista a Sebastián Rodríguez

Cinéfilo empedernido, el debutante director argentino Sebastián Rodríguez es el autor de un guion que incluye rastros que tienen que ver con esos gustos cinematográficos, en una película que refleja lo que es capaz de…

Hugo Grosso nos habla sobre su enigmático filme “Perros del Viento”

Película Perros del Viento Entrevista a Hugo Grosso

Algo extraño sucede de tanto en tanto a los perros que pasean por un parque de la ciudad de Rosario. Un guionista transmedia argentino que reside en España regresa a Santa Fe para averiguar alguna cosa acerca del tan insólito misterio.

“El largo viaje de Alejandro Bordón”, docu-ficción de Marcelo Goyeneche

El largo viaje de Alejandro Bordon Entrevista a Marcelo Goyeneche

Una suerte de híbrido entre la ficción y el documental que nace con el propósito de cuestionar cómo es que un acusado tiene que demostrar su propia inocencia y el porqué de la actuación fallida de…

CRíTICAS CINE LATINOAMERICANO

Víctor Laplace formó parte del elenco de “El Hombre Inconcluso”

Víctor Laplace formo parte del elenco de El Hombre Inconcluso

Siguiendo las normas más típicas del policial más filosófico, el director argentino Matías Bertilotti suma a su trayectoria profesional este primer largometraje cuya trama busca restaurar un equilibrio que ha sido perdido por la irrupción de un crimen, haciendo uso de diversos recursos cinematográficos. Entre el elenco se encuentra el afamado …

“La Chica Nueva”, de Micaela Gonzalo; pobreza, trabajo y ética

Reseña de la película La Chica Nueva de Micaela Gonzalo

Gonzalo nos presenta a una protagonista que a nivel personal ambiciona la posibilidad de prosperar económicamente, ya que posee el amor propio y la fuerza para ello, pero encuentra que los obstáculos para…

“Argentina, 1985”; Darín es el fiscal Strassera en el Juicio a las Juntas

Reseña de Argentina 1985 con Ricardo Darín Santiago Mitre

La película es una superproducción de Netflix que consiguió estrenarse en las salas tradicionales de cine, no sin antes existir una cierta polémica al respecto de cuántos días debería de permanecer antes de pasar a…

“Que todo se detenga”, de Juan Baldana; el destino pone a prueba

Reseña de Que todo se detenga de Juan Baldana

Baldana adapta para el cine una novela homónima de Gonzalo Unamuno que a través de su personaje, Germán Baraja, muestra un personaje deprimido y algo torpe a la hora de desarrollar un esquema de su…

“Manto de Gemas”, estados de miedo e impotencia asentados

Reseña película Manto de Gemas de Natalia López Gallardo

Los desentendidos y la búsqueda de una mujer desaparecida forman parte de esta fábula en la cual el hijo de la comandante de la policía que está a cargo de la investigación intenta ser convencido por los…

SYLVETTE BAUDROT-OFICIO DE SCRIPT

Sylvette Baudrot 260

ALL ROADS LEAD TO BARCELONA

One of the best ways to follow what’s going on at the movie theaters area and what the next innovations are representing for the movies distribution industry, is taking a look at CineEurope coverage released on our site Cinestel.com

Una de les millors maneres de seguir tot el que està passant al voltant del àrea profesional de les sales de cinema i també d’allò que les següents innovacions representen per a la indústria de distribució de pel·lícules, és fent una ullada a la cobertura de CineEurope feta pel nostre lloc web Cinestel.com

This is a links’ summary (most of the reports and interviews are written in Spanish):

Aquest és un sumari en anglès dels enllaços a notícies i entrevistes:

GOYA: “ALCARRÀS” REP ONZE NOMINACIONS

1 desembre 2022 – La pel·lícula de Carla Simón, “Alcarràs”, ha rebut onze nominacions i per la 37ª edició dels Premis Goya 2023 competirà a les màximes categories, entre les quals millor pel·lícula, millor direcció i millor guió original, a més de millor actor revelació (Albert Bosch i Jordi Pujol Dolcet), millor actriu revelació (Ana Otín), millor guió original (Arnau Vilaró i Carla Simón), millor fotografía, millor muntatge, millor direcció de producció, millor direcció d’art i millor so.

