Inicio » ENTREVISTAS »UNIVERSO DEL CINE » Leyendo en este Momento:

Joan Frank Charansonnet ens parla del seu film “Terra de Telers”

diciembre 16, 2020 ENTREVISTAS, UNIVERSO DEL CINE
Film Terra de Telers Entrevista amb Joan Frank Charansonnet

Estrena a Espanya
L’actor i realitzador català Joan Frank Charansonnet dirigeix una pel·lícula que és un homenatge a les persones anònimes, a les famílies que van patir la guerra civil i a tot el que ha costat fer créixer aquest país, així com a les dones.
“Terra de Telers” és un viatge emotiu al passat industrial de Catalunya que transcorre des dels anys 20 fins als anys 80 del segle passat. I en aquest muntatge melodramàtic amb rerefons històric, el film se centra en la vida de Julieta, una dona que va travessar les èpoques de guerra, repressió i recuperació democràtica.
No estem davant d’una pel·lícula de guerra, sinó que davant d’una ficció que posa en relleu les diferents etapes per les quals passa la seva protagonista per intentar fer créixer el seu projecte de vida.

Charansonnet ens presenta una història que comença allà per l’any 1923 i que transcorre durant uns 50 anys. Al principi veiem un tipus de societat que accepta com una cosa normal el fet que una nena de 10 anys es pogués posar a treballar en una fàbrica tèxtil. Més tard, el realitzador explica que ha volgut també aprofundir en el paper que aquestes colònies van fer, a través del personatge del gerent de l’empresa, el qual actua d’una manera molt generosa, en un territori que estava protegit, ja que aquests empresaris també actuaven com a fabricants d’armament durant la guerra civil.

A través dels ulls d’una Julieta que veu passar el temps, interpretada per diverses actrius, es mostra el canvi de la Història i de la indústria, i les seves repercussions en la societat que canvia amb ella. Estem davant d’una pel·lícula de dones en la qual els homes també tenen el seu pes important, particularment en els terrenys de la repressió i la lluita per la democràcia, amb el realitzador interpretant també un personatge falangista que 15 anys més tard apareix de nou transformat en un coronel de la guàrdia civil secreta, establert en aquella zona i manant en tot allò que te a veure amb el que són els assumptes policials.

Igualment, el director volia afegir alguna cosa més positiva a la foscor que es desprèn de la situació que representa, i per això li afegeix a la pel·lícula l’escena d’un part, del qual surt una nova vida després de les lamentables pèrdues familiars causades pel feixisme.

Joan Frank Charansonnet respon les preguntes de Cinestel:

– Vas voler incloure en aquesta pel·lícula el tema de la repressió franquista, i les seves greus conseqüències, com un homenatge a les famílies catalanes que ho van patir?

Sí, es tracta d’un homenatge, i tota la part de pèrdues em toca molt directament, perquè és la primera pel·lícula que faig des de l’orfandat, des del moment en què en els últims 8 anys he perdut a tota la família directa, -el meu pare, el meu germà més petit i la meva mare, finalment-, tots de càncer.
Al principi tenia el dolor, però amb el temps això ha passat a ser nostàlgia i per això aquesta és una pel·lícula tan nostàlgica i amb un missatge d’esperança.

Pel que fa a la repressió, et diré que la meva àvia, Emilia Roig Carles, va ser una de les supervivents del camp de concentració de Mauthausen, -per això el meu cognom és francès, Charansonnet-. Va començar en un camp de treball abans que la portessin a aquell altre lloc, i després de sobreviure a Mauthausen va acabar exiliada a la localitat francesa de Saint-Étienne, una ciutat minera a 150 quilòmetres de Marsella.

Allà ella va conèixer un coronel que venia de la Legió estrangera i que es deia Charansonnet de cognom, i en la clandestinitat es van enamorar i finalment, quan va caure el règim franquista, va tornar a l’Empordà, que és d’on sóc jo d’origen.

Quan tens una àvia que ha viscut la Història d’una manera tan potent i tens la Memòria Històrica tan present -i que a mi sempre m’ha interessat molt-, la meva i la de tots, intentes que el teu cinema com a creador també aporti el seu granet de sorra a tot això.

Film Terra de Telers Entrevista amb Joan Frank Charansonnet

Joan Frank Charansonnet, director de “Terra de telers”

En la pel·lícula hi ha un personatge falangista que diu: Teniu sort que el vostre amo ha intercedit per vosaltres, perquè molts dels altres morts republicans estaran perduts pels segles dels segles “en paradero desconocido”. És fort, perquè continuem en el 2020 sense saber on són els nostres morts, els nostres avantpassats, i sense saber on van ser enterrats.

Això no obstant, hem intentat de ser molt neutrals i sobretot no polititzar aquesta pel·lícula en cap moment, perquè realment no era el seu fonament, però hi ha les seves coses i s’han de parlar com són i com jo les veig.

