Inicio » ENTREVISTAS »UNIVERSO DEL CINE » Leyendo en este Momento:

“Occidente”; el regreso a la esencia del cine de Jorge Acebo Canedo

Película Occidente Entrevista a Jorge Acebo Canedo

Estrenada en España
¡Qué importa que la vida perezca si se salva la verdad!, dice el subtítulo que figura en la promoción de la película “Occidente”, primer trabajo como director del tarraconense nacido en Francia, Jorge Acebo Canedo, quien tras haber terminado dos cortos previamente, ahora se lanza al terreno del largometraje con esta arriesgada historia que sin embargo deja un profundo poso en todos aquellos amantes del cine que la vean.
Un hombre y una mujer han crecido y viven rodeados de grandes industrias y aspiran a alcanzar la libertad en un mundo sobre el que creen que pretende anularlos y donde el arte ha desaparecido.
“La libertad es solo posible si nos hacemos conscientes de nuestros deseos y de lo que somos”, -asegura el realizador de este romántico y también provocativo thriller crepuscular-.

El protagonista de este filme ha puesto como excusa la filmación de una película para, en realidad, volverse a reunir con la mujer de su vida, una joven alienada junto a la cual pretenderá huir a partir del momento en que ella se dé cuenta de lo importante que sería que empezara a pensar por sí misma.

Acebo Canedo quiso tener todo muy controlado desde el inicio, incluido los actores que han seguido a rajatabla las instrucciones emanadas del guion pensado y escrito por el director, entre cuyos intérpretes se hallan Francesc Garrido, Paula Bertolín, Mario Gas, Isak Férriz y el argentino radicado en Barcelona desde hace muchos años, Gonzalo Cunill.

El guion no se escribió de una manera ortodoxa, es decir, no se buscaron argumentos, ni tratamientos, ni una financiación al uso, sino que aquí se partió de las referencias que le han llevado al director a tener un alto y muy marcado gusto por el buen cine.

“Occidente” vendría a ser en realidad un fresco reflexivo sobre esas inclinaciones y preferencias de su autor, ante la evidencia que él encuentra de que toda obra cinematográfica ya está condicionada por los grandes, inclusive antes de la escritura del guion, y a pesar de que él mismo también reconoce que no le gusta estar atado a nada, con la satisfacción de haber encontrado un equipo que le ha apoyado en la finalización de un proyecto que se construye desde otro lugar diferente al más convencional. Y eso ocurre así porque a Jorge le gustan temas como la filosofía y la poética y una estructura más clásica le habría impedido al final hablar de esos asuntos en una película tan libre como imperfecta.

El director responde las preguntas de Cinestel:

– El cine mainstream siempre coloca al star system por delante, es decir, a actores y actrices que son referentes en ese sistema. ¿A ti te molestaría si alguien va a ver tu película solamente porque sale Mario Gas?

Tú y yo tenemos ya una edad, pero las nuevas generaciones no saben quién es Mario Gas, por desgracia para ellos. No tenemos ningún respeto por la gente que ha construido algo, pero Mario Gas es una eminencia, es un monstruo. Yo cuando hablé con Mario para hacer este proyecto, le gustó y decidió hacerlo, aun cuando el trato que tengo con él no es de pleitesía, aunque estoy disfrutando del hecho de que Mario esté en la película.

Pero claro, yo miro la película y es una obra absolutamente independiente, que es muy complicado que llegue a muchas personas, pero tengo a Garrido, que es un actor con un peso intelectual que es imposible de encontrar, porque es alguien con quien te puedes poner a hablar en profundidad realmente de algo. Garrido es así y Mario también. Venimos de otro mundo.

Por otro lado, Paula me parece una excelente actriz, e Isak también, que aunque viene de otro mundo también decidió apuntarse a esta aventura a pesar de que esas apariciones en el film le van a aportar poco a su carrera. También está Gonzalo Cunill que es un pedazo de actor. Entonces, yo estoy tan contento con los actores que he tenido,… son tan súper actores, que eso igual lleva a la película a un lugar extraño.

– Y dentro del relato estableces algún tipo de paralelismo entre el mundo rural y el urbano que yo relaciono con la represión. ¿Era esa tu idea?

Se establecen muchas jugadas dialécticas en la película. Más que entre lo rural y lo urbano sería entre lo industrial y lo natural, entre lo artificial y lo natural, y tal vez, como tú dices, entre el campo y la ciudad. Sí, por qué no. Además hay un momento en que se ven unas personas como ahorcadas en la película y la protagonista pregunta “¿Quiénes son?” y le responden: “Gente que creía en la distinción entre el campo y la ciudad”.

