Inicio » ENTREVISTAS »VISION DOCUMENTAL » Leyendo en este Momento:

«El problema con los muertos es que son impuntuales»; cuestiones vitales

octubre 16, 2013 ENTREVISTAS, VISION DOCUMENTAL

Oscar Mazú es un realizador santacrucino cuya primera película documental a buen seguro que no nos va a dejar indiferentes ya que se propone desenmascarar qué hay detrás del trabajo de los profesionales que laburan en los tanatorios y lo hace desde un punto de vista que procura mezclar el humor negro con el rigor de un entendido experto en esos menesteres sobre los que, como futuros muertos que somos, alguna vez es posible que nos hayamos hecho preguntas. Para intentar responderlas, este film nos habla en torno a ritos funerarios, experiencias y detalles que ignorábamos a través del tanatólogo más importante de la Argentina, Ricardo Péculo.

Mazú vive en Buenos Aires, aunque nació en una localidad llamada Río Turbio, y como turbios vemos a veces estos temas de entierros, cremaciones, ataúdes o embalsamamientos, intenta con esta película acercarnos a ese mundo tétrico, lúgubre y tenebroso, no exactamente como lo hizo en la ficción Narciso Ibáñez Menta, aunque igual con sentido del humor y en este caso, tratándonos de mostrar instructivamente aquello que normalmente no vemos porque no nos ha preocupado o porque no hemos podido llegar hasta ahí. En diálogo con Cinestel nos cuenta más detalles:

«Yo estaba a punto de realizar una película de ficción y me apareció un problema de salud que me llevó a una operación de cuatro bypass cardíacos y luego de esa operación estuve mucho tiempo sin poder trabajar, por eso después me puse a escribir este guión que es un documental de humor negro donde cruzo mi experiencia personal en cuanto al temor de la muerte, ya que la operación sobrevino porque había tenido un infarto del que no me había dado cuenta, y la continuación fue que ese temor me hizo investigar sobre los ritos funerarios para lo que contacté con un gran experto en tanatología que es bastante famoso y pensé que podía lograr contar un poco la experiencia en primera persona cruzándolo con este personaje con mucho humor negro».

– Ricardo Péculo es el tanatólogo que se encargó del traslado de los restos del general Perón desde Chacarita hasta la quinta de San Vicente. ¿Es por eso por lo que se hizo famoso en la Argentina?

El problema con los muertos, filmNo exactamente por eso. Su hermano ya trabajaba en este tema y son conocidos porque lograron transformar todo lo que es la tanato-estética y los ritos funerarios incluso hasta que el hermano de él hiciera algunos cambios. Por ejemplo, los autos de las carrozas fúnebres antes eran todos negros y a partir de una iniciativa de su hermano, empezaron a ser de otros colores, color vino, verde o más blanco,… incluso el servicio de cafetería o de sándwich no se hacía en los velorios, eso fue algo que modificaron ellos y Ricardo ha llegado hasta, como se ve en el filme, hacer ataúdes temáticos.

Respecto a los traslados de Perón, decidimos poner algunas partes en la película que contienen imágenes inéditas y también sobre Bruno Juárez, un gran bandeonista de tango, que era hincha del Racing Club, que justamente tiene los mismos colores del Racing de Santander de España, que armó un ataúd celeste y como tocaba con un bandoneón blanco, éste quedó arriba del ataúd como adorno con una orquesta típica de tango tocando toda la noche. Ese tipo de cosas son sobre las que trabaja Ricardo.

– Todos llegaremos, mas tarde o más temprano, a ese final no deseado de nuestra vida pero ¿usted ha pensado que puede haber gente que se muestre reacia a recibir toda esa información que ofrece la película?

La única referencia que tengo antes del estreno es su proyección durante el Festival de cine de Mar del Plata en noviembre de 2012. Ése fue el momento en el que tuve la oportunidad por vez primera de ver cómo reaccionaba el público y la verdad es que la gente se divierte muchísimo con la película, si bien hay un par de escenas que son bastante impresionantes, y lo que me pasó es que en la charla posterior a la función, las preguntas eran de lo más diversas. Es como muy movilizadora porque el filme tiene un planteo filosófico más allá del humor y eso produce en algunos espectadores mucho temor pero en general, más allá de la película, hacen muchas preguntas sobre cómo logré hacerla. Es muy particular el punto de vista que cada uno de ellos tuvo frente a un documental contado en primera persona desde una experiencia traumática y contado con humor, hace que el producto sea bastante particular.

– Ustedes lo que han intentado es reducir con el empleo del humor, la angustia que mucha gente sobrelleva cuando se le plantea este tema, como catalizador hacia una cierta curiosidad por saber. ¿Cree que en el fondo es también un documental didáctico?

El problema con los muertos, películaSí, puede resultar didáctico porque lo que cuenta está detrás de escena de lo que conocemos todos como un velorio o una cremación, o como ahora se dice es un making-off o un back-stage, en esas cosas en que siempre nos toca estar de un lado o de frente. En ese sentido sí que aparecen algunas partes que son las que más impresionan en el sentido de conmover con fuerza al espectador, pero lo demás es mucho humor porque así nos lo propusimos desde un principio a pesar de que todo lo que se cuenta es real.

