Joan Frank Charansonnet ens parla del seu film “Terra de Telers”

diciembre 16, 2020 ENTREVISTAS, UNIVERSO DEL CINE

Film Terra de Telers Entrevista amb Joan Frank Charansonnet

Estrena a Espanya
L’actor i realitzador català Joan Frank Charansonnet dirigeix una pel·lícula que és un homenatge a les persones anònimes, a les famílies que van patir la guerra civil i a tot el que ha costat fer créixer aquest país, així com a les dones.
“Terra de Telers” és un viatge emotiu al passat industrial de Catalunya que transcorre des dels anys 20 fins als anys 80 del segle passat. I en aquest muntatge melodramàtic amb rerefons històric, el film se centra en la vida de Julieta, una dona que va travessar les èpoques de guerra, repressió i recuperació democràtica.
No estem davant d’una pel·lícula de guerra, sinó que davant d’una ficció que posa en relleu les diferents etapes per les quals passa la seva protagonista per intentar fer créixer el seu projecte de vida.

Charansonnet ens presenta una història que comença allà per l’any 1923 i que transcorre durant uns 50 anys. Al principi veiem un tipus de societat que accepta com una cosa normal el fet que una nena de 10 anys es pogués posar a treballar en una fàbrica tèxtil. Més tard, el realitzador explica que ha volgut també aprofundir en el paper que aquestes colònies van fer, a través del personatge del gerent de l’empresa, el qual actua d’una manera molt generosa, en un territori que estava protegit, ja que aquests empresaris també actuaven com a fabricants d’armament durant la guerra civil.

A través dels ulls d’una Julieta que veu passar el temps, interpretada per diverses actrius, es mostra el canvi de la Història i de la indústria, i les seves repercussions en la societat que canvia amb ella. Estem davant d’una pel·lícula de dones en la qual els homes també tenen el seu pes important, particularment en els terrenys de la repressió i la lluita per la democràcia, amb el realitzador interpretant també un personatge falangista que 15 anys més tard apareix de nou transformat en un coronel de la guàrdia civil secreta, establert en aquella zona i manant en tot allò que te a veure amb el que són els assumptes policials.

Igualment, el director volia afegir alguna cosa més positiva a la foscor que es desprèn de la situació que representa, i per això li afegeix a la pel·lícula l’escena d’un part, del qual surt una nova vida després de les lamentables pèrdues familiars causades pel feixisme.

Joan Frank Charansonnet respon les preguntes de Cinestel:

– Vas voler incloure en aquesta pel·lícula el tema de la repressió franquista, i les seves greus conseqüències, com un homenatge a les famílies catalanes que ho van patir?

Sí, es tracta d’un homenatge, i tota la part de pèrdues em toca molt directament, perquè és la primera pel·lícula que faig des de l’orfandat, des del moment en què en els últims 8 anys he perdut a tota la família directa, -el meu pare, el meu germà més petit i la meva mare, finalment-, tots de càncer.
Al principi tenia el dolor, però amb el temps això ha passat a ser nostàlgia i per això aquesta és una pel·lícula tan nostàlgica i amb un missatge d’esperança.

Pel que fa a la repressió, et diré que la meva àvia, Emilia Roig Carles, va ser una de les supervivents del camp de concentració de Mauthausen, -per això el meu cognom és francès, Charansonnet-. Va començar en un camp de treball abans que la portessin a aquell altre lloc, i després de sobreviure a Mauthausen va acabar exiliada a la localitat francesa de Saint-Étienne, una ciutat minera a 150 quilòmetres de Marsella.

Allà ella va conèixer un coronel que venia de la Legió estrangera i que es deia Charansonnet de cognom, i en la clandestinitat es van enamorar i finalment, quan va caure el règim franquista, va tornar a l’Empordà, que és d’on sóc jo d’origen.

Quan tens una àvia que ha viscut la Història d’una manera tan potent i tens la Memòria Històrica tan present -i que a mi sempre m’ha interessat molt-, la meva i la de tots, intentes que el teu cinema com a creador també aporti el seu granet de sorra a tot això.

Joan Frank Charansonnet, director de “Terra de telers”

En la pel·lícula hi ha un personatge falangista que diu: Teniu sort que el vostre amo ha intercedit per vosaltres, perquè molts dels altres morts republicans estaran perduts pels segles dels segles “en paradero desconocido”. És fort, perquè continuem en el 2020 sense saber on són els nostres morts, els nostres avantpassats, i sense saber on van ser enterrats.

Això no obstant, hem intentat de ser molt neutrals i sobretot no polititzar aquesta pel·lícula en cap moment, perquè realment no era el seu fonament, però hi ha les seves coses i s’han de parlar com són i com jo les veig.

– També hi ha un altre moment de la pel·lícula en què surt una sala de cinema “per als treballadors”. Això és també un homenatge, en aquest cas als cinèfils?

