Inicio » ENTREVISTAS »VISION DOCUMENTAL » Leyendo en este Momento:

“Cinensangre”, de Eduardo Spagnuolo, comedia y western

Cinensangre de Eduardo Spagnuolo Comedia y Western

Estreno en Buenos Aires
Las posibilidades de ver comedia en este tipo de cine suelen ser más bien escasas, pero Eduardo Spagnolo consigue dar ese toque de humor a una película documental, “Cinensangre”, que tiene que ver con otro trabajo de un director distinto, Fabián Arévalo, que está rodando en San Luis un western de acción sobre la montonera Martina Chapanay.
El contraste entre ambos realizadores es notable, pues Eduardo sufre todo tipo de presiones a la hora de hacer el planteo de una nueva película, mientras que Fabián aparece como más sereno y haciendo gala de una superior libertad artística.
Aquí vemos a dos directores con dos realidades distintas, pero que al mismo tiempo padecen la misma “enfermedad”: como consecuencia de su amor por la profesión, tienen cine en sangre.

Un pueblo en el desierto llamado Zonda y la ciudad de Buenos Aires son los escenarios perfectos para hablar sobre lo que son las tareas de producción y ejecución de un proyecto cinematográfico, con toda una carrera de obstáculos que hay que salvar para llegar a la meta final. El INCAA, los sindicatos, los bancos y sus representantes o el productor Hugo Castro Fau, presionan a Spagnuolo mientras que él intenta desarrollar este proyecto que probablemente exigirá, frente a un presupuesto inasumible, la búsqueda de soluciones imaginativas. Obviamente, el rodaje de Fabián es real, pero el de Eduardo no lo es, convirtiendo así esta película en un falso documental para nada narcisista, pues de lo que definitivamente está hablando es acerca de las dificultades que entraña la idea de hacer cine.

En la memoria de muchos espectadores a quienes les gusta rememorar los antiguos westerns figura la -hasta ahora- inigualable textura de color que impregnaba cada fotograma de aquellas películas en celuloide. Con la llegada del digital, el audiovisual, no sólo el cine, se democratizó y ahora es más fácil acumular gran cantidad de material filmado para luego hacer una selección apropiada y coherente. Sin embargo, Spagnuolo no es partidario de forzar la calidad de color que ofrece el digital hacia lo fílmico, sino que más bien defiende la idea de poner en valor la textura intrínseca del digital como algo único y no conectado a lo que es la del filme emulsivo. Pero él, si económicamente pudiera elegir se decantaría por rodar en fílmico y hacer la posproducción en formato digital.

Para comenzar esta entrevista, Eduardo nos cuenta que su película “trata de poner el foco en algo que va en contra de aquello que dijo Orson Welles sobre que si a los cinco minutos de hablar de cine no se habla de plata, no se habla de cine -nos dice-, así que lo que yo trato de plantear es una comparación entre Fabián, que filma sin nada un western de acción en medio del desierto, y yo en Capital Federal, teniendo que soportar todas las tensiones del cine profesional. Y en realidad lo que nos pasa a él y a mí, como a cualquier otro director, es que no tenemos más remedio que hacer películas porque tenemos como una especie de adicción. Por eso, no tenemos ni alcohol ni azúcar en sangre; lo que tenemos es ‘cine en sangre’, de ahí el título del film”.

“No hay una gran diferencia entre Fabián Arévalo, que filma con siete personas un western en medio del desierto, y Francis Ford Coppola que perdió su estudio para poder filmar “Apocalipsis Now”. En el medio estamos todos y en esos dos casos lo que hay es una decisión, casi una pulsión, de llevar adelante el sueño que uno tiene”.

– No sólo está la parte técnica, sino que también en la película se insinúa que toda la labor se combina con la plata necesaria para hacer el film y, sobre todo, con la parte artística. ¿No es así?

Exactamente. Por lo menos lo que planteo yo desde la película es que el centro es la parte artística y todo lo demás puede estar o no. Puede haber mayor o menor cantidad, puede haber mejor técnica o peor, pero sin la parte artística, sin ese centro motor, no existe nada más.

– El cine argentino tiene toda una lista de westerns, desde “Pampa Salvaje”, de Hugo Fregonese -que por cierto, se rodó en España-, pasando por “Los Irrompibles”, de Emilio Vieira, e inclusive llegando hasta “Aballay”, de Fernando Spiner. ¿En cierta forma, tanto Fabíán como vos, quisieron hacer una suerte de homenaje a aquellas películas?

Yo quise hacer un homenaje a la gente que decide en la Argentina, -que somos un país sin una tradición de western, donde los FX no llegan a tener el nivel de los de Hollywood o algunos casos de los europeos-, a personas como Fabián o Fernando Spiner, que se ponen a encarar una película de acción, donde incluye el tema vestuario y no hay una tradición con este tipo de filmes, salvo en la época de Fregonese, en los años 30 o 40 del siglo pasado, una tradición de películas policiales con un relato de aquel director que se llama “Apenas un delincuente”, que creo que si la proyectás hoy es tan moderna como la de cualquier otra película policial, pero eso con los años y con la debacle económica argentina -y el cine no es una isla-, se ha ido perdiendo y hemos estado yendo más hacia un cine de autor, a un cine más intimista o, como a veces le decimos, un cine de departamento (apartamento).