Realmente aquí lo que hay es una reflexión sobre ese concepto que tenemos mucho de libertad, sobre el cual yo no estoy nada de acuerdo, en que la gente piensa que la libertad es la falta de encontrar el lugar mítico, quizá el de la infancia de Welles, que lo hacía muy bien cuando decía que “no hay lugar mítico, está la edad que te lleva a la muerte y te quedará el recuerdo. No quedará nada más”. Lo repetía en sus películas, en la primera, pero también en “Sed de mal”.

Película Occidente Entrevista a Jorge Acebo Canedo

Jorge Acebo Canedo, director de “Occidente”

Yo soy pesimista en ese sentido y para mí esa definición no consiste en que uno pueda encontrar la libertad en algún sitio, sino que ese será un asunto interior y se ejercerá en uno; pero el lugar mítico en el que tú aspiras a alcanzar la libertad es el sitio en el que vive el esclavo en realidad, y el esclavo está pensando que el lugar en donde tú vives es el de la libertad, como sucede hoy en día.

Verdaderamente creo que podría hacer más películas para desarrollar los temas que planteo en “Occidente”, pero aquí lo que quería era trasladar la idea de un fresco, de una pintura abstracta.

– Sí porque por ejemplo hay algunas imágenes que creo que pueden calar muy hondo, como puede ser la representación que haces de la tortura con un fondo industrial. ¿Cómo te planteaste hacer ese contraste?

Es un momento delirante que posee la película y si hubiéramos tenido más recursos, igual habría quedado más efectista. Es todo muy burdo en “Occidente”. Pero sí, a la gente se la tortura por soñar en la libertad y cosas así, y entonces, delante de ese fondo industrial donde hay gente mirando, es todo muy simbólico con unas imágenes muy poderosas.

No quiero decir tampoco que la industria sea el demonio. Para nada. Occidente nos ha llevado a la construcción de un mundo de explotación de recursos, de dominio sobre la naturaleza, y la gente al final el modo de vida que tiene es éste. Para mí no hay un punto en la Historia en el que podríamos haber girado a un camino a la derecha que hubiera cambiado, sino que todo esto lo veo como un proceso freud-hegeliano y marxista.

A mí las industrias me parecen súper poderosas. La gente va a trabajar a ellas y yo cuando veo una industria veo una cosa estética, plástica. Es un lugar de una belleza extraña, muy extraña.

– ¿Es como si fuera algo externo, que está por fuera de la humanidad?

Sí, de hecho mi padre trabajó en esas industrias. Osea, yo soy hijo de proletario, no de la burguesía, y eso es importante que a la hora de ver la película se dijera.

– Pero igualmente también colocas al amor como otro de los conceptos básicos de la historia, y a ello se une la relación entre los humanos.

¿El amor es importante o lo importante es amar? Me pregunto. Sí, pero en “Occidente” no vemos una pareja ejerciendo el amor porque la película no va de eso. No quería tratar una historia romántica de gente o de un drama amoroso, pero sí que hay una reflexión sobre qué es el amor. Aquí hay varias posibilidades y respuestas. En el fondo yo creo que el amor es expresión, no es concepto. Se ama.

– Y al mismo tiempo que hablas sobre el amor, también lo haces sobre una especie de tabla rasa que se está aplicando en el filme a una civilización.

Totalmente, sí. Y hacia ahí es donde yo creo que vamos, pero además elegantemente.

– E igualmente impresiona que emplees el tomavistas como un arma, en otra alegoría más de lo que está explicando la película.

¡El cine como arma! Que sería casi como que volviéramos a los 60, a los 70 y a los 20, habría que decir. ¡Y el cine-ojo y el cine-arma! Además es un plano que se repite en esta jugada dialéctica que hay todo el rato en la película. El protagonista lleva la cámara y es filmado frontalmente, como si en realidad disparara al espectador.

La protagonista lleva otro tipo de armas. Ella maneja escopetas en algún momento de la película y apunta al espectador también, estableciendo ese paralelismo tan claro de que la cámara es un arma. En este caso un arma de la reflexión, y yo creo que ha de serlo, aunque en el fondo no quería que fuera tan evidente, pero sin entrar en los tópicos creo que el cine y el arte en general debe ayudarnos a reflexionar, aunque sea equivocadamente, aunque sea de una manera fallida o imperfecta, pero creo que hoy en día estamos muy lejos de ese concepto. La obra de arte ha de ser, en cierta manera, revolucionaria e incluso desagradable y no aceptada.