Luego está también la cuestión filosófica de la muerte, cómo nos la tomamos. Al principio de la película cito una frase de Roland Barthes a través de la cual todavía se extraña de que la muerte de una persona siga impresionando como si fuera algo poco ordinario y en realidad estamos acostumbrados a ver cómo se va muriendo la gente.

– Curiosamente, y no sé si por algunos detalles concretos de la suntuosidad de los ritos que lo acompañan, todo lo funerario a veces tiende cuando se observa desde la distancia a provocar cierto gracejo y su documental me estaba recordando que en una de las ocasiones en las que asistí a Municipalia, un encuentro bianual que se celebra en Lleida que reúne a alcaldes y municipios de toda España, me fue entregado como periodista un dossier en el que figuraba un catálogo de otro salón especializado en funerarias y a mi regreso a Barcelona en tren estuve revisando un amplio documento adjunto que promocionaba ataúdes «confortables» y hasta alguno que tenía minibar para el fallecido. (risas) No pude parar de reír y hasta contagié a una desconocida señora que me acompañaba siendo los 170 kilómetros de viaje férreo más cortos que recuerdo. ¿Encontró muchas extravagancias de este tipo a la hora de afrontar el documental?

Sí, hay muchas pero acá encontramos casos de gente que al morir quiere que la dejen comunicada durante un tiempo con un celular (móvil) disponible dentro del féretro porque temen despertar al cabo de las horas o en días posteriores u otros que quieren contar con alarmas dentro de los nichos para poder avisar de que no están muertos. También hay gente que se preocupa por que le pongan todo lo que le gustaba, pero eso también es algo milenario ya que si uno piensa, recuerda que en las tumbas egipcias o en Centroamérica ponían las cosas que le gustaban al muerto como los alimentos para que estuvieran alimentados en el más allá. Eso sigue apareciendo, como dice usted, con modernidades como puede ser un frigobar o un celular con la batería cargada, por ejemplo.

– En «El problema con los muertos…» se ven algunos ataúdes tuneados o serigrafiados con distintos colores e inscripciones. ¿Cuál fue el que le pareció más llamativo?

En las proyecciones de Mar del Plata lo que más divirtió es el que tiene los colores del club de fútbol Boca Juniors, uno de los más importantes de la Argentina, e igual yo lo puse porque yo soy del River que es el contrario (risas).

– Hay también imágenes del interior del horno crematorio en pleno funcionamiento y actividad. ¿Eso cómo lo consiguió?

Pues el camarógrafo estaba tomando algunas cosas previstas de antemano y como nos conocemos desde hace muchos años porque además de trabajar juntos somos amigos, yo me estaba fijando en otros detalles aparte y cuando vi esas imágenes lo llamé y le dije que lo filmara, pero después se generó mucho debate respecto a poner o no la toma. A mí me parece que está bien porque progresivamente voy llevando al espectador a eso y seguramente es la toma más impresionante de la película sobre la que tengo que decir que tuvimos la autorización de la familia del fallecido incluso.

– También incorpora unas imágenes donde se le ve a usted en un lugar difícil de explicar recibiendo inesperadamente una llamada telefónica de su hija al celular. ¿Su hija supo dónde estaba usted antes de ver la película o recibió la sorpresa durante su visionado?

El problema con los muertos, Oscar MazúLo vio en la película, no le había dicho nada porque ella estaba de viaje, a 3.000 kilómetros, y era una escena que nos estábamos divirtiendo mucho haciéndola, a pesar de que es difícil y de que no me pareció tan fácil meterse en el lugar donde yo estaba, pero sonó el teléfono de casualidad y era mi hija, y el director de fotografía me pedía que le dijera dónde estaba pero yo no quise porque, si bien sabía ella sobre qué estaba rodando yo la película, no me atreví a contárselo. De hecho, la asistente de filmación es mi hija mayor, que estudia cine y la menor, cuando volvió de ese viaje, ayudó en el rodaje también.

– De todas formas, me parece muy valiente por su parte haber tratado este tema en una película, si tenemos en cuenta que por descontado habrá quienes rehúsen conocer detalles sobre este asunto porque prefieren no saber nada acerca de esas cosas. ¿Percibió esa disparidad tras las proyecciones?

Le agradezco, y sí que en estos días con las entrevistas también otros compañeros suyos me habían planteado lo mismo y no sé si la palabra valentía puede resultar algo exagerada pero sí que podría serlo el hablar de la muerte de esta manera, sobre todo tratándose de un documental, porque si uno piensa en películas como «Muerte en un funeral» por ejemplo, que es humor negro pero es de ficción, yo creo que es más difícil abordarlo desde este otro género cinematográfico y hacerlo además de una manera que resulte divertida.