– També hi ha un altre moment de la pel·lícula en què surt una sala de cinema “per als treballadors”. Això és també un homenatge, en aquest cas als cinèfils?

Sí, és un homenatge. Jo sóc molt cinèfil, tu ho ets, i és un homenatge total a “Cinema Paradiso”, als primers cinemes amb aquells olors, i és més, ho vam rodar on havia sigut un cinema en una colònia.

Jo allà tenia dues opcions com a director: emplenar-ho tot de figurants i que fossin els amos els que anessin a aquest acte de veure per primera vegada els fotogrames de cinema, on des d’una caixa sortien les imatges en moviment; o que en acabar l’acte, els empresaris diguessin que un petit grup de treballadors també tindria l’opció de veure-ho. I així ho hem retratat, amb aquest petit grup de treballadors i sobretot des del punt de vista de la Julieta, amb la il·lusió que té ella de veure allò.

Jo i el meu germà anàvem cada setmana al cinema quan érem petits. Després vam ser de la generació del videoclub i cada dia portàvem a casa una peli i la vèiem. Vam veure milers i milers de pel·lícules junts. I és una època, la dels 80, que trobem a faltar, amb les sessions dobles dels cinemes i poder anar-hi a veure tot tipus de pel·lícules.

Igualment fem un altre homenatge a una pel·lícula que es diu “El cafè de la Marina”, i és una de les escenes que a mi més m’agrada, a més de la música del Marcus, perquè no ho vam voler fer “a lo grande”, sinó amb un petit grup de treballadors que es queden com si veiessin màgia, perquè en el fons -també es diu a la pel·lícula-, el cinema és màgia.

– És curiós perquè igualment és una sensació molt similar a la de l’arribada de l’electricitat, que també està reflectida en la pel·lícula.

Sí, a principis de l’any 31 es veu com arriben uns enginyers francesos que porten tota aquella turbina que permetrà l’aprofitament de l’aigua del cabal del riu Llobregat. I clar, això per a tots els habitants de la colònia havia de ser com viure-ho d’una manera espectacular.

Sí que és cert que, com explicàvem durant la pel·lícula, el cinema va arribar una mica abans i ja tenia electricitat, perquè hi havien uns espais comuns en els quals la llum ja havia arribat abans, l’any 29 o així. I crec que és molt maco. És una pel·lícula de fets molt romàntics i nostàlgics.

– Em va agradar la manera com vas fer les transicions entre les quatre diferents actrius que representen la Julieta. Va ser això un repte important per a tu?

Sí que ho va ser, perquè no era fàcil. La Julieta més joveneta és la meva filla petita, i les meves filles des de molt aviat han vist al papa i m’acompanyaven als rodatges. Ja havien sortit a “Doctrina”, a “Pàtria”,… i algun company director també les ha tret en alguna peli seva. I com la Gala i la Juna són nenes avesades, em vaig atrevir a incloure-les a “Terra de telers”. La meva relació amb elles quan estic dirigint és la de director-actriu. No em diuen ni papa, em diuen Joan Frank en aquell moment.

Després de la Gala, van actuar la Laia Díaz per fer l’adolescència; l’Alba López per fer l’etapa més madura; i la Montse Ribadellas en l’etapa gran. Amb elles el que intentàvem fer va ser un treball d’assimilació, de somriures, de la vitalitat; molt intern perquè totes tinguessin la mateixa modulació, perfilar l’accent de la mateixa manera, i no intentar canviar la veu perquè fos el més natural possible, però sí treballar els tics, la manera de veure i comportar-se, i anar afegint les coses de cada edat.

Hi havia una obra de Becket que parlava d’això, de com canviem nosaltres mateixos a través dels anys. Allà es reconeix que quan eres nen, tot era il·lusió, però també era tot fosc. “Quan tenia 20 anys pensava d’una manera, quan en tenia 40 rebutjava el que pensava als 20, i ara que en tinc 60 em recordo tant que el millor era pensar com quan era petit”. Em sembla que era Becket qui ho deia. I això és el que hem intentat fer amb aquesta Julieta.

Realment, si veus el personatge de la Montse Ribadellas, és pràcticament la que més nena torna a ser. Van ser tres mesos d’assajos per poder aconseguir-ho i jo crec que ha quedat molt maco.

– Prepareu la pel·lícula, la rodeu, i després arriba aquest any i tot canvia amb aquesta crisi. Heu patit molt?

Hem patit com tots, perquè va ser un any de rodatge que va acabar dos mesos abans que comencés el confinament i ha sigut complicat. Tots en l’àmbit personal hem patit, alguns amb pèrdues per desgràcia.