Y es que mis maestros por desgracia fueron otros diferentes a los que hacen “Vengadores” y esas cosas. Mis maestros son los maestros del cine, aunque yo soy mal alumno.

– Y la tradicional y lamentable sumisión de la mujer también la has incluido en el film.

Sí, lo que pasa es que ya me han dicho que no desde un punto de vista de hoy, moderno y feminista. Es decir, porque no le doy escapatoria. Pero es que, en realidad, no le doy escapatoria a ningún personaje. Entonces, de una manera muy visceral o teatral, la mujer está representada como lo que ha sido a lo largo de la Historia: una especie de apéndice o apósito para el goce de la mirada del hombre.

Yo supongo que hay gente que espera ver mujeres que disparan bazocas, así hablando provocadoramente, como una manera de empoderamiento. Pero en mi película está también la dialéctica hombre-mujer muy presente, y también se puede leer en clave de que la mujer sometida históricamente a ese tipo de tratamiento, -sobre todo en el cine que ha convertido a las mujeres en un objeto sobre ese goce de la mirada-, es la que se ve reflejada en esta película para reflexionar sobre ello. Y al mismo tiempo, deja una cosa clara que igual se pierde, y es que es ella la que se pregunta por el amor y la que le dice al protagonista en un momento determinado que él es muy listo y que sabe hablar muy bien, pero que queda la expresión de las cosas en la expresión del amor.

La expresión de las cosas en realidad es el arte. Por lo tanto, en este caso la mujer es en cierta manera la salvadora, la que a una persona muy intelectual como soy yo, le dice que ésta es la expresión de las cosas. Y no tiene nada que ver con que sea mujer u hombre, porque hoy parece que en tiempos en que estamos buscando la igualdad, estamos ahondando aún más en la diferencia, cosa que me parece un poco contradictoria. Es decir, en esta película es la mujer. En la próxima podría ser él el que fuera a la inversa, aunque ya me han dicho que la visión de la mujer en mi película es muy esclava, pero aquí la intención fue que estuviera representada como un objeto del goce de la mirada.Síguenos en Twitter color

 

©José Luis García/Cinestel.com

Película Occidente Entrevista a Jorge Acebo Canedo

La información: lo primero para poder elegir

CINESTEL.COM/ FUNDADA EN JULIO 2005

FILMOTECA CATALUNYA: SETEMBRE 2023

Carta blanca a Enrique Vila-Matas

Una finestra oberta a la cinefília de l’escriptor, que abraça tant el cinema modern d’autor com el clàssic, de John Ford a Bertolucci, Wim Wenders, Béla Tarr o David Cronenberg. Vila-Matas ha trobat en el setè art una font inesgotable de referències i d’inspiració i una eina creativa per explorar noves formes narratives. De fet, Vila-Matas va iniciar la seva carrera d’escriptor com a crític i periodista cinematogràfic a la revista Fotogramas, on les seves famoses entrevistes inventades i les crítiques de films mai vistos ja mostren la seva enorme capacitat de fabular i de difuminar els límits entre ficció i realitat, entre veritat i mentida, que caracteritza la seva obra literària. (més informació)

Xile, 50 anys del cop d’estat

L’11 de setembre de 1973 una facció deslleial de l’exèrcit xilè posava fi al govern d’unitat popular i la vida del seu president, Salvador Allende. La Filmoteca recorda aquest aniversari amb la complicitat del Memorial Democràtic, recuperant algunes pel·lícules clau rodades dins i fora de Xile durant els anys de dictadura i altres de contemporànies que es confronten amb les conseqüències i la memòria del període, a més d’una referència directa a les revoltes del 2019 i la situació actual del país. La programació l’obrirà dilluns 4 de setembre la cineasta xilena Carmen Castillo, que presentarà el seu documental La flaca Alejandra, on es mostren els efectes de la repressió brutal de la dictadura de Pinochet.
(més informació)

Edward Yang

Una oportunitat única per acostar-se a la filmografia d’un cineasta tan important com desconegut. Yang va ser capdavanter del Nou Cinema de Taiwan, al qual també pertanyen Hou Hsiao-hsien, Tsai Ming-liang o Ang Lee, un corrent cinematogràfic realista sorgit com a resposta a la censura i les restriccions governamentals i caracteritzat per la representació de la vida quotidiana i l’exploració de temes socials i polítics. La seva prematura mort, després de ser premiat al Festival de Cannes per Yi Yi, va limitar extraordinàriament la difusió de la seva obra a Occident. Chen Pin-cuan, exdirector del Taiwan Film Institute, presenta la retrospectiva el 12 de setembre. (més informació)

