Inicio » UNIVERSO DEL CINE » Leyendo en este Momento:

Crowdfunding en el cine; la odisea de buscar pequeños mecenas en Argentina y Francia (1)

agosto 9, 2012 UNIVERSO DEL CINE

Financiados por la multitud; ése es el concepto que en estos últimos tiempos está ganando terreno también en el cine donde hay personas que tienen mucho que decir, mucho que transmitir artísticamente, pero se encuentran con que las subvenciones oficiales son para un número limitado de proyectos y no resultan seleccionadas las suyas o simplemente con que no reúnen alguno de los requisitos exigidos.
Hemos convocado y aceptaron estar en un simultáneo a las realizadoras Victoria Chaya Miranda de Buenos Aires y a Julie Morales de Burdeos (Francia) para que nos cuenten las experiencias que en este terreno están llevando a cabo.

Victoria Miranda es guionista y directora de algunas exitosas series televisivas en Argentina. Su formación está relacionada con el teatro y el cine, con especialización en guiones, dramaturgia, la psicología y el entrenamiento psicofísico de actores. Recientemente apareció en el programa radial radiocine.ar de Jorge Booth para dar a conocer su película en pre-producción.
Julie Morales es la autora de «Tierra bajo agua», un desgarrador documental que narraba la lucha de los damnificados por el huracán Stan de 2005 por recuperar un techo donde vivir frente a las irregularidades e injusticias ocurridas durante la reconstrucción. Es Doctora en Estudios Hispánicos y Latinoamericanos.

Conversan ambas realizadoras acerca de sus proyectos:

Victoria Miranda (Buenos Aires): Mi película se llama «Eso que llaman amor» y está escrita hace muchos años.
Primero me presenté al Instituto Nacional del Cine y las Artes Audiovisuales (Incaa) de Argentina, y quedé fuera del concurso de Ópera Prima. Parece que no es muy comercial hablar acerca de la crisis en las relaciones humanas. Mas allá de eso hay muy poco subsidio acá para las películas, y es lógico que si se hay 500 realizadores que quieren hacer su película y hay menos subsidios, muchos salgamos a filmar a pulmón. La televisión ha crecido gracias a la Ley de medios y gracias a esa ley yo pude dirigir » Los Pibes del Puente», teleserie que salió en canal 7, en mayo del 2012 en Argentina.

El cine tiene menos recursos hoy por hoy en Argentina que la televisión, mas allá de que nuestra industria cinematográfica está creciendo lentamente, pero está creciendo.

El día de mi cumpleaños de este 2012 me enteré que había quedado fuera de la selección del INCAA y mi director de fotografía, Pablo Parra, (también director de fotografía de » Los Pibes del Puente») me impulsó a hacer esta película, luego lo hizo mi asistente de Dirección, Federico Brocchieri, y luego el resto del equipo, y los actores terminaron de convencerme al pensar en lo factible del proyecto y considerar todas las cosas con las que ya contábamos para hacerla. Me puse a cumplir este objetivo con lágrimas en los ojos porque todo mi equipo me impulsó a mí, fue al revés de como tendría que haber sido.

En Puerto Rico cuento con el apoyo de una productora que se llama Redemption Films, por haber ganado una ronda internacional donde se promocionan productos audiovisuales y también aportarán a «Eso que llaman amor», (http://idea.me/). 

Para juntar más dinero subimos nuestro proyecto «Eso que llaman amor» a una plataforma que ayuda a creativos a conseguir fondos que se llama idea.me. Allí se puede encontrar un trailer y aportes desde 23 pesos, que son 4 euros. A cambio hay recompensas que van desde posters, remeras, tazas, hasta entradas para la avant première, DVD de la película,… Algo muy interesante es que hay cursos de guión y creatividad en Guionarte, un terciario donde yo doy clases, y me regalaron tres cursos para que la gente aportando a la película, pueda hacer un curso trimestral, a solo un tercio de su valor real. 

Estamos juntando fondos y gracias a la difusión, en lugar de alquilar me donaron equipos de filmación, vestuario, algunas locaciones,… El equipo técnico y la gente están ayudando con mucho corazón a que esta película se realice. Es una tarea difícil, no te voy a decir que no, pero yo estoy cumpliendo un largometraje que, en mi caso es esencial en mi carrera y mi corazón. Es muy importante para mí el contenido de esta película y de qué forma está contado.

Julie Morales (Burdeos): En mi caso éste es el segundo documental que hago y pensaba que iba a ser más fácil, porque el primer documental lo hice sin nada pero gané premios después y con estos premios me pude comprar una computadora y algunas cosas más, pero con éste tuve ganas de salir desde el principio primero escribiendo la estructura del documental y después ir, por ejemplo, a pedir subsidio al Consejo Regional de mi región donde dan ayudas de escritura y de producción, pero desgraciadamente no me dieron nada, no aceptaron mi proyecto y para mí era muy difícil porque lo que tienes que hacer para que te lo den es como una localización, es decir, para poder escribir el documental tienes que conocer ya a tus personajes y el lugar pero yo no tenía nada concreto.

Lo que ellos proponían para financiarte es que tenía que ir primero a México y Guatemala, pero desde Francia un viaje así son como mil euros; entonces no puedo permitirme ir allá para descubrir mis personajes, después regresar a Francia y de ahí escribir el documental para poder pedir fondos o subsidios.
He estado escribiendo cosas pero en un documental no sucede lo mismo que en una ficción, es distinto porque es difícil escribir una historia cuando no conoces a tus personajes y cuando no sabes realmente lo que va a suceder durante el rodaje. Osea, tienes un tema pero no tienes la historia porque la historia es la gente quien la va a crear, quien la va a hacer.