Sí, és un homenatge. Jo sóc molt cinèfil, tu ho ets, i és un homenatge total a “Cinema Paradiso”, als primers cinemes amb aquells olors, i és més, ho vam rodar on havia sigut un cinema en una colònia.

Jo allà tenia dues opcions com a director: emplenar-ho tot de figurants i que fossin els amos els que anessin a aquest acte de veure per primera vegada els fotogrames de cinema, on des d’una caixa sortien les imatges en moviment; o que en acabar l’acte, els empresaris diguessin que un petit grup de treballadors també tindria l’opció de veure-ho. I així ho hem retratat, amb aquest petit grup de treballadors i sobretot des del punt de vista de la Julieta, amb la il·lusió que té ella de veure allò.

Jo i el meu germà anàvem cada setmana al cinema quan érem petits. Després vam ser de la generació del videoclub i cada dia portàvem a casa una peli i la vèiem. Vam veure milers i milers de pel·lícules junts. I és una època, la dels 80, que trobem a faltar, amb les sessions dobles dels cinemes i poder anar-hi a veure tot tipus de pel·lícules.

Igualment fem un altre homenatge a una pel·lícula que es diu “El cafè de la Marina”, i és una de les escenes que a mi més m’agrada, a més de la música del Marcus, perquè no ho vam voler fer “a lo grande”, sinó amb un petit grup de treballadors que es queden com si veiessin màgia, perquè en el fons -també es diu a la pel·lícula-, el cinema és màgia.

– És curiós perquè igualment és una sensació molt similar a la de l’arribada de l’electricitat, que també està reflectida en la pel·lícula.

Sí, a principis de l’any 31 es veu com arriben uns enginyers francesos que porten tota aquella turbina que permetrà l’aprofitament de l’aigua del cabal del riu Llobregat. I clar, això per a tots els habitants de la colònia havia de ser com viure-ho d’una manera espectacular.

Sí que és cert que, com explicàvem durant la pel·lícula, el cinema va arribar una mica abans i ja tenia electricitat, perquè hi havien uns espais comuns en els quals la llum ja havia arribat abans, l’any 29 o així. I crec que és molt maco. És una pel·lícula de fets molt romàntics i nostàlgics.

– Em va agradar la manera com vas fer les transicions entre les quatre diferents actrius que representen la Julieta. Va ser això un repte important per a tu?

Sí que ho va ser, perquè no era fàcil. La Julieta més joveneta és la meva filla petita, i les meves filles des de molt aviat han vist al papa i m’acompanyaven als rodatges. Ja havien sortit a “Doctrina”, a “Pàtria”,… i algun company director també les ha tret en alguna peli seva. I com la Gala i la Juna són nenes avesades, em vaig atrevir a incloure-les a “Terra de telers”. La meva relació amb elles quan estic dirigint és la de director-actriu. No em diuen ni papa, em diuen Joan Frank en aquell moment.

Després de la Gala, van actuar la Laia Díaz per fer l’adolescència; l’Alba López per fer l’etapa més madura; i la Montse Ribadellas en l’etapa gran. Amb elles el que intentàvem fer va ser un treball d’assimilació, de somriures, de la vitalitat; molt intern perquè totes tinguessin la mateixa modulació, perfilar l’accent de la mateixa manera, i no intentar canviar la veu perquè fos el més natural possible, però sí treballar els tics, la manera de veure i comportar-se, i anar afegint les coses de cada edat.

Hi havia una obra de Becket que parlava d’això, de com canviem nosaltres mateixos a través dels anys. Allà es reconeix que quan eres nen, tot era il·lusió, però també era tot fosc. “Quan tenia 20 anys pensava d’una manera, quan en tenia 40 rebutjava el que pensava als 20, i ara que en tinc 60 em recordo tant que el millor era pensar com quan era petit”. Em sembla que era Becket qui ho deia. I això és el que hem intentat fer amb aquesta Julieta.

Realment, si veus el personatge de la Montse Ribadellas, és pràcticament la que més nena torna a ser. Van ser tres mesos d’assajos per poder aconseguir-ho i jo crec que ha quedat molt maco.

– Prepareu la pel·lícula, la rodeu, i després arriba aquest any i tot canvia amb aquesta crisi. Heu patit molt?

Hem patit com tots, perquè va ser un any de rodatge que va acabar dos mesos abans que comencés el confinament i ha sigut complicat. Tots en l’àmbit personal hem patit, alguns amb pèrdues per desgràcia.

Per a la postproducció necessitàvem la part humana, com el cap de so, l’editor, el muntador, el músic, el que ficarà els efectes visuals, el colorista, … Diferents equips. Tot això ho vam haver de portar de la millor manera possible durant el confinament, i cada un de nosaltres ens trobàvem amb els altres fent reunions a través del Zoom i anàvem fent, però realment la còpia final no l’hem vista en un cinema fins al mateix dia de l’estrena.