Papà Godard

El tercer i últim bloc de l’homenatge que aquest any dedica la Filmoteca a Jean-Luc Godard té com a protagonistes els seus hereus. N’hi ha molts, però es poden sintetitzar en els membres del Jurat de la Mostra de Venècia que, el 1983, van atorgar el Lleó d’Or a Prénom Carmen, com a reconeixement a la seva influència. El president d’aquell Jurat era Bernardo Bertolucci i Partner és el seu film més esquizofrènicament godardià. Entre els seus còmplices hi havia l’alemany Peter Handke o el suís Alain Tanner, i la seva ascendència també creua l’Atlàntic amb focus al Brasil de Leon Hirszman i el Cinema Novo, mentre que als Estats Units la sintonia amb Five Easy Pieces, de Bob Rafelson, és total. L’esperit del cineasta francès s’identifica també en altres components asiàtics d’aquell Jurat: el japonès Nagisha Oshima i el bengalí Mrinal Sen. (més informació)

Elles tenien i tenen la paraula

Setembre continua amb un gran protagonisme de les dones cineastes, després de l’extens cicle que aquest estiu aplega l’obra d’actrius que han fet el salt a l’altra banda de la càmera, i que encara incorpora l’obra d’actrius-directores del país com Sílvia Munt i Mireia Ros, de muses bergmanianes o de Jeanne Moreau.
(més informació)

Valeria Bruni Tedeschi

Una de les millors actrius de la seva generació que té també una sòlida filmografia com a directora, on difumina la frontera entre vida i art i, a la manera d’un diari íntim escrit per capítols, parla, sense cap reserva ni pudor, d’ella mateixa, de la seva feina, de la gent que l’envolta, de les seves experiències vitals i, sobretot, dels seus sentiments. Enceta el programa el seu darrer film Les Amandiers (La gran juventud), sobre els records a la prestigiosa escola de teatre de Patrice Chéreau a finals dels vuitanta.
(més informació)

Preestrena de ‘Creatura’, d’Elena Martín Gimeno

Després de veure el que va ser els seu debut com a directora, Júlia ist (2017), podrem descobrir aquest film sobre el desig sexual femení i la connexió amb el propi cos que va guanyar el premi al millor film europeu en la Quinzena de Cineastes del darrer festival de Cannes.
(més informació)

Focus Emma Cohen
A més de la seva faceta com a directora de curts i com a actriu a les ordres del que va ser la seva parella, Fernando Fernán Gómez, podrem veure el documental que els va dedicar la neta de l’actor i director Helena de Llanos, Viaje a alguna parte (2021), farcit de records.
(més informació)

La pionera Lois Weber

La Filmoteca reprèn el cicle transversal Elles tenien la paraula. Dones guionistes en el Hollywood silent amb un dels noms propis més importants i influents. Guionista, actriu i també directora (la primera a signar un llargmetratge), Weber és autora d’una obra de fort contingut social i compromesa amb els més desafavorits. (més informació)

Érik Bullot. Exposició: Cinema paper
“Per què realitzar una obra quan és tan bonic somniar-la?”
(Il Decameron, Pier Paolo Pasolini)

Somniar una pel·lícula. Imaginar-la al marge del seu cos original, desvinculada de la tecnologia pròpia i dispositius acostumats. Cinema paper, cinema paraula, cinema per altres mitjans, cinema expandit, cinema virtual. Fa molts anys que Érik Bullot interroga les transformacions d’un art inestable i en constant metamorfosi, de les joguines òptiques al canvi radical que ha significat l’establiment definitiu del digital. Què és, avui, el cinema?

Bullot actualitza la hipòtesi d’un cinema vivent o desmaterialitzat a través d’un relat poètic i una investigació rigorosament documentada d’algunes de les obsessions o quimeres que el cinema ha deixat enrere.