He estado buscando financiamiento durante más o menos un año y como soy también investigadora he tratado de encontrar fondos en la Universidad pero ya no en el Consejo Regional, de ahí que decidí irme porque pensé ¡voy a hacerlo yo misma ya que tengo amigos!
En septiembre pasado estaba en el Festival de Biarritz y en aquel momento dije ¡OK, tienes que hacerlo tu misma; voy a organizar una fiesta, voy a proyectar mi primer documental, tengo amigos que son músicos, van a tocar, y la gente va a pagar para ir a esta fiesta!
Hice esto, funcionó, y con ello pude pagar el boleto de avión y luego ahorré y me fui allá para rodar durante cuatro meses en México y en Guatemala pero gracias a la gente y a esta fiesta que organicé.

De regreso a Francia, he estado buscando un productor. Estuve trabajando con un productor durante un mes pero no resultó y no seguimos juntos con el proyecto porque no nos llevábamos bien y él quería mi proyecto pero que lo hiciera yo misma, no quería poner dinero, no estaba buscando fondos para mi documental,… osea, no estaba haciendo nada.
Es así como conocí la plataforma touscoprod, en la cual puedes coproducir tu proyecto documental gracias a la red colectiva, es decir, tienes un objetivo, por ejemplo el mío son 4.000 euros y tengo que alcanzar mi objetivo en tres meses. Tengo tres meses para conseguir 4.000 euros.

Cada persona que coproduce el documental tiene como un regalo, una contrapartida. Por 25 euros, por ejemplo, les invitamos a la difusión del documental, por 35 euros le aparece el nombre y el apellido en los créditos. Luego por 50 euros tienes todo esto más mi primer documental en DVD. Por 100 euros, todo lo anterior más mi primer y mi segundo documental.

A mí me gusta esta idea porque es, como digo, la red colectiva que puede financiar y coproducir tu documental. Si al final de un plazo de tres meses no logro los 4.000 euros, entonces la gente recupera su dinero y no pierde lo que puso pero yo no tengo nada, es decir, no recibo estos 4.000 euros, pero si alcanzo mi objetivo pues sí que los consigo.
4.000 euros no es nada para lo que cuesta un proyecto de este tipo, pero son mejor que nada porque tengo una computadora que costó 1.600 euros para poder hacer la edición aunque yo no tenía ganas de hacerla ya que es un trabajo completamente distinto y no tengo formación en esto, no me capacité nunca e hice la edición de mi primer documental pero para éste me hubiera gustado poder pagar a un editor y que trabajara conmigo. Es realmente lo que quisiera.

Con este dinero tal vez pudiera pagar a un editor durante una semana para que lo termine y le dé un toque artístico a la edición que estoy haciendo, incluso tal vez pagar a músicos para que hagan la banda original, pero son amigos, ya que estoy trabajando más que nada con amigos y con gente que me apoya.
Traté también de recuperar subsidios a través del Centro Nacional Cinematográfico, que era una ayuda a la escritura, pero no lo logré y estoy esperando otra respuesta de la ESCAM, con un subsidio que en francés se llama «Esbozo de un sueño», pero todavía no tengo respuesta.

En este proyecto me siento sola, pero sí me gusta la idea de touscoprod porque veo que hay gente que está esperando mi documental y me quiere apoyar y en los tres primeros días conseguí 400 euros. No está nada mal.

– ¿En Argentina funciona de forma parecida?

Victoria: Acá tiene las mismas leyes que la página que estaba diciendo Julie. A mí me quedan veinte días ya y voy al 60%, pero vamos bien. Hace dos días, por ejemplo, hubo un evento de músicos y yo repartí postales, una que le quiero decir a Julie y que muchas veces sirve también para estos proyectos que, por lo que estás contando es fuerte como la sensación de estar remándola.

Yo estoy en la misma situación, pero una cosa que empecé a hacer, que sirve mucho y que me hizo conseguir muchas cosas es aprovechar la difusión de la página para ofrecerles y entregarles la carpeta del proyecto también a lugares donde vos necesites materiales o servicios, por más que no tengas el guión pero que sí expliques de qué trata la temática y ofrecerles estar en placa, en los créditos principales también, que para ellos es publicidad y que de eso sale dinero; como defender tu proyecto en ese sentido.

Yo he conseguido materiales de la plástica porque hay uno de los personajes principales que es pintora y de alguna manera es algo que está bueno. He conseguido vestuario y bueno, es un caminito medio de hormiga pero eso te puede servir mucho porque de repente por ahí solo tenés el costo de algunos viáticos y el documental es de por sí un lugar donde uno se pone a investigar desde el alma; por eso lo hace.
Yo, los documentales que he hecho son como un lugar donde uno dice bueno, quiero investigar esto cueste lo que cueste.

– También he visto tus combos, Victoria, en donde das la posibilidad de aparecer como extra en la película. Algo que sería bastante más difícil en un documental.