©José Luis García/Cinestel.com

La información: lo primero para poder elegir

CINESTEL_WEB FUNDADA EN JULIO 2005

17 SOM CINEMA LLEIDA (2026)

El festival SOM CINEMA va arribar aquest passat mes a la ciutat de LLEIDA amb una programació de 57 pel·lícules, de les quals 31 a concurs i amb dues estrenes absolutes, el llargmetratge de ficció “Cos de Vidre”, de Marc Comabella, i el documental “Ángela”, del lleidatà David Casals-Roma.

La 17 edició del Festival de l’Audiovisual Català va tenir lloc del 21 al 25 d’octubre amb les clàssiques seccions oficials de Llargmetratges i Curts de Ficció, Llargmetratges i Curts Documentals i Som Secundària, i amb una dotació de 2.000 € per la pel·lícula de ficció guanyadora. Les pel·lícules de la secció oficial es van poder veure a l’Screenbox Lleida i també van programar projeccions gratuïtes al centre Ilerna i a la Sala d’Actes del Rectorat de la UdL.
(Web del festival)

FILMOTECA CATALUNYA_NOVEMBRE 2026

Aquest mes de novembre, en la FILMOTECA DE CATALUNYA tenim la possibilitat de veure els cicles de Rita Acevedo Gomes, Alice Diop (L’Alternativa), la Mostra de Cinema Àrab i Mediterrani de Catalunya i la part final de l’exposició Feminismes fílmics: 1976-2026, entre d’altres activitats que tot seguit relacionem.

Rita Azevedo Gomes

El cinema de la portuguesa Rita Azevedo Gomes construeix un univers propi, travessat per preocupacions allunyades d’allò que solem entendre com a contemporani, on la força i la veritat dels sentiments i de les passions només semblen possibles a través de l’artifici de la literatura, de la pintura i del cinema mateix. En pel·lícules com O Som da Terra a Tremer, Frágil Como o Mundo o A Portuguesase’ns proposen obres capaces de condensar tot un món en petites peces de cambra: delicades composicions en què les paraules, els cossos i el temps ressonen amb una musicalitat íntima i secreta. (més informació)

Roberto Rossellini. Mostra de Cinema Espiritual de Catalunya

L’obra de Roberto Rossellini resulta essencial per entendre tres grans transformacions de l’audiovisual: el neorealisme, la modernitat i la televisió com a eina cultural. Rossellini es reinventa constantment al llarg d’una trajectòria marcada per una mirada profundament humanista sobre la guerra, la crisi moral europea i la recerca espiritual de l’individu. Amb Roma, città aperta (1945) enceta el neorealisme, una nova relació entre ficció i realitat. Als anys cinquanta orienta el seu cinema cap a la crisi existencial i dirigeix Viaggio a Italia (1954), amb Ingrid Bergman, gènesi del cinema modern. El 1966, decebut amb el cinema i utòpicament convençut del potencial pedagògic de la televisió, debuta en el nou mitjà, en el qual realitza films mancats de dramatisme sobre la història i el pensament de la humanitat. Aquest cicle recorre lels tres períodes del mestre italià. (més informació)

Alice Diop. L’Alternativa

La Filmoteca presenta un any més la retrospectiva del Festival de Cinema Independent de Barcelona, dedicada aquest cop a Alice Diop. Filla de la diàspora senegalesa, la cineasta filma els suburbis francesos per subratllar allò que habitualment queda fora de camp: territoris, cossos i experiències allunyats de la representació cinematogràfica dominant. El seu cinema híbrid de documental i ficció observa amb precisió i empatia les fractures de classe, raça i gènere que travessen la societat francesa. interroga les formes de violència institucional, els silencis heretats i la manera en què els mecanismes d’exclusió i els relats hegemònics condicionen els individus. Diop construeix una mirada crítica basada en la proximitat, la fragilitat i la dignitat dels seus personatges. (més informació)

Preestrena de ‘Lejos de los árboles’ amb L’Alternativa

Guardonat per la crítica a la darrera edició del Festival de Locarno, Meritxell Colell presenta un film contemplatiu, sensorial i melancòlic en el qual escoltar és una forma de mirar. La pròpia cineasta el defineix com una història sobre la bellesa i el dolor del desarrelament i sobre la necessitat de donar veu al passat i preservar-ne la memòria.
(més informació)

Dora García. Segona vegada / resurrecció

Com a cloenda del projecte artístic Extramurs. Línies de temps / resurrecció del Museu Tàpies, i en col·laboració amb el LOOP Festival, aquest cicle presenta tres pel·lícules de Dora García al voltant d’una mateixa pregunta: què significa tornar? Tornar a llegir, tornar a parlar, tornar a fer presents cossos, idees i veus que la història ha volgut esborrar. Lluny d’entendre la resurrecció com un fet sobrenatural, el cicle la planteja com una pràctica política i poètica: un gest de reactivació de la memòria que obre noves formes de transmissió, de resistència i de comunitat. (més informació)