Per a la postproducció necessitàvem la part humana, com el cap de so, l’editor, el muntador, el músic, el que ficarà els efectes visuals, el colorista, … Diferents equips. Tot això ho vam haver de portar de la millor manera possible durant el confinament, i cada un de nosaltres ens trobàvem amb els altres fent reunions a través del Zoom i anàvem fent, però realment la còpia final no l’hem vista en un cinema fins al mateix dia de l’estrena.Síguenos en Twitter color

 

©José Luis García/Cinestel.com

Film Terra de Telers Entrevista amb Joan Frank Charansonnet

La información: lo primero para poder elegir

CINESTEL.COM/ FUNDADA EN JULIO 2005

FILMOTECA PROGRAMA NOVEMBRE 2022

Exposició i retrospectiva dedicades a Manoel de Oliveira

El llegendari cineasta portuguès és protagonista per partida doble a partir del 8 de novembre a la Filmoteca de Catalunya, amb una extensa retrospectiva i una exposició dedicada a una de les seves facetes més desconegudes, la fotografia, que va practicar sobretot entre els anys 30 i 50 del segle passat, en un llarg parèntesi en la seva carrera cinematogràfica. Influïdes pel constructivisme i l’estètica experimental de la Bauhaus, la selecció d’instantànies mostra els seus temes recurrents: paisatges, natures mortes, vistes rurals i urbanes, detalls arquitectònics, efectes de llum, reflexos i contrastos. (Més)

Franco Piavoli: el batec de la natura

Admirat per Ermano Olmi o Andrei Tarkovski, el director italià és autor d’una obra molt personal sobre el seu entorn rural i el comportament ancestral de l’home. La Filmoteca rep la seva visita en el marc de la Mostra Internacional de Cinema Espiritual, i presenta la filmografia completa de Piavoli, que transmet amb lirisme el pas del temps a través dels cicles de la vida i de les estacions, i l’equilibri harmoniós de la naturalesa. (Més)

Elles filmen

L’Alternativa, el Festival de Cinema Independent de Barcelona, va presentar a la Filmoteca en l’edició de 2018 el cicle Elles tallen, dedicat a dones muntadores. Enguany continua en aquesta línia posant el focus en les directores de fotografia, una especialitat amb un aclaparador domini dels homes. El cicle inclou tres llargs internacionals, amb fotografia de Claire Mathon, Agnès Godard i Hélène Louvart, i tres curts de les operadores nacionals Lara Vilanova, Daniela Cajías i Neus Ollé. Les tres darreres participaran a la taula rodona “Maneres de mirar”, que complementa la secció. (Més)

Cinema i resistència

La setzena edició de la Mostra de Cinema Àrab i Mediterrani de Catalunya arriba un cop més a la Filmoteca, del 3 al 13 de novembre, amb 13 llargmetratges i una selecció de curts provinents de Síria, Egipte, Palestina, Iraq o Algèria. El director i activista sirià Omar Amiralay, mort prematurament l’any 2011, serà protagonista de la inauguració amb un documental sobre la seva figura, molt crítica amb un règim que va prohibir les projeccions de les seves pel·lícules, mentre que en la cloenda es projectarà “Plumas”, d’Omar el Zohairy, guanyadora a la Setmana de la Crítica al Festival de Cannes de 2021, una insòlita comèdia amb elements surrealistes que denuncia el masclisme patriarcal de la societat egípcia. (Més)

Per als més joves…

Premi del Públic Jove Europeu

Se celebrarà el diumenge 13 de novembre a la seu de la Filmoteca de Catalunya al Raval, recuperant el format presencial després de dues edicions en línia a causa de la pandèmia. En aquesta iniciativa de l’Acadèmia Europea del Cinena, nois i noies d’entre 12 i 14 anys es poden inscriure fins al 4 de novembre per participar en el jurat cinematogràfic més gran d’Europa, format per centenars de joves de 42 països. Les pel·lícules nominades són “Animal” (França), “Els somnis són com tigres salvatges” (Alemanya) i “La reina de la comèdia” (Suècia).

Més informació i enllaç al formulari d’inscripció AQUÍ.

‘Vivim el barri’ a la fresca

En el marc del Festival de Cultura Raval(s), projecció a la Rambla dels sis curtmetratges resultants de les dues primeres edicions del taller d’experimentació cinematogràfica Vivim el barri, impulsat pels Serveis Educatius de la Filmoteca i adreçat a joves de setze a vint anys del Raval.

FilmoXica

Amb les propostes del cicle de tardor Grans misteris: Quina por! i d’El meu primer festival.