Victoria: Claro. Sí también es más costosa en el sentido de que en el documental uno ya tiene establecido que va a trabajar con parámetros de la realidad como la luz y en determinados aspectos donde se te permite jugar con cosas mucho más desde la informalidad en el sentido técnico. La ficción te pide un poco más de composición técnica frente a puesta de luces,… de por sí un documental se trabaja más en exteriores y entonces podés trabajar más la luz natural, por ejemplo.

Entonces sí es un poco más costoso y los actores son profesionales, es un combo que se nos ocurrió porque hay dos escenas que son en las que necesitamos extras, una es en una exposición de pinturas y la otra en un bar. Son dos escenas donde se cruzan todos los protagonistas porque la historia es como una historia que se va como abriendo a más historias que serían como esas muñequitas rusas que hay dentro de otra. Bueno, esto es igual, es una historia que abre a otra a través de recuerdos.

Y estamos ahora con difusión a pulmón porque nos pasa lo mismo a nosotros, si no llegamos al cien por ciento se devuelve el dinero.

Julie: ¿Cuánto pediste?

Victoria: Pedimos 4.000 dólares, osea 18.000 pesos argentinos. No podíamos pedir más tampoco. Ése era el máximo que me permitieron a mí pedir. Algunos proyectos sé que han pedido más pero porque son proyectos de orden social en vista de que en general hay mucha gente que aporta a lo social, lo que tiene que ver con solidaridad.

– ¿Hay un perfil de la persona que aporta, o no se sabe?

Victoria: Sí, tal cual. Son muy diversos y vos no podés en un principio ver información de esa persona, osea solo ves el apodo, hasta que no hayas cumplido toda la recompensa, más allá de que uno reconozca nombres o no, y empieza a pasar también con la difusión, que empieza a aportar gente que no se conoce.

Y otra cosa que hicimos que funcionó mucho y que te puede servir, Julie, fue tocar puerta en radios, por internet, más allá de que Jorge Booth es un divino y me ofreció esa nota, empieza a hacerse una difusión muy linda también.

Julie: En touscoprod la gente que te da dinero la conforman tres círculos; primero tus amigos, después los amigos de tus amigos y de ahí gente que no conoces. Esta es la técnica de esta plataforma. Tienes que tocar esos tres círculos de gente y cuando es gente que no te conoce pero te apoya, conmueve y me gusta.

Fin de la primera parte del simultáneo. Disponible la segunda parte aquí.
©José Luis García/Cinestel.com

Proyecto de Victoria Miranda en idea.me
Proyecto de Julie Morales en touscoprod

La información: lo primero para poder elegir

CINESTEL_WEB FUNDADA EN JULIO 2005

17 SOM CINEMA LLEIDA (2026)

El festival SOM CINEMA va arribar aquest passat mes a la ciutat de LLEIDA amb una programació de 57 pel·lícules, de les quals 31 a concurs i amb dues estrenes absolutes, el llargmetratge de ficció “Cos de Vidre”, de Marc Comabella, i el documental “Ángela”, del lleidatà David Casals-Roma.

La 17 edició del Festival de l’Audiovisual Català va tenir lloc del 21 al 25 d’octubre amb les clàssiques seccions oficials de Llargmetratges i Curts de Ficció, Llargmetratges i Curts Documentals i Som Secundària, i amb una dotació de 2.000 € per la pel·lícula de ficció guanyadora. Les pel·lícules de la secció oficial es van poder veure a l’Screenbox Lleida i també van programar projeccions gratuïtes al centre Ilerna i a la Sala d’Actes del Rectorat de la UdL.
(Web del festival)

FILMOTECA CATALUNYA_NOVEMBRE 2026

Aquest mes de novembre, en la FILMOTECA DE CATALUNYA tenim la possibilitat de veure els cicles de Rita Acevedo Gomes, Alice Diop (L’Alternativa), la Mostra de Cinema Àrab i Mediterrani de Catalunya i la part final de l’exposició Feminismes fílmics: 1976-2026, entre d’altres activitats que tot seguit relacionem.

Rita Azevedo Gomes

El cinema de la portuguesa Rita Azevedo Gomes construeix un univers propi, travessat per preocupacions allunyades d’allò que solem entendre com a contemporani, on la força i la veritat dels sentiments i de les passions només semblen possibles a través de l’artifici de la literatura, de la pintura i del cinema mateix. En pel·lícules com O Som da Terra a Tremer, Frágil Como o Mundo o A Portuguesase’ns proposen obres capaces de condensar tot un món en petites peces de cambra: delicades composicions en què les paraules, els cossos i el temps ressonen amb una musicalitat íntima i secreta. (més informació)

Roberto Rossellini. Mostra de Cinema Espiritual de Catalunya

L’obra de Roberto Rossellini resulta essencial per entendre tres grans transformacions de l’audiovisual: el neorealisme, la modernitat i la televisió com a eina cultural. Rossellini es reinventa constantment al llarg d’una trajectòria marcada per una mirada profundament humanista sobre la guerra, la crisi moral europea i la recerca espiritual de l’individu. Amb Roma, città aperta (1945) enceta el neorealisme, una nova relació entre ficció i realitat. Als anys cinquanta orienta el seu cinema cap a la crisi existencial i dirigeix Viaggio a Italia (1954), amb Ingrid Bergman, gènesi del cinema modern. El 1966, decebut amb el cinema i utòpicament convençut del potencial pedagògic de la televisió, debuta en el nou mitjà, en el qual realitza films mancats de dramatisme sobre la història i el pensament de la humanitat. Aquest cicle recorre lels tres períodes del mestre italià. (més informació)