Mostra de Cinema Àrab i Mediterrani de Catalunya

Del 5 al 19 de novembre, una nova edició de la mostra proposa un recorregut que va de Tunísia, amb dos títols que aborden la realitat del canvi climàtic a la Mediterrània i la deshumanització i la precarització del món del treball, a Líbia i Algèria, acompanyant els familiars dels desapareguts en la seva recerca de la veritat. També passa pel Líban, on, des d’un present convuls, se’ns proposa una reflexió pausada i profunda del passat, mentre s’imposa un futur incert, i acompanya les dones sudaneses i de la Cabília, que no es deixen intimidar pels poders colonial i patriarcal. I el cinema palestí, des dels anys setanta fins a les produccions més recents, continuarà marcant el pas d’aquesta vintena edició, amb una pregunta que ens interpel·la: “Pot fer res el cinema per aturar el genocidi?”. (més informació)

Homenatge a Ferran Torrent

Juntament amb la Institució de les Lletres Catalanes, la Filmoteca ret homenatge a l’escriptor valencià, una de les veus imprescindibles de la literatura catalana contemporània. Amb 75 anys acabats de fer és un narrador únic capaç de retratar com ningú la societat valenciana i d’atrapar generacions de lectors amb la seva mirada lúcida, crítica i plena d’humor. Es projectarà l’adaptació d’una de les seves obres més celebrades, Gràcies per la propina, dirigida per Francesc Bellmunt, que participarà amb Torrent en un col·loqui. (més informació)

EXPOSICIÓ
Feminismes fílmics: 1976-2026
A partir de la col·lecció de la Filmoteca de Catalunya
Fins al 29 de novembre

En ocasió del 50è aniversari de les Primeres Jornades Catalanes de la Dona, l’exposició revisa la influència que el moviment feminista ha exercit en el camp del cinema i la creació videogràfica en el context català. La mostra presenta remuntatges de fragments de pel·lícules, peces de videoart i reportatges televisius articulats entorn dels nou temes que es van debatre durant aquells dies –Treball, Barris, Família, Educació, Mitjans de comunicació, Política, Legislació, Ruralitat i Sexualitat–, i proposa una genealogia possible dels feminismes fílmics a Catalunya entre 1976 i l’actualitat.
Col·labora: España en libertad. 50 años.

Darrers dies per visitar la mostra, que aquest mes inclou com a activitats paral·leles visites comentades, un taller de creació de cartells feministes per a tots els públics amb l’artista visual Urtikarie i la sessió de cloenda El cinema com a font documental dels feminismes que inclou la projecció de Mujeres en lucha, documental de 1976 produït per la televisió sueca en el qual vuit dones espanyoles relaten les seves experiències de lluita contra el feixisme, amb presentació a càrrec de Marta Selva i Anna Solà, assessores de l’exposició.
(més informació)

I també…

Les golfes descobreix una desconeguda per al gran públic: el primer llargmetratge de l’australiana Ann Turner (Irresistible), habitual a les llistes de les millors pel·lícules de fantasia i terror dirigides per dones. Ambientada a Austràlia durant la dècada dels cinquanta, Celia té com a protagonista una nena de nou anys (Rebecca Smart) que es refugia tant en el seu món de fantasia que acaba confonent-lo amb el real. Una pel·lícula única i fascinant en la seva utilització dels codis i les estètiques del fantàstic i el terror per representar la intersecció entre aquests dos universos. (enllaç)

Continuen i es clouen dos cicles encetats a l’octubre dedicats a dues figures als antípodes però igual d’imperdibles: el mestre japonès Keisuke Kinoshita, considerat «el director del poble», i el darrer triomfador dels Oscars, Paul Thomas Anderson. També continua el programa Afins: Nasty Women, inspirat per les dones irreverents del cinema mut i les seves derivacions, com Jeanne Dielman, 23, Quai du Commerce, 1080 Bruxelles de Chantal Akerman.

Visibilitzem el cinema català es dedica aquest mes a l’animadora Anna Miquel (Barcelona, 1949-2015), que va iniciar la seva trajectòria professional als Estudios Moro de Barcelona, on va treballar amb Robert Balser en la sèrie nord-americana The Jackson 5ive. Aquesta experiència va donar pas a tres curtmetratges propis que ara s’han digitalitzat i es presenten a la Filmoteca. (enllaç)

La Saleta de la Biblioteca del Cinema acollirà la presentació del llibre Et tornaré a veure. Apunts sobre cinema (1910-1945), d’Enric Sòria, poeta i assagista valencià apassionat del cinema. Coeditat per l’Institut Valencià de Cultura (IVC), a través de la Filmoteca Valenciana, i de la Diputació de València, a través de la Institució Alfons el Magnànim, constitueix una valuosa obra de consulta que recull més d’un miler de pel·lícules que han format part de la seva experiència com a espectador i crític. (enllaç)

La restauració del mes és Dong fu ren (The Arch, T’ang Shushuen, 1968). Amb una fotografia de bellesa captivadora, el film aconsegueix fusionar la tradició estètica xinesa amb una sensibilitat cinematogràfica moderna i de gran influència europea. Dècades després d’estrenar-se amb una rebuda discreta, avui torna a brillar amb tota la seva intensitat gràcies a la recent restauració de l’M+ Museum de Hong Kong. (enllaç)