Para mí, no hubiera originado el mismo efecto si Fabián hubiera producido una película de departamento, pero animarse a tirarse a un western con caballos, rodadas, disparos, sangre, traje de época,… sin apoyo, es algo que la mayor parte de los productores argentinos no harían y te dirían que estás loco. Así que yo pienso que Fabián Arévalo la está sacando adelante de una manera insólita.

Cinensangre de Eduardo Spagnuolo Comedia y Western

Eduardo Spagnuolo, director de “Cinensangre”

– Básicamente “Cinensangre” habla sobre esa carrera para hacer una película y entonces has tenido que incluir al productor como un actor más, que en este caso es Hugo Castro Fau, quien paradójicamente ha comenzado a parecerse un poco al recordado Pascual Condito, el cual también solía aparecer en pantalla algunas veces.

(Risas) Lo que sucede es que Hugo, que es productor en la vida real, ya había aparecido en un par de películas muy brevemente, apenas casi la imagen y haciendo de cura, porque él tiene una impronta muy particular. En este caso, Castro Fau y yo somos amigos de hace mucho tiempo en la realidad, -él inclusive produjo una película mía que estrenaremos ahora en tres o cuatro meses más-, y se prestó a hacer de productor en el film, asumiendo un rol ligado al estereotipo de esa profesión, con su sombrero Panamá, con su pileta,… y lo que a mí me resultó interesante del personaje que construimos con él es que aunque todo el tiempo está diciendo que el director no puede hacer tal o cual cosa porque no hay plata, o que tenés que sacar alguna cosa que tenías prevista, igual en él hay un afecto por el realizador y por el proyecto, al tiempo que al final le termina diciendo: “¡Festejá, vamos a hacer la película!”. O sea, aunque es un negocio para él, porque es el que maneja el dinero, no está afuera del cine en sangre, sino que claramente en eso es el segundo, después del director.

– Mi impresión es que los actores del film de Fabián parecen profesionales. ¿Es así o yo me equivoco?

En realidad ninguno de los que aparece en la filmación de Fabián Arévalo es actor o actriz, son todos vecinos del pueblo. El secreto -y yo creo que es otra parte que lo conseguí reflejar-, es que este otro director puede hacer esa locura porque tiene el acompañamiento de su comunidad. Él sólo trabaja con gente de ese pueblito diminuto que es Zonda y la gente le da su tiempo, le presta su caballo, pone su ropa, se dedica a ayudarlo a hacer la película, porque ellos se sienten reflejados en esa historia. Esa es “su” historia y ellos quieren que se cuente, porque cuando ellos se ponen a actuar hacen de ellos mismos.

Concretamente hay un momento en el que yo le pregunto a Nilda, la actriz, que cómo hace ella para transformarse en Martina Chapanay, quien andaba a caballo perfectamente bien, cuando ella apenas puede hacerlo, y Nilda así, muy suelta de cuerpo, me mira y me dice que ella no se tenía que preparar para nada. ¡Yo soy Martina Chapanay!, me dijo. Y no hay más discusión. Se acabaron todas las teorías de actuación teatral, han muerto todas las escuelas para actores y actrices. Además los vecinos también se sienten gauchos y así se definen a sí mismos.

– Otra cosa que me pareció muy interesante es que en los tiempos que corren, y esto es una casualidad, hayas estrenado una película sobre cómo hacer cine cuando en el gobierno hay gente que no quiere que se haga cine autóctono.

En este momento en Argentina los directores tomamos todo estreno como una actitud militante de resistencia frente al desguace que este gobierno quiere hacer del cine y de la cultura argentina en general. Ahora mismo el cine argentino está mal, pero cuando en general más se va a ver será dentro de uno o dos años, porque en la presente edición el BAFICI estrena arriba de cien películas argentinas, pero que se hicieron en los últimos dos años, que es el tiempo que te lleva hacer una película. La pregunta que nos hacemos muchísimos es qué va a estrenar el BAFICI dentro de un año cuando se encuentre que en este periodo no se hacen películas.

Ya no se pueden presentar nuevos proyectos hasta dentro de 90 días. Hay mil quinientas producciones que ya estaban aprobadas y habían iniciado la preproducción y rodaje, pero los nuevos gestores decidieron que no les van a dar la plata que les tienen que dar, con lo cual quedaron todas paradas. Es terrible lo que está pasando, pero frente a esto, más allá de ir a manifestaciones, firmar solicitadas y todo eso, la gente de cine decidimos que hay que estrenar, porque el cine Gaumont también está siendo cerrado, aunque a veces no tengamos el dinero para apoyar un lanzamiento importante.

– Lo más triste de todo son los técnicos, que están trabajando constantemente y que con esta situación se van a quedar sin trabajo inevitablemente, ¿no es así?