Alice Diop. L’Alternativa

La Filmoteca presenta un any més la retrospectiva del Festival de Cinema Independent de Barcelona, dedicada aquest cop a Alice Diop. Filla de la diàspora senegalesa, la cineasta filma els suburbis francesos per subratllar allò que habitualment queda fora de camp: territoris, cossos i experiències allunyats de la representació cinematogràfica dominant. El seu cinema híbrid de documental i ficció observa amb precisió i empatia les fractures de classe, raça i gènere que travessen la societat francesa. interroga les formes de violència institucional, els silencis heretats i la manera en què els mecanismes d’exclusió i els relats hegemònics condicionen els individus. Diop construeix una mirada crítica basada en la proximitat, la fragilitat i la dignitat dels seus personatges. (més informació)

Preestrena de ‘Lejos de los árboles’ amb L’Alternativa

Guardonat per la crítica a la darrera edició del Festival de Locarno, Meritxell Colell presenta un film contemplatiu, sensorial i melancòlic en el qual escoltar és una forma de mirar. La pròpia cineasta el defineix com una història sobre la bellesa i el dolor del desarrelament i sobre la necessitat de donar veu al passat i preservar-ne la memòria.
(més informació)

Dora García. Segona vegada / resurrecció

Com a cloenda del projecte artístic Extramurs. Línies de temps / resurrecció del Museu Tàpies, i en col·laboració amb el LOOP Festival, aquest cicle presenta tres pel·lícules de Dora García al voltant d’una mateixa pregunta: què significa tornar? Tornar a llegir, tornar a parlar, tornar a fer presents cossos, idees i veus que la història ha volgut esborrar. Lluny d’entendre la resurrecció com un fet sobrenatural, el cicle la planteja com una pràctica política i poètica: un gest de reactivació de la memòria que obre noves formes de transmissió, de resistència i de comunitat. (més informació)

Mostra de Cinema Àrab i Mediterrani de Catalunya

Del 5 al 19 de novembre, una nova edició de la mostra proposa un recorregut que va de Tunísia, amb dos títols que aborden la realitat del canvi climàtic a la Mediterrània i la deshumanització i la precarització del món del treball, a Líbia i Algèria, acompanyant els familiars dels desapareguts en la seva recerca de la veritat. També passa pel Líban, on, des d’un present convuls, se’ns proposa una reflexió pausada i profunda del passat, mentre s’imposa un futur incert, i acompanya les dones sudaneses i de la Cabília, que no es deixen intimidar pels poders colonial i patriarcal. I el cinema palestí, des dels anys setanta fins a les produccions més recents, continuarà marcant el pas d’aquesta vintena edició, amb una pregunta que ens interpel·la: “Pot fer res el cinema per aturar el genocidi?”. (més informació)

Homenatge a Ferran Torrent

Juntament amb la Institució de les Lletres Catalanes, la Filmoteca ret homenatge a l’escriptor valencià, una de les veus imprescindibles de la literatura catalana contemporània. Amb 75 anys acabats de fer és un narrador únic capaç de retratar com ningú la societat valenciana i d’atrapar generacions de lectors amb la seva mirada lúcida, crítica i plena d’humor. Es projectarà l’adaptació d’una de les seves obres més celebrades, Gràcies per la propina, dirigida per Francesc Bellmunt, que participarà amb Torrent en un col·loqui. (més informació)

EXPOSICIÓ
Feminismes fílmics: 1976-2026
A partir de la col·lecció de la Filmoteca de Catalunya
Fins al 29 de novembre

En ocasió del 50è aniversari de les Primeres Jornades Catalanes de la Dona, l’exposició revisa la influència que el moviment feminista ha exercit en el camp del cinema i la creació videogràfica en el context català. La mostra presenta remuntatges de fragments de pel·lícules, peces de videoart i reportatges televisius articulats entorn dels nou temes que es van debatre durant aquells dies –Treball, Barris, Família, Educació, Mitjans de comunicació, Política, Legislació, Ruralitat i Sexualitat–, i proposa una genealogia possible dels feminismes fílmics a Catalunya entre 1976 i l’actualitat.
Col·labora: España en libertad. 50 años.

Darrers dies per visitar la mostra, que aquest mes inclou com a activitats paral·leles visites comentades, un taller de creació de cartells feministes per a tots els públics amb l’artista visual Urtikarie i la sessió de cloenda El cinema com a font documental dels feminismes que inclou la projecció de Mujeres en lucha, documental de 1976 produït per la televisió sueca en el qual vuit dones espanyoles relaten les seves experiències de lluita contra el feixisme, amb presentació a càrrec de Marta Selva i Anna Solà, assessores de l’exposició.
(més informació)

I també…

Les golfes descobreix una desconeguda per al gran públic: el primer llargmetratge de l’australiana Ann Turner (Irresistible), habitual a les llistes de les millors pel·lícules de fantasia i terror dirigides per dones. Ambientada a Austràlia durant la dècada dels cinquanta, Celia té com a protagonista una nena de nou anys (Rebecca Smart) que es refugia tant en el seu món de fantasia que acaba confonent-lo amb el real. Una pel·lícula única i fascinant en la seva utilització dels codis i les estètiques del fantàstic i el terror per representar la intersecció entre aquests dos universos. (enllaç)

Continuen i es clouen dos cicles encetats a l’octubre dedicats a dues figures als antípodes però igual d’imperdibles: el mestre japonès Keisuke Kinoshita, considerat «el director del poble», i el darrer triomfador dels Oscars, Paul Thomas Anderson. També continua el programa Afins: Nasty Women, inspirat per les dones irreverents del cinema mut i les seves derivacions, com Jeanne Dielman, 23, Quai du Commerce, 1080 Bruxelles de Chantal Akerman.

