Inicio » UNIVERSO DEL CINE » Leyendo en este Momento:

Análisis de las películas del ciclo «Cine y propaganda nazi» en la Filmoteca de Catalunya

enero 23, 2014 UNIVERSO DEL CINE

Recordaba la productora y programadora alemana de cine Cathy de Haan que los periódicos y la radio fueron las primeras plataformas de la Historia que se usaron para difundir de forma masiva propaganda política. El cine vendría después y en el caso de la Alemania nazi devendría en un instrumento crucial para el aparato de difusión que manejaba el maligno ministro de propaganda Joseph Goebbels quien coordinó un conjunto de filmes de ficción cuyo contenido es muy desagradable.

Seis películas de ficción y cuatro documentales estuvieron incluidos en este Ciclo cuyos mentores fueron la propia De Haan y Daniela Rosenfeld, directora del Festival de Cine Judío de Barcelona. El público llenó las salas en casi todas las sesiones, entre quienes estaba un grupo importante de personas de edad avanzada que vivieron aquellos años o épocas posteriores y que también se encontraban ahí para tratar de comprender un poco mejor qué es lo que ocurrió en esos momentos tan nefastos para la humanidad. Lógicamente también había espectadores de generaciones más recientes que asistían con la intención de descifrar los sutiles mecanismos de manipulación para distorsionar la realidad y provocar un miedo que deviniera en paranoia hacia las víctimas elegidas (ingleses, polacos, judíos,…).

Los seis largometrajes seleccionados tienen una construcción y una técnica cinematográfica impecable pero son difíciles de ver por su inclinación al culto del poder autoritario, la justificación del colonialismo o el antisemitismo, entre otros factores. En la mayoría de coloquios posteriores a las proyecciones se deliberó acerca de la conveniencia o no de que estas películas se pudieran ofrecer libremente en el mercado para su compra, pero casi todas las voces se mostraron en contra y una de las pocas que se mostraron a favor es precisamente el mejor ejemplo de que esto no se podría hacer: un espectador dijo tras el visionado de «El judío Süss» que le había parecido «una película de aventuras como otra cualquiera» y no veía ningún inconveniente en que se puedan ver sin la contextualización previa de un especialista (sic).

¿Qué es lo más escandaloso de estos filmes? Pues que fueron rodados y estrenados en un periodo que se inicia en 1933, cuando todavía faltaban unos años para el inicio de la II Guerra Mundial y que no solamente procesaban ese culto al poder autoritario sino la grandeza del Tercer Reich y la distorsión sistemática de los que ellos habían elegido como «enemigos». ¿Alguien puede imaginarse cómo sería el caso de que hoy en día se hicieran películas de ficción representando a gibraltareños como ogros y corruptos para adoctrinar a la población de cara a una futura invasión y exterminio? Lo pernicioso del tema pone los pelos de punta.

La flecha QuexEl ciclo se inició con el film de 1933 «Hitlerjunge Quex», estrenado en España como «El flecha Quex» buscando una similitud entre las Juventudes Hitlerianas y la Falange Española. Fue el primero producido por Goebbels, quien lo reconoció como «la primera transmisión a gran escala» de la ideología nazi. La película trata sobre la conversión ideológica de una familia alemana de clase obrera. Heini Wölker es un aprendiz de impresor, hijo de un comunista. En el medio de cierta rivalidad entre las juventudes hitlerianas y comunistas, éste se alía con las primeras, denunciando un complot comunista contra ellas y convirtiendo a su padre al nacional-socialismo. Poco después es asesinado por militantes comunistas durante una campaña de propaganda nazi en su barrio obrero. La película es a las claras una versión maniquea de la realidad de aquel momento. Goebbels lanzó su primer dardo envenenado contra los militantes de izquierda.

En aquellos primeros años, el nazismo sentía necesidad de enfatizar la pertenencia a un grupo étnico o raza, como se llamaba entonces, con la idea de que el imperio alemán debía de extenderse más allá de sus fronteras para facilitar el crecimiento y expansión de los hijos futuros. En 1934-35 la cineasta Leni Riefenstahl rueda un documental con partes de ficción titulado «Triunfo de la voluntad» en el marco del congreso anual del partido nacional-socialista que tuvo lugar en Núremberg en el que aparece la llegada de Hitler, algunos fragmentos de discursos, escenas preparadas ad hoc e incluso fotografía aérea. Todo con una escenografía preparada para manipular al espectador a través de la mezcla de imágenes. El nazismo siempre apeló a las emociones en sus películas, nunca a la inteligencia, y volcaba todos sus alegatos en torno a la idea de la muerte. En los discursos que aparecen en este filme se apela por ejemplo al «pensamiento único» como forma de sumisión al mesías que en este documental llega por vía aérea pasando la sombra del avión en forma de cruz por encima de las multitudes y al que la realizadora siempre tomaba de espaldas o de lado, nunca en un plano frontal. Se ven travellings en movimiento, imágenes entrelazadas desde una perspectiva distorsionada y una música muy estudiada que han hecho que éste haya sido considerado el mejor documental propagandístico de la historia.