Es cierto lo que decís, pero ahí hay un punto intermedio cuando vemos que los técnicos no trabajaran en cine, pero lo que el gobierno quiere es que venga Netflix o Warner a filmar a la Argentina y que nosotros demos servicios de producción, con lo cual los técnicos tendrían trabajo, pero el cine no es solamente ni trabajo ni dinero, sino que también es esto de llevarlo en la sangre, de contar historias que son nuestras, -las contaremos mejor o peor, más divertidas o menos, no importa-, pero esto es como decir, yendo a ustedes en España, las series españolas tienen una impronta que es española, aunque traten temas internacionales y tengan una narrativa audiovisual internacional, son españolas.

Las series de narcotraficantes o policiales españolas, tienen una relación entre la parte delictiva y la afectiva familiar que no la consiguen ni las películas ni las series francesas, ni norteamericanas, ni alemanas. Hay una impronta latina entre la unión de esos dos mundos que sólo la podemos hacer quienes somos así. Si hubiera una receta de éxito ya estaría en manos de los norteamericanos y habría que pagar royalties para poder usarla, pero no existe.

– Justamente la gente de este gobierno no debe saber o no se acuerda de los problemas que hubo en el año 2006 cuando Francis Ford Coppola estuvo rodando “Tetro” en Buenos Aires, en el barrio de Palermo, y hubo muchos problemas con los técnicos y con el equipo. Y qué mejor que priorizar los rodajes de películas de la gente del país, ¿verdad?

Es lo mismo que ya empezó a pasar ahora con películas que tocan temas argentinos, como “Argentina, 1985”; hay cosas que cualquier director del país hubiera puesto y yo sé que Santiago Mitre lo hubiera puesto, pero se lo recortó la plataforma esponsorial que bancaba la película: la ausencia casi total de las Madres de Plaza de Mayo es un claro indicio. O la omisión total del tema de la Conadep, que no fue un problema de archivo. Fue una revolución cultural pensar que se podía primero investigar a los militares y después juzgarlos. Eso fue una maravilla. Pero cuando los de afuera, -y esto suena muy chovinista-, te imponen una mirada, no es la nuestra.

Inclusive con el tema de los desaparecidos, yo no me acuerdo de cuál fue el nombre, pero hay una película estadounidense que habló de un desaparecido que había estado en un campo de concentración y lo ve a quien lo torturaba y lo quiere matar y lo ataca. Eso no pasó entre nosotros.

– Y en esta tesitura tan grave en la que nos encontramos, creo que para cualquier realizador hablar ahora de proyectos futuros en cine debe de ser bastante complicado.

Estás hablando con un director de cine. Hubo una hermosa película de Carlos Sorín que se llamó “La película del rey”, cuyo final es perfecto; cuando todo se derrumbó, el productor está desesperado y el director está pensando en otro proyecto, sí. Yo estoy pensando en la posibilidad de estar estrenando una nueva película en julio, una ficción, que también fue filmada hace un par de años y la produjo Hugo Castro Fau, y en este momento estoy intentando que avancen dos proyectos a futuro, pero lamentablemente uno en Brasil y otro en México, porque acá en la Argentina no vamos a tener posibilidad alguna de hacer películas durante un tiempo. Acá no hay futuro para el cine. Quizás se pueda hacer algo el año que viene 2025, pero no lo sabemos.Síguenos en Twitter color

 

©José Luis García/Cinestel.com

Cinensangre de Eduardo Spagnuolo Comedia y Western

La información: lo primero para poder elegir

CINESTEL.COM/ FUNDADA EN JULIO 2005

FILMOTECA CATALUNYA _ FEBRER 2025

Mai Zetterling

Rebel i inconformista, Zetterling va deixar la interpretació en ple èxit als anys 50 per dedicar-se a la direcció. Malgrat ser una pionera i una de les cineastes sueques més destacades, va ser eclipsada pels companys de professió en una indústria dominada per homes. Acusada de feminista radical i també de tot el contrari, va ser escriptora i crítica política i sovint va treballar amb guions propis i com a productora creativa. Les seves pel·lícules van ser considerades feministes, incòmodes i provocadores fins al punt de portar l’escàndol a Cannes i a Venècia. Presentaran el cicle el 5 de febrer el fill de la cineasta, Louis Lemkow, resident a Barcelona, i Kajsa Hedström, de la cinemateca sueca, l’Svenska Filminstitutet, que ha restaurat el gruix de la filmografia de Zetterling amb motiu del seu centenari. (més informació)

Sam Peckinpah

Va ser el gran revitalitzador del western en un moment en què aquest estava tocat de mort. En un temps de canvi i de crisi, Peckinpah actua com a pont entre els ideals del cinema clàssic i les inquietuds que acabarien configurant el nou Hollywood. Sobretot a partir de The Wild Bunch (Grup salvatge, 1969), redefineix el gènere dotant-lo d’un aire crepuscular en què la nostàlgia per un passat perdut, l’ocàs dels herois i els canvis inexorables de la civilització cobren un gran protagonisme. Formalment es caracteritza per combinar les morts a càmera lenta amb un muntatge vertiginós, un estil que ha fet que se’l consideri el «poeta de la violència». (més informació)

Els dimarts a la Filmoteca

Un dia a tenir ben assenyalat al calendari perquè a la Sala Laya hi passaran coses engrescadores. A més de les sessions d’Afins, donem cabuda al cinema que difícilment es veu en altres pantalles, obrim finestres als arxius, remenem les golfes i presentem les cineastes del cicle Dies curts.