Visibilitzem el cinema català es dedica aquest mes a l’animadora Anna Miquel (Barcelona, 1949-2015), que va iniciar la seva trajectòria professional als Estudios Moro de Barcelona, on va treballar amb Robert Balser en la sèrie nord-americana The Jackson 5ive. Aquesta experiència va donar pas a tres curtmetratges propis que ara s’han digitalitzat i es presenten a la Filmoteca. (enllaç)

La Saleta de la Biblioteca del Cinema acollirà la presentació del llibre Et tornaré a veure. Apunts sobre cinema (1910-1945), d’Enric Sòria, poeta i assagista valencià apassionat del cinema. Coeditat per l’Institut Valencià de Cultura (IVC), a través de la Filmoteca Valenciana, i de la Diputació de València, a través de la Institució Alfons el Magnànim, constitueix una valuosa obra de consulta que recull més d’un miler de pel·lícules que han format part de la seva experiència com a espectador i crític. (enllaç)

La restauració del mes és Dong fu ren (The Arch, T’ang Shushuen, 1968). Amb una fotografia de bellesa captivadora, el film aconsegueix fusionar la tradició estètica xinesa amb una sensibilitat cinematogràfica moderna i de gran influència europea. Dècades després d’estrenar-se amb una rebuda discreta, avui torna a brillar amb tota la seva intensitat gràcies a la recent restauració de l’M+ Museum de Hong Kong. (enllaç)

I la FilmoXica continua amb el cicle de tardor Ballem, ballem!, i cedeix part del seu espai a El meu primer festival, una experiència cinematogràfica única per gaudir en família d’un festival de veritat: projeccions, premis, votacions, artistes convidats, tallers de creació, cine-fòrums i molt més! Per a infants de 2 a 12 anys. (enllaç)

CIRCUIT ESTABLE DE CINEMA CATALÀ

Cicle Gaudí 2016 - Circuit estable de cinema català
Cicle Gaudí 2016 - Circuit estable de cinema català

SYLVETTE BAUDROT-OFICIO DE SCRIPT

Sylvette Baudrot 260

CINESTEL TAMBIÉN ESTÁ EN BLUESKY

ENTREVISTAS

17 Som Cinema: “La Carn”, de Joan Porcel; ¿Vida artificial o natural?

17 Som Cinema 2026 La Carn Entrevista a Joan Porcel

El relato examina profundamente cómo las redes sociales y las nuevas tecnologías aíslan a algunos individuos en sus habitaciones, transformando en su caso la percepción de la sexualidad.

“Lipán”, de Gonzalo Calzada; un film con el músico jujeño Tomás Lipán

Lipan de Gonzalo Calzada con el musico jujeño Toman Lipan

“La Plegaria del Vidente”, “Resurrección” y “Nocturna” son sólo algunas de las películas de muy buen nivel que Gonzalo Calzada dirigió en el pasado. Al este cineasta argentino le gusta experimentar con…

CRíTICAS CINE LATINOAMERICANO

“A veces me entra tristeza, otras veces rebelión”, de María Aparicio

A veces me entra tristeza otras veces rebelión de Maria Aparicio

Bianco encarna a Eva Carrasco, una actriz argentina que acaba de estar presentando una película en un Festival de Cine de Francia y que acude a Madrid con la intención de relajarse, visitar sitios de…

“El mundo al revés”, de Agostina di Luciano y Leon Schwitter (Reseña)

El mundo al reves de Agostina di Luciano y Leon Schwitter Reseña

Estamos en una villa vacacional cuyos dueños nunca están. Aprovechando esa ausencia, las dos amas de llaves Rosana y Lily hacen un extraño descubrimiento, y eso hace que la magia y la…

“La mujer de fuego”, notable ópera prima del director Ignacio Ascúa

Reseña de La mujer de fuego de Ignacio Ascua

El germen para desarrollar toda esta íntegra propuesta cinematográfica nació a partir del momento en que Ascúa conoció en una manifestación callejera a la actriz protagonista del film, Mariana Bruno,…

LISTADO DE PREMIOS CÓNDOR DE PLATA 2025

10 noviembre 2026 – La Asociación de Cronistas Cinematográficos de la Argentina dio a conocer a los ganadores de los Premios Cóndor de Plata a la producción audiovisual 2025, en un encuentro que reunió el anuncio de las distinciones de cine y series con un homenaje al realizador, investigador y docente Miguel Monforte.

Belén, dirigida por Dolores Fonzi, obtuvo el premio a la mejor película de ficción, mientras que El Eternauta, creada por Bruno Stagnaro, fue reconocida como mejor serie de drama. El príncipe de Nanawa, de Clarisa Navas, ganó como mejor película documental; Menem, como mejor miniserie; y Viudas negras, putas y chorras, como mejor serie de comedia.