El film más ofensivo de los presentados en el Ciclo es «El judío Süss» de Veit Harlan (1940) ya que cambia por completo la verdadera historia de Joseph Süss Oppenheimer, un consejero y asesor judío del duque católico Karl Alexander de Wüttenberg en la década de 1710, quien tenía serias diferencias con sus vecinos protestantes. Harlan aprovechó un desenlace fatal ocurrido realmente -el ahorcamiento del consejero tras el repentino fallecimiento de su bienhechor- para mostrar los antecedentes del personaje de una manera distinta, presentando falsamente al judío Süss como un ser ávido de poder, corruptor y codicioso, culpando así a la auténtica víctima y justificando la acción final de los verdaderos verdugos.

Causa vergüenza ajena ver cómo en 1941, año en que comenzaron las deportaciones de polacos a los campos de exterminio, Goebbels encargó a Gustav Ucicky la realización de «Heimker» (Regreso), una película que desfiguraba la realidad presentando una historia en la que los polacos perseguían a la minoría alemana residente en Polonia antes de la guerra. Víctimas de una implacable persecución, los alemanes son hacinados en una prisión después de haber sido maltratados y vilipendiados por los polacos. Al final del film, tanques y aviones llegan a la zona para liberarlos mientras los reclusos alemanes están cantando temas patrióticos en los sótanos mostrando cómo esa minoría germánica sólo escapa de la muerte gracias a la invasión alemana. Esta maliciosa película se hizo con un León en la Bienal de Venecia de 1941 y en Viena fue distinguido como «Film de la Nación» que era un galardón para cintas cuya contribución a la causa nacional se consideraba excepcional.

Concierto SolicitadoUn año antes (1940), otro director, Eduard von Borsody, rueda la película posiblemente más pretenciosa exhibida en este ciclo, «Wunschkonzert» (Concierto solicitado), en la que un oficial alemán conoce a una jovencita de 19 años, rápidamente se enamoran y hacen planes de boda casi al estilo de un cuento de hadas, pero el militar es enviado a España para una misión secreta y pierden el contacto que tiempo más tarde recuperarán en una rocambolesca, absurda y poco creíble historia. Con este film, el aparato de propaganda de Goebbels intentó mostrar la idea de que los miembros del ejército alemán eran de carne y hueso y tenían sentimientos. Llama la atención que en la película no se ve ni una sola demostración de cariño como pudieran ser abrazos, carícias o besos y sin embargo dicen que se quieren casar a los pocos minutos de conocerse. Valga reseñar que el cine alemán nunca ha sido muy pródigo en la exhibición de afectos y ese factor perdura incluso en nuestros días cuando todavía hoy es una filmografía carente de erotismo y pasión amorosa.

Otro frente beligerante lo tenían los nazis con los ingleses a quienes igual retrataron en falso en una película que se vio en el ciclo, «Ohm Krüger» (El presidente Krüger), del año 1941. El film fue premiado también como «Película de la Nación» y fue la segunda producción de propaganda más cara de todo ese periodo del Tercer Reich. La historia retrocede a la Segunda Guerra Bóer (1899-1902) y lo que intentaba es justificar la política de exterminio en los campos de concentración acusando a los ingleses de haberlos inventado en Sudáfrica. El film muestra la lucha de poder entre el patriarca y presidente Bóer Paul (Ohm) Krüger contra su rival británico Cecil Rhodes, así como la disputa con su hijo anglófilo Jan, y deja patente una gran crueldad de los británicos mientras que en la última escena Krüger «profetiza» la caída de Inglaterra como potencia hegemónica.

Respecto al capítulo de documentales recientes, se exhibió «Prisionero del paraíso» sobre la vida del artista judío Kurt Gerron, famoso actor y estrella del cabaret judío alemán en el Berlín de los años 20 y 30, quien fue forzado a dirigir una película de propaganda nazi que se llamaría «El führer da una ciudad a los judíos». La odisea de este comediante que actuó junto a Marlene Dietrich y cantó Mack de knife en la producción de la Ópera de tres centavos, nos lleva a conocer la gravedad de lo sucedido en el campo de concentración de Theresienstadt, el maquillaje de los hechos y la lucha desesperada de este buen hombre por intentar ser «recompensado» por los nazis con su supervivencia, lo cual desgraciadamente no sucedió pese a haber sido obligado a rodar falsas escenas en las que se veía alegres y felices a los judíos. Otro ejemplo más de la abrumadora sinrazón. Gerron ocupó plaza en el último «transporte» de judíos hacia Auschwitz, donde terminaron con su vida.

A film unfinished gueto«A film unfinished» (Gueto) es otro trabajo de 2010 del israelí Yael Hersonki que documenta el uso clave del cine como instrumento de manipulación durante el nazismo. A partir de tres rollos de metraje que habían permanecido ocultos en un archivo de Alemania Oriental, dejados allí por los soviéticos sin que se sepa el porqué, el realizador indagó en el misterio de esas imágenes del gueto judío de Varsovia hasta que se descubrió un rollo más, parte sustancial para configurar un todo. El film es un testimonio básico para conocer las condiciones infrahumanas a las que se sometió a los residentes forzados en ese área cerrada de la capital polaca. Hambre, enfermedades y suciedad fueron un cóctel terrible para aquellos judíos que con los desagües sin funcionar y exhaustos por la hambruna, tenían que lanzar sus excrementos por las ventanas porque carecían de fuerzas para bajar por las escaleras de los edificios. Oficiales nazis los grababan y extendían cadáveres esqueléticos por las calles mientras que a los que estaban vivos los hacían pasar de largo sin permitirles mirarlos, como queriendo insinuar que a los judíos nos les importaban los demás. Los judíos eran obligados a repetir algunas escenas preparadas hasta que a los nazis les parecía que el encuadre o la expresión eran satisfactorios.

