Inicio » ENTREVISTAS »VISION DOCUMENTAL » Leyendo en este Momento:

«Kandahar Journals»; ¿Una imagen vale más que mil palabras?

Entrevista DocsBarcelona 2016
Louie Palu es un reportero gráfico estadounidense que ha fotografiado con su cámara el enmarañado conflicto que golpea a la población de Afganistán desde hace décadas. Estuvo durante cinco años trabajando allí, según dice para intentar comprender lo que sus padres le contaban sobre la II Guerra Mundial en Italia, así como un tío que la estuvo padeciendo en Francia. Fue en realidad una especie de reencuentro con su pasado familiar y también consigo mismo, con su propia identidad.
Mientras estuvo en la zona, lo acompañó Devin Gallagher, un nuevo director que estaba haciendo las prácticas de un curso de edición y producción de películas de cine y en esa cercanía es donde surge la idea de hacer un documental muy original.

La narrativa del filme sigue los diarios personales que Louie Palu escribió en Kandahar desde 2006 hasta 2010, a partir de la experiencia personal del fotógrafo y aquí también co-realizador. Los directores decidieron utilizar un formato poco convencional para contar esta historia, vanguardista y experimental, pivotando entre las líneas del frente de la guerra y la paz familiar en el hogar.

«Kandahar Journals» va más allá de un documental de rasgos conocidos y de la narración lineal, con el objetivo de mostrarle al espectador la profundidad psicológica en la que se hallaba su protagonista en las diversas etapas de su trabajo como foto-periodista en Afganistán, pero manteniendo siempre la cruenta guerra como centro del relato. De hecho, la tesis principal de la película surge a partir de un bombardeo.

El trabajo habitual de los fotógrafos transmite unos esquemas gráficos del conflicto, pero nunca la experiencia de la guerra, como sí hace el cine documental que por ser un poco más sofisticado es capaz de trasladar una determinada idea del autor.

Llegado a Barcelona para la presentación del filme en el festival DocsBarcelona, el director se muestra muy curioso acerca de la idiosincrasia local y bastante preocupado por el drama de los refugiados, pues ya lo conoció en 2004 trabajando en Pakistán, al tiempo que considera que no haber sabido hacer frente a esas guerras ha complicado lo que después ha sucedido en Siria.

Louie Palu responde estas preguntas para los lectores de Cinestel:

– ¿Cómo se desenvolvió su trabajo en la guerra? ¿Qué ayudas tuvo para poder sobrevivir en un conflicto?

Louie Palu

Louie Palu

Hay dos formas de trabajar la guerra y una es como independiente (freelance) en la que lo que haces es contratar a quien llamamos un «fixer», que es un periodista local, como guía y traductor, y entonces trabajas por tu cuenta. Esa facilidad te permite ir a cubrir un bombardeo o un atentado terrorista, y eso es lo que yo hice.

También se puede trabajar solo, sin acompañantes, pero entonces no puedes cubrir un combate porque si vas sin guía no sabes en qué lugar tendrá lugar una batalla y por tanto no sabrás adónde ir. O bien vas acompañado de soldados afganos o, un poco como todos, acabas aceptando la posibilidad de que los talibanes o te secuestren o te maten. Por tanto, más que de ayuda, hablaría de tener acceso, porque yo iba desarmado y nunca tomé partido. Lo que sí sería difícil es cubrir en solitario una batalla porque te pueden matar, entonces lo importante es acceder a un lugar desde donde puedas ver qué hacen los dos bandos y divisar un poco mejor si se respetan los derechos humanos, documentar la lucha que se está produciendo, y por tanto poderla explicar a otros.
También de alguna manera sí que hay otros periodistas que te ayudan, pero yo no hablaría tanto sobre ayuda, sino que más de acceso.

– ¿Qué diferencias dentro de la situación de guerra encontró entre la capital del país, Kabul, y la zona de la provincia de Kandahar donde usted estuvo la mayor parte del tiempo?