I la FilmoXica continua amb el cicle de tardor Ballem, ballem!, i cedeix part del seu espai a El meu primer festival, una experiència cinematogràfica única per gaudir en família d’un festival de veritat: projeccions, premis, votacions, artistes convidats, tallers de creació, cine-fòrums i molt més! Per a infants de 2 a 12 anys. (enllaç)

CIRCUIT ESTABLE DE CINEMA CATALÀ

Cicle Gaudí 2016 - Circuit estable de cinema català
Cicle Gaudí 2016 - Circuit estable de cinema català

SYLVETTE BAUDROT-OFICIO DE SCRIPT

Sylvette Baudrot 260

CINESTEL TAMBIÉN ESTÁ EN BLUESKY

ENTREVISTAS

17 Som Cinema: “La Carn”, de Joan Porcel; ¿Vida artificial o natural?

17 Som Cinema 2026 La Carn Entrevista a Joan Porcel

El relato examina profundamente cómo las redes sociales y las nuevas tecnologías aíslan a algunos individuos en sus habitaciones, transformando en su caso la percepción de la sexualidad.

“Lipán”, de Gonzalo Calzada; un film con el músico jujeño Tomás Lipán

Lipan de Gonzalo Calzada con el musico jujeño Toman Lipan

“La Plegaria del Vidente”, “Resurrección” y “Nocturna” son sólo algunas de las películas de muy buen nivel que Gonzalo Calzada dirigió en el pasado. Al este cineasta argentino le gusta experimentar con…

CRíTICAS CINE LATINOAMERICANO

“A veces me entra tristeza, otras veces rebelión”, de María Aparicio

A veces me entra tristeza otras veces rebelión de Maria Aparicio

Bianco encarna a Eva Carrasco, una actriz argentina que acaba de estar presentando una película en un Festival de Cine de Francia y que acude a Madrid con la intención de relajarse, visitar sitios de…

“El mundo al revés”, de Agostina di Luciano y Leon Schwitter (Reseña)

El mundo al reves de Agostina di Luciano y Leon Schwitter Reseña

Estamos en una villa vacacional cuyos dueños nunca están. Aprovechando esa ausencia, las dos amas de llaves Rosana y Lily hacen un extraño descubrimiento, y eso hace que la magia y la…

“La mujer de fuego”, notable ópera prima del director Ignacio Ascúa

Reseña de La mujer de fuego de Ignacio Ascua

El germen para desarrollar toda esta íntegra propuesta cinematográfica nació a partir del momento en que Ascúa conoció en una manifestación callejera a la actriz protagonista del film, Mariana Bruno,…

LISTADO DE PREMIOS CÓNDOR DE PLATA 2025

10 noviembre 2026 – La Asociación de Cronistas Cinematográficos de la Argentina dio a conocer a los ganadores de los Premios Cóndor de Plata a la producción audiovisual 2025, en un encuentro que reunió el anuncio de las distinciones de cine y series con un homenaje al realizador, investigador y docente Miguel Monforte.

Belén, dirigida por Dolores Fonzi, obtuvo el premio a la mejor película de ficción, mientras que El Eternauta, creada por Bruno Stagnaro, fue reconocida como mejor serie de drama. El príncipe de Nanawa, de Clarisa Navas, ganó como mejor película documental; Menem, como mejor miniserie; y Viudas negras, putas y chorras, como mejor serie de comedia.

En cine, Gatillero recibió los premios a dirección para Cristian Tapia Marchiori, actor protagonista para Sergio Podeley, fotografía, montaje y sonido. Belén sumó reconocimientos en guion adaptado, música original, actriz de reparto y revelación femenina para Camila Plaate, además del premio compartido a actor de reparto para Sergio Prina, por Belén y Muña muña, y Luis Machín, por Belén. Natalia Oreiro fue distinguida como actriz protagonista por La noche sin mí y La mujer de la fila.

En series, El Eternauta obtuvo, entre otros reconocimientos, los premios a dirección para Bruno Stagnaro, guion adaptado y actor de reparto para César Troncoso. El premio a actor protagónico fue compartido por Ricardo Darín, por El Eternauta, y Leonardo Sbaraglia, por Menem y Las maldiciones. Pilar Gamboa ganó como actriz protagónica por Viudas negras, putas y chorras.

Durante el acto, realizado en el Espacio Chauvin de Mar del Plata, la Asociación entregó a Miguel Monforte el Premio Leonardo Favio a la trayectoria, en reconocimiento a su labor en la realización cinematográfica, la investigación, la docencia, la preservación y la exhibición de cine.

En el encuentro se anunció que el Premio María Luisa Bemberg a la trayectoria será para Paula Félix-Didier, historiadora y archivista cuya labor en la conservación, la investigación y la difusión del patrimonio audiovisual contribuye a preservar la memoria del cine argentino.

