Entrevista a Ramon Térmens pel seu film de ficció “La Dona Il·legal”
Estrena a Espanya
Un advocat amb un passat d’immigració és l’autèntic protagonista del drama que el cineasta català Ramon Térmens ha desenvolupat en la seva nova pel·lícula, “La Dona Il·legal”.
El film és una història narrada des de la ficció que té lloc en els enrevessats entrellats que envolten els Centres d’Internament d’Estrangers (CIE) que l’Estat espanyol té distribuïts al llarg i ample de la seva geografia.
L’espurna que encén la flama d’aquest relat és el presumpte suïcidi d’una interna kosovar; un cas que provoca l’inici d’accions d’investigació per part del lletrat protagonista, un paper caracteritzat per Daniel Faraldo, actor i coguionista de la pel·lícula.
El treball dels actors i les actrius, l’important desplegament de mitjans tècnics durant el rodatge i l’interès que desperta la trama configuren una història molt vàlida i considerable per apropar-nos al dolor d’aquests protagonistes, homes i dones.
El projecte va sortir una mica de casualitat. El Ramon va anar a una trobada de pares a l’escola del seu fill on un altre pare li va dir que es dedicava a ajudar la gent d’Estrangeria que tenia una situació irregular i aconseguia els papers necessaris per a la seva regularització.
El tema del racisme és recurrent en la filmografia de Térmens, perquè a “Catalunya Uber Alles” ja ho havia tractat, i en aquest cas, les experiències d’aquell advocat real van servir de base per a la creació del guió de “La Dona Il·legal”. La resta de la informació sobre el tema va ser obtinguda a través d’activistes, oenagés i d’altres advocats que porten temes similars als que tracta la pel·lícula, amb la qual cosa es van acabar creant els personatges que integren aquesta ficció.
De tota manera, hi ha casos puntuals en la pel·lícula que sí que s’assemblen a algun fet concret que va succeir en la realitat, com pot ser el cas de la dona kosovar i els abusos sexuals que es van denunciar, ocorreguts dins dels autèntics CIEs, tot plegat amb la problemàtica d’alguns manters perseguits per la policia que també van morir en estranyes circumstàncies, així com alguns interns d’aquests centres de reclusió que segons els informes policials es van suïcidar, fet que va ser posat en qüestió pels advocats de la defensa i que més tard no es van investigar. A partir d’aquí, es va crear una història de ficció amb noms ficticis.
Ramon Térmens respon les preguntes de Cinestel:
– Per vosaltres era important que l’advocat protagonista del film també fos un antic immigrant?
Sí, això era una cosa molt subtil, però Fernando Vila és un argentí que representa que porta molts anys a casa nostra, i efectivament, ell en el seu moment també era immigrant i, sense explicar-ho directament en la pel·lícula, se suposa que viu aquí des de fa molt de temps, perquè ve d’un llarg matrimoni amb la Rosa (Montse Germán). Raó per la qual, també es dedica a ajudar a altres immigrants com una qüestió personal, en una implicació que cada vegada serà més gran i més alta.
Ramon Térmens, director de “La Dona Il·legal”
– “La Dona Il·legal” és també una pel·lícula de contrastos sobre la presa de decisions en temes com pot ser l’eutanàsia o l’enrevessada aplicació de les lleis d’estrangeria, no és així?
Efectivament. El tema de la subtrama de l’eutanàsia ens permet diverses coses que són paradoxals. Per un cantó, el que és el valor de la vida quan una persona per una situació de sofriment personal no vol seguir amb la seva pròpia existència i com, a altres persones que vénen aquí a guanyar-se la vida els hi neguem aquesta possibilitat pràcticament d’arrel.
Per altre cantó, també ens permetia que per al personatge central arribés un moment que ja no té res a perdre i a qui l’únic que li dóna sentit és lluitar contra els poderosos i contra aquesta situació injusta del sistema. I això no ho fa des d’una posició del que és un superheroi. Ho fa a partir d’unes circumstàncies personals que el provoquen anar més enllà en la seva vida sobre el que normalment hauria fet.