La situación es en sí muy diferente porque originalmente Kandahar fue la primera capital del país, pero después se trasladó a Kabul. En Kandahar no hay una comunidad internacional y en Kabul sí. Como explicamos en la película, los talibanes comenzaron en Kandahar y después llegaron a la actual capital. La distribución tribal, podríamos decir, es también muy diferente en una ciudad y en la otra: Kabul tiene 17 millones de habitantes y Kandahar solo uno.

Además de ello, Kandahar tiene una situación estratégica que si vienes de Oriente Próximo desde Irán, te encuentras el desierto y también una cadena montañosa. Entonces, la única forma de atravesar el país es a través de Kandahar. Yo diría que es uno de los lugares más violentos y por los cuales se ha luchado más, porque ya había guerras por aquella posición en épocas de Alejandro el Grande. El primer año que residí allí hubo 180 atentados suicidas.

Y para añadir más elementos, es una zona de culto religioso; de hecho en Kandahar es donde se encuentra la toga del profeta Mahoma y eso quiere decir que es el lugar más sagrado, donde además está enterrado el fundador de Afganistán, el Mullah Omar, y también es donde AlQaeda planificó los atentados del 11 de septiembre. Por tanto es un lugar que también se replegó mucho en el extremismo. Y como que tiene esta carga espiritual tan grande, pues para los talibanes es como una Meca, como un «Vaticano», un lugar sagrado, y por eso lo defienden y luchan mucho.

– Después de haber vivido todo este conflicto que, al menos desde aquí, parece como si fuera a ser interminable, ¿cree que se ha creado un círculo vicioso de difícil salida?

Bueno, las guerras ahora, si no surgiera otra cosa diferente, duran para siempre. Los hoteles donde me estuve hospedando en Afganistán han sido destruidos por los talibanes, por ejemplo. Y la época en que había una parte que se rendía, ya no existe. Se necesitan nuevas soluciones. Lo que hacíamos hasta ahora ya no funciona. ¿A quién ganas en una guerra y cómo? Porque ahora la guerra acostumbra a ser psicológica más que una lucha entre dos ejércitos donde uno ha de ganar al otro. Eso ya no es así porque en la actualidad un terrorista puede estar caminando por la calle y no sabemos quién es.

(Programado en DocsBarcelona del mes durante todo enero del 2017)Sí­guenos en Twitter color

 

©José Luis García/Cinestel.comKandahar Journals Loie Palu

La información: lo primero para poder elegir

CINESTEL.COM/ FUNDADA EN JULIO 2005

FILMOTECA DE CATALUNYA: JUNY 2023

Claude Sautet

La retrospectiva que li va dedicar el darrer Festival de Sant Sebastià, amb la col·laboració de la Filmoteca Vasca, arriba ara a la Filmoteca de Catalunya per repassar la filmografia d’un autor descavalcat de la Nouvelle Vague, en què l’amor i l’amistat són temes cabdals. Sautet, el gran cronista dels dubtes i les crisis sentimentals de la burgesia posterior al Maig del 68, va tenir com a musa Romy Schneider, a qui va saber retratar més bella i sensible que ningú.
(més informació)

Ousmane Sembène

La retrospectiva del considerat el pare del cinema africà continua al juny. Encetada el mes passat en el marc del festival Wallay! amb motiu del centenari del seu naixement, descobreix l’obra d’un home que va decidir fer-se cineasta per fer arribar les seves idees a l’extens públic africà, generalment analfabet. El 1966 dirigeix el primer llargmetratge subsaharià de la història i arrenca una filmografia progressista i profundament popular que plasma la realitat dels problemes socials i polítics del seu país, i reinterpreta radicalment la història i la cultura africanes. (més informació)