Por su parte, el Premio Salvador Sammaritano a la crítica de cine distinguirá a los periodistas Roger Koza y Luciano Monteagudo.

Estas distinciones se entregarán junto con los premios de cine y series el 25 de noviembre.

SOM CINEMA: PREMIAT “ELS MALS NOMS”

26 octubre 2026 – “Els mals noms”, film dirigit per Marc Ortiz, va obtenir el premi al Millor Llargmetratge de Ficció en la 17a edició del festival Som Cinema de Lleida, mentre que guardó al millor el curt de ficció fou per Irrelevante, dirigit pel lleidatà Joel Munu. Igualment, el Jurat va decidir atorgar una Menció Especial al curt de ficció “Cremada”, dirigit per Arianna Giménez. El Premi del Jurat va ser pel llargmetratge “La carn”, dirigit per Joan Porcel. El premi al Millor Curtmetratge Documental va recaure en “Deprisa, deprisa”, dirigit per Clàudia García de Mateos, i el corresponent al Millor Llargmetratge Documental va ser per “L’Odissea del vell marí”, de Marta Hierro i Núria Abad, amb una Menció Especial del Jurat al documental El vol de la cigonya, realitzat per Soumaya Hidalgo Djadhou i Berta Vicente Salas.

Quant als guardons de la secció Som Secundària, el curt “Retorn al passat”, de l’INS La Serra de Mollerussa fou reconegut com el Millor Curtmetratge Som Secundària en la categoria ESO, mentre que el curt Una animació viva, de l’INS Caparrella de Lleida, es va emportar el premi al Millor Curtmetratge Som Secundària en la categoria Batxillerat-CFGS).

La cloenda del festival va tenir lloc a l’Screenbox Lleida, amb el lliurament de premis i els parlaments, la projecció dels curts elaborats pels alumnes de l’Institut Caparrella de Lleida i la projecció del curt “Patrimoni emocional”, de Martina Simarro, guanyador del Palma Produccions Pro 2026, concurs promogut per l’Ajuntament de Lleida.

UN SOMCINEMA AMB SPAIN IS NOT DIFFERENT

26 octubre 2026 – El cineasta, productor i activista social valencià Samuel Sebastián va presentar al Festival Som Cinema de Lleida “Spain is not diferent”, un impactant llargmetratge centrat en el periple d’una dona africana que fuig d’un marit violent i arriba a la costa espanyola en pastera sense diners ni contactes, i que només parla el seu idioma nadiu. El film, que Sebastián qualifica de “pessimista” però que busca la reflexió de l’espectador, toca temes com la dificultat d’adaptació de les persones migrants sense recursos, el rebuig i la indiferència de la societat que les hauria d’acollir i la violència masclista.

Contraposant l’alegria de la festa -la història transcorre durant les Falles de València- amb l’angoixa d’una jove que no té diners ni per menjar i amb el hàndicap afegit de l’abisme idiomàtic, el director retrata una societat espanyola que, contràriament al lema de promoció turística franquista Spain is diferent, “no és en absolut diferent a la de qualsevol altre país on cada cop més prevalen els valors de la dreta”. Amb un blanc i negre i una música poderosa que potencien la vessant dramàtica, el llargmetratge juga amb paradoxes com una solidaritat circumscrita a personatges marginats -l’única persona que ajuda la protagonista és una prostituta llatina que viu al carrer- i amb el contrapunt entre els ninots de les falles i el periple de la noia africana.

SOM CINEMA: “BÈSTIA”, DE HELENA GARZA

22 octubre 2026 – El Festival Som Cinema de Lleida ha projectat el documental “Bèstia”, amb la presència de la directora, Helena Garza.
El film fa un seguiment de tres caçadors catalans que naveguen per la tensió entre la masculinitat rural tradicional i la mentalitat urbana moderna. Garza ha explicat que el film “vol qüestionar el arquetip clàssic de la figura del caçador, sense blanquejar aquesta activitat ni criticar-la, només vull mostrar les dues cares de la moneda, els contrastos i contradiccions d’una figura que sempre ha estat qüestionada”. La jove directora explica que “en una època on la bretxa entre el camp i la ciutat és cada vegada més gran, Bèstia vol ser un pont entre el món rural i el pensament urbanita”.

La directora, que va conviure amb els tres protagonistes durant dues temporades de caça, matisa que no pretenia posicionar-se sobre el tema de la caça, “simplement he volgut materialitzar en una pel·lícula el que jo he vist i el que jo he sentit”. El film “és de fet un treball de final de grau que va néixer com un curt i que amb ajuda d’una productora i la col·laboració d’una amiga va anar creixent i es va convertir en el llarg que hem pogut veure avui”. El primer llargmetratge de Garza, especialitzada en fotoreportatges de viatges, es projectarà més endavant en el 3cat i possiblement en altres plataformes audiovisuals.