L’exposició centrarà el segon volum de la sèrie de publicacionsApunts de cinema, assaig en vint-i-quatre fragments que conjuga un exercici especulatiu amb la recerca erudita. La inauguració serà el dijous 28 de setembre a les 19.00 h a la Sala Laya amb la conferència performativa d’Érik Bullot Cinema imaginari.
(més informació)

Musicals a FilmoXica

El cicle temàtic d’estiu acaba al setembre amb mostres del gènere per a tots els gustos: de la factoria Disney clàssica i actual, ambFrozen i Mary Poppins, del mestre japonès de l’animació Mamoru Hosoda amb Belle, l’irresistible Grease o el clàssic de la nostra animació restaurat per la Filmoteca Érase una vez…
(més informació)

ENTREVISTAS

Entrevista al cineasta Alberto Lecchi sobre “Caminemos Valentina”

Caminemos Valentina Entrevista al cineasta Alberto Lecchi

En 2023, Lecchi estrena en las salas cinematográficas “Caminemos Valentina”, una ficción basada en la historia real de dos ex-monjas, Sandra Migliore y Valentina Rojas, hoy unidas en matrimonio, que…

CRíTICAS CINE LATINOAMERICANO

“La Larga Vida de los Recuerdos”, de Mariana Russo y Alberto Masliah

La Larga Vida de los Recuerdos Mariana Russo Alberto Masliah

La película muestra a una madre que se reencuentra con su hijo después de mucho tiempo y descubre que ha perdido los mejores momentos de su vida; un anciano que regresa a su pueblo natal, pero que en su juventud había perdido a…

BAFICI: El retrato del desdichado “Arturo a los 30”, de Martín Shanly

BAFICI 2023 Reseña de Arturo a los 30 de Martín Shanly

Es un film que muestra a un millenial atravesado por vientos desfavorables desde una óptica dominada por la confusión y los desaciertos que inclusive nos lleva hacia ese humor solapado que nos puedan provocar las cosas absurdas.

SYLVETTE BAUDROT-OFICIO DE SCRIPT

Sylvette Baudrot 260

ALL ROADS LEAD TO BARCELONA

One of the best ways to follow what’s going on at the movie theaters area and what the next innovations are representing for the movies distribution industry, is taking a look at CineEurope coverage released on our site Cinestel.com

Una de les millors maneres de seguir tot el que està passant al voltant del àrea profesional de les sales de cinema i també d’allò que les següents innovacions representen per a la indústria de distribució de pel·lícules, és fent una ullada a la cobertura de CineEurope feta pel nostre lloc web Cinestel.com

This is a links’ summary (most of the reports and interviews are written in Spanish):

Aquest és un sumari en anglès dels enllaços a notícies i entrevistes:

FILMOTECA: ELS SERVEIS EDUCATIUS

NOTICIAS

Todd Solondz: “Me gusta jugar y a veces no me siguen el juego”

Filmoteca de Catalunya Todd Solondz Americana Film Fest 2023

Es un amante de la sátira, así que en sus películas el componente humorístico está asegurado: sólo hay que saber encontrarlo porque si no es así, seguro que las vas a detestar. La mayoría de…

“POBRES CRIATURAS” TRIUNFÓ EN VENECIA

10 septiembre 2023 – La más reciente producción de cine dirigida por el cineasta Yorgos Lanthimos se alzó con el León de Oro en la Mostra de Venecia.

“Pobres Criaturas” (Poor Things) está protagonizada por la actriz Emma Stone y narra la increíble historia y fantástica evolución de Bella Baxter, una joven devuelta a la vida por el brillante y poco ortodoxo científico Dr. Godwin Baxter. Bajo la protección de Baxter, la protagonista está ansiosa por aprender. Hambrienta de la mundanidad que le falta, Bella huye con Duncan Wedderburn, un abogado hábil y libertino, en una aventura relámpago a través de los continentes.

La película huye de los prejuicios de esa época y se reafirma en su propósito de defender la igualdad y la liberación femenina en clave de comedia negra de ciencia ficción. El director justificó la ausencia de la actriz protagonista por los efectos de la actual huelga de actores y actrices de Hollywood. “Pongo mi voz en la esperanza de que se resuelva pronto”, dijo Lanthimos en la ciudad italiana.

Por su parte, el director japonés Ryūsuke Hamaguchi consiguió el León de Plata del Gran Jurado para su película “Evil does not exist” (El mal no existe), tras su reciente éxito “Drive my car” (2021), y “Green Border”, de Agnieszka Holland, que dramatiza la difícil situación de los inmigrantes en la crisis fronteriza entre Bielorrusia y la UE, se llevó el Premio Especial del Jurado; mientras que el italiano Matteo Garrone obtuvo el premio al mejor director por “Io Capitano”, con el joven actor Seydou Sarr ganando también el premio Marcello Mastroianni a la joven promesa de la interpretación por su papel en la película.

Asimismo, Peter Sarsgaard ganó la Copa Volpi al mejor actor por “Memory”, del cineasta mexicano Michel Franco, y pronunció un largo y emotivo discurso en el que pidió a la Alianza de Productores Cinematográficos y de Televisión que reconsiderara sus acciones en las huelgas en curso.