I també…

El cicle Moments inoblidables dels 10 anys de la Filmoteca al Raval, rememora el Congrés de la FIAF celebrat a Barcelona el 2013 amb la projecció de “Die Nibelungen”, el clàssic de Fritz Lang que, acompanyat per la Jove Orquestra Nacional de Catalunya al Gran Teatre del Liceu, va posar el punt i final a l’efemèride, i també l’exposició i el cicle realitzat amb còpies recuperades i restaurades que es va dedicar a Jacinto Esteva. (Més)

Sessió en record del cineasta suís Alain Tanner, recentment desaparegut, amb la presència de la seva actriu fetitxe Myriam Mézières, que presentarà una de les seves col·laboracions amb el cineasta, “Fleurs de sang”.

Sònia Sendra, filla de l’humorista Cassen, presenta el seu llibre Cassen. Bromeando con mi padre, una biografia que reivindica la figura del famós humorista i actor tarragoní, en una sessió que es completa amb la projecció de “Plácido” de Berlanga.

Homenatge al compositor Joan Duran i Alemany (Barcelona 1896-1970), el fons del qual acaba de ser donat a la Filmoteca, amb la projecció d’“Escuadrilla de vuelo” (Lluís Josep Comerón, 1963), una de les seves bandes sonores.

La Filmoteca se suma a les activitats del IV centenari del naixement de Molière, organitzades per la Universitat Autònoma de Barcelona, projectant el monumental i mític film biogràfic del 1977 signat per Ariane Mnouchkine.

Preestrenes del nou llargmetratge de la participant al cicle Dies curts Carolina Astudillo, “Canción a una dama en la sombra”, realitzat amb material d’arxiu dels fons de la Filmoteca, i del testament cinematogràfic del crític d’art Arnau Puig, un dels ideòlegs del grup d’avantguarda Dau al Set, el documental “Set de Dau. Arnau”.

Sessió especial de Per amor a les Arts en el marc de l’exposició Els camins de l’abstracció, 1957-1978. Diàlegs amb el Museo de Arte Abstracto Español de Conca programada a La Pedrera. Cinema experimental: l’abstracció en moviment (1957-78) presenta una selecció de peces de cinema abstracte dels nostres fons.

ENTREVISTAS

Sebastián Rodríguez debuta con su road movie “Camino al éxito”

Película Camino al éxito Entrevista a Sebastián Rodríguez

Cinéfilo empedernido, el debutante director argentino Sebastián Rodríguez es el autor de un guion que incluye rastros que tienen que ver con esos gustos cinematográficos, en una película que refleja lo que es capaz de…

Hugo Grosso nos habla sobre su enigmático filme “Perros del Viento”

Película Perros del Viento Entrevista a Hugo Grosso

Algo extraño sucede de tanto en tanto a los perros que pasean por un parque de la ciudad de Rosario. Un guionista transmedia argentino que reside en España regresa a Santa Fe para averiguar alguna cosa acerca del tan insólito misterio.

“El largo viaje de Alejandro Bordón”, docu-ficción de Marcelo Goyeneche

El largo viaje de Alejandro Bordon Entrevista a Marcelo Goyeneche

Una suerte de híbrido entre la ficción y el documental que nace con el propósito de cuestionar cómo es que un acusado tiene que demostrar su propia inocencia y el porqué de la actuación fallida de…

“Paula”, de Florencia Wehbe, los inaccesibles estereotipos de belleza

Película Paula Entrevista a la directora Florencia Wehbe

La influencia perniciosa de algunos mensajes publicitarios, unida a una cultura de herencia patriarcal todavía no resuelta, suele crear efectos no deseados durante la etapa adolescente en algunas chicas.

CRíTICAS CINE LATINOAMERICANO

“La Chica Nueva”, de Micaela Gonzalo; pobreza, trabajo y ética

Reseña de la película La Chica Nueva de Micaela Gonzalo

Gonzalo nos presenta a una protagonista que a nivel personal ambiciona la posibilidad de prosperar económicamente, ya que posee el amor propio y la fuerza para ello, pero encuentra que los obstáculos para…

“Argentina, 1985”; Darín es el fiscal Strassera en el Juicio a las Juntas

Reseña de Argentina 1985 con Ricardo Darín Santiago Mitre

La película es una superproducción de Netflix que consiguió estrenarse en las salas tradicionales de cine, no sin antes existir una cierta polémica al respecto de cuántos días debería de permanecer antes de pasar a…

“Que todo se detenga”, de Juan Baldana; el destino pone a prueba

Reseña de Que todo se detenga de Juan Baldana

Baldana adapta para el cine una novela homónima de Gonzalo Unamuno que a través de su personaje, Germán Baraja, muestra un personaje deprimido y algo torpe a la hora de desarrollar un esquema de su…

“Manto de Gemas”, estados de miedo e impotencia asentados

Reseña película Manto de Gemas de Natalia López Gallardo

Los desentendidos y la búsqueda de una mujer desaparecida forman parte de esta fábula en la cual el hijo de la comandante de la policía que está a cargo de la investigación intenta ser convencido por los…