Por último, dos documentales firmados por Felix Moeller, el hijo de Margarethe con Trotta, nos dan una idea más precisa acerca de la personalidad del cineasta Veit Harlan y el contraste de opiniones entre sus descendientes. En el más reciente, sobre el que presentó un corte de 60 minutos al no estar acabado del todo, se dedicó también a investigar los puntos de vista de las nuevas generaciones en relación a estos films tan dañinos de propaganda nazi y el eterno debate de si debería liberalizarse su distribución. (leer entrevista aquí). Es necesario apelar a la memoria para evitar que toda esta locura pueda repetirse y el ciclo de la Filmoteca de Catalunya, organizado en conjunto con el Goethe Institut y el Festival de Cine Judío de Barcelona, cumple esa función. Lo mismo sería en el terreno de la enseñanza, especialmente en la secundaria.

©José Luis García/Cinestel.com

La información: lo primero para poder elegir

CINESTEL_WEB FUNDADA EN JULIO 2005

17 SOM CINEMA LLEIDA (2026)

El festival SOM CINEMA arriba aquest mes a la ciutat de LLEIDA amb una programació de 57 pel·lícules, de les quals 31 a concurs i amb dues estrenes absolutes, el llargmetratge de ficció “Cos de Vidre”, de Marc Comabella, i el documental “Ángela”, del lleidatà David Casals-Roma.

La 17 edició del Festival de l’Audiovisual Català està tenint lloc del 21 al 25 d’octubre amb les clàssiques seccions oficials de Llargmetratges i Curts de Ficció, Llargmetratges i Curts Documentals i Som Secundària, i amb una dotació de 2.000 € per a pel·lícula de ficció guanyadora. Les pel·lícules de la secció oficial es podran veure a l’Screenbox Lleida i també s’han programat projeccions gratuïtes al centre Ilerna i a la Sala d’Actes del Rectorat de la UdL.
(Web del festival)

FILMOTECA CATALUNYA_OCTUBRE 2026

Aquest mes d’octubre, en la FILMOTECA DE CATALUNYA tenim la possibilitat de veure el cicles Afins: Nasty Women, Paul Thomas Anderson, Els passos dobles: Àlex Brendemühl, Keisuke Kinoshita, Setmana del Cineclubisme, Filmoteca John Berger, Simone Bitton. Festival de Cinema Jueu i FilmoXica tardor: ‘Ballem, ballem!’, entre d’altres.

Afins: Nasty Women

En diàleg amb l’exposició Feminismes Fílmics: 1976-2026, aquest cicle que es desenvoluparà d’octubre a desembre proposa una constel·lació d’afinitats que fa dialogar aquestes pioneres de l’empoderament feminista, les Nasty Women, amb cineastes i artistes que, dècades més tard, continuen qüestionant regles, rols i imaginaris.
El cinema tot just començava i elles ja ho trencaven tot! Dones irreverents, malcarades i maldestres, boges, amants de la disfressa i el transvestisme, heroïnes que organitzen vagues, sabotegen les feines de casa i es neguen a comportar-se com cal, obstinades a dinamitar les normes del patriarcat a cops d’humor i caos.

El cos de pel·lícules mudes reunit i restaurat en el marc del projecte internacional Cinema’s First Nasty Women, és el punt de partida d’aquest programa, una eina de restitució històrica i una invocació de personatges femenins que han sabut transformar la irreverència en una forma de llibertat inesperada i contagiosa. El presentarà i inaugurarà, acompanyant la projecció de Filibus (Mario Roncoroni, 1915), Elif Rongen, conservadora de cinema mut a l’Eye Filmmuseum i cocuradora de Cinema’s First Nasty Women.

Les afinitats el mes d’octubre es concreten en la xerrada il·lustrada de Nuria Cancela ‘Ella és un ell!’ El transvestisme de les actrius, del cinema silent al clàssic, que explora les diferents tendències del transvestisme cinematogràfic: des de la tradició actoral shakespeariana fins al cinema clàssic, on les identitats de gènere dissidents eren sistemàticament censurades. També es podrà veure el film de John Cassavetes Una dona sota la influència amb la post-nasty woman Gena Rowlands.
(més informació)

Paul Thomas Anderson

El darrer triomfador dels Oscars amb One Battle After Another és una de les figures més inconfusibles i alhora imprevisibles del cinema nord-americà recent. Al llarg de tres dècades, ha bastit una obra fascinada pels vincles humans, la culpa i el desig en una Califòrnia travessada per les contradiccions i els fantasmes del somni americà. Amb una lucidesa excepcional retrata les tensions entre ambició, poder, fe i solitud i converteix els marges socials i emocionals del país en matèria cinematogràfica de primer ordre.