En cine, Gatillero recibió los premios a dirección para Cristian Tapia Marchiori, actor protagonista para Sergio Podeley, fotografía, montaje y sonido. Belén sumó reconocimientos en guion adaptado, música original, actriz de reparto y revelación femenina para Camila Plaate, además del premio compartido a actor de reparto para Sergio Prina, por Belén y Muña muña, y Luis Machín, por Belén. Natalia Oreiro fue distinguida como actriz protagonista por La noche sin mí y La mujer de la fila.

En series, El Eternauta obtuvo, entre otros reconocimientos, los premios a dirección para Bruno Stagnaro, guion adaptado y actor de reparto para César Troncoso. El premio a actor protagónico fue compartido por Ricardo Darín, por El Eternauta, y Leonardo Sbaraglia, por Menem y Las maldiciones. Pilar Gamboa ganó como actriz protagónica por Viudas negras, putas y chorras.

Durante el acto, realizado en el Espacio Chauvin de Mar del Plata, la Asociación entregó a Miguel Monforte el Premio Leonardo Favio a la trayectoria, en reconocimiento a su labor en la realización cinematográfica, la investigación, la docencia, la preservación y la exhibición de cine.

En el encuentro se anunció que el Premio María Luisa Bemberg a la trayectoria será para Paula Félix-Didier, historiadora y archivista cuya labor en la conservación, la investigación y la difusión del patrimonio audiovisual contribuye a preservar la memoria del cine argentino.

Por su parte, el Premio Salvador Sammaritano a la crítica de cine distinguirá a los periodistas Roger Koza y Luciano Monteagudo.

Estas distinciones se entregarán junto con los premios de cine y series el 25 de noviembre.

SOM CINEMA: PREMIAT “ELS MALS NOMS”

26 octubre 2026 – “Els mals noms”, film dirigit per Marc Ortiz, va obtenir el premi al Millor Llargmetratge de Ficció en la 17a edició del festival Som Cinema de Lleida, mentre que guardó al millor el curt de ficció fou per Irrelevante, dirigit pel lleidatà Joel Munu. Igualment, el Jurat va decidir atorgar una Menció Especial al curt de ficció “Cremada”, dirigit per Arianna Giménez. El Premi del Jurat va ser pel llargmetratge “La carn”, dirigit per Joan Porcel. El premi al Millor Curtmetratge Documental va recaure en “Deprisa, deprisa”, dirigit per Clàudia García de Mateos, i el corresponent al Millor Llargmetratge Documental va ser per “L’Odissea del vell marí”, de Marta Hierro i Núria Abad, amb una Menció Especial del Jurat al documental El vol de la cigonya, realitzat per Soumaya Hidalgo Djadhou i Berta Vicente Salas.

Quant als guardons de la secció Som Secundària, el curt “Retorn al passat”, de l’INS La Serra de Mollerussa fou reconegut com el Millor Curtmetratge Som Secundària en la categoria ESO, mentre que el curt Una animació viva, de l’INS Caparrella de Lleida, es va emportar el premi al Millor Curtmetratge Som Secundària en la categoria Batxillerat-CFGS).

La cloenda del festival va tenir lloc a l’Screenbox Lleida, amb el lliurament de premis i els parlaments, la projecció dels curts elaborats pels alumnes de l’Institut Caparrella de Lleida i la projecció del curt “Patrimoni emocional”, de Martina Simarro, guanyador del Palma Produccions Pro 2026, concurs promogut per l’Ajuntament de Lleida.

UN SOMCINEMA AMB SPAIN IS NOT DIFFERENT

26 octubre 2026 – El cineasta, productor i activista social valencià Samuel Sebastián va presentar al Festival Som Cinema de Lleida “Spain is not diferent”, un impactant llargmetratge centrat en el periple d’una dona africana que fuig d’un marit violent i arriba a la costa espanyola en pastera sense diners ni contactes, i que només parla el seu idioma nadiu. El film, que Sebastián qualifica de “pessimista” però que busca la reflexió de l’espectador, toca temes com la dificultat d’adaptació de les persones migrants sense recursos, el rebuig i la indiferència de la societat que les hauria d’acollir i la violència masclista.

Contraposant l’alegria de la festa -la història transcorre durant les Falles de València- amb l’angoixa d’una jove que no té diners ni per menjar i amb el hàndicap afegit de l’abisme idiomàtic, el director retrata una societat espanyola que, contràriament al lema de promoció turística franquista Spain is diferent, “no és en absolut diferent a la de qualsevol altre país on cada cop més prevalen els valors de la dreta”. Amb un blanc i negre i una música poderosa que potencien la vessant dramàtica, el llargmetratge juga amb paradoxes com una solidaritat circumscrita a personatges marginats -l’única persona que ajuda la protagonista és una prostituta llatina que viu al carrer- i amb el contrapunt entre els ninots de les falles i el periple de la noia africana.

SOM CINEMA: “BÈSTIA”, DE HELENA GARZA

22 octubre 2026 – El Festival Som Cinema de Lleida ha projectat el documental “Bèstia”, amb la presència de la directora, Helena Garza.
El film fa un seguiment de tres caçadors catalans que naveguen per la tensió entre la masculinitat rural tradicional i la mentalitat urbana moderna. Garza ha explicat que el film “vol qüestionar el arquetip clàssic de la figura del caçador, sense blanquejar aquesta activitat ni criticar-la, només vull mostrar les dues cares de la moneda, els contrastos i contradiccions d’una figura que sempre ha estat qüestionada”. La jove directora explica que “en una època on la bretxa entre el camp i la ciutat és cada vegada més gran, Bèstia vol ser un pont entre el món rural i el pensament urbanita”.