“Reloj, Soledad”, de César González; pulsión insociable

Reseña de la película Reloj Soledad de Cesar Gonzalez

El film propone una fábula sin moraleja final que pretende acercarse a los sentimientos y modo de obrar de una chica que posee la firme convicción de que el reloj es un ladrón del tiempo y el trabajo repetitivo una forma de…

SYLVETTE BAUDROT-OFICIO DE SCRIPT

Sylvette Baudrot 260

ALL ROADS LEAD TO BARCELONA

One of the best ways to follow what’s going on at the movie theaters area and what the next innovations are representing for the movies distribution industry, is taking a look at CineEurope coverage released on our site Cinestel.com

Una de les millors maneres de seguir tot el que està passant al voltant del àrea profesional de les sales de cinema i també d’allò que les següents innovacions representen per a la indústria de distribució de pel·lícules, és fent una ullada a la cobertura de CineEurope feta pel nostre lloc web Cinestel.com

This is a links’ summary (most of the reports and interviews are written in Spanish):

Aquest és un sumari en anglès dels enllaços a notícies i entrevistes:

RAMÓN TÉRMENS RUEDA “SOCIETAT NEGRA”

16 noviembre 2022 – Ramón Térmens es un cineasta que gusta de incorporar en sus historias de ficción toda una variedad de personajes que forman parte de muy diversas procedencias. Y eso es precisamente lo que ha hecho en su más reciente película, que ahora está en pleno proceso de rodaje.

“Societat Negra” cuenta la historia de un confidente de la policía y sus dos colegas del barrio, que se atreven a dar un golpe a la mafia china de Barcelona. Las fatales consecuencias no tardarán en perseguirles, pero cual perros callejeros, venderán cara su piel.

Además de Barcelona, la película está siendo rodada en Badalona, Santa Coloma de Gramenet y Sant Adrià del Besòs y con escenarios como el puerto, las Tres Chimeneas donde precisamente Catalunya tendrá próximamente un hub audiovisual, el cementerio de Montjuic o el Chinatown de Badalona.

Rodada en catalán, castellano y mandarín durante seis semanas, la película está producida por Segarra Films y Societat Oculta AIE y cuenta con la participación del ICEC y de TV3. En el reparto están los actores Alberto Jo Lee, Chacha Huang, Daniel Faraldo, Marcos Zan, Montse German, Abel Folk, y María Galiana, entre otros.

MARIO CASAS DEBUTA EN LA DIRECCIÓN

16 noviembre 2022 – El actor Mario Casas comenzó entre Barcelona y Madrid el rodaje de su primer largometraje como director, “Mi soledad tiene alas”, que además coescribe el guion junto a la también actriz Deborah François. Ambientada en los mismos barrios donde Casas pasó su infancia, ‘la película sigue de un modo único a un grupo de chavales que viven la vida al límite y se dedican a robar joyerías hasta que algo se tuerce y tienen que huir del mundo que conocen’.

En palabras del propio Mario: ‘Después de casi tres meses intensos de ensayos, Óscar, Farid y Candela, han conseguido superar todas mis expectativas. Se han convertido en los personajes con una confianza ciega, sensibilidad y una verdad arrolladora. Es lo que siempre había imaginado en los 3 protagonistas. Me siento un privilegiado de poder darle la oportunidad a unos jóvenes, que solo desprenden talento y entrega. Ojalá pueda guiarlos y darles todo lo que ellos me están regalando a mí. Está siendo uno de los viajes de mi vida’.

El proyecto, que se vino cociendo a fuego lento, contó con un larguísimo proceso de cásting de más de un año para rodear a su protagonista (Óscar Casas), de un reparto no profesional con los debutantes Candela González y Farid Bechara acompañándole al frente del título.

PRÓRROGA DE ASIGNACIONES ESPECÍFICAS

30 octubre 2022 – Por fin el Senado de la República Argentina aprobó el proyecto de ley que prorroga hasta el 31 de diciembre de 2072 las asignaciones específicas para industrias e instituciones culturales, con 57 votos afirmativos, 2 negativos y 9 abstenciones. La iniciativa salió adelante gracias a los votos del Frente de todos y de un sector del radicalismo, pues la mayoría de senadores del macrista PRO se abstuvieron, a excepción de dos de ellos que votaron en contra.

El proyecto extiende hasta esa fecha (justo por 50 años) la vigencia de las asignaciones específicas previstas en los incisos b), e) e i) del artículo 4 de la ley 27.432: gravamen de emergencia a los premios de determinados juegos de sorteo y concursos deportivos previsto en la ley 20.630; impuesto a las entradas de espectáculos cinematográficos e impuesto sobre los videogramas grabados previstos en la ley 17.741; e impuesto a los servicios de comunicación audiovisual previsto en la ley 26.522.

De acuerdo con el proyecto, el beneficio continuará “durante la vigencia de los impuestos respectivos, o hasta el 31 de diciembre de 2072, lo que ocurra primero”.

