Inicio » ZONA INDUSTRIA » Leyendo en este Momento:

Ramiro Ledo: “Promio trabaja para la defensa de la diversidad”

febrero 15, 2021 ZONA INDUSTRIA
Ramiro Ledo Promio trabaja para la defensa de la diversidad

Algunos exhibidores de cine de autor e independiente cuyas salas se hallan en el territorio español se comenzaron a unir el año pasado en torno a Promio, una red de cines que defiende la diversidad de las creaciones cinematográficas más allá del concepto de cine comercial (también llamado de entretenimiento) que sostienen las majors en numerosas pantallas.
Desde su puesta en marcha, en noviembre pasado, cada vez son más los espacios de exhibición que se están sumando a esta iniciativa, -los más recientes, los Cines Golem con sus locales situados en Bilbao, Pamplona, Burgos y Madrid-.
Dieciséis empresas con veinte locales y sesenta pantallas forman parte de este proyecto común que poco a poco se va consolidando.
De hecho, la Asociación ha formado un grupo de trabajo junto a FECE, ANAECE y el ICAA para fijar una propuesta de apoyo a las salas de cine.

Los centros de proyección adheridos a Promio son en conjunto de muy diversa índole y capacidad, pero el motivo de su agrupación es en síntesis su interés por difundir y poner en valor un tipo de cine distinto al comercial, factor que se expresa a través de su diversa programación.

Cuotas de pantalla

La implantación de la cuota de pantalla ha sido históricamente muy irregular en España. A principios de los años 90 hubo un primer intento, solamente para cine español, pero quedó abortado antes de su implantación. Posteriormente, ya en el año 2007, la Ley de Cine -actualmente vigente- marca una cuota de pantalla del 25% para títulos europeos e iberoamericanos, lo cual está indicando que entre un 70 y un 80% del cine que ahora se proyecta en las salas procede de los tanques de Hollywood, pues el límite del 25% es a veces muy difícil que se cumpla a rajatabla.

El caso de las salas pertenecientes a Promio es muy particular debido a que la totalidad de ellas son cines de proximidad, de barrio, y con una programación en su mayoría alternativa al cine procedente de las majors, aun cuando se puede calcular que los espacios interesados en difundir estas películas, dentro y fuera de la asociación, sólo alcanzan un 10% del parque de exhibición total en el territorio español.

Ramiro Ledo, presidente de Promio y nombrado Empresario del Año 2020 por Europa Cinemas, responde las preguntas de Cinestel:

– ¿Las salas adheridas a Promio solamente exhiben el cine que no entra en el circuito comercial?

No necesariamente, porque nosotros también somos salas comerciales. Lo que sí compartimos todos es mucha vocación por hacer programaciones activas, y es muy frecuente que en todas las salas de Promio se puedan encontrar filmes que conviven junto a los estrenos comerciales de más alcance, en títulos cuya programación requiere más trabajo de difusión y de comunicación por parte del exhibidor; pero no es un requisito ni una característica específica.

Nosotros buscamos una mayor diversidad en términos de nacionalidades con el objeto de tener una mejor diversificación en la cuota de pantalla y con un contenido más plural.

Ramiro Ledo Promio trabaja para la defensa de la diversidad

Ramiro Ledo, presidente de Promio

– Tenemos la suerte de que Europa Cinemas promociona el cine europeo, pero ¿qué ocurre con las cinematografías de otros lugares del mundo? ¿Cómo se articula su exhibición aquí?

Ése es un trabajo que a quien hay que agradecérselo en primer lugar es a las distribuidoras independientes con las que estamos muy vinculados y, de hecho, Promio es el terreno natural de estrenos de títulos de Adicine o de Próxima, las dos asociaciones de distribuidores de cine independiente que hay en España, y que son las importadoras de contenidos, por así decirlo.

Europa Cinemas lo que hace es apoyar las salas que difunden cine europeo. Nació a iniciativa del Centro Internacional de Cine Francés, es una asociación supranacional, y su línea de trabajo es su defensa del cine producido en la Unión Europea. No existe como tal un ente que defienda a nivel supranacional el cine de terceros países, pero lo que sí que hay son asociaciones en cada país, como en el caso de España Promio, que sí que lo tienen en cuenta y que intentan favorecer la difusión de este cine de terceros países junto al cine de territorios de Europa.

– Francia se podría considerar un país modelo en lo que es la formación de gustos cinematográficos. ¿Vosotros desde Promio veis el modelo francés como algo que se habría de seguir?