CINEMA CATALÀ: DEU ANYS DEL CICLE GAUDÍ

21 octubre 2026 – En els seus primers deu anys d’història, el Cicle Gaudí s’ha consolidat com la principal xarxa d’exhibició estable de cinema català i ha facilitat l’accés a una cinematografia que sovint té dificultats per arribar fora de les grans ciutats. Des de la seva posada en marxa el 2016, el projecte ha anat ampliant progressivament la seva implantació territorial i ha estat present en 143 sales, amb 137 actualment. També ha impulsat la internacionalització al llarg de la dècada amb onze seus a Europa, Amèrica i el Nord d’Àfrica.

Aquesta vocació territorial ha estat des del principi un dels trets distintius del Cicle Gaudí, que ha construït una xarxa sòlida i ha contribuït a mantenir una programació regular de cinema català més enllà dels circuits d’exhibició habituals. Al llarg d’aquests deu anys, el circuit haurà programat 104 pel·lícules catalanes, amb una recaptació acumulada de 1.052.000 euros, que reverteix sobre les entitats locals. L’audiència en el període supera els 322.000 espectadors, amb una mitjana de 39 assistents per sessió. En el cas de les sales comercials, la mitjana per títol català se situa en 18 espectadors per sessió.

La celebració del desè aniversari del Cicle tindrà un dels seus moments més destacats aquest dijous 22 d’octubre al Teatre El Casino de Rubí, amb un acte commemoratiu que començarà a les 19.00 h i que retrà homenatge a les onze sales pioneres que, una dècada després de l’inici del projecte, continuen formant part de la xarxa a Berga, Cardedeu, Calella, Cardona, Esparreguera, Gelida, Igualada, Rubí, Sant Adrià de Besòs, Torelló i Vilanova i la Geltrú. “Aquest desè aniversari el volem celebrar amb les sales que ens han acompanyat des del primer dia, però també com una manera de reivindicar i posar en valor la tasca, l’esforç i la voluntat de totes les persones i poblacions que treballen per fer arribar el cinema català al públic, més enllà de les grans ciutats i de les nostres fronteres”, explica Judith Colell, presidenta de l’Acadèmia. La commemoració inclourà la projecció de Balandrau, vent salvatge, programada dins del Cicle Gaudí a Rubí.

FESTIVAL DE CINEMA JUEU: SIMONE BITTON

13 octubre 2026 – Durant segles, l’Orient Mitjà, el Nord d’Àfrica i la Mediterrània van ser espais d’una coexistència complexa i fèrtil entre jueus i àrabs, que compartien llengua, tradicions i imaginaris comuns. Per a jueus i musulmans, l’àrab era un territori de pensament i d’experiència compartida, on es forjaven vincles que transcendien tota identitat excloent.

El segle XX va fracturar aquesta realitat: la colonització europea i la consolidació dels estats-nació moderns hi van imposar noves fronteres, substituint la complexitat d’aquests mons compartits per la lògica de les identitats homogènies, amb desplaçaments forçosos i memòries ferides que encara marquen el present.

El Festival de Cinema Jueu proposa des de la Filmoteca de Catalunya una reflexió sobre aquesta història fragmentada. A través del documental, l’arxiu, el testimoni i la ficció, les pel·lícules seleccionades ressegueixen els rastres d’una coexistència esborrada i qüestionen els relats oficials de la separació.

Aquest cicle aplega cinc títols fonamentals. “Mahmoud Darwich et la terre comme la langue” (1998) s’apropa al poeta palestí com a territori de resistència; “Mur” (2004) recorre el mur de separació israelianopalestí des d’una perspectiva humana; “Rachel” (2009) investiga la mort de l’activista Rachel Corrie; “Ziyara” (2021) retorna al Marroc per recuperar la memòria compartida entre jueus i musulmans, i “Les mille et un jours du Hajj Edmond” (2024) és una carta fílmica adreçada a l’escriptor jueu, marroquí i comunista Edmond Amran El Maleh.

Al centre del recorregut hi ha l’obra de Simone Bitton (Rabat, 1955), cineasta nascuda al Marroc i defensora d’una identitat judeo-àrab que resisteix les categories nacionals excloents. La seva filmografia és una investigació constant sobre la memòria, l’exili i la pertinença: un espai de trobada capaç de bastir ponts allà on la política aixeca fronteres, per tal de qüestionar els relats oficials. (més informació)

PELÍCULA DE MARIANO LLINÁS EN LA SEMINCI

15 septiembre 2026 – El cineasta argentino Mariano Lllinás competirá en la Sección Tiempo de Historia de la SEMINCI de Valladolid, al final de octubre, con su nueva película sobre Borges.

En una nota de prensa, desde el festival cuentan lo siguiente: “La película de Mariano Llinás parte de una paradoja fascinante: cuanto más intenta acercarse a Borges, más imposible resulta abarcarlo. “Biografía de Jorge Luis Borges” reúne manuscritos, objetos, lugares, libros y episodios de la vida del escritor, pero cada hallazgo abre una nueva historia y conduce hacia otro lugar. En vez de encerrar a Borges en una semblanza al uso, Llinás vuelve a poner en circulación sus mundos y convierte su película en una aventura laberíntica que parece no tener final”.