Arxiu viu

Les persones que treballen directament amb els materials fílmics seran les encarregades de presentar els tresors que amaguen els arxius. Les tres propostes de la temporada inclouen la recuperació d’un curtmetratge clandestí de l’argentina María Elena Massolo, la investigació d’una pel·lícula abandonada a Camprodon per l’exèrcit republicà en la seva retirada cap a l’exili el 1939 i la digitalització dels treballs dels cineastes cubans exiliats a Barcelona Miñuca i Fernando Villaverde, que es podran veure aquest febrer.
(més informació)

Cossos a la deriva: el cinema de Miñuca i Fernando Villaverde

Després de diverses dècades de desarrelament i moviment, els cineastes es van establir a Barcelona l’any 2000, i van dipositar les seves pel·lícules a la Filmoteca de Catalunya per tal de conservar-les. Presentem la seva obra a l’exili, digitalitzada en 4K: pel·lícules en què els cossos suren lliures i la pell de cel·luloide revela cicatrius i empremtes de la seva història. (més informació)

Dies curts – Daniela Delgado Viteri

Nascuda a l’Equador i establerta a Madrid, Daniela Delgado Viteri mira el món amb lucidesa crítica i indisciplinada. El seu treball comprèn curtmetratges, llibres i projectes de natura inclassificable que reflexionen sobre l’experiència migrant, els entrellaçaments entre paraula i imatge i la idolatria popular i digital. A Dies curts, ens convidarà a preguntar-nos per les relacions de poder que es generen al voltant de l’autorepresentació i l’instint de col·leccionar imatges, i com aquests gestos vertebren la identitat. La sessió constarà d’una conferència performativa i tres dels seus curtmetratges.
(més informació)

Shinji Sômai. Vents de joventut

Un dels directors japonesos més innovadors de les dècades dels vuitanta i noranta, Shinji Sômai (1948-2001) va veure la seva trajectòria limitada a tretze llargmetratges per una mort prematura. Experimenta amb estils i gèneres, sobretot amb el seishun eiga o cinema juvenil, i captura amb una sensibilitat única les emocions adolescents i els ritus de pas tot explorant temes de soledat i alienació. Virtuós del pla seqüència, ha exercit una gran influència en cineastes actuals com Kiyoshi Kurosawa o Ryusuke Hamaguchi, però és pràcticament desconegut a Occident. Una oportunitat extraordinària per a descobrir-lo en aquest cicle coorganitzat amb Japan Foundation.
(més informació)

La Inesperada

Cinquena edició del festival que explora territoris cinematogràfics que neixen de la no-ficció. La Inesperada comptarà, entre d’altres, amb una sessió dedicada a dues de les figures cabdals del documental argentí, Fernando Birri i Marcelo Céspedes, i la visita del cineasta palestí Kamal Aljafari, que presentarà A Fidai Film, obra que reivindica de manera experimental les memòries devastades en una exploració de la identitat, la memòria i la resistència, arran de l’assalt i saqueig del Centre de Recerca Palestina de Beirut per part de l’exèrcit israelià l’estiu de 1982. (més informació)

I també…

Dintre del cicle de les preestrenes de la Filmoteca, Jaime Rosales presentarà dimecres 26 el seu darrer treball, la coproducció catalano-francesa Morlaix. (enllaç)

El gag infinit rescata Roscoe «Fatty» Arbuckle, qui va ser el rei de la comèdia del cinema nord-americà dels orígens i el primer còmic que va passar dels curts als llargs. Dues sessions de curts recullen algunes de les seves col·laboracions amb Buster Keaton. (enllaç)

El Premi Lux del Públic és una iniciativa del Parlament Europeu i l’Acadèmia del cinema europeu per reconèixer films que sensibilitzen sobre qüestions socials, polítiques i culturals d’actualitat a Europa. El mes de febrer es projecten tres de les cinc pel·lícules finalistes, i el mes de març es podrà veure, Intercepted, amb presentació de la seva directora, Oksana Karpovich i Diana Riba, eurodiputada. (enllaç)

El festival de literatura policíaca BCNegra enguany se centra en dues capitals del crim mítiques, Nàpols i Marsella. La Filmoteca hi col·labora amb la projecció de dos clàssics que les tenen com a escenari: Le mani sulla città (Francesco Rosi, 1963) i Borsalino (Jacques Deray, 1970). (enllaç)

CIRCUIT ESTABLE DE CINEMA CATALÀ

Cicle Gaudí 2016 - Circuit estable de cinema català
Cicle Gaudí 2016 - Circuit estable de cinema català

SYLVETTE BAUDROT-OFICIO DE SCRIPT

Sylvette Baudrot 260

FILMOTECA: ELS SERVEIS EDUCATIUS

PRODUCCIÓN AUDIOVISUAL ARGENTINA

‘La producción audiovisual y su respaldo jurídico’ es el libro más reciente de Julio Raffo, un texto de lectura y de consulta imprescindible para los distintos profesionales de la industria del cine que deseen estar al tanto sobre cómo se regula en la Argentina la actividad productiva que conlleva la realización de películas, atendiendo no solamente a disposiciones legales y su marco regulatorio, sino que también a ejemplos prácticos y anécdotas. (saber más)

LOS INVENTORES DEL CINEMATÓGRAFO

Cinematógrafo LumièreEl cine es una invención sin ningún futuro. (…)
Nuestro invento no es para venderlo. Puede ser explotado algún tiempo como curiosidad científica, pero no tiene ningún interés comercial. *Antoine Lumière

ZONA INDUSTRIA

ISE 2025: Keynema lanza un asistente para la producción de cine

ISE 2025 Keynema lanza un asistente para producción de cine

Keynema carga y analiza el texto del guion y, para todo el proyecto, facilita la creación y edición de esquemas, desgloses, presupuestos, calendarios de equipo, planes de rodaje y continuidad del conjunto.