La directora, que va conviure amb els tres protagonistes durant dues temporades de caça, matisa que no pretenia posicionar-se sobre el tema de la caça, “simplement he volgut materialitzar en una pel·lícula el que jo he vist i el que jo he sentit”. El film “és de fet un treball de final de grau que va néixer com un curt i que amb ajuda d’una productora i la col·laboració d’una amiga va anar creixent i es va convertir en el llarg que hem pogut veure avui”. El primer llargmetratge de Garza, especialitzada en fotoreportatges de viatges, es projectarà més endavant en el 3cat i possiblement en altres plataformes audiovisuals.

CINEMA CATALÀ: DEU ANYS DEL CICLE GAUDÍ

21 octubre 2026 – En els seus primers deu anys d’història, el Cicle Gaudí s’ha consolidat com la principal xarxa d’exhibició estable de cinema català i ha facilitat l’accés a una cinematografia que sovint té dificultats per arribar fora de les grans ciutats. Des de la seva posada en marxa el 2016, el projecte ha anat ampliant progressivament la seva implantació territorial i ha estat present en 143 sales, amb 137 actualment. També ha impulsat la internacionalització al llarg de la dècada amb onze seus a Europa, Amèrica i el Nord d’Àfrica.

Aquesta vocació territorial ha estat des del principi un dels trets distintius del Cicle Gaudí, que ha construït una xarxa sòlida i ha contribuït a mantenir una programació regular de cinema català més enllà dels circuits d’exhibició habituals. Al llarg d’aquests deu anys, el circuit haurà programat 104 pel·lícules catalanes, amb una recaptació acumulada de 1.052.000 euros, que reverteix sobre les entitats locals. L’audiència en el període supera els 322.000 espectadors, amb una mitjana de 39 assistents per sessió. En el cas de les sales comercials, la mitjana per títol català se situa en 18 espectadors per sessió.

La celebració del desè aniversari del Cicle tindrà un dels seus moments més destacats aquest dijous 22 d’octubre al Teatre El Casino de Rubí, amb un acte commemoratiu que començarà a les 19.00 h i que retrà homenatge a les onze sales pioneres que, una dècada després de l’inici del projecte, continuen formant part de la xarxa a Berga, Cardedeu, Calella, Cardona, Esparreguera, Gelida, Igualada, Rubí, Sant Adrià de Besòs, Torelló i Vilanova i la Geltrú. “Aquest desè aniversari el volem celebrar amb les sales que ens han acompanyat des del primer dia, però també com una manera de reivindicar i posar en valor la tasca, l’esforç i la voluntat de totes les persones i poblacions que treballen per fer arribar el cinema català al públic, més enllà de les grans ciutats i de les nostres fronteres”, explica Judith Colell, presidenta de l’Acadèmia. La commemoració inclourà la projecció de Balandrau, vent salvatge, programada dins del Cicle Gaudí a Rubí.

FESTIVAL DE CINEMA JUEU: SIMONE BITTON

13 octubre 2026 – Durant segles, l’Orient Mitjà, el Nord d’Àfrica i la Mediterrània van ser espais d’una coexistència complexa i fèrtil entre jueus i àrabs, que compartien llengua, tradicions i imaginaris comuns. Per a jueus i musulmans, l’àrab era un territori de pensament i d’experiència compartida, on es forjaven vincles que transcendien tota identitat excloent.

El segle XX va fracturar aquesta realitat: la colonització europea i la consolidació dels estats-nació moderns hi van imposar noves fronteres, substituint la complexitat d’aquests mons compartits per la lògica de les identitats homogènies, amb desplaçaments forçosos i memòries ferides que encara marquen el present.

El Festival de Cinema Jueu proposa des de la Filmoteca de Catalunya una reflexió sobre aquesta història fragmentada. A través del documental, l’arxiu, el testimoni i la ficció, les pel·lícules seleccionades ressegueixen els rastres d’una coexistència esborrada i qüestionen els relats oficials de la separació.

Aquest cicle aplega cinc títols fonamentals. “Mahmoud Darwich et la terre comme la langue” (1998) s’apropa al poeta palestí com a territori de resistència; “Mur” (2004) recorre el mur de separació israelianopalestí des d’una perspectiva humana; “Rachel” (2009) investiga la mort de l’activista Rachel Corrie; “Ziyara” (2021) retorna al Marroc per recuperar la memòria compartida entre jueus i musulmans, i “Les mille et un jours du Hajj Edmond” (2024) és una carta fílmica adreçada a l’escriptor jueu, marroquí i comunista Edmond Amran El Maleh.

Al centre del recorregut hi ha l’obra de Simone Bitton (Rabat, 1955), cineasta nascuda al Marroc i defensora d’una identitat judeo-àrab que resisteix les categories nacionals excloents. La seva filmografia és una investigació constant sobre la memòria, l’exili i la pertinença: un espai de trobada capaç de bastir ponts allà on la política aixeca fronteres, per tal de qüestionar els relats oficials. (més informació)

PELÍCULA DE MARIANO LLINÁS EN LA SEMINCI

15 septiembre 2026 – El cineasta argentino Mariano Lllinás competirá en la Sección Tiempo de Historia de la SEMINCI de Valladolid, al final de octubre, con su nueva película sobre Borges.