A partir de la colección de objetos de la Fundación ISLAA, el director Mariano Llinás emprende un monumental viaje documental de 330 minutos dedicado a la vida de Jorge Luis Borges.

Construida como una minuciosa investigación detectivesca y un diario de viajes, la película examina manuscritos, cartas, dibujos de la infancia y correcciones del escritor. Acompañado por el especialista Ernesto Montequin, Llinás recorre geografías fundamentales para el autor como Ginebra, Cambridge, Reikiavik y Nueva York. La narración en voz en off guía la travesía rastreando las huellas físicas y personales que el célebre autor dejó en cada documento y lugar.

A lo largo de sus tres partes, la obra analiza la evolución literaria de Borges, conectando de forma sutil sus textos con su experiencia vital. La cinta no elude las zonas más complejas e incómodas de la trayectoria del escritor, abordando abiertamente su visión política y sus polémicas.

Fiel al espíritu borgeano, el relato se nutre de digresiones, referencias fantásticas, pasajes de la literatura universal y reflexiones sobre la creación. Un colosal retrato cinematográfico que demuestra cómo la propia vida de Borges se entrelaza con las tramas y mitologías que él mismo concibió.

BIARRITZ: PREMIERE FILM DE PABLO CÉSAR

14 septiembre 2026 – ROMANCE DE LA LUNA NEGRA, el nuevo largometraje del director argentino Pablo César, tendrá su Première Mundial el próximo 28 de septiembre a las 20:15 h en el Théâtre du Casino de Biarritz, como parte de la 35ª edición del Festival Biarritz Amérique Latine.

Rodada hace apenas unos meses en distintas localizaciones del País Vasco e íntegramente en película fotoquímica de 35 mm, ROMANCE DE LA LUNA NEGRA está protagonizada por Luz Castillo, quien tenía 90 años durante el rodaje y asume aquí por segunda vez el papel protagónico de un largometraje de ficción.

En la película, Castillo interpreta a Clara, una mujer de 90 años que vive sola en el País Vasco y cuya vida se ve alterada por la aparición de un misterioso vecino. A partir de ese encuentro, figuras provenientes de la memoria, la filosofía y el amor comienzan a reaparecer en su camino. Entre lo cotidiano y lo fantástico, Clara se interna en un territorio en el que los recuerdos adquieren cuerpo y el tiempo parece quedar suspendido.

La película propone un viaje íntimo alrededor de la vejez, la ausencia, la memoria y la posibilidad de reencontrar aquello que parecía perdido para siempre. En ese universo, figuras como José Ortega y Gasset, Miguel de Unamuno y Gustavo Adolfo Bécquer irrumpen no como explicaciones, sino como presencias que acompañan el recorrido interior de Clara.

La elección de Biarritz posee, además, un significado especial para la relación entre la actriz, el director y el festival: fue allí donde comenzó, dos años atrás, el recorrido internacional deDespués del final, la película que marcó el sorprendente debut cinematográfico de Castillo.

La Sección Oficial del reconocido festival francés también incluye algunas películas argentinas. En la categoría de largometrajes de ficción compiten CAMINERA (2025), dirigida por Federico Pozzi y HANGAR ROJO (2026) (Chile – Italia – Argentina), dirigida por Juan Pablo Sallato.

En documentales están programados DICIEMBRE (2025) (Uruguay – Argentina), dirigido por Lucas Gallo, y LOS VENCEDORES (2026), dirigido por Pablo Aparo.

Y en la sección de Cortometrajes se proyectan los filmes argentinos LA HORA DE IRSE (2026), dirigido por Renzo Cozza, y PARA LOS CONTRINCANTES»* (2026), (Chile – México – Reino Unido), dirigido por el argentino Federico Luis y ganador de la Palma de Oro en Cannes.

LOS INVENTORES DEL CINEMATÓGRAFO

Cinematógrafo LumièreEl cine es una invención sin ningún futuro. (…)
Nuestro invento no es para venderlo. Puede ser explotado algún tiempo como curiosidad científica, pero no tiene ningún interés comercial. *Antoine Lumière

BILLY WILDER Y LOS FRACASOS EN EL CINE

Billy WilderPor lo general, cuando una película no funciona, uno dice que se adelantó a su tiempo, o que se estrenó demasiado cerca de la Navidad, o que era justo después de la Navidad y la gente se había gastado el dinero en regalos, o que fue un fracaso porque hacía muy buen tiempo y la gente se fue a la playa, o porque llovía y la gente se quedó en casa.
*Billy Wilder, director y guionista austriaco.

POR QUÉ FILMA GARCÍA AGRAZ

José Luis García AgrazFilmo porque el cine, antes que nada, nos seduce al revelarnos lo más secreto de nosotros mismos; porque es el espacio donde podemos palpar nuestras inquietudes con mayor autenticidad, porque es el tiempo en el que esperamos que un milagro se produzca.
José Luis García Agraz, cineasta mexicano.