Anderson combina virtuosisme formal, intensitat emocional i un peculiar sentit de l’humor amb una rara capacitat per convertir personatges ferits en figures profundament humanes. Predicadors carismàtics, magnats del petroli, detectius fumats, revolucionaris exhausts, amants impossibles i ànimes perdudes poblen un imaginari inesgotable, que es reinventa amb cada pel·lícula i transita entre la comèdia romàntica, el melodrama coral, el noir paranoic i el gran fresc històric, sense perdre mai una veu absolutament reconeixible. (més informació)

Els passos dobles: Àlex Brendemühl

Amb una de les trajectòries més sòlides del nostre cinema i un ampli recorregut internacional, Àlex Brendemühl entén el seu ofici com un exercici de transformació constant. Ja sigui com a actor, director o guionista, afronta cada projecte com una oportunitat per reinventar-se en tant que creador polifacètic. Ens endinsem en l’univers d’un creador que, per sobre de tot, és també espectador i ha acceptat la proposta d’establir tres parelles de ball lligades a la seva filmografia.

Els films escollits per Brendemühl estableixen tres diàlegs que permeten resseguir algunes de les seves inquietuds com a creador. Yo i Liverpool comparteixen personatges desplaçats, silencis i una identitat que es construeix entre el misteri i l’estranyesa. La Trilogia de l’error conversa amb Stranger Than Paradise a través de la deriva, uns personatges que semblen buscar un lloc al món. Finalment, Wakolda i Mr. Klein confronten identitat, impostura i memòria històrica. Un joc d’ecos i correspondències que permet mirar l’obra de Brendemühl des d’una nova perspectiva.
(més informació)

Keisuke Kinoshita

De la mà de la Japan Foundation arriba un cicle per redescobrir un dels grans mestres del cinema nipó. Kinoshita va ser una de les grans figures del cinema japonès de postguerra i autor d’una de les filmografies més lliures i singulars de l’època. Guionista de la majoria de les seves pel·lícules, va explorar durant els anys quaranta i cinquanta registres tan diversos com la sàtira popular, el melodrama familiar o el relat antibel·licista. Amb tot, el seu cinema va mantenir sempre una mirada sensible i empàtica envers els més vulnerables, fet que li va valer el qualificatiu de “director del poble”.

Les seves pel·lícules van privilegiar personatges femenins complexos i combatius —sovint interpretats per una esplèndida Hideko Takamine—, així com protagonistes masculins tendres i fràgils, molt allunyats dels arquetips dominants de l’època. Aquest cicle reuneix els títols més emblemàtics de la seva filmografia, entre els quals destaquen Twenty-Four Eyes (1954) i The Ballad of Narayama (1958), restaurats i digitalitzats recentment, i continuarà el mes de novembre.
(més informació)

Filmoteca John Berger

Cicle que recorda aquest escriptor, artista i crític desaparegut fa deu anys en el centenari del seu naixement. El programa posa el focus en la dimensió audiovisual de Berger amb la xerrada il·lustrada John Berger des del cinema i la televisió a càrrec de Valentín Roma. Berger va escriure guions per a Alain Tanner i Timothy Neat, a més de codirigir films televisius amb Mike Dibb i Chris Lawrence, i la seva obra ha inspirat autors i cineastes com Tilda Swinton, Colin MacCabe i Christopher Roth, Maurice Failevic, Robert Kramer o Isabel Coixet.

Alguns d’ells formen part d’un programa que es completa amb una altra conferència il·lustrada: Temporalment benvinguts, a càrrec d’Enrique Fibla i Gerard Cañadas, una activació crítica de materials audiovisuals sobre l’emigració espanyola a Europa entre les dècades del 1950 i el 1970, conservats en diversos arxius. La sessió combina muntatge en directe de fragments fílmics amb la intervenció sobre materials gràfics i textuals del llibre Un séptimo hombre de Jean Mohr i John Berger. (més informació)

Setmana del Cineclubisme català

La Federació Catalana de Cineclubs ofereix una proposta que va més enllà de la projecció de pel·lícules, amb la presentació de films, debats i convidats com el cineasta francès Eugène Green, que rebrà el Premi Nunes Internacional d’enguany. Una celebració de la mirada crítica, de la passió compartida i del compromís amb una cultura participativa. La 13a edició de la Setmana del Cineclubisme Català arriba amb una programació que vol mostrar al públic de Barcelona el tarannà del moviment cineclubista com a espai viu de pensament, diàleg i comunitat. Una setmana per veure, escoltar i pensar el cinema des del col·lectiu.
(més informació)

Simone Bitton. Festival de Cinema Jueu

La Filmoteca acull enguany la retrospectiva del Festival de Cinema Jueu, dedicada a la documentalista francomarroquina Simone Bitton (Rabat, 1955). Amb una filmografia definida pel rigor formal i un profund compromís humà, el seu cinema crea un espai de trobada capaç de bastir ponts allà on la política aixeca fronteres, per tal de qüestionar els relats oficials amb la recerca de la memòria, la identitat i l’exili.