ISE 2025: Edgar Sanjuán Solé, (CEO): “Emogg mide cómo se siente el público en salas de cine”

Entrevista al CEO de Emogg Edgar Sanjuán Solé

Para poder conseguir que cualquier empresa, dedicada al cine o no, reciba datos sobre las emociones de la audiencia inclusive en tiempo real, Emogg instala una serie de cámaras con sensores que…

ISE 2025: María Eugenia Lombardi representó al Buenos Aires Clúster Audiovisual (BACA) en Barcelona

ISE 2025 María Eugenia Lombardi Cluster Audiovisual de Buenos Aires

Con la moderación de Miquel Rutllant, presidente del Clúster Audiovisual de Catalunya, se desarrolló un coloquio en el cual participaron Clústeres y entidades similares de Argentina, Chile y México para…

Se celebra en Barcelona ISE 2025 (Integrated Systems Europe)

Se celebra en Barcelona ISE 2025 Integrated Systems Europe

“La tecnología debería trabajar para nosotros, y no al revés”, sostuvo Brian Solis en su interesante discurso inaugural de la edición número 21 del congreso y exposición ISE 2025 (Integrated Systems Europe),…

Cinemacenter confía en Christie para inaugurar su primer complejo de cines 100% láser en Argentina

Cinemacenter Argentina confia en Christie para sus proyectores laser

El CEO de Cinemacenter incide en la eficiencia lograda: “La tecnología innovadora de los proyectores Christie no solo ha elevado la calidad de nuestras proyecciones, sino que ha contribuido a optimizar la…

¿Es posible escribir un guion de cine sólo con Inteligencia Artificial?

En el Informe Switch del Clúster Audiovisual de Catalunya ya se hablaba de la necesidad de reflexionar mejor acerca de esta tecnología que ha revolucionado diferentes sectores, especialmente a…

Christie equipa Cineteca Madrid con proyección láser puro RGB

Christie equipa Cineteca Madrid con proyección láser puro RGB

En sus diferentes naves desarrolla una extensa programación que incluye exposiciones, teatro, festivales, música en vivo, cine y proyectos audiovisuales, conferencias, conversaciones y talleres,…

El Cine Argentino 2025 hace frente al director desaprensivo del INCAA

El Cine Argentino 2025 frente al director desaprensivo del INCAA

Como era de suponer, dado que en el año 2024 apenas hubo rodajes, el declive en el número de estrenos va a ser considerable en este 2025. Probablemente el BAFICI todavía podrá exhibir…

Ocine equipa su multicine en Lleida con la Serie CineLife+ de Christie

Lleida Ocine equipa multicine con la Serie CineLife+ de Christie

Jordi Agustí, presidente y consejero delegado de Ocine, comenta: “Christie es una marca histórica y siempre ha sido una referencia en el mercado de la proyección cinematográfica. Valoramos mucho el…

CRíTICAS CINE LATINOAMERICANO

“Corresponsal”, de Emiliano Serra; sobre complicidades no deseables

Reseña de Corresponsal una película de Emiliano Serra

En la película, Eduardo Ulrich, el personaje protagonista, recibe el encargo de hacer seguimientos a personas para cuestiones como la de tratar de identificar reuniones sindicales encubiertas, de…

“El nuevo novio de Lucía”, de Matías de Leis Correa, una ficción sobre las secuelas del bullying

El nuevo novio de Lucia de Matias de Leis Correa

Coproducción entre Argentina (De Atar Contenidos), México (Brooma Films) y Reino Unido (Matchbox Films), que este año 2024 tuvo su premiere mundial en el certamen catalán Girona Film Festival,…

“Crónicas de una santa errante”, película de Tomás Gómez Bustillo

Cronicas de una santa errante pelicula de Tomas Gomez Bustillo

Gómez Bustillo aseguró haber trasladado al guion de “Crónicas de una santa errante” sus propias vivencias de cuando era más joven y observaba a señoras mayores hablando con los misioneros.

“Oíd Mortales”, un film de Verónica Velásquez con Andrea Digorado

Oid Mortales un film de Veronica Velasquez con Andrea Digorado

La directora ya había trabajado con anterioridad en un centro similar como docente de talleres de mural, que justamente es el papel que encarna de manera formidable en este filme la actriz Andrea Digorado.