“Suro”, del director Mikel Gurrea, ha estat nominada en la categoria de millor direcció novella, mentre que “El Sostre Groc”, d’Isabel Coixet, també té l’opció d’endur-se el premi al millor documental. “As Bestas” (17), de Rodrigo Sorogoyen i “Modelo 77” (16), d’Alberto Rodríguez, són els films que tenen més nominacions.

De les produccions de llargmetratge presentades, 94 són obres de ficció, 63 són documentals i també hi ha 8 cintes d’animació. També concorren al certamen 10 films europeus i 16 produccions iberoamericanes.

En l’apartat de curtmetratges, 55 són de ficció, 23, i 26, propostes d’animació. Pel que fa als guions, de les 165 propostes candidates, 130 són originals i 32 adaptats.

RAMÓN TÉRMENS RUEDA “SOCIETAT NEGRA”

16 noviembre 2022 – Ramón Térmens es un cineasta que gusta de incorporar en sus historias de ficción toda una variedad de personajes que forman parte de muy diversas procedencias. Y eso es precisamente lo que ha hecho en su más reciente película, que ahora está en pleno proceso de rodaje.

“Societat Negra” cuenta la historia de un confidente de la policía y sus dos colegas del barrio, que se atreven a dar un golpe a la mafia china de Barcelona. Las fatales consecuencias no tardarán en perseguirles, pero cual perros callejeros, venderán cara su piel.

Además de Barcelona, la película está siendo rodada en Badalona, Santa Coloma de Gramenet y Sant Adrià del Besòs y con escenarios como el puerto, las Tres Chimeneas donde precisamente Catalunya tendrá próximamente un hub audiovisual, el cementerio de Montjuic o el Chinatown de Badalona.

Rodada en catalán, castellano y mandarín durante seis semanas, la película está producida por Segarra Films y Societat Oculta AIE y cuenta con la participación del ICEC y de TV3. En el reparto están los actores Alberto Jo Lee, Chacha Huang, Daniel Faraldo, Marcos Zan, Montse German, Abel Folk, y María Galiana, entre otros.

MARIO CASAS DEBUTA EN LA DIRECCIÓN

16 noviembre 2022 – El actor Mario Casas comenzó entre Barcelona y Madrid el rodaje de su primer largometraje como director, “Mi soledad tiene alas”, que además coescribe el guion junto a la también actriz Deborah François. Ambientada en los mismos barrios donde Casas pasó su infancia, ‘la película sigue de un modo único a un grupo de chavales que viven la vida al límite y se dedican a robar joyerías hasta que algo se tuerce y tienen que huir del mundo que conocen’.

En palabras del propio Mario: ‘Después de casi tres meses intensos de ensayos, Óscar, Farid y Candela, han conseguido superar todas mis expectativas. Se han convertido en los personajes con una confianza ciega, sensibilidad y una verdad arrolladora. Es lo que siempre había imaginado en los 3 protagonistas. Me siento un privilegiado de poder darle la oportunidad a unos jóvenes, que solo desprenden talento y entrega. Ojalá pueda guiarlos y darles todo lo que ellos me están regalando a mí. Está siendo uno de los viajes de mi vida’.

El proyecto, que se vino cociendo a fuego lento, contó con un larguísimo proceso de cásting de más de un año para rodear a su protagonista (Óscar Casas), de un reparto no profesional con los debutantes Candela González y Farid Bechara acompañándole al frente del título.

PRÓRROGA DE ASIGNACIONES ESPECÍFICAS

30 octubre 2022 – Por fin el Senado de la República Argentina aprobó el proyecto de ley que prorroga hasta el 31 de diciembre de 2072 las asignaciones específicas para industrias e instituciones culturales, con 57 votos afirmativos, 2 negativos y 9 abstenciones. La iniciativa salió adelante gracias a los votos del Frente de todos y de un sector del radicalismo, pues la mayoría de senadores del macrista PRO se abstuvieron, a excepción de dos de ellos que votaron en contra.

El proyecto extiende hasta esa fecha (justo por 50 años) la vigencia de las asignaciones específicas previstas en los incisos b), e) e i) del artículo 4 de la ley 27.432: gravamen de emergencia a los premios de determinados juegos de sorteo y concursos deportivos previsto en la ley 20.630; impuesto a las entradas de espectáculos cinematográficos e impuesto sobre los videogramas grabados previstos en la ley 17.741; e impuesto a los servicios de comunicación audiovisual previsto en la ley 26.522.