Aquest cicle aplega cinc títols fonamentals. Mahmoud Darwich et la terre comme la langue (1998) s’apropa al poeta palestí com a territori de resistència; Mur (2004) recorre el mur de separació israelianopalestí des d’una perspectiva humana; Rachel (2009) investiga la mort de l’activista Rachel Corrie; Ziyara (2021) retorna al Marroc per recuperar la memòria compartida entre jueus i musulmans, i Les mille et un jours du Hajj Edmond (2024) és una carta fílmica adreçada a l’escriptor jueu, marroquí i comunista Edmond Amran El Maleh.
(més informació)

EXPOSICIÓ
Feminismes fílmics: 1976-2026
A partir de la col·lecció de la Filmoteca de Catalunya
Fins al 29 de novembre

En ocasió del 50è aniversari de les Primeres Jornades Catalanes de la Dona, l’exposició revisa la influència que el moviment feminista ha exercit en el camp del cinema i la creació videogràfica en el context català. La mostra presenta remuntatges de fragments de pel·lícules, peces de videoart i reportatges televisius articulats entorn dels nou temes que es van debatre durant aquells dies –Treball, Barris, Família, Educació, Mitjans de comunicació, Política, Legislació, Ruralitat i Sexualitat–, i proposa una genealogia possible dels feminismes fílmics a Catalunya entre 1976 i l’actualitat.
Col·labora: España en libertad. 50 años.

A més del cicle Afins: Nasty Women, que hi dialoga, l’exposició tindrà com a activitats paral·leles destacades la visita comentada a càrrec de Marta Selva i Anna Solà, assessores de la mostra, parant especial atenció a les publicacions i referències a festivals, programes de cinema, entitats, distribuïdores, arxius i altres iniciatives que han estat cabdals en el context català, estatal i internacional en la intersecció dels feminismes amb la pràctica, la difusió i la recepció de les creacions audiovisuals fetes per dones. I la Biblioteca del Cinema acollirà la sessió Genealogies de la crítica feminista per parlar de les relacions entre crítica feminista i crítica cinematogràfica dels feminismes dels anys 70 a partir de la publicació Vindicación Feminista (1976-1979). Amb Maria Adell, crítica de cinema, docent i investigadora, i Annalisa Mirizio, docent i investigadora. (més informació)

I també…

Les assessores de l’exposició Feminismes fílmics també presentaran la sessió inaugural de l’Aula de Cinema 2026/2027, una mirada panoràmica sobre les diverses perspectives que el feminisme ha obert en la creació cinematogràfica des dels primers moments de la història del cinema, tot introduint-hi línies disruptives que estan transformant els seus dispositius narratius. (enllaç)

Celebrem el Dia Mundial del Patrimoni Audiovisual amb dues projeccions especials que posen en valor la col·lecció fílmica conservada al Centre de Conservació i Restauració de la Filmoteca de Catalunya: Soplo de esplendor, de Carlos Benpar, i Voluntad que vence, film excepcional del cinema mut barceloní, dirigit per Salvador Castelló, operador, director i productor actiu en algunes de les principals companyies del cinema català dels anys deu. La restauració que es presenta s’ha dut a terme en col·laboració amb la Cinémathèque Française a partir dels materials conservats per aquesta institució. (enllaç)

La digitalització del mes dins de Visibilitzem el cinema català és Aurora Corominas: ficcions fora de camp, un recull de peces d’una de les creadores que van transitar amb naturalitat entre el cinema, el vídeo, la televisió i la recerca audiovisual. Realitzadora i professora de Comunicació Audiovisual a la Universitat Pompeu Fabra, la seva trajectòria combina la pràctica professional amb una mirada atenta als llenguatges de la imatge i a les formes híbrides de la creació contemporània. (enllaç)

Gonzalo Suárez: Goya d’Honor 2026. El cineasta va rebre el gran guardó honorífic del cinema espanyol a Barcelona, la ciutat on va dirigir les seves primeres pel·lícules. Una sessió recorda aquest reconeixement amb la presència de Suárez, que presentarà un dels seus films més celebrats, Epílogo. (enllaç)

La restauració del mes és Tasio de Montxo Armendáriz, film de 1984 que s’ha consolidat com una obra de referència del cinema espanyol contemporani: una oda tendra, i alhora dura, a la dignitat de les formes de vida rurals. La seva recent restauració, impulsada per la Filmoteca Vasca i realitzada als laboratoris de L’Immagine Ritrovata, va presentar-se a l’edició del 2024 del Festival de Cannes. A la Filmoteca la van presentar el mateix Armendáriz i Joxean Fernández, director de la Filmoteca Vasca. (enllaç)

CIRCUIT ESTABLE DE CINEMA CATALÀ

Cicle Gaudí 2016 - Circuit estable de cinema català
Cicle Gaudí 2016 - Circuit estable de cinema català

SYLVETTE BAUDROT-OFICIO DE SCRIPT

Sylvette Baudrot 260

SOM CINEMA: “BÈSTIA”, DE HELENA GARZA

22 octubre 2026 – El Festival Som Cinema de Lleida ha projectat el documental “Bèstia”, amb la presència de la directora, Helena Garza.
El film fa un seguiment de tres caçadors catalans que naveguen per la tensió entre la masculinitat rural tradicional i la mentalitat urbana moderna. Garza ha explicat que el film “vol qüestionar el arquetip clàssic de la figura del caçador, sense blanquejar aquesta activitat ni criticar-la, només vull mostrar les dues cares de la moneda, els contrastos i contradiccions d’una figura que sempre ha estat qüestionada”. La jove directora explica que “en una època on la bretxa entre el camp i la ciutat és cada vegada més gran, Bèstia vol ser un pont entre el món rural i el pensament urbanita”.