El beneficio servirá para financiar actividades como el cine, los servicios de comunicación audiovisual y las bibliotecas populares.

Además, será distribuido teniendo en cuenta a las diferentes jurisdicciones provinciales, priorizando a “las regiones geográficas de menor desarrollo relativo en materia de producciones culturales”.

Bajo las consignas: «Senadores, voten a favor del pueblo» y «Evitemos el apagón cultural», el Colectivo Unidxs por la cultura se congratuló por el resultado de la votación. Y en un comunicado titulado «Son #50años y es Ley!», entre otras cosas, escribieron: “Luchar sirve, coordinar sirve, hacer asambleas sirve, pensar colectivamente sirve. Contra todos los engaños y las promesas, contra todos los que dijeron que había que conformarse. Frenamos el apagón cultural por 50 años. Con la lucha y la organización de artistas, comunicadores y trabajadores de la cultura en todo el país”.

MILLOR PEL·LÍCULA PER “MI VACÍO Y YO”

23 octubre 2022 – El Festival de l’Audiovisual Català Som Cinema de Lleida confirma el brillant recorregut de la pel·lícula “Mi vacío y yo” per prestigiosos certàmens nacionals i internacionals. El director de la cinta, Adrián Silvestre, i la seva actriu protagonista, Raphaëlle Pérez, van recollir el guardó com a millor llargmetratge de ficció a Som Cinema, de mans del paer en cap de Lleida, Miquel Pueyo. L’alcalde va presidir la cloenda acompanyat de la vicepresidenta 2a de la Diputació de Lleida, Estefania Rufach, de la directora artística del festival, Judith Vives, i del regidor Jaume Rutllant.

“La maternal”, una altra de les pel·lícules catalanes del moment, que s’està presentant en festivals d’arreu del món, va rebre el Premi del Jurat que, a més, va concedir una menció especial per al film “Aftersun”, de Lluís Galter.
Pel que fa als curtmetratges de ficció, el treball guanyador fou “Crisàlides”, dirigit per Marc Camardons i produït per ESCAC Films. Així mateix, es va concedir una menció d’honor al curt “Zama”, de Miguel Àngel Marqués.

Guardons als documentals

“Francesca i l’amor”, el retrat íntim de l’artista plàstica barcelonina Francesca Llopis en el moment que la seva filla deixa el niu i ella s’introdueix en Tinder, va rebre el guardó al millor llargmetratge documental. La seva directora és Alba Sotorra.
En aquest apartat el millor curtmetratge ha estat “S’altra banda”, produït per Escac Films, i dirigit per Sònia Buj. És una història al voltant de Pepe el Malo, un personatge de l’imaginari menorquí.
Durant el festival es va estrenar fora de concurs el documental “El sostre groc”, d’Isabel Coixet, dedicat als abusos comesos en l’Aula de Teatre de Lleida.

En el seu parlament per tancar el festival, Miquel Pueyo va agrair als cineastes la seva aportació amb obres reivindicatives i de denúncia, com “El sostre groc”, i altres de memòria històrica, especialment importants en un context com l’actual que demostra que el feixisme és viu.
Durant la mostra el públic va poder veure prop de 60 treballs arribats de Catalunya, País Valencià i les Illes Balears.

CICLO CINEMA ALEMANY ACTUAL 2022

20 octubre 2022 – Desde hace once años, la Filmoteca de Catalunya y el Goethe Institut vienen celebrando un ciclo anual de películas que reúne producciones destacadas de cine que o bien acaban de estrenar en Alemania o están a punto de hacerlo. Unos cuantos de esos filmes contienen un trasfondo relacionado con la inmigración y los nuevos alemanes de la segunda y tercera generación.

Este año hay películas que tratan sobre la relación entre Alemania y el África subsahariana, así como el Maghreb, como por ejemplo “Ivie wie Ivie”, que cuenta la historia de una joven mujer residente en Leipzig, a quien de repente se le presenta una chica diciéndole que es su hermana y que nació en Senegal; “Le Prince”, que es un relato sobre un amor casi imposible entre una mujer alemana en sus cuarenta y un hombre de negocios del Congo (con la participación del actor Álex Brendemuhl); y “Toubab”, tragicomedia enfocada en un joven senegalés que ha crecido en Alemania y, viviendo en un barrio de mala muerte, se ha convertido en un delincuente y cuando va a ser deportado busca a alguien con quien casarse para evitarlo.

También están en la programación “Into de Beat”, película sobre una pareja de dos adolescentes que contrasta dos culturas con un par de propuestas artísticas: el ballet y el hip hop; “Hyperland”, una historia distópica que transcurre en un futuro muy cercano, en la cual todo el mundo está conectado a las redes sociales a través de dos sondas, al tiempo que el Gran Hermano lo sabe todo.