De acuerdo con el proyecto, el beneficio continuará “durante la vigencia de los impuestos respectivos, o hasta el 31 de diciembre de 2072, lo que ocurra primero”.

El beneficio servirá para financiar actividades como el cine, los servicios de comunicación audiovisual y las bibliotecas populares.

Además, será distribuido teniendo en cuenta a las diferentes jurisdicciones provinciales, priorizando a “las regiones geográficas de menor desarrollo relativo en materia de producciones culturales”.

Bajo las consignas: «Senadores, voten a favor del pueblo» y «Evitemos el apagón cultural», el Colectivo Unidxs por la cultura se congratuló por el resultado de la votación. Y en un comunicado titulado «Son #50años y es Ley!», entre otras cosas, escribieron: “Luchar sirve, coordinar sirve, hacer asambleas sirve, pensar colectivamente sirve. Contra todos los engaños y las promesas, contra todos los que dijeron que había que conformarse. Frenamos el apagón cultural por 50 años. Con la lucha y la organización de artistas, comunicadores y trabajadores de la cultura en todo el país”.

MILLOR PEL·LÍCULA PER “MI VACÍO Y YO”

23 octubre 2022 – El Festival de l’Audiovisual Català Som Cinema de Lleida confirma el brillant recorregut de la pel·lícula “Mi vacío y yo” per prestigiosos certàmens nacionals i internacionals. El director de la cinta, Adrián Silvestre, i la seva actriu protagonista, Raphaëlle Pérez, van recollir el guardó com a millor llargmetratge de ficció a Som Cinema, de mans del paer en cap de Lleida, Miquel Pueyo. L’alcalde va presidir la cloenda acompanyat de la vicepresidenta 2a de la Diputació de Lleida, Estefania Rufach, de la directora artística del festival, Judith Vives, i del regidor Jaume Rutllant.

“La maternal”, una altra de les pel·lícules catalanes del moment, que s’està presentant en festivals d’arreu del món, va rebre el Premi del Jurat que, a més, va concedir una menció especial per al film “Aftersun”, de Lluís Galter.
Pel que fa als curtmetratges de ficció, el treball guanyador fou “Crisàlides”, dirigit per Marc Camardons i produït per ESCAC Films. Així mateix, es va concedir una menció d’honor al curt “Zama”, de Miguel Àngel Marqués.

Guardons als documentals

“Francesca i l’amor”, el retrat íntim de l’artista plàstica barcelonina Francesca Llopis en el moment que la seva filla deixa el niu i ella s’introdueix en Tinder, va rebre el guardó al millor llargmetratge documental. La seva directora és Alba Sotorra.
En aquest apartat el millor curtmetratge ha estat “S’altra banda”, produït per Escac Films, i dirigit per Sònia Buj. És una història al voltant de Pepe el Malo, un personatge de l’imaginari menorquí.
Durant el festival es va estrenar fora de concurs el documental “El sostre groc”, d’Isabel Coixet, dedicat als abusos comesos en l’Aula de Teatre de Lleida.

En el seu parlament per tancar el festival, Miquel Pueyo va agrair als cineastes la seva aportació amb obres reivindicatives i de denúncia, com “El sostre groc”, i altres de memòria històrica, especialment importants en un context com l’actual que demostra que el feixisme és viu.
Durant la mostra el públic va poder veure prop de 60 treballs arribats de Catalunya, País Valencià i les Illes Balears.

CICLO CINEMA ALEMANY ACTUAL 2022

20 octubre 2022 – Desde hace once años, la Filmoteca de Catalunya y el Goethe Institut vienen celebrando un ciclo anual de películas que reúne producciones destacadas de cine que o bien acaban de estrenar en Alemania o están a punto de hacerlo. Unos cuantos de esos filmes contienen un trasfondo relacionado con la inmigración y los nuevos alemanes de la segunda y tercera generación.

Este año hay películas que tratan sobre la relación entre Alemania y el África subsahariana, así como el Maghreb, como por ejemplo “Ivie wie Ivie”, que cuenta la historia de una joven mujer residente en Leipzig, a quien de repente se le presenta una chica diciéndole que es su hermana y que nació en Senegal; “Le Prince”, que es un relato sobre un amor casi imposible entre una mujer alemana en sus cuarenta y un hombre de negocios del Congo (con la participación del actor Álex Brendemuhl); y “Toubab”, tragicomedia enfocada en un joven senegalés que ha crecido en Alemania y, viviendo en un barrio de mala muerte, se ha convertido en un delincuente y cuando va a ser deportado busca a alguien con quien casarse para evitarlo.