Yvonne Rainer

Ballarina i coreògrafa pionera a introduir a la dansa instal·lacions d’art visual, gestos aleatoris i moviments quotidians com caminar o córrer, Rainer es va fer cineasta als anys setanta per traslladar les seves inquietuds en temes socials i polítics com el feminisme o la Guerra del Vietnam. Els set llargmetratges que ha dirigit tracten temes com el poder polític, el terrorisme, l’opressió, la sexualitat lèsbica, la menopausa o el càncer de mama, amb un llenguatge experimental i radicalment avantguardista que dinamita les estructures dramàtiques convencionals. Alguns dels films d’aquesta retrospectiva també s’emmarquen en la Mostra de Films de Dones. (més informació)

Mostra Internacional de Films de Dones de Barcelona

Les revolucions, les resistències i, sobretot, les insistències vertebren la programació de 31a edició de la Mostra. A Persistències fílmiques es reivindica l’acte d’aturar-se com a gest revolucionari contra la productivitat i la violència estructural, posant en diàleg pel·lícules recuperades amb peces contemporànies. (més informació)

Cimena i jardí

Torna la cita habitual amb el cicle que proposa Ignacio Somovilla i l’Associació d’Amics del Jardí Botànic. Paradís perdut. Cinema i jardí explora diverses aproximacions al jardí com a espai idealitzat, i enguany amb accent literari, amb dues peces que ens endinsen en els misteris del Bosc dels Monstres, l’adaptació de Claude Chabrol de l’obra de Goethe Les afinitats electives i el film de Wim Wenders Les beaux jours d’Aranjuez, a partir del text de Peter Handke. (més informació)

‘Boom Boom’ a la plaça!

La sessió del cicle Història permanent del cinema català serà especialment festiva aquest juny per donar la benvinguda a l’estiu. S’hi projectarà la digitalització de Boom Boom, debut en la direcció de Rosa Vergès, una brillant comèdia romàntica que va ser una glopada d’aire fresc al cinema català de fa tres dècades i va arrasar en tots els premis de la temporada i entre el públic. La sessió serà a l’aire lliure, a la plaça de la Filmoteca, el divendres 16 de juny a les 22.00 h, gratuïta i oberta a tothom i amb presència d’alguns dels artífexs d’aquest èxit recuperat. (més informació)

Xerrada entre Albert Serra i Artur Tort

Les activitats al voltant de l’exposició dedicada a Buñuel i el seu director de fotografia mexicà, Gabriel Figueroa, permeten descobrir un altre tàndem de talents reeixit i reincident: el cineasta banyolí i el seu operador habitual, Artur Tort. Tots dos compartiran opinions, visions i experiències amb el públic dimecres 14 de juny, i també presentaran una pel·lícula que admiren, Elmer Gantry (Richard Brooks, 1960).
També es presentaran aquest juny com a complement de l’exposició les publicacions impulsades pel Centro Buñuel Calanda i la Universitat de Saragossa: Colección Luis Buñuel. Cine y vanguardias i la revista Buñueliana.
(més informació de l’exposició)

I també…

Darreres sessions dels inèdits inclosos al cicle Els millors films de 2022: Aftersun de Lluís Galter, Skazka Fairytale d’Aleksandr Sokúrov, Geographies of Solitude de Jacquelyn Mills i Mato Seco em Chamas d’Adirley Queirós i Joana Pimenta.
(més informació)

L’Aula B completa la programació de l’Aula de Cinema. L’alumnat de Comunicació Audiovisual de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) ha treballat durant tot el curs per programar dues sessions: Navajeros (Eloy De La Iglesia, 1980) i The Rocky Horror Picture Show (Jim Sharman, 1975).