50 AÑOS DE “EL ESPÍRITU DE LA COLMENA”

7 agosto 2023 – Este año se cumplen 50 años del estreno de “El espíritu de la colmena”, película que lanzó la carrera de su director, Víctor Erice, y que le valió la Concha de Oro a la Mejor Película en el Festival de San Sebastián.

Hoy en día es considerada como una de las mejores películas de todos los tiempos.
La revista Sight & Sound y reconocidos cineastas como Guillermo del Toro y Paul Schrader, por poner solo dos ejemplos, la señalaron como obra capital de la historia del cine cuando la eligieron para el canal de Criterion.

Lo que no cabe duda es que el tiempo (a través de la crítica especializada y el recuerdo generado en los propios espectadores) ha puesto la película en un lugar destacado de la historia del cine. Nadie discute que hablamos de una experiencia cinematográfica memorable y que ha marcado también a numerosos cineastas del presente.

Para celebrar el 50 aniversario de esta importante obra cinematográfica, la distribuidora Avalon incorpora “El espíritu de la colmena” a su catálogo y en los próximos meses podrá disfrutarse en numerosas reposiciones en distintas salas, tanto en cines comerciales como pantallas alternativas.

ESTRENARÁ “LAS DOS CARAS DE LA JUSTICIA”

7 agosto 2023 – A partir del 8 de septiembre se podrá ver en las grandes pantallas del territorio español “Las Dos Caras de la Justicia”, una película de la directora francesa Jeanne Herry que abunda en el tema ya tratado por Icíar Bollaín en su “Maixabel”: la justicia restaurativa que ofrece a víctimas y agresores la oportunidad de dialogar en un entorno seguro, bajo la supervisión de profesionales y voluntarios.

Protagonizado por la conocida actriz Adèle Exarchopoulos, este film de ficción cuenta la historia de Nassim, Thomas e Issa, unos sentenciados por robos con violencia que se ven las caras con Grégoire, Nawelle y Sabine, víctimas de ese mismo delito. Entretanto, la joven Chloé, víctima de violación, debe reencontrarse con su pasado. Por el camino, todos ellos experimentan la ira y la esperanza, el silencio y la palabra, las alianzas y las rupturas. La confianza recobrada.

Según la directora, “esta reparación mediante la acción colectiva y la recreación tiene mucho en común con la plasticidad del cerebro, que le permite repararse a sí mismo recreando conexiones. Durante mi investigación, una de las personas que conocí me dijo: “El objetivo de la justicia restaurativa es liberar emociones a través de las palabras”. Eso era lo que quería dramatizar.”

ABUSOS: L’ACADÈMIA FA BALANÇ D’UN ANY

10 juliol 2023 – L’Acadèmia del Cinema Català, amb el suport de l’Àrea de Drets Socials, Justícia Global, Feminismes i LGTBI de l’Ajuntament de Barcelona, i de l’Àrea d’Igualtat i Sostenibilitat Social de la Diputació de Barcelona, i la col·laboració del Departament d’Igualtat i Feminismes de la Generalitat de Catalunya, va crear el mes de maig de 2022 el Departament contra els abusos en el sector audiovisual i de les arts escèniques.

En el primer any d’activitat, aquest espai ha completat tretze acompanyaments, a onze víctimes i dos testimonis, de la mà d’Aina Troncoso, psicòloga experta en violència masclista, i Carla Vall, advocada penalista i criminòloga experta en drets humans i en l’abordatge i prevenció d’aquestes violències. Garantint en tot el procés la confidencialitat i preservació de la intimitat de les persones usuàries, així com la independència de l’Acadèmia en la seva actuació, han proporcionat assessorament jurídic i psicològic, i han derivat els casos que així ho han requerit als serveis, recursos i punts d’atenció existents.

La difusió pública del funcionament i actuació del Departament, concebuda com a part essencial de la iniciativa en la seva posada en marxa, ha inclòs xerrades informatives a les diverses escoles de cinema i d’interpretació a Catalunya i acords de difusió del servei d’acollida i orientació amb els principals festivals de cinema i esdeveniments professionals del país.

Aquest any també ha arrencat el procés d’elaboració d’un protocol d’actuació propi de l’Acadèmia, per prevenir, detectar i reparar amb diligència deguda les situacions de violència masclista i assetjament per raó d’orientació sexual, identitat de gènere o expressió de gènere en l’entorn laboral del sector audiovisual i de les arts escèniques.