“Historias Invisibles”, de Guillermo Navarro, con Eleonora Wexler

Historias Invisibles de Guillermo Navarro con Eleonora Wexler

Es un thriller inspirado en hechos reales. “Historias Invisibles” es una película cuyo guion profundiza en el complejo y horroroso tema de la trata de personas. Y Guillermo Navarro, su director, es…

GOYAS: “EL 47” REDONDEA SUS PREMIOS

9 febrero 2025 – La más reciente película del director catalán Marcel Barrena, “El 47”, terminó con éxito la temporada de premios obteniendo el Goya a la Mejor Película, pero en una ceremonia verdaderamente rara y extraña, pues también y al mismo tiempo (ex-aequo) los académicos decidieron otorgar el mismo galardón para el mejor filme a “La Infiltrada”, la nueva película de la talentosa cineasta Arantxa Echevarría, cuya actriz protagonista, Carolina Yuste, fue igualmente reconocida. La confusión y estupefacción se hizo presente cuando ambos equipos subieron al escenario granadino a recibir el mismo Premio Goya.

Anteriormente, Eduard Fernández subió a recoger el Premio Goya al Mejor Actor, pero por otra película, “Marco”, algo que también es chocante y misterioso, pues comparativamente su actuación en “El 47” fue de un nivel más superior, una película rodada en Torre Baró que también recibió los premios a mejores actriz y actor de reparto (Clara Segura y Salva Reina), efectos especiales y dirección de producción.

Entre el resto de premiados encontramos a mejor dirección para Isaki Lacuesta y Pol Rodríguez por “Segundo premio”; Eduard Sola como mejor guion original por “Casa en flames”; y a Laura Weismahr como mejor actriz revelación por “Salve María”.

ISE 2025, PIEDRA ANGULAR DEL AUDIOVISUAL

7 febrero 2025 – Integrated Systems Europe (ISE) 2025 concluyó una semana de gran éxito en Barcelona, celebrando otro hito en la historia del evento. La feria de este año fue más rica que nunca en innovación, avances de la industria y tecnologías de vanguardia, reforzando su posición como el principal evento para la industria audiovisual (AV) y de integración de sistemas. La feria contó con el mayor número de expositores, 1.605, y la mayor superficie de exposición, 92.000 m2 netos.

ISE 2025 acogió a 85.351 visitantes verificados procedentes de 168 países, lo que supone un aumento del 15,5% respecto al año anterior.

Esta exposición internacional con sede en Catalunya consolidó una vez más su estatus como piedra angular del sector audiovisual y de la integración de sistemas, uniendo a profesionales de todo el mundo para intercambiar ideas, explorar tecnologías innovadoras y forjar conexiones duraderas. Reflexionando sobre el éxito del certamen, Mike Blackman, Director General de Integrated Systems Events, declaró al finalizar el evento: “La energía y el compromiso de nuestros asistentes y expositores han sido realmente notables. Desde la dinámica sala de exposiciones y los impactantes escaparates de los expositores hasta un programa repleto de contenidos, la edición de este año ha ofrecido una experiencia inigualable.”

AUDIOVISUAL: CREIX EL VOLUM DE NEGOCI

27 gener 2025 – El sector audiovisual a Catalunya ha augmentat un 14% el volum de negoci durant l’últim any fins als 8.636 milions d’euros, que representen el 3% del PIB. En conjunt, el sector reuneix 4.161 empreses, un 4% més que fa un any, i dona feina a 41.866 persones (un 13% més). Són les principals xifres de l’estudi El sector audiovisual a Catalunya, elaborat per ACCIÓ, l’agència per la competitivitat de l’empresa del Departament d’Empresa i Treball, en col·laboració amb el Clúster Audiovisual de Catalunya.

L’informe s’ha presentat en una jornada amb la presència de les principals empreses del sector i amb la participació del secretari d’Empresa i Competitivitat i conseller delegat d’ACCIÓ, Jaume Baró Torres, el president del Clúster Audiovisual de Catalunya, Miquel Rutllant, i el director general de l’Integrated Systems Europe (ISE), Mike Blackman.

Segons Miquel Rutllant, “ens trobem en un moment estratègic per al sector audiovisual català. Projectes com el de les Tres Xemeneies marcaran el futur de la nostra indústria perquè esdevingui un referent a nivell internacional. A Catalunya som molt forts en tecnologia i talent audiovisual. Un audiovisual molt potent en cinema i televisió que inclou nous formats com les experiències immersives o els videojocs, formats que precisament es caracteritzen pel seu fort component tecnològic. I el Catalunya Media City ha de ser la infraestructura que aculli platós d’última generació i data centers que permetin treballar el volum de dades que l’audiovisual necessita. Però també ha de reunir els principals actors nacionals i internacionals de la tecnologia audiovisual. I tot això requereix la col·laboració entre el sector públic i el privat”.

LA FEROCITAT DEL CINEMA CATALÀ 2024

27 gener 2025 – En la dotzena edició dels Premis Feroz van triomfar dues pel·lícules produïdes i rodades a Catalunya: “Salve Maria” (foto), de Mar Coll, (millor pel·lícula dramàtica); i “Casa en flames”, de Dani de la Orden, (millor pel·lícula de comèdia).