El cicle Elles tenien la paraula. Dones guionistes al Hollywood silent continua amb Jeanie MacPherson, que va escriure gairebé totes les pel·lícules mudes de Cecil B. DeMille. Se’n podran veure dues: The Cheat (La marca de fuego, 1915) i Male and Female (1919), que destaca entre un seguit de comèdies matrimonials luxoses i moralitzants que va realitzar DeMille amb guió de MacPherson i protagonitzades per Gloria Swanson.
(més informació)

Recordem el músic japonès Ryuichi Sakamoto, recentment desaparegut, amb el film amb el qual va guanyar l’Oscar, L’últim emperador (Bernardo Bertolucci, 1987). (més informació)

L’escriptor cubà més prestigiós de l’actualitat, Leonardo Padura, vindrà a presentar Retour à Ithaque (Laurent Cantet, 2014), del qual és coguionista, adaptant un fragment del seu llibre La novela de mi vida. (més informació)

Chema Falconetti presentarà el seu assaig No se llamaba Frankenstein (Libros Corrientes), on explora els subtextos de l’obra mítica de Mary Shelley, acompanyant la projecció de la versió clàssica de James Whale protagonitzada per Boris Karloff.

I encara dues novetats editorials més: l’autobiografia de Carlos Benpar Tótem sin tabú. Del Clot al Kilimanjaro (Alibri), que s’acompanyarà del seu film El gènere femení, i El banquete infame (Ed. Hermenaute), on el crític i historiador Antonio José Navarro explora el canibalisme en el cinema, acompanyat de tota una peça de culte del gènere, Dans ma peau (Marina de Van, 2002).

La projecció de Nunca pasa nada (Juan Antonio Bardem, 1963), completarà la sessió dedicada al Premi Film-Història 2022 atorgat a María Bardem, Jorge Castillejo i Diego Sabanés per Juan Antonio Bardem. De puño y letra. Diarios de trabajo y otros escritos (Ed. Ocho y Medio Libros de Cine). (més informació)

Documental realitzat amb motiu del centenari de María Casares que repassa la trajectòria de l’actriu, mite de la cultura gala i símbol de l’exili republicà: María Casares: a muller que viviu mil vides (Xavier Villaverde, 2022).
(més informació)

ENTREVISTAS

“El Despenador”, de Miguel Kohan; un abrazo controvertido (entrevista)

Película El Despenador Entrevista a Miguel Kohan

El cineasta argentino Miguel Kohan incursiona con este séptimo largometraje en el terreno de la ficción por primera vez, y lo hace con el trasfondo de esa idea arraigada en la comunidad que…

“Legítima Defensa”, de Andrea Braga; corrupción y agroquímicos

Legítima Defensa de Andrea Braga corrupción y agroquímicos

La película es un drama subyacente en el cual Eduardo (Alfonso Tort) es un fiscal que regresa a su pueblo natal para investigar una serie de asesinatos. Lo esperan dos viejos amigos, Paula (Violeta Urtizberea) y Ramiro (Javier Drolas),…

CRíTICAS CINE LATINOAMERICANO

BAFICI: El retrato del desdichado “Arturo a los 30”, de Martín Shanly

BAFICI 2023 Reseña de Arturo a los 30 de Martín Shanly

Es un film que muestra a un millenial atravesado por vientos desfavorables desde una óptica dominada por la confusión y los desaciertos que inclusive nos lleva hacia ese humor solapado que nos puedan provocar las cosas absurdas.

“El Castigo”, el drama más intenso del cineasta chileno Matías Bize

Reseña de la película El Castigo de Matías Bize

Se trata del caso de una pareja cuyo hijo se ha perdido en las inmediaciones de una ruta boscosa, luego de haberse portado de una manera inadecuada con sus padres.