En una nota de prensa, desde el festival cuentan lo siguiente: “La película de Mariano Llinás parte de una paradoja fascinante: cuanto más intenta acercarse a Borges, más imposible resulta abarcarlo. “Biografía de Jorge Luis Borges” reúne manuscritos, objetos, lugares, libros y episodios de la vida del escritor, pero cada hallazgo abre una nueva historia y conduce hacia otro lugar. En vez de encerrar a Borges en una semblanza al uso, Llinás vuelve a poner en circulación sus mundos y convierte su película en una aventura laberíntica que parece no tener final”.

A partir de la colección de objetos de la Fundación ISLAA, el director Mariano Llinás emprende un monumental viaje documental de 330 minutos dedicado a la vida de Jorge Luis Borges.

Construida como una minuciosa investigación detectivesca y un diario de viajes, la película examina manuscritos, cartas, dibujos de la infancia y correcciones del escritor. Acompañado por el especialista Ernesto Montequin, Llinás recorre geografías fundamentales para el autor como Ginebra, Cambridge, Reikiavik y Nueva York. La narración en voz en off guía la travesía rastreando las huellas físicas y personales que el célebre autor dejó en cada documento y lugar.

A lo largo de sus tres partes, la obra analiza la evolución literaria de Borges, conectando de forma sutil sus textos con su experiencia vital. La cinta no elude las zonas más complejas e incómodas de la trayectoria del escritor, abordando abiertamente su visión política y sus polémicas.

Fiel al espíritu borgeano, el relato se nutre de digresiones, referencias fantásticas, pasajes de la literatura universal y reflexiones sobre la creación. Un colosal retrato cinematográfico que demuestra cómo la propia vida de Borges se entrelaza con las tramas y mitologías que él mismo concibió.

BIARRITZ: PREMIERE FILM DE PABLO CÉSAR

14 septiembre 2026 – ROMANCE DE LA LUNA NEGRA, el nuevo largometraje del director argentino Pablo César, tendrá su Première Mundial el próximo 28 de septiembre a las 20:15 h en el Théâtre du Casino de Biarritz, como parte de la 35ª edición del Festival Biarritz Amérique Latine.

Rodada hace apenas unos meses en distintas localizaciones del País Vasco e íntegramente en película fotoquímica de 35 mm, ROMANCE DE LA LUNA NEGRA está protagonizada por Luz Castillo, quien tenía 90 años durante el rodaje y asume aquí por segunda vez el papel protagónico de un largometraje de ficción.

En la película, Castillo interpreta a Clara, una mujer de 90 años que vive sola en el País Vasco y cuya vida se ve alterada por la aparición de un misterioso vecino. A partir de ese encuentro, figuras provenientes de la memoria, la filosofía y el amor comienzan a reaparecer en su camino. Entre lo cotidiano y lo fantástico, Clara se interna en un territorio en el que los recuerdos adquieren cuerpo y el tiempo parece quedar suspendido.

La película propone un viaje íntimo alrededor de la vejez, la ausencia, la memoria y la posibilidad de reencontrar aquello que parecía perdido para siempre. En ese universo, figuras como José Ortega y Gasset, Miguel de Unamuno y Gustavo Adolfo Bécquer irrumpen no como explicaciones, sino como presencias que acompañan el recorrido interior de Clara.

La elección de Biarritz posee, además, un significado especial para la relación entre la actriz, el director y el festival: fue allí donde comenzó, dos años atrás, el recorrido internacional deDespués del final, la película que marcó el sorprendente debut cinematográfico de Castillo.

La Sección Oficial del reconocido festival francés también incluye algunas películas argentinas. En la categoría de largometrajes de ficción compiten CAMINERA (2025), dirigida por Federico Pozzi y HANGAR ROJO (2026) (Chile – Italia – Argentina), dirigida por Juan Pablo Sallato.

En documentales están programados DICIEMBRE (2025) (Uruguay – Argentina), dirigido por Lucas Gallo, y LOS VENCEDORES (2026), dirigido por Pablo Aparo.

Y en la sección de Cortometrajes se proyectan los filmes argentinos LA HORA DE IRSE (2026), dirigido por Renzo Cozza, y PARA LOS CONTRINCANTES»* (2026), (Chile – México – Reino Unido), dirigido por el argentino Federico Luis y ganador de la Palma de Oro en Cannes.

LOS INVENTORES DEL CINEMATÓGRAFO

Cinematógrafo LumièreEl cine es una invención sin ningún futuro. (…)
Nuestro invento no es para venderlo. Puede ser explotado algún tiempo como curiosidad científica, pero no tiene ningún interés comercial. *Antoine Lumière

BILLY WILDER Y LOS FRACASOS EN EL CINE

Billy WilderPor lo general, cuando una película no funciona, uno dice que se adelantó a su tiempo, o que se estrenó demasiado cerca de la Navidad, o que era justo después de la Navidad y la gente se había gastado el dinero en regalos, o que fue un fracaso porque hacía muy buen tiempo y la gente se fue a la playa, o porque llovía y la gente se quedó en casa.
*Billy Wilder, director y guionista austriaco.

POR QUÉ FILMA GARCÍA AGRAZ

José Luis García AgrazFilmo porque el cine, antes que nada, nos seduce al revelarnos lo más secreto de nosotros mismos; porque es el espacio donde podemos palpar nuestras inquietudes con mayor autenticidad, porque es el tiempo en el que esperamos que un milagro se produzca.
José Luis García Agraz, cineasta mexicano.