La directora, que va conviure amb els tres protagonistes durant dues temporades de caça, matisa que no pretenia posicionar-se sobre el tema de la caça, “simplement he volgut materialitzar en una pel·lícula el que jo he vist i el que jo he sentit”. El film “és de fet un treball de final de grau que va néixer com un curt i que amb ajuda d’una productora i la col·laboració d’una amiga va anar creixent i es va convertir en el llarg que hem pogut veure avui”. El primer llargmetratge de Garza, especialitzada en fotoreportatges de viatges, es projectarà més endavant en el 3cat i possiblement en altres plataformes audiovisuals.

CINEMA CATALÀ: DEU ANYS DEL CICLE GAUDÍ

21 octubre 2026 – En els seus primers deu anys d’història, el Cicle Gaudí s’ha consolidat com la principal xarxa d’exhibició estable de cinema català i ha facilitat l’accés a una cinematografia que sovint té dificultats per arribar fora de les grans ciutats. Des de la seva posada en marxa el 2016, el projecte ha anat ampliant progressivament la seva implantació territorial i ha estat present en 143 sales, amb 137 actualment. També ha impulsat la internacionalització al llarg de la dècada amb onze seus a Europa, Amèrica i el Nord d’Àfrica.

Aquesta vocació territorial ha estat des del principi un dels trets distintius del Cicle Gaudí, que ha construït una xarxa sòlida i ha contribuït a mantenir una programació regular de cinema català més enllà dels circuits d’exhibició habituals. Al llarg d’aquests deu anys, el circuit haurà programat 104 pel·lícules catalanes, amb una recaptació acumulada de 1.052.000 euros, que reverteix sobre les entitats locals. L’audiència en el període supera els 322.000 espectadors, amb una mitjana de 39 assistents per sessió. En el cas de les sales comercials, la mitjana per títol català se situa en 18 espectadors per sessió.

La celebració del desè aniversari del Cicle tindrà un dels seus moments més destacats aquest dijous 22 d’octubre al Teatre El Casino de Rubí, amb un acte commemoratiu que començarà a les 19.00 h i que retrà homenatge a les onze sales pioneres que, una dècada després de l’inici del projecte, continuen formant part de la xarxa a Berga, Cardedeu, Calella, Cardona, Esparreguera, Gelida, Igualada, Rubí, Sant Adrià de Besòs, Torelló i Vilanova i la Geltrú. “Aquest desè aniversari el volem celebrar amb les sales que ens han acompanyat des del primer dia, però també com una manera de reivindicar i posar en valor la tasca, l’esforç i la voluntat de totes les persones i poblacions que treballen per fer arribar el cinema català al públic, més enllà de les grans ciutats i de les nostres fronteres”, explica Judith Colell, presidenta de l’Acadèmia. La commemoració inclourà la projecció de Balandrau, vent salvatge, programada dins del Cicle Gaudí a Rubí.

FESTIVAL DE CINEMA JUEU: SIMONE BITTON

13 octubre 2026 – Durant segles, l’Orient Mitjà, el Nord d’Àfrica i la Mediterrània van ser espais d’una coexistència complexa i fèrtil entre jueus i àrabs, que compartien llengua, tradicions i imaginaris comuns. Per a jueus i musulmans, l’àrab era un territori de pensament i d’experiència compartida, on es forjaven vincles que transcendien tota identitat excloent.

El segle XX va fracturar aquesta realitat: la colonització europea i la consolidació dels estats-nació moderns hi van imposar noves fronteres, substituint la complexitat d’aquests mons compartits per la lògica de les identitats homogènies, amb desplaçaments forçosos i memòries ferides que encara marquen el present.

El Festival de Cinema Jueu proposa des de la Filmoteca de Catalunya una reflexió sobre aquesta història fragmentada. A través del documental, l’arxiu, el testimoni i la ficció, les pel·lícules seleccionades ressegueixen els rastres d’una coexistència esborrada i qüestionen els relats oficials de la separació.

Aquest cicle aplega cinc títols fonamentals. “Mahmoud Darwich et la terre comme la langue” (1998) s’apropa al poeta palestí com a territori de resistència; “Mur” (2004) recorre el mur de separació israelianopalestí des d’una perspectiva humana; “Rachel” (2009) investiga la mort de l’activista Rachel Corrie; “Ziyara” (2021) retorna al Marroc per recuperar la memòria compartida entre jueus i musulmans, i “Les mille et un jours du Hajj Edmond” (2024) és una carta fílmica adreçada a l’escriptor jueu, marroquí i comunista Edmond Amran El Maleh.

Al centre del recorregut hi ha l’obra de Simone Bitton (Rabat, 1955), cineasta nascuda al Marroc i defensora d’una identitat judeo-àrab que resisteix les categories nacionals excloents. La seva filmografia és una investigació constant sobre la memòria, l’exili i la pertinença: un espai de trobada capaç de bastir ponts allà on la política aixeca fronteres, per tal de qüestionar els relats oficials. (més informació)

PELÍCULA DE MARIANO LLINÁS EN LA SEMINCI

15 septiembre 2026 – El cineasta argentino Mariano Lllinás competirá en la Sección Tiempo de Historia de la SEMINCI de Valladolid, al final de octubre, con su nueva película sobre Borges.