SYLVETTE BAUDROT-OFICIO DE SCRIPT

Sylvette Baudrot 260

ALL ROADS LEAD TO BARCELONA

One of the best ways to follow what’s going on at the movie theaters area and what the next innovations are representing for the movies distribution industry, is taking a look at CineEurope coverage released on our site Cinestel.com

Una de les millors maneres de seguir tot el que està passant al voltant del àrea profesional de les sales de cinema i també d’allò que les següents innovacions representen per a la indústria de distribució de pel·lícules, és fent una ullada a la cobertura de CineEurope feta pel nostre lloc web Cinestel.com

This is a links’ summary (most of the reports and interviews are written in Spanish):

Aquest és un sumari en anglès dels enllaços a notícies i entrevistes:

FILMOTECA: ELS SERVEIS EDUCATIUS

NOTICIAS

Todd Solondz: “Me gusta jugar y a veces no me siguen el juego”

Filmoteca de Catalunya Todd Solondz Americana Film Fest 2023

Es un amante de la sátira, así que en sus películas el componente humorístico está asegurado: sólo hay que saber encontrarlo porque si no es así, seguro que las vas a detestar. La mayoría de…

PALMARÈS DEL DOCSBARCELONA 2023

30 maig 2023 – La producció georgiana Magic Mountain va ser reconeguda amb el Docs a la millor pel·lícula, un premi dotat amb 5.000 euros. Els documentalistes Mariam Chachia i Nik Voigt exploren amb el documental que corona el palmarès del DocsBarcelona, una mansió centenària de Geòrgia, Abastumani, on viuen aïllades persones malaltes de tuberculosi. El jurat va atorgar també una Menció especial a La Singla, de Paloma Zapata, homenatge a la genial bailaora sorda, criada al Somorrostro de Barcelona i protagonista de Los Tarantos, “pel descobriment i rescat d’una extraordinària figura oblidada en el món del ball flamenc a través de l’ús del material d’arxiu”, segons recull el veredicte.

El Premi Nou Talent – Filmin, destinat als directors debutants de la Secció Oficial Panorama i dotat amb 4.000€, va ser per Who I am not, protagonitzada per dues persones intersexe de Sud-àfrica que lluiten per visibilitzar la seva diferència. La documentalista i també actriu romanesa Tünde Skovran va ser reconeguda “per mostrar una realitat que moltes vegades ens perdem, un film sobre identitat i el qüestionament de la mateixa. Un film observacional amb pinzellades de bellesa i un gran sentit de l’humor enmig d’un entorn molt dur i ple de prejudicis”.

El Docs Latitud va premiar la producció colombiana Alis, de Clare Weiskopf i Nicolas van Hemelryck, retrat d’un grup de noies d’una casa d’acollida de Bogotà que imaginen la vida d’una companya fictícia anomenada ‘Alis’ amb qui tenen l’oportunitat de somniar un futur millor. El Premi, dotat amb 3.000€ en treballs de postproducció de la mà d’Antaviana Films (finishing, conformació, correcció de color, so, còpies DCP), reconeix la millor pel·lícula d’aquesta secció, dedicada a la producció de la Península Ibèrica i l’Amèrica Llatina. El jurat ha destacat “el valor d’una posada en escena que se sosté en la fascinació pel conte, la creació, i per un territori poètic, més que pel relat”.

El Docs Amnistia Internacional fou per Lyra, dirigida per Alison Millar, “per la defensa que fa del periodisme com a eina fonamental per documentar, denunciar i deixar un llegat de defensa dels drets humans a les generacions futures. Per transmetre la valentia personal que requereix documentar violacions dels drets humans i evidenciar les seqüeles tràgiques que els conflictes armats deixen en la societat”. El veredicte també destaca el seu dinàmic ritme narratiu i la necessitat de recordar, just quan es compleixen vint-i-cinc anys dels acords de Divendres Sant, que el conflicte a Irlanda del Nord no s’ha resolt.

PREMIOS CÓNDOR: GANÓ “ARGENTINA, 1985”

25 mayo 2023 – La Asociación de Cronistas Cinematográficos de Argentina realizó el lunes 22 de mayo, en el CC25 de mayo, la 71 entrega de los Premios Cóndor de Plata con la participación de numerosas figuras del espectáculo, la cultura y representantes de la industria audiovisual. Argentina, 1985 se alzó con 15 premios de un total de 20 nominaciones, convirtiéndose en la película más galardonada de la noche.