Emma Vilarasau va aconseguir el premi a la millor actriu protagonista per “Casa en Flames”; Eduard Fernández, millor actor per “Marco”; Clara Segura, millor actriu de repartiment per “El 47”; i Eduard Sola, millor guionista per “Casa en Flames”.

D’altra banda, la pel·lícula “Polvo serán” de Carlos Marquès-Marcet, va aconseguir el Premi Feroz Arrebato de ficció.

“EL 47” TRIOMFA ALS XVII PREMIS GAUDÍ

19 gener 2025 – “El 47” i “Polvo serán” van guanyar els Premis Gaudí a Millor pel·lícula i a Millor pel·lícula en llengua no catalana, respectivament. El llargmetratge de Marcel Barrena, un fenòmen de públic que partia com a gran favorita amb el seu rècord històric de divuit nominacions, va estar el més guardonat, amb set Gaudís, als quals cal sumar el Premi de públic a la millor pel·lícula de 2024. La segueixen en el recompte d’estatuetes “Polvo serán”, de Carlos Marques-Marcet, amb quatre; “Casa en flames”, de Dani de la Orden, “Segundo premio”, d’Isaki Lacuesta i Pol Rodríguez, guanyadores de tres Gaudís, i “Salve Maria”, de Mar Coll, que hi va guanyar dos. El palmarès, molt repartit, reconeix l’excel·lent collita del 2024, un any de rècord per al cinema en català. El productor Paco Poch va recollir el Gaudí d’Honor-Miquel Porter 2025 de mans del cineasta Manuel Huerga.

Millor pel·lícula: El 47 de Marcel Barrena.
Millor pel·lícula en llengua no catalana: Polvo serán, de Carlos Marques-Marcet.
Millor pel·lícula documental: Diari de la meva sextorsió, de Patricia Franquesa.
Millor pel·lícula d’animació: Mariposas negras, de David Baute.
Millor direcció: Isaki Lacuesta i Pol Rodríguez, per Segundo premio.
Millor direcció novel: Celia Giraldo, per Un lugar común.
Millor guió original: Eduard Sola, per Casa en flames.
Millor guió adaptat: Mar Coll Valentina Viso, per Salve Maria.
Millor protagonista femenina: Emma Vilarasau, per Casa en flames.

Millor protagonista masculí: Eduard Fernández, per El 47.
Millor interpretació revelació: Laura Weissmahr, a Salve Maria.
Millor actriu secundaria: Clara Segura, a El 47.
Millor actor secundari: Enric Auquer, a Casa en flames.
Millor curtmetratge: El príncep, d’Àlex Sardà.
Millor direcció de producció: Carlos Apolinario, per El 47.
Millor direcció d’art: Laia Ateca, per Polvo serán.
Millor muntatge: Chiara Dainese, per Polvo serán
Millor música original: Maria Arnal, per Polvo serán
Millor fotografía: Takuro Takeuchi, per Segundo premio
Millor vestuari: Olga Rodal i Irantzu Ortiz, per El 47
Millor so: Diana Sagrista, Alejandro Castillo, Eva Valiño i Antonin Dalmasso, per Segundo premio
Millors efectes visuals: Laura Canals i Iván López Hernández per El 47
Millor pel·lícula europea: Anatomía de una caída, de Justine Triet
Premi especial del públic a la millor pel·lícula: El 47, de Marcel Barrena

ESTRENES DE CINEMA CATALÀ 2025

7 gener 2025 – Entre les estrenes de cinema català per a aquest any 2025 ens trobem títols com “Romeria”, la nova pel·lícula de Carla Simón amb la qual la cineasta tanca la trilogia que ha dedicat a la seva família i les seves arrels. El film segueix el viatge de la Marina, una adolescent que viatja a Vigo per conèixer la família del seu pare biològic, que va morir de la sida, com la seva mare, quan era petita.

També es veurà a les sales “Tarde de Soledad”, la nova pel·lícula d’Albert Serra que aborda el tema de la tauromàquia des d’un punt de vista neutral, però al mateix temps polèmic.

Protagonitzada per Josep Maria Pou, el cineasta Manuel Huerga té pendent d’estrena “Parenostre”, una història basada en el dia que van comunicar a la família Pujol que el diari El Mundo publicaria la notícia de la deixa a Andorra.

Miki Esparbé, Nora Navas, Juan Diego Botto i Àgata Roca són alguns dels protagonistes de “Frontera”, un thriller històric dirigit per Judit Colell i que segueix el periple dels que van ajudar els jueus a fugir de la repressió nazi a través dels Pirineus.

D’altra banda, Javier Ruiz Caldera estrenarà “Wolfgang”, protagonitzada pel jove actor debutant Jordi Catalán i que és la història d’un nen amb un trastorn de l’espectre autista i altes capacitats, que somia a convertir-se’n el millor pianista del món. Després de perdre la mare, haurà d’aprendre a conviure amb un pare despistat i irresponsable, a qui convenç per anar a estudiar música a París.

Belén Funes estrenarà enguany la seva segona pel·lícula. L’ha titulat «Los tortuga» i és una història de dol i exili, amb una família dividida entre Barcelona i els camps de Jaén.