En una nota de prensa, desde el festival cuentan lo siguiente: “La película de Mariano Llinás parte de una paradoja fascinante: cuanto más intenta acercarse a Borges, más imposible resulta abarcarlo. “Biografía de Jorge Luis Borges” reúne manuscritos, objetos, lugares, libros y episodios de la vida del escritor, pero cada hallazgo abre una nueva historia y conduce hacia otro lugar. En vez de encerrar a Borges en una semblanza al uso, Llinás vuelve a poner en circulación sus mundos y convierte su película en una aventura laberíntica que parece no tener final”.

A partir de la colección de objetos de la Fundación ISLAA, el director Mariano Llinás emprende un monumental viaje documental de 330 minutos dedicado a la vida de Jorge Luis Borges.

Construida como una minuciosa investigación detectivesca y un diario de viajes, la película examina manuscritos, cartas, dibujos de la infancia y correcciones del escritor. Acompañado por el especialista Ernesto Montequin, Llinás recorre geografías fundamentales para el autor como Ginebra, Cambridge, Reikiavik y Nueva York. La narración en voz en off guía la travesía rastreando las huellas físicas y personales que el célebre autor dejó en cada documento y lugar.

A lo largo de sus tres partes, la obra analiza la evolución literaria de Borges, conectando de forma sutil sus textos con su experiencia vital. La cinta no elude las zonas más complejas e incómodas de la trayectoria del escritor, abordando abiertamente su visión política y sus polémicas.

Fiel al espíritu borgeano, el relato se nutre de digresiones, referencias fantásticas, pasajes de la literatura universal y reflexiones sobre la creación. Un colosal retrato cinematográfico que demuestra cómo la propia vida de Borges se entrelaza con las tramas y mitologías que él mismo concibió.

BIARRITZ: PREMIERE FILM DE PABLO CÉSAR

14 septiembre 2026 – ROMANCE DE LA LUNA NEGRA, el nuevo largometraje del director argentino Pablo César, tendrá su Première Mundial el próximo 28 de septiembre a las 20:15 h en el Théâtre du Casino de Biarritz, como parte de la 35ª edición del Festival Biarritz Amérique Latine.

Rodada hace apenas unos meses en distintas localizaciones del País Vasco e íntegramente en película fotoquímica de 35 mm, ROMANCE DE LA LUNA NEGRA está protagonizada por Luz Castillo, quien tenía 90 años durante el rodaje y asume aquí por segunda vez el papel protagónico de un largometraje de ficción.

En la película, Castillo interpreta a Clara, una mujer de 90 años que vive sola en el País Vasco y cuya vida se ve alterada por la aparición de un misterioso vecino. A partir de ese encuentro, figuras provenientes de la memoria, la filosofía y el amor comienzan a reaparecer en su camino. Entre lo cotidiano y lo fantástico, Clara se interna en un territorio en el que los recuerdos adquieren cuerpo y el tiempo parece quedar suspendido.

La película propone un viaje íntimo alrededor de la vejez, la ausencia, la memoria y la posibilidad de reencontrar aquello que parecía perdido para siempre. En ese universo, figuras como José Ortega y Gasset, Miguel de Unamuno y Gustavo Adolfo Bécquer irrumpen no como explicaciones, sino como presencias que acompañan el recorrido interior de Clara.

La elección de Biarritz posee, además, un significado especial para la relación entre la actriz, el director y el festival: fue allí donde comenzó, dos años atrás, el recorrido internacional deDespués del final, la película que marcó el sorprendente debut cinematográfico de Castillo.

La Sección Oficial del reconocido festival francés también incluye algunas películas argentinas. En la categoría de largometrajes de ficción compiten CAMINERA (2025), dirigida por Federico Pozzi y HANGAR ROJO (2026) (Chile – Italia – Argentina), dirigida por Juan Pablo Sallato.

En documentales están programados DICIEMBRE (2025) (Uruguay – Argentina), dirigido por Lucas Gallo, y LOS VENCEDORES (2026), dirigido por Pablo Aparo.

Y en la sección de Cortometrajes se proyectan los filmes argentinos LA HORA DE IRSE (2026), dirigido por Renzo Cozza, y PARA LOS CONTRINCANTES»* (2026), (Chile – México – Reino Unido), dirigido por el argentino Federico Luis y ganador de la Palma de Oro en Cannes.

MURIÓ EL CINEASTA EDUARDO CALCAGNO

2 septiembre 2026 – Falleció en Buenos Aires a los 85 años de edad el reconocido cineasta y crítico de cine Eduardo Calgagno. Nacido en la capital argentina en 1941 e hijo del notable crítico Raimundo Calcagno, Eduardo inició su propio camino en la década de 1960 ejerciendo la crítica de cine en diversos medios gráficos, radiales y televisivos.

Pero pronto comenzó a fraguar proyectos concretos para el cine como director. Tras algunos cortometrajes, Calcagno se atrevió a probar suerte en el largometraje, asumiendo la dirección de “Fuiste mía un verano” (1969), donde se propuso unir el cine de autor con la fórmula comercial de llevar a un cantante popular a las pantallas, nada menos que Leonardo Favio.

A partir de ahí rodó más historias, como puede ser “Los Enemigos” (1983), “Te amo” (1986), y otra de sus más reconocidas: “El Censor” (1995), protagonizada por su actor fetiche, el talentoso y carismático Ulises Dumont. Una de las miradas más incisivas sobre la maquinaria cultural de la censura.