Dirigida por Santiago Mitre, la cinta obtuvo reconocimientos en categorías como Mejor Película de Ficción, Mejor Dirección, Mejor Actor Protagonista (Ricardo Darín), Guion Original, Revelación Masculina (Santiago Armas), Dirección de Fotografía, Montaje, Arte, Casting, Diseño de Vestuario, Sonido,Maquillaje y Peluquería, y Actriz y Actor de Reparto, para Laura Paredes y Norman Briski, respectivamente. También se llevó el Premio del Público BA Audiovisual. Por otro lado, Pilar Gamboa fue reconocida como Mejor Actriz Protagónica del año por su participación en la comedia 30 noches con mi ex.

Herbaria, de Leandro Listorti, Sublime de Mariano Biasin y Un crimen argentino, obtuvieron 2 premios cada una, posicionándose como las siguientes películas más galardonadas. En tanto, Jesús López de Maximiliano Schonfeld, El suplente de Diego Lerman, El sistema K.E.OP/S de Nicolás Goldbart y El fulgor de Martín Farina obtuvieron una estatuilla cada una.

Elena Roger y Santiago Walsh fueron premiados por la canción original «Un instante irreversible», de la película El paraíso, mientras que el mejor corto animado fue Pasajero, de Juan Pablo Zaramella. En la categoría de Mejor Corto de Ficción o Documental, el premio fue compartido por Después de Catán, de Víctor Cruz, y Tres Cinematecas, de Nicolás Suárez. Por su parte, Eami, de la paraguaya Paz Encina, se llevó el Cóndor de Plata a la Mejor Película en Coproducción con Argentina.

Además, se entregaron los premios Leonardo Favio al editor Alberto Ponce, Salvador Sammaritano a la crítica, docente e investigadora Alejandra Portela, y María Luisa Bemberg a la destacada actriz Susu Pecoraro, protagonista de películas emblemáticas de la cinematografía nacional como Camila, Tacos Altos y Roma, entre otras.

UN DOCSBARCELONA AMB DISNEY+ I HBO

22 maig 2023 – DocsBarcelona estrena en primícia les últimes produccions documentals de Disney+ i HBO. Les projeccions, acompanyades de presentacions dels seus creadors i estudis de cas en els quals també participan els productors i representants de les plataformes, tindran lloc en la secció d’Indústria del Festival Internacional de Cinema Documental de Barcelona.

El 30 de juny arriba en exclusiva a Disney+ “548 días: Captada por una secta”, una sèrie documental original de tres capítols sobre Patricia Aguilar, que el 2017 va ser captada per una secta. La seva posterior fugida, la cerca per part de la seva família i el seu rescat són els eixos d’aquesta producció, que recull el primer testimoni de la jove d’Elx des que va ser rescatada. Escrita i dirigida per Olmo Figueredo González-Quevedo (“El estado contra Pablo Ibar”) i José Ortuño (“¿Dónde está Marta?”), se basa en el libro “Hágase tu voluntad” que la periodista Vanesa Lozano va publicar sobre aquest impactant cas. Els directors i Sofía Fábregas, vicepresidenta de producció original de Disney+, introduiran la projecció del primer episodi de la sèrie en DocsBarcelona el 26 de maig a les 17.30. Per a documentar la història, l’equip ha comptat amb entrevistes exclusives, accés al sumari judicial del cas, a múltiples converses de WhatsApp i Messenger dels protagonistes, així com a vídeos i fotografies. L’esdeveniment serà gratuït i obert al públic.