També la directora Maria Ripoll ha rodat la comèdia dramàtica “Les Irresponsables”, en la qual Laia Marull, Betsy Túrnez i Àgata Roca interpreten a tres amigues que passen un cap de setmana juntes en una casa de luxe.

Finalment, però no per això menys important, l’arriscat realitzador Marc Recha portarà “Centaures de la nit” a la pantalla gran dels cinemes, rodada en el Monestir de Poblet amb un conjunt d’actors no professionals invidents. El film mostra a un home a la caça d’unes relíquies amagades per uns monjos eslovens que es retroba amb l’amor de la seva vida.

SOM CINEMA: “LES VACANCES DE MARA”

21 octubre 2024 – “Les vacances de Mara”, dirigit per Elena Escura i produït per Tarannà Films i à Punt Media, va obtenir el premi al Millor Llargmetratge de Ficció en la 15a edició del festival Som Cinema de Lleida, mentre que “Blava Terra”, dirigit per Marine Auclair i produït per ESCAC Films, va ser guardonat com a Millor Curtmetratge de Ficció. El llargmetratge “Societat Negra”, dirigit per Ramon Térmens i produït per Segarra Films, es va dur el Premi del Jurat, mentre que el curtmetratge “Cura Sana”, dirigit per Lucía G. Romero i produït per ESCAC Films, va rebre una Menció Especial per part del Jurat.

Pel que fa als documentals, “Hágase tu voluntad”, dirigit per Adrián Silvestre i produït per Producciones del Barrio, Nanouk Films i Atresmedia Cine, s’ha endut el Premi al Millor Llargmetratge, i “El Temi”, dirigit per Jesús Minchón, Marta Aguilella i Arnau Belloc, i produït per UAB, ha estat reconegut com a Millor Curtmetratge. El Jurat ha distingit amb una Menció Especial el curtmetratge “Dorothea on the rocks”, dirigit per Núria Abad i Marta Hierro i produït per MOM Works i IB3.

Els guardons del festival Som Cinema es van atorgar al ScreenBox de Lleida en presència de directors, actors i productors dels films premiats, autoritats i públic en general, en una cerimònia en la qual van alternar moments emotius (com quan Ramon Térmens ha dedicat Societat Negra al seu germà Josep Maria, mort fa un any en un accident de tractor) i moments d’humor. L’acte ha posat punt i final a cinc dies de sessions cinematogràfiques i activitats paral·leles al voltant del Setè Art.

Un total de 1.123 persones van passar per les diverses activitats organitzades en el marc de la 15a edició del Som Cinema, festival celebrat del 16 al 20 d’octubre a la ciutat de Lleida. A més de les projeccions, el festival va incloure tallers, el rodatge de curtmetratges, presentacions i una sessió musical. D’altra banda, l’esdeveniment va aplegar 43 convidats, entre directors, actors, productors i altres tècnics relacionat amb les pel·lícules projectades. La nombrosa presència de professionals del món cinematogràfic ha estat precisament un dels trets destacats d’aquesta edició.

Una de les activitats paral·leles destacades del festival ha estat la presentació de CLAC (Col·lectiu Lleidatà d’Audiovisuals i Cinema), entitat destinada a fomentar la indústria cinematogràfica lleidatana i enfortir el teixit cultural de la ciutat i del territori, un acte celebrat a la Seu Vella que va aplegar una setantena de professionals.

En el decurs d’aquesta edició de Som Cinema (Festival de l’Audiovisual Català) s’han projectat 57 pel·lícules (14 llargmetratges i 43 curts) de Catalunya, Balears i València. Cal recordar que el festival està organitzat per Suggeriments, amb el suport de l’Ajuntament de Lleida, l’Institut d’Estudis Ilerdencs de la Diputació de Lleida, la Universitat de Lleida i la Fundació Horitzons 2050.

ENTREVISTAS

Som Cinema 2024: premier mundial de “Noah”, de Louise Brix Andersen

Som Cinema 2024 Noah de Louise Brix Andersen Premier Mundial

Se trata de “Noah”, un filme sobre los sentimientos, deseos y progresos de una mujer joven llamada Noah Higón que tiene que lidiar junto a los suyos con siete enfermedades raras propias.

“Recuerda”, de Melina Terribili; un film sobre las motivaciones artísticas de su padre, Carlos

Recuerda un documental de Melina Terribili sobre su padre Carlos

Recuerdos y reflexiones sobre la vida y la muerte, la memoria, el amor o el paso del tiempo se dan cita en este filme que gravita en torno a los intensos pensamientos de Carlos Terribili.

“La Dama”, de Sebastián Cortés; la lucha diaria de Kiara Rodríguez

La Dama de Sebastian Cortes con Kiara Rodriguez Entrevista

Sebastián no buscaba hacer una película sobre una persona con estas características personales y emocionales, pero un día entró en un bar a eso de las cuatro de la tarde y allí se cruzó con Kiara, quien se…

“La Otra Memoria del Mundo”, de Mariela Pietragalla, (entrevista)

La Otra Memoria del Mundo entrevista a Mariela Pietragalla

La película es un ensayo documental que asume que la preservación fílmica suele verse complicada por distintos factores que se intensifican cuando quienes deberían aportar recursos económicos para su sostenimiento, no lo hacen o…