En la primera fase del protocol s’ha completat una diagnosi per entendre les dinàmiques, mancances, necessitats i resistències existents en la pràctica professional audiovisual a Catalunya, en la qual han participat els professionals de les diverses especialitats mitjançant un qüestionari anònim massiu i la realització d’una trentena d’entrevistes en profunditat, així com a través d’una comissió participativa que va reunir 21 entitats i organismes del sector, entre els quals s’inclouen la CCMA, Betevé, PROA, PAC, AADPC, o Dones Visuals.
La diagnosi també ha permès a l’Acadèmia fer un primer pas en la funció d’Observatori marcada com a tercera branca del Departament. Les més de 350 respostes recollides donen dades significatives sobre el tipus de situacions que es pateixen al sector, els contextos en què es produeixen i les mancances estructurals que dificulten el seu abordatge.

En aquesta línia, l’Acadèmia va aprovar el passat mes de juny, en assemblea general, una reforma del reglament de règim intern de l’entitat, el que s’aplica sobre els seus socis i sòcies, que estableix procediments específics per a casos d’agressió sexual comesos per membres de l’entitat, i ha incorporat un codi de conducta a les bases dels XVI Premis Gaudí, a través del qual estableix una política de tolerància zero amb les conductes que atemptin contra els drets de les persones, i, molt particularment, amb les agressions verbals, físiques i/o sexuals que es puguin cometre en l’organització i celebració dels actes que conformen la cursa dels Gaudí.

El protocol inclourà també un programa de formacions en prevenció i detecció d’abusos als rodatges, un espai que preocupa especialment a l’Acadèmia. En aquest sentit, també s’està treballant en la proposta de difusió i incorporació a Catalunya de la figura de coordinació d’intimitat en l’àmbit audiovisual i de les arts escèniques, un perfil professional amb formació homologada i àmpliament instaurat en indústries com l’anglosaxona, però que encara és molt desconegut a casa nostra.

FESTA D’ESTIU DEL CINEMA CATALÀ

29 juny 2023 – L’Acadèmia del Cinema Català va celebrar aquest vespre al Jardí Botànic de Barcelona la seva tradicional Festa d’Estiu, on va lliurar el desè Premi Pepón Coromina i va fer balanç de la producció de 2022.
L’any passat es van qualificar 98 pel·lícules amb participació catalana, la xifra més alta del segle XXI, amb 4 milions d’espectadors a les sales de l’Estat i Tadeu Jones 3: La taula maragda com a tractor de la taquilla.
La catifa vermella de la Festa d’Estiu va donar la benvinguda a la collita de l’any i al cinema que vindrà, amb directores com Elena Martín, Elena Trapé, Celia Rico o Sílvia Munt.
Intèrprets com Vicky Luengo, Malcolm McCarthy, Laia Manzanares, Iván Morales, Aina Clotet, Bruna Cusí, Mireia Ros o Ander Puig, participants en el Catalyst for Talent, també va passar pel photocall d’abans de començar l’acte.

Durant la Festa el 10è Premi Pepón Coromina va reconèixer Dones Visuals com a espai de transformació i resistència feminista de referència.

El jurat format per la directora i actriu Elena Martín, el director i guionista Mikel Gurrea, la productora Sandra Tapia, el director de fotografia Artur Tort i el productor i exhibidor Toni Espinosa, ha valorat la feina rigorosa, efectiva, valenta i aglutinadora de Dones Visuals.

El col·lectiu, consolidat com a espai de transformació i de resistència feminista de referència, combat la desigualtat “posant en relació les dones de l’audiovisual català, impulsant l’encara inexistent paritat i la igualtat d’oportunitats, i accionant amb recursos per tal que les mirades, les veus i la significació dels llocs de treball en el sector siguin diverses”, recull el veredicte.

El jurat també destaca el seu paper clau en la modificació de les puntuacions per a subvencions de l’audiovisual, l’impuls de la creació feta per dones, l’educació i la recollida de dades a favor de la diversitat i la inclusió racial, de gènere i de classe al sector.

CINE CON INTELIGENCIA ARTIFICIAL

15 junio 2023 – La Universitat Pompeu Fabra de Barcelona celebró el primer Festival internacional de cine dedicado a films generados con inteligencia artificial (AI). +RAIN Film Fest que explora la narración fílmica contemporánea con tecnologías basadas en AI y sus posibilidades e implicaciones estéticas, éticas y políticas. El evento se abrió a la sorpresa, a la experimentación y al debate en profundidad sobre el papel de la autoría en una tecnología transformadora que genera una nueva dimensión en los procedimientos creativos.