“Nö” relata las visicitudes de una pareja alemana de clase media durante siete años y quince escenas y tiene una puesta en escena muy seca pero con mucho humor, a veces surreal, y que explica cómo la rutina puede con ellos y modifica la relación.

“Dear future children” es un documental alemán que retrata la vida de diferentes protagonistas de movimientos que protestan por la justicia social en diferentes partes del mundo como Hong Kong, Uganda y Chile.

Y en cuanto a trasfondos históricos están “Las chicas de los escombros” (Trümmermädchen), película que transcurre después de la Segunda Guerra Mundial, en 1946, y una ex-diva del cine nazi alemán se gana la vida ahora ofreciendo cursos para mujeres jóvenes para ligar con los hombres y seducirlos. Todo ello entre el empoderamiento femenino y la manipulación siniestra.

El filme de mayor repercusión del Ciclo es su película de inauguración, “Lieber Thomas”, del cineasta alemán Andreas Kleinert, la cual cosechó nueve Lolas en los Premios del Cine Alemán de este año, y que versa sobre Thomas Brasch, uno de los grandes talentos literarios alemanes de la segunda mitad del siglo XX, que nació en Gran Bretaña en 1945 como hijo de emigrantes judíos comunistas y que después de la guerra se trasladaron a la antigua RDA para construir el comunismo, pero Thomas se rebela contra un sistema que le dice lo que tiene que hacer.

CÓNDOR: “EL PERRO QUE NO CALLA”

4 octubre 2022 – El perro que no calla de Ana Katz fue elegida como la mejor película de ficción del año que pasó, mientras que Esquirlas de Natalia Garayalde y Una casa sin cortinas de Julían Troksberg, compartieron el premio al mejor documental. Leonardo Sbaraglia y Érica Rivas fueron las mejores actuaciones protagónicas para la Asociación de Cronistas Cinematográficos de la Argentina.

El CC25 de Mayo fue sede de la 70 edición de los Premios Cóndor de Plata que distinguieron lo mejor de la producción nacional del año 2021 estrenada en cines o a través de las diversas plataformas digitales disponibles en el país.

“La Asociación de Cronistas Cinematográficos de la Argentina quiere manifestar su preocupación ante la demora en el tratamiento a la ley que prorroga las asignaciones específicas para las industrias culturales entre las cuales está la cinematografía nacional. La cultura está en peligro porque en diciembre caduca la ley que financia el cine, el teatro, las bibliotecas populares y la música. Por eso, se insta a los senadores y senadoras de nuestro país a que reviertan esta situación aprobando ya la ley que las prorroga por 50 años más. La cúltura es un derecho que los gobernantes deben garantizar”, manifestó en el comienzo de la ceremonia el presidente de la entidad Juan Pablo Russo.

El perro que no calla fue elegida como la mejor película del año, además de llevarse los galardones a Mejor Dirección (Ana Katz), Guion Original (Ana Katz y Gonzalo Delgado), Revelación Masculina (Daniel Katz) y Actor de Reparto (Carlos Portaluppi).

Una casa sin cortinas, de Julían Troksberg y Esquirlas, de Natalia Garayalde recibieron el Cóndor de Plata al Mejor Largo Documental. Por su parte, Karnawal de Juan Pablo Félix fue premiada como la Mejor Ópera Prima, por las actuaciones de reparto del chileno Alfredo Castro y Mónica Lairana y por su diseño de vestuario.

La relación completa de premios fue la siguiente:

Ganadores
Película de Ficción: El perro que no calla de Ana Katz
Película Documental: Esquirlas de Natalia Garayalde y Una casa sin cortinas de Julían Troksberg
Ópera Prima: Karnawal de Juan Pablo Félix
Película en Coproducción con Argentina: Akelarre de Pablo Agüero (España, Francia y Argentina)
Película Iberoamericana: El agente topo de Maite Alberdi (Chile)
Corto de ficción: Sycorax de Matías Piñeiro y Lois Patiño
Corto documental: Terminal norte de Lucrecia Martel
Dirección: Ana Katz por El perro que no calla
Actriz Protagónica: Érica Rivas por El prófugo
Actor Protagónico: Leonardo Sbaraglia por Errante corazón
Actriz de Reparto: Mónica Lairana por Karnawal
Actor de Reparto: Alfredo Castro por Karnawal y Carlos Portaluppi por El perro que no calla
Revelación Femenina: Nina Vera Suárez Bléfari por Implosión
Revelación Masculina: Daniel Katz por El perro que no calla
Guion Original: Gonzalo Delgado y Ana Katz por El perro que no calla
Guion Adaptado: Natalia Meta y Leonel D’Agostino por El prófugo, basado en el libro “El mal menor” de C.E. Feiling
Dirección de Fotografía: Bárbara Álvarez por El prófugo
Montaje: Martin Sappia y Julieta Secco por Esquirlas
Diseño de sonido: Guido Berenblum por El prófugo
Música Original: Luciano Azzigotti por El prófugo
Canción Original: “Volveré” de Diego Bravo y Osvaldo Laport para Bandido
Diseño de Vestuario: Regina Calvo y Gabriela Varela Laciar por Karnawal
Dirección de Arte: Ailí Chen por El prófugo y Federico Mayol por El apego
Maquillaje y Peluquería: Néstor Burgos por El apego
Premio María Luisa Bemberg: Vanessa Ragone
Premio Leonardo Favio: Adolfo Aristarain
Premio Salvador Sammaritano: Fernando Martín Peña
Premio al Mérito Periodístico: Guillermo Courau, Catalina Dlugi, Javier Luzi, María Fernanda Mugica y Juan Pablo Russo.
Premio del público BA Audiovisual: Implosión, de Javier van de Couters