También están en la programación “Into de Beat”, película sobre una pareja de dos adolescentes que contrasta dos culturas con un par de propuestas artísticas: el ballet y el hip hop; “Hyperland”, una historia distópica que transcurre en un futuro muy cercano, en la cual todo el mundo está conectado a las redes sociales a través de dos sondas, al tiempo que el Gran Hermano lo sabe todo.

“Nö” relata las visicitudes de una pareja alemana de clase media durante siete años y quince escenas y tiene una puesta en escena muy seca pero con mucho humor, a veces surreal, y que explica cómo la rutina puede con ellos y modifica la relación.

“Dear future children” es un documental alemán que retrata la vida de diferentes protagonistas de movimientos que protestan por la justicia social en diferentes partes del mundo como Hong Kong, Uganda y Chile.

Y en cuanto a trasfondos históricos están “Las chicas de los escombros” (Trümmermädchen), película que transcurre después de la Segunda Guerra Mundial, en 1946, y una ex-diva del cine nazi alemán se gana la vida ahora ofreciendo cursos para mujeres jóvenes para ligar con los hombres y seducirlos. Todo ello entre el empoderamiento femenino y la manipulación siniestra.

El filme de mayor repercusión del Ciclo es su película de inauguración, “Lieber Thomas”, del cineasta alemán Andreas Kleinert, la cual cosechó nueve Lolas en los Premios del Cine Alemán de este año, y que versa sobre Thomas Brasch, uno de los grandes talentos literarios alemanes de la segunda mitad del siglo XX, que nació en Gran Bretaña en 1945 como hijo de emigrantes judíos comunistas y que después de la guerra se trasladaron a la antigua RDA para construir el comunismo, pero Thomas se rebela contra un sistema que le dice lo que tiene que hacer.

CÓNDOR: “EL PERRO QUE NO CALLA”

4 octubre 2022 – El perro que no calla de Ana Katz fue elegida como la mejor película de ficción del año que pasó, mientras que Esquirlas de Natalia Garayalde y Una casa sin cortinas de Julían Troksberg, compartieron el premio al mejor documental. Leonardo Sbaraglia y Érica Rivas fueron las mejores actuaciones protagónicas para la Asociación de Cronistas Cinematográficos de la Argentina.

El CC25 de Mayo fue sede de la 70 edición de los Premios Cóndor de Plata que distinguieron lo mejor de la producción nacional del año 2021 estrenada en cines o a través de las diversas plataformas digitales disponibles en el país.

“La Asociación de Cronistas Cinematográficos de la Argentina quiere manifestar su preocupación ante la demora en el tratamiento a la ley que prorroga las asignaciones específicas para las industrias culturales entre las cuales está la cinematografía nacional. La cultura está en peligro porque en diciembre caduca la ley que financia el cine, el teatro, las bibliotecas populares y la música. Por eso, se insta a los senadores y senadoras de nuestro país a que reviertan esta situación aprobando ya la ley que las prorroga por 50 años más. La cúltura es un derecho que los gobernantes deben garantizar”, manifestó en el comienzo de la ceremonia el presidente de la entidad Juan Pablo Russo.

El perro que no calla fue elegida como la mejor película del año, además de llevarse los galardones a Mejor Dirección (Ana Katz), Guion Original (Ana Katz y Gonzalo Delgado), Revelación Masculina (Daniel Katz) y Actor de Reparto (Carlos Portaluppi).

Una casa sin cortinas, de Julían Troksberg y Esquirlas, de Natalia Garayalde recibieron el Cóndor de Plata al Mejor Largo Documental. Por su parte, Karnawal de Juan Pablo Félix fue premiada como la Mejor Ópera Prima, por las actuaciones de reparto del chileno Alfredo Castro y Mónica Lairana y por su diseño de vestuario.