Les directores del documental “Se busca millonario”, Noemí Redondo i Susana López, en diàleg amb Hanka Kastelicová, la VP i productora executiva de documentals de HBO Max EMEA, ens parlaran dels secrets que hi ha darrere la pel·lícula sobre un bitllet de loteria valorat en 4,7 milions d’euros que apareix en el taulell de l’oficina d’apostes de la Plaça Sant Agustí de la Corunya. Tan aviat com es fa públic, 333 persones el reclamen, assegurant que són els propietaris. No obstant això, ningú aconsegueix demostrar-ho i comencen a sorgir sospites sobre el venedor de bitllets. “Se busca millonario”, que dona veu a alguns d’aquests aspirants a milionaris, s’estrenarà el 24 de maig a les 19.30 h a l’Auditori del CCCB, en un passi per a acreditats de la secció d’Indústria de DocsBarcelona.

El mercat DocsBarcelona

El mercat DocsBarcelona compta amb la visita de trenta experts, representants de televisions i plataformes, agents de vendes internacionals i fons d’inversió, arribats d’Austràlia, els Estats Units, Txèquia, Corea, Itàlia, el Regne Unit, Israel, Finlàndia, Qatar o França. A més de HBO Europe i Disney+, destaquen BBC, ART, POV, TVE, TV3 o Movistar Plus. I participaran de manera virtual finançadors del Canadà, el Japó, Alemanya i altres països, als quals se suman representants de festivals i mercats internacionals.

La musculatura de la branca d’indústria del DocsBarcelona també es reflectirà en altres activitats proposades, com els Public Pitch o els Rough Cut Pitch i els Speed Meetings, on s’han seleccionat quatre pel·lícules en primera fase de muntatge i 30 projectes en producció de 24 països diferents.

ISABEL COIXET AL DOCSBARCELONA

17 abril 2023 – La cineasta Isabel Coixet serà la presidenta del jurat de la secció Panorama de la 26a edició del DocsBarcelona, que tindrà lloc del 18 al 28 de maig a la capital catalana. Reconeguda amb el Premi Nacional de Cinematografia per la seva extensa trajectòria i la Medalla d’Or a les Belles Arts, és autora d’una filmografia documental en la qual destaquen títols com “Invisibles”, “Escuchando al Juez Garzón” o la recent “El Sostre Groc”. Coixet també dona suport a la producció de projectes de directores novells per afavorir la visibilitat dels treballs dirigits per dones en el món del cinema.

El Festival retrà homenatge a la cineasta Helena Třeštíková, de 73 anys, una de les documentalistes europees contemporànies més rellevants. La seva extraordinària trajectòria de més de cinquanta títols serà reconeguda amb el lliurament del DocsBarcelona d’Honor, un premi que celebra “una producció prodigiosa fortament vinculada a la seva terra natal, la República Txeca. Avui, les seves pel·lícules són ja un llegat i un document de primera mà sobre l’últim mig segle d’història del país”. Třeštíková recollirà el guardó en la inauguració del certamen, que celebrarà la vint-i-sisena edició del 18 al 28 de maig i portarà una trentena de documentals al CCCB i els Cinemes Aribau.

Helena Třeštíková va ocupar breument el càrrec de ministra de Cultura del seu país el 2007 i va endinsar-se en la vida i l’obra del també director txec Milos Forman amb “Forman vs. Forman”, (entrevista) pel·lícula estrenada el 2019 al DocsBarcelona i al Festival de Cannes. Amb un potent focus en les relacions humanes i les qüestions socials, Třeštíková ha construït una extensa filmografia on brilla el time-lapse, recurs emprat sovint per la cineasta per seguir els seus personatges durant dècades de les seves vides.

El reconeixement del DocsBarcelona es completarà amb una retrospectiva a la Filmoteca de Catalunya, que inclourà tres dels seus títols més celebrats.
Třeštíková també oferirà una classe magistral amb una selecció íntima i acurada de les seqüències de la seva filmografia que més l’han influït. La sessió serà conduïda per Marga Almirall, de la Mostra de Films de Dones de Barcelona, entitat que coorganitza la masterclass amb el DocsBarcelona.

