Estrena docusèrie «La gran il·lusió. Relat intermitent del cinema català»
Dilluns 7 de gener, a les 22.40, TV3 estrena la docusèrie «La gran il·lusió. Relat intermitent del cinema català», dirigida per Àlex Gorina i Esteve Riambau, amb realització de Mai Balaguer. El programa explica, per primera vegada, la Gran Història i les petites històries del cinema a Catalunya des dels inicis l’any 1896 fins la dècada dels 50.
El programa mostra l’aventura d’un cinema supervivent i en destaca els moments més decisius prioritzant les experiències humanes abans que l’opinió dels experts. Sense presentador perquè sigui totalment atemporal, la sèrie dona veu als testimonis i protagonistes d’aquesta història. “La Gran Il·lusió” és una sèrie que explica per primera vegada la Gran Història i les petites històries del cinema a Catalunya des del principi el 1896 fins la dècada dels anys 50. La intenció és crear un material divulgatiu atractiu i per a tots els públics.
Aquesta sèrie fa referència a una actitud, a una manera de ser, on a pesar dels entrebancs, el cinema català sempre ha seguit endavant gràcies a l’entusiasme i la il·lusió de qui l’ha fet possible. Justament aquesta il·lusió, i els somnis han format part d’aquest cinema i es transmeten als espectadors. El cinema en una època que ha servit de refugi i una evasió en temps difícils.
Àlex Gorina, co-director
Potser va ser quan Miquel Porter em va ensenyar les dues o tres coses que sé ara del cinema, o les dues o tres que ningú més m’havia d’ensenyar sobre el cinema català… Potser, recordant les pel·lícules del meu avi Pepe i la gent que ell havia conegut del país: artistes, músics, científics… i, més tard, un nebot que es deia Manuel Valls i Gorina, que parlava de Montsalvatge i d’Espriu, i d’una “Ciutat cremada” per a la qual va fer una havanera sensacional… Potser, quan contemplava la claror de l’incendi dels estudis Orphea a la muntanya de Montjuïc i algú, l’endemà, me’n va fer cinc cèntims… Potser més tard, entre notícia i notícia de “Fotogramas”, aquelles referències escampades d’una misteriosa existència del cinema català… Més endavant, la vivència en directe de l’Escola de Barcelona, i els anys Ocaña i Ventura Pons, i aquella “Orgia” que va fer espavilar una generació… O potser més tard, quan Mònica Terribas em va confiar un espai, el “Sala 33”, amb el qual podia donar protagonisme al cinema del país i als seus autors… I, de mica en mica, parlant amb tothom, la consciència que Catalunya no sap res de la tradició del seu cinema, i encara menys, però encara molt menys, els seus polítics, artistes i intel·lectuals, i encara molt molt molt menys tota la gent del cinema català… Sí, potser va ser tot plegat.
Dins meu alguna cosa em deia que aquest país no ha estat ni és just amb el seu cinema; però, cosa que encara és més greu, l’ignora gairebé de manera voluntària. I això no, no pot ser.
Els anys m’han ensenyat a descobrir el bo i el dolent del nostre cinema, i m’han reclamat alguna responsabilitat, alguna aportació per trencar aquesta dinàmica de menyspreu i mandra. Vaig començar a somniar de fer el que no s’havia fet mai: una producció de TV3 amb la Filmoteca. Una sèrie. Una primera aproximació general que hi posés ordre i que descobrís els moments essencials d’aquella història i d’aquell patrimoni, per primera vegada, a través d’imatges vives i no de teoria escrita. Era la meva gran il·lusió –que ha acabat donant títol a “La Gran Il·lusió: relat intermitent del cinema català”–, i que fos un primer esbós per arribar, algun dia, molt més enllà.
Esteve Rambau, co-director
Un cinema sense història és com un país sense cinema. No té identitat. En els darrers anys, certament, hi ha hagut nombroses aportacions sobre el cinema català fetes des del rigor academic, però sempre sobre períodes o personatges concrets. No hi havia, en canvi, una visió actualitzada de conjunt com la que ara aporta, en format televisiu, aquesta docusèrie produïda per TVC i la Filmoteca de Catalunya: per la institució a la qual la llei confia la preservació i la difusió del patrimoni cinematogràfic del país i per una televisió publica que tant ha fet per la producció pròpia des de fa mes de trenta anys.
El repte ha estat molt il·lusionant, valgui la redundància, i que el relat sigui intermitent respon als criteris de la historiografia contemporània: una història plantejada com un mosaic i des dels diversos punts de vista des dels quals s’aborda el cinema. Som conscients que hi ha absències però també d’haver aportat noves llums i d’haver trencat alguns mites. I sempre des d’un esperit tan didàctic com divulgatiu, fruit d’un treball en equip enriquidor que ha fet confluir nombroses experiències, múltiples sensibilitats i un idèntic entusiasme.
Ara per ara, la sèrie arriba, cronològicament, fins al cinema policíac dels anys cinquanta i les seves seqüeles. Queda, encara, un bon camí per recórrer fins a arribar a l’actualitat després d’explorar els orígens, els daurats inicis del segle XX, les ocasions perdudes per la Primera Guerra Mundial, la gosadia de les avantguardes i l’artesania dels amateurs, la implantació del sonor, el trasbals i les contradiccions de la Guerra Civil o la censura del franquisme.
Ja arribarà el dia en què es pugui abordar un projecte similar des de l’àmbit acadèmic. Canviarà el to i probablement la forma, però no les directrius generals de com “La Gran Il·lusió” aborda el cinema català. Un cinema nascut amb el dels altres països occidentals, amb llums i ombres pròpies d’una història tan convulsa com la del nostre segle XX i amb mil històries al voltant dels films i dels homes i dones que, davant i darrere la càmera, han fet riure, plorar, emocionar-se i somniar milers d’espectadors. Espero que els d’aquesta sèrie comparteixin les mateixes sensacions.”
Mari Balaguer, realitzadora
Quan som enmig de la voràgine d’un programa només volem que s’acabi, desitgem que el final arribi per recuperar l’alè. Però en aconseguir l’estat de calma, anhelem de nou tornar al sarau. Necessitem sentir-nos un altre cop vius i voraços. És l’eterna contra dicció que acompanya la fase més gratificant de la nostra professió: la creació i realització d’un programa.
Aquest que ara us presentem ha estat un part difícil, certament, però alhora inoblidable, fruit de la nostra “Gran Il·lusió”.
No hi ha secrets: compta amb la destresa d’un bon equip i respon a una actitud compartida: l’esforç per superar els entrebancs i la voluntat per trobar solucions creatives per seguir endavant. Tots els que hi hem participat, hem deixat la nostra empremta i la nostra ànima a “La Gran Il·lusió”, i això fa que aquest projecte sigui únic i diferent.
Hem volgut explicar la història del cinema català amb un aire nou, defugint del to magistral i evitant l’allau de dades i noms a favor de la proximitat i de la recreació de l’experiència visual. En definitiva, transmetre de manera directa una visió del nostre cinema que ens identifiqui amb la història i amb l’art d’un capítol històric d’aquest país.
Orgullosa de la criatura. Ho tornaria a fer.
fmr/PrFm