CONCHA DE ORO PARA FILME COLOMBIANO

25 septiembre 2022 –  La directora colombiana Laura Mora logró el máximo galardón otorgado por el jurado oficial de la 70 edición del Festival de San Sebastián para su segundo largometraje pensado para el cine, “Los Reyes del Mundo”. La cinematografía colombiana es una de las más importantes de América Latina y tanto en el pasado como en el presente ha contado con destacados cineastas, por eso resulta extraño que en siete décadas de Festival no haya habido hasta ahora un reconocimiento de este tipo.

Los protagonistas de esta historia dramática de ficción son Rá (19), Culebro (16), Sere (14), Winny (12) y Nano (13), cinco chicos de la calle de Medellín. Cinco reyes sin reino. En sus manos tienen unas viejas escrituras de una tierra heredada por Rá. Tras recibir una carta de la oficina de restitución de tierras del gobierno, notificando la devolución de los terrenos que le fueron arrebatados a su abuela, Rá decidirá emprender el viaje con sus amigos con la promesa de por fin cumplir un sueño: tener un lugar en el mundo donde ser libres, donde estar a salvo, donde construir su propio reino.

La realizadora Laura Mora es muy conocida por haber rodado en 2016 su ópera prima en largometraje para el cine, “Matar a Jesús”, película ambientada en locaciones reales en Medellín con actores naturales. El film tuvo su estreno mundial en el Festival Internacional de Cine de Toronto –TIFF- y su premier europea en el Festival Internacional de Cine de San Sebastián. Además obtuvo numerosos reconocimientos.

También en San Sebastián, el director argentino Manuel Abramovich consiguió la Concha de Plata a la Mejor Fotografía por su filme “Pornomelancolía”, un relato sobre un sex-influencer que dirige su propia vida, pero en la intimidad, fuera del personaje, pareciera vivir en una permanente melancolía. El protagonista de esta película, Lalo Santos, no asistió a la presentación de Donostia, pero a través de las redes sociales se quejó acerca de las condiciones del rodaje del film, efectuado en México. Al parecer, la cuestión en polémica sería que a posteriori no estaba de acuerdo con haber rodado determinadas escenas sobre las que él sí que dio su consentimiento durante el rodaje.

Por su parte, Renata Lerman se hizo en el Festival con el premio a la mejor interpretación de reparto por “El Suplente”, la película dirigida por su padre Diego Lerman. Y el premio del público recayó en “Argentina 1985”, de Santiago Mitre.

ACADEMIA SELECCIONA EL FILM “ALCARRÀS”

13 septiembre 2022 – El segundo largometraje de Carla Simón, “Alcarràs”, ha sido seleccionado por la Academia de cine para representar a España en los Oscar, en la categoría de Mejor Película Internacional, tras haber obtenido en febrero pasado el Oso de Oro en la Belinale.

Carla Simón debutó con “Verano 1993”, con la que consiguió una gran repercusión internacional. Entre otros muchos premios consiguió el galardón a la Mejor Ópera Prima en el Festival de Berlín 2017 y tres premios Goya (mejor dirección novel, actriz revelación – Bruna Cusí – y actor – David Verdaguer). La película fue nominada ese mismo año en los Premios EFA como Mejor Ópera Prima y también fue preseleccionada por la Academia para representar a España en los Oscar en 2018, un hito que se vuelve a repetir cinco años después.

BILLY WILDER Y LOS FRACASOS EN EL CINE

Billy WilderPor lo general, cuando una película no funciona, uno dice que se adelantó a su tiempo, o que se estrenó demasiado cerca de la Navidad, o que era justo después de la Navidad y la gente se había gastado el dinero en regalos, o que fue un fracaso porque hacía muy buen tiempo y la gente se fue a la playa, o porque llovía y la gente se quedó en casa.
*Billy Wilder, director y guionista austriaco.