EN CANNES: EL NUEVO FILM DE VÍCTOR ÉRICE

13 abril 2023 – El apartado no competitivo Cannes Premiere, dentro del Festival Internacional de Cine, ofrecerá este año el estreno mundial de “Cerrar los ojos”, la más reciente película del cineasta Víctor Érice que cuenta con las actuaciones estelares de Manolo Solo, Jose Coronado y Ana Torrent, junto a las apariciones de María León, Petra Martínez, Mario Pardo, Elena Miquel, Josep Maria Pou y la argentina Soledad Villamil.

El film cuenta la historia de un imaginario célebre actor español, Julio Arenas, el cual desaparece durante el rodaje de una película. Aunque nunca se llega a encontrar su cadáver, la policía concluye que ha sufrido un accidente al borde del mar. Muchos años después, esta suerte de misterio vuelve a la actualidad a raíz de un programa de televisión que pretende evocar la figura del actor, ofreciendo como primicia imágenes de las últimas escenas en que participó, rodadas por el que fue su íntimo amigo, el director Miguel Garay. El principio y el final de una película inacabada.

No es ni mucho menos la primera vez que Érice visita el Festival de Cannes como autor de una película, pues allí también se presentaron tanto “El Sur” como el documental “El sol del membrillo”, con el que logró alzarse con el Premio Especial del Jurado. También estuvo presente en el Festival francés con el filme colectivo “0Ten Minutes Older” y fue miembro del jurado oficial en el año 2010.

“Cerrar los Ojos” es una coproducción de La mirada del adiós A.I.E, liderada por Cristina Zumárraga a través de Tandem Films, junto a Pecado Films, la compañía de Jose Alba y Odile Antonio-Baez; la productora argentina Pampa Films y, por último, Nautilus Films, productora del propio Víctor Erice. Film Factory se encarga de las ventas internacionales.

PALMARÉS FESTIVALES DE FRANCIA

3 abril 2023 – Tras la entrega de premios del festival Cinélatino, 35es Rencontres de Toulouse, se supo el palmarés de esta muestra de cine, en la que “Dos Estaciones”, del mexicano Juan Pablo González se alzó con el Gran Premio Coup de Coeur, que en realidad es un premio de ayuda a la distribución en Francia, a través de un aporte financiero de 3.000 € para el distribuidor francés y otra parte en aportes técnicos, servicios de subtitulación y creación de DCP, de un valor de 2.000 € por le Joli Mai.

El jurado de la Fipresci entregó su galardón a “Carvão” (Carbón), de Carolina Markowicz, una coproducción entre Brasil y Argentina.

Por su parte, otro notable festival, el de cine español de Nantes entregó su Premio Jules Verne a la mejor película al film de Fernando Franco “La consagración de la primavera”, que según el jurado, es una historia “llena de emoción, con una protagonista muy joven y fuerte. Una película valiente que evita todas las trampas y clichés para contar una historia de amor conmovedora, triste y llena de humor”.

También recibieron premios en Nantes “Un año, una noche” (Jurado joven), “En los márgenes” (Público) y “Las paredes hablan”, documental del fallecido Carlos Saura. El jurado de ópera prima galardonó a “Cinco lobitos”.

BILLY WILDER Y LOS FRACASOS EN EL CINE

Billy WilderPor lo general, cuando una película no funciona, uno dice que se adelantó a su tiempo, o que se estrenó demasiado cerca de la Navidad, o que era justo después de la Navidad y la gente se había gastado el dinero en regalos, o que fue un fracaso porque hacía muy buen tiempo y la gente se fue a la playa, o porque llovía y la gente se quedó en casa.
*Billy Wilder, director y guionista austriaco.

LOS INVENTORES DEL CINEMATÓGRAFO

Cinematógrafo LumièreEl cine es una invención sin ningún futuro. (…)
Nuestro invento no es para venderlo. Puede ser explotado algún tiempo como curiosidad científica, pero no tiene ningún interés comercial. *Antoine Lumière