El notable documentalista catalán de origen colombiano, Jorge Caballero, presentó Artefacto, un laboratorio de investigación aplicada que a través de un enfoque experimental e interdisciplinar genera nuevas metodologías y herramientas computacionales para la creación cinematográfica. La iniciativa tiene como principales objetivos fomentar sinergias entre el sector académico, artístico y profesional para desarrollar e investigar métodos computacionales desde una perspectiva crítica, así como producir cine independiente a través de esta aproximación.

Por su parte, Claudio Celis-Bueno y Pei-Sze Chou, profesores de Nuevos Medios y Culturas Digitales de la Universidad de Ámsterdam, presentaron su proyecto ‘Automatización del cine: exploraciones tecnológicas de la inteligencia artificial en la cultura cinematográfica’. E igualmente, Patrícia Ventura, doctora en Medios, Comunicación y Cultura por la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) y profesora asociada en esta misma universidad, expuso sus líneas de investigación centradas en el ámbito de la ética aplicada a la inteligencia artificial y en cuanto a la regulación de los algoritmos en favor de las sociedades democráticas.

La evolución de esta tecnología ha permitido la existencia de programas como Runaway, que simplemente introduciendo la información sobre lo que se precisa a través de un simple texto, permite la generación automática de vídeos. Así lo han hecho Anna Giralt y Jorge Caballero con “Aphantasia”, una película creada artificialmente con esta aplicación tecnológica, la cual, según dijeron ellos, les permite co-crear una obra cinematográfica con una máquina.

La capacidad narrativa de las herramientas de AI, el uso ético de la AI, la creatividad, los derechos de autoría, o la redefinición del propio concepto de autor y autora fueron los ejes principales de esta primera edición del +RAIN Film Festival que nació con el propósito de abrir nuevos caminos a la creación en el mundo del cine.

PALMARÈS DEL DOCSBARCELONA 2023

30 maig 2023 – La producció georgiana Magic Mountain va ser reconeguda amb el Docs a la millor pel·lícula, un premi dotat amb 5.000 euros. Els documentalistes Mariam Chachia i Nik Voigt exploren amb el documental que corona el palmarès del DocsBarcelona, una mansió centenària de Geòrgia, Abastumani, on viuen aïllades persones malaltes de tuberculosi. El jurat va atorgar també una Menció especial a La Singla, de Paloma Zapata, homenatge a la genial bailaora sorda, criada al Somorrostro de Barcelona i protagonista de Los Tarantos, “pel descobriment i rescat d’una extraordinària figura oblidada en el món del ball flamenc a través de l’ús del material d’arxiu”, segons recull el veredicte.

El Premi Nou Talent – Filmin, destinat als directors debutants de la Secció Oficial Panorama i dotat amb 4.000€, va ser per Who I am not, protagonitzada per dues persones intersexe de Sud-àfrica que lluiten per visibilitzar la seva diferència. La documentalista i també actriu romanesa Tünde Skovran va ser reconeguda “per mostrar una realitat que moltes vegades ens perdem, un film sobre identitat i el qüestionament de la mateixa. Un film observacional amb pinzellades de bellesa i un gran sentit de l’humor enmig d’un entorn molt dur i ple de prejudicis”.

El Docs Latitud va premiar la producció colombiana Alis, de Clare Weiskopf i Nicolas van Hemelryck, retrat d’un grup de noies d’una casa d’acollida de Bogotà que imaginen la vida d’una companya fictícia anomenada ‘Alis’ amb qui tenen l’oportunitat de somniar un futur millor. El Premi, dotat amb 3.000€ en treballs de postproducció de la mà d’Antaviana Films (finishing, conformació, correcció de color, so, còpies DCP), reconeix la millor pel·lícula d’aquesta secció, dedicada a la producció de la Península Ibèrica i l’Amèrica Llatina. El jurat ha destacat “el valor d’una posada en escena que se sosté en la fascinació pel conte, la creació, i per un territori poètic, més que pel relat”.

El Docs Amnistia Internacional fou per Lyra, dirigida per Alison Millar, “per la defensa que fa del periodisme com a eina fonamental per documentar, denunciar i deixar un llegat de defensa dels drets humans a les generacions futures. Per transmetre la valentia personal que requereix documentar violacions dels drets humans i evidenciar les seqüeles tràgiques que els conflictes armats deixen en la societat”. El veredicte també destaca el seu dinàmic ritme narratiu i la necessitat de recordar, just quan es compleixen vint-i-cinc anys dels acords de Divendres Sant, que el conflicte a Irlanda del Nord no s’ha resolt.