En 1999 estrena “Yepeto”, acaso su mejor película y también, por qué no escribirlo, la de Ulises Dumont. Con guión de Roberto Tito Cossa, cuenta la historia de un triángulo “amoroso” entre un atleta, una alumna de facultad y su profesor. Tanto Dumont, como Calcagno y Cossa, fueron galardonados en varios festivales por este filme.

Entre sus otros filmes, destacaremos que en 2007 Eduardo Calcagno realiza “El salto de Cristian”, también con muchos actores conocidos. Y en 2014 estrena “Ulises, un alma desbordada”, un documental homenaje a su gran amigo Ulises Dumont, una amistad de toda la vida la de ambos.

A este señor venido desde Claromecó a Buenos Aires, donde vivía muy cerquita de la 9 de Julio, tuvimos desde Cinestel la satisfacción de conocerlo, tanto triunfando en la Mostra de Lleida con “Yepeto”, como más adelante en el transcurso de sus años formando parte de las tutorías de los proyectos que se presentaban en el Concurso Historias Breves del INCAA. Su impronta, amabilidad y, sobre todo, su sentido del humor, dejaron huella entre muchos de nosotros.

RICARDO DARÍN PRESENTA “LO DEJAMOS ACÁ”

28 agosto 2026 – El actor argentino Ricardo Darín, imagen del cartel oficial del 74 Festival de Cine de San Sebastián, presentará en esta edición del certamen donostiarra, en premier mundial, la película “Lo dejamos acá”, de su coterráneo Hernán Goldfrid.

El film forma parte del programa Otras Actividades del Zinemaldia de Donostia, y está co-protagonizado por el actor Diego Peretti. La película trata acerca de un psicoanalista pragmático que pierde la fe en los métodos habituales de la psicología y comienza a sobrepasar los límites con sus pacientes. Todo parece funcionar hasta que un escritor con un bloqueo creativo llega a su consulta.

Producida por Kenya Films, con Ricardo Darín, Chino Darín y Federico Posternak como productores, y dirigida por Hernán Goldfrid (Atrapados, El jardín de bronce, Tesis sobre un homicidio), “Lo dejamos acá” marca el regreso de Darín a la pantalla grande tras “Argentina, 1985” y luego del éxito de la serie “El Eternauta”. Completan el elenco Antonia Bengoechea, Inés Efron, Andrea Politti, Pata Echegoyen, Carlos Santamaría y Miriam Odorico. El film llegará a Netflix el próximo 16 de octubre.

Hernán Goldfrid (Buenos Aires, 1979) debutó en el largometraje en el 2009 con la comedia romántica “Música en espera”, y posteriormente, dirigió el thriller “Tesis sobre un homicidio” (2013), protagonizado también por Ricardo Darín, que superó el millón de espectadores en Argentina.

Entre el 2016 y el 2023, el realizador argentino dirigió las tres temporadas de la serie “El jardín de bronce”, nominada en el 2020 al Emmy Internacional a Mejor serie dramática. Y en el 2025, firmó además varios episodios de “Atrapados”, adaptación de la novela Caught, de Harlan Coben.

MERITXELL COLELL PREMIADA EN LOCARNO

17 agosto 2026 – Tanto la crítica cinematográfica internacional como la suiza han otorgado sendos premios a la más reciente película dirigida por la realizadora catalana Meritxell Colell. “Lejos de los árboles” recibió en el Festival Internacional de Cine de Locarno, tanto el premio de Fipresci a la mejor película como el Boccalino d’Oro 2026. La película reflexiona sobre el silencios familiares heredados y fragilidad de la memoria.

Adela, una artista sonora mexicana, viaja desde la selva hasta los Andes peruanos junto a Lucho, un guía y traductor. Siguiendo el legado de su abuelo, un republicano exiliado en México, teje un mapa sonoro de lenguas en peligro de extinción. Cuando el miedo a la muerte irrumpe, la realidad se fractura. El viaje se convierte en un pasaje íntimo que la enfrenta a la memoria, el duelo, el desarraigo y la identidad.

Meritxell Colell Aparicio dijo en el festival suizo que su película “es una carta de amor a los abuelos de los que nunca me despidí. Un homenaje a familiares que fueron a la guerra siendo niños, cuyo silencio nos llegó a nosotros, sus nietas. Una historia de historias, que afirman la necesidad de recordar, escuchar y amar”.

El cine argentino también tuvo presencia en el palmarés: “La ilusión de un verano sin fin”, de Alessandra Sanguinetti, ganó el máximo premio de Cineasti del Presente y el reconocimiento a la mejor ópera prima. Producida por Julia Solomonoff, la película fue rodada durante 25 años. Este documental íntimo sigue la vida de dos primas inseparables en las Pampas rurales argentinas, comenzando como un juego infantil de fantasía y evolucionando hacia un profundo estudio colaborativo del tiempo, la memoria y la feminidad.

LOS INVENTORES DEL CINEMATÓGRAFO

Cinematógrafo LumièreEl cine es una invención sin ningún futuro. (…)
Nuestro invento no es para venderlo. Puede ser explotado algún tiempo como curiosidad científica, pero no tiene ningún interés comercial. *Antoine Lumière