Això ens permetia un contrast i una paradoxa, i per aquest motiu l’hem inclòs en la pel·lícula.
– A la part policial, veiem en la pel·lícula el paper de l’actor Isak Férriz, que és un agent corrupte que no creu en la generositat de les persones. Com vau pensar aquest personatge antagònic a l’hora de confeccionar el guió?
És un personatge dur que evidentment no té molta fe en la humanitat. Ell pensa que tot això és una jungla i sempre està pensant en com treure partit d’això. És la seva mentalitat, amb totes les seves circumstàncies personals que el porten a aquest estat interior i li fan comportar-se de la manera com es comporta. I sí, és un personatge que l’únic que vol és treure profit personal de les situacions que se li presenten.
– T’has fixat que tot depèn exclusivament del lloc de procedència? És a dir, si l’immigrant és un americà o japonès no sol tenir cap problema d’aquest tipus.
Bàsicament és una qüestió de classes. Molts problemes de racisme es produeixen amb gent que és pobra realment. O sigui, quan és un jugador del Barça ningú és racista, pot venir d’on sigui i aconsegueix els papers ràpidament. I si la selecció espanyola vol que jugui un Mundial, no ha de passar cap tràmit, simplement ho solucionen en una reunió del consell de ministres. I amb aquests no hi ha racisme. Però quan és una persona que és africana i pobra, ja no els volem, sinó que preferim que es quedin al seu país, encara que pateixin fam o situacions de guerra o de terrorisme.
– Això anava a dir, que igualment és una situació econòmica, perquè també l’immigrant pot ser un altre d’Aràbia Saudita i no té cap problema.
Efectivament, si és un xeic, al contrari, li posarem la catifa vermella, però si és un xaval musulmà, com es parla en la pel·lícula, que ve de Síria en aquest cas que mostrem que ve d’una situació real, a qui l’estat islàmic li diu que si continua fent teatre, el mataran, i s’escapa de nit, agafa una pastera, passa dos anys en el que pràcticament és un camp de concentració allà a Grècia, arriba aquí i no el volem; però si és un àrab amb els seus petrodòlars, a aquest sí.
– T’agrada reflectir situacions de risc social i de lluita en les teves pel·lícules?
Doncs la veritat és que sí. Potser és una cosa que em surt sense voler, ja que no és que jo em vulgui especialitzar en això, perquè sóc un cinèfil absolut i m’agrada tot. Però potser a nivell personal, a l’hora de fer la meva pel·lícula, no sé si és perquè vaig estudiar Filosofia o pel que sigui, però sempre tinc una tendència a fer cinema polític-social o moral, com era el cas de “El mal que els homes fan”.
– I la feina com a productor i distribuïdor, la pots compaginar bé amb la de director de pel·lícules?
És complicat. La veritat és que desitjaria que no caigués tot sobre les meves esquenes. Sincerament, és més difícil produir que dirigir, perquè la direcció de pel·lícules, quan ja tens el llenguatge integrat, és el que més m’agrada, on em sento més realitzat portant un tema en un set de rodatge.
Tota la part del negoci del cine, que aquí a Catalunya no és negoci, sinó que és gairebé com un voluntariat, és molt complicada perquè no tenim una indústria forta. Tenim un 0,3% d’espectadors només de cinema en català. És pràcticament una espècie en extinció i per tant, porta molts maldecaps tot el tema de tirar endavant una pel·lícula aquí.
Jo si només pogués triar una cosa, evidentment triaria ser director perquè és el que m’agrada, al mateix temps que també em permet una independència, que és la part positiva de ser el teu propi productor sense cap imposició de ningú.
©José Luis García/Cinestel.com
Relacionada: “La Mujer Ilegal”, ficción que denuncia la situación de los CIE