La relación completa de premios fue la siguiente:

Ganadores
Película de Ficción: El perro que no calla de Ana Katz
Película Documental: Esquirlas de Natalia Garayalde y Una casa sin cortinas de Julían Troksberg
Ópera Prima: Karnawal de Juan Pablo Félix
Película en Coproducción con Argentina: Akelarre de Pablo Agüero (España, Francia y Argentina)
Película Iberoamericana: El agente topo de Maite Alberdi (Chile)
Corto de ficción: Sycorax de Matías Piñeiro y Lois Patiño
Corto documental: Terminal norte de Lucrecia Martel
Dirección: Ana Katz por El perro que no calla
Actriz Protagónica: Érica Rivas por El prófugo
Actor Protagónico: Leonardo Sbaraglia por Errante corazón
Actriz de Reparto: Mónica Lairana por Karnawal
Actor de Reparto: Alfredo Castro por Karnawal y Carlos Portaluppi por El perro que no calla
Revelación Femenina: Nina Vera Suárez Bléfari por Implosión
Revelación Masculina: Daniel Katz por El perro que no calla
Guion Original: Gonzalo Delgado y Ana Katz por El perro que no calla
Guion Adaptado: Natalia Meta y Leonel D’Agostino por El prófugo, basado en el libro “El mal menor” de C.E. Feiling
Dirección de Fotografía: Bárbara Álvarez por El prófugo
Montaje: Martin Sappia y Julieta Secco por Esquirlas
Diseño de sonido: Guido Berenblum por El prófugo
Música Original: Luciano Azzigotti por El prófugo
Canción Original: “Volveré” de Diego Bravo y Osvaldo Laport para Bandido
Diseño de Vestuario: Regina Calvo y Gabriela Varela Laciar por Karnawal
Dirección de Arte: Ailí Chen por El prófugo y Federico Mayol por El apego
Maquillaje y Peluquería: Néstor Burgos por El apego
Premio María Luisa Bemberg: Vanessa Ragone
Premio Leonardo Favio: Adolfo Aristarain
Premio Salvador Sammaritano: Fernando Martín Peña
Premio al Mérito Periodístico: Guillermo Courau, Catalina Dlugi, Javier Luzi, María Fernanda Mugica y Juan Pablo Russo.
Premio del público BA Audiovisual: Implosión, de Javier van de Couters

CONCHA DE ORO PARA FILME COLOMBIANO

25 septiembre 2022 –  La directora colombiana Laura Mora logró el máximo galardón otorgado por el jurado oficial de la 70 edición del Festival de San Sebastián para su segundo largometraje pensado para el cine, “Los Reyes del Mundo”. La cinematografía colombiana es una de las más importantes de América Latina y tanto en el pasado como en el presente ha contado con destacados cineastas, por eso resulta extraño que en siete décadas de Festival no haya habido hasta ahora un reconocimiento de este tipo.

Los protagonistas de esta historia dramática de ficción son Rá (19), Culebro (16), Sere (14), Winny (12) y Nano (13), cinco chicos de la calle de Medellín. Cinco reyes sin reino. En sus manos tienen unas viejas escrituras de una tierra heredada por Rá. Tras recibir una carta de la oficina de restitución de tierras del gobierno, notificando la devolución de los terrenos que le fueron arrebatados a su abuela, Rá decidirá emprender el viaje con sus amigos con la promesa de por fin cumplir un sueño: tener un lugar en el mundo donde ser libres, donde estar a salvo, donde construir su propio reino.

La realizadora Laura Mora es muy conocida por haber rodado en 2016 su ópera prima en largometraje para el cine, “Matar a Jesús”, película ambientada en locaciones reales en Medellín con actores naturales. El film tuvo su estreno mundial en el Festival Internacional de Cine de Toronto –TIFF- y su premier europea en el Festival Internacional de Cine de San Sebastián. Además obtuvo numerosos reconocimientos.

También en San Sebastián, el director argentino Manuel Abramovich consiguió la Concha de Plata a la Mejor Fotografía por su filme “Pornomelancolía”, un relato sobre un sex-influencer que dirige su propia vida, pero en la intimidad, fuera del personaje, pareciera vivir en una permanente melancolía. El protagonista de esta película, Lalo Santos, no asistió a la presentación de Donostia, pero a través de las redes sociales se quejó acerca de las condiciones del rodaje del film, efectuado en México. Al parecer, la cuestión en polémica sería que a posteriori no estaba de acuerdo con haber rodado determinadas escenas sobre las que él sí que dio su consentimiento durante el rodaje.

Por su parte, Renata Lerman se hizo en el Festival con el premio a la mejor interpretación de reparto por “El Suplente”, la película dirigida por su padre Diego Lerman. Y el premio del público recayó en “Argentina 1985”, de Santiago Mitre.