Sin duda el modelo francés es un ejemplo sobre el que siempre se habla y además en el que me consta que ha habido iniciativas para intentar extrapolarlo a la realidad española. Lo que ocurre es que es un sistema que nació a principios de los años 80. Estamos hablando de hace 40 años, llevan mucho camino recorrido y esto les ha permitido que el cine haya permeado todas las capas de la sociedad y que esté en una muy sana y activa conjunción con todos los agentes de la cadena: exhibidores, distribuidores, formadores, gobiernos a nivel estatal, regional y municipal. Entonces esto no es sencillo aplicarlo de un día para otro, sobre todo en un terreno como el español, que nunca ha tenido asociaciones que específicamente defendieran la diversidad, como sí existe en Francia.

El esquema francés es importante, así como otros ejemplos que hay en Europa para la defensa de la diversificación en la programación cinematográfica de salas de cine independiente, de autor y de proximidad. Y no es necesario irse a Francia, porque tenemos el ejemplo de Portugal, que es nuestro país vecino y más pequeño que España, donde muy recientemente han implantado unas políticas públicas de apoyo a las salas independientes que defienden también la diversidad de los títulos programados y que son muy interesantes también.

Italia, Alemania y Reino Unido tienen igualmente estos mismos modelos de soporte al cine de autor. Al final miramos un poco hacia todas partes para intentar poder entender la situación en la que estamos a nivel europeo y lo que sea más procedente y factible para su aplicación. Pero es muy difícil aplicar modelos que están ya consolidados desde hace cuatro décadas, como es el caso francés. Para alcanzar eso, necesitamos pasos más pequeños.

– ¿Y pese a que ahora la situación no es muy propicia, crees que en un futuro se podrá integrar bien en este tipo de salas lo que es la esencia del cineclubismo?

Es un factor más que contribuye a dinamizar la exposición de las películas en las salas y es algo que ya existe. Ahora mismo hay un montón de cines que acogen sesiones de Cineclubes integradas en su programación. Generalmente, todas las salas asociadas a Promio cuentan con programaciones dedicadas, construidas con materiales de comunicación específicos y en donde se favorece siempre el encuentro entre la película y los espectadores, muy frecuentemente además acompañadas de encuentros con el equipo artístico o técnico de la película.

Quizás no está suficientemente visibilizado y esa es precisamente la función de Promio, contribuir a la difusión de este trabajo conjunto, que hasta ahora se venía quizá haciendo de una forma atomizada.
Esto implica también esto que tú proponías de sesiones que profundicen y vayan un poco más allá de la propia proyección de lo que es la película, y que puedan acompañarse de contenidos, materiales, introducciones por parte del personal del cine o más especializado por parte de asociaciones ubicadas en el mismo emplazamiento en el que está cada sala.

Eso es algo que los cines de Promio ya hacemos, les hacemos un hueco, aunque no dejamos de ser lugares de estrenos que lo que intentamos es acompañar nuestra programación con contenidos que le dan un valor añadido.

– ¿Y el auge de las plataformas digitales es un complemento a la oferta o un problema para el exhibidor de cine independiente?

Aquí lo que se trata es de poder buscar la manera en que puedan convivir todas las formas de ver películas en un mundo en el que estamos, donde todo se mueve mucho más rápido. Pero no es un problema que alguien a quien le apetece ver una película o un corto en determinados momentos como un viaje o lo que sea, si lo tiene a mano lo pueda hacer. Entonces, todas las tecnologías que hay hoy en día para acceder a una película deberían de encontrar esa forma de convivencia con la gente, que se pueda ver de la mejor forma posible y que se potencie lo que es la cadena del cine para que beneficie a todos.

Tendremos que trabajar conjuntamente con el resto de actores de esta realidad y con las plataformas, por supuesto. De lo que se trata no es de pelearse a ver quién pone antes la película o quién le quita espectadores a quién, sino de la forma en que cada ventana de explotación, -hablando en la terminología más clásica-, pueda exprimir al máximo sus posibilidades, entendiendo que el cine es el lugar en el que las películas se ven en las mejores condiciones y para lo que son concebidas en la mayor parte de los títulos.Síguenos en Twitter color

 

©José Luis García/Cinestel.com

Relacionadas:
– Nace Promio, una red de cines independientes por la diversidad
– Nació ‘Próxima’, una asociación de distribuidores de cine independiente

Ramiro Ledo Promio trabaja para la defensa de la diversidad

La información: lo primero para poder elegir

CINESTEL_WEB FUNDADA EN JULIO 2005

17 SOM CINEMA LLEIDA (2026)

El festival SOM CINEMA va arribar aquest mes a la ciutat de LLEIDA amb una programació de 57 pel·lícules, de les quals 31 a concurs i amb dues estrenes absolutes, el llargmetratge de ficció “Cos de Vidre”, de Marc Comabella, i el documental “Ángela”, del lleidatà David Casals-Roma.

La 17 edició del Festival de l’Audiovisual Català va tenir lloc del 21 al 25 d’octubre amb les clàssiques seccions oficials de Llargmetratges i Curts de Ficció, Llargmetratges i Curts Documentals i Som Secundària, i amb una dotació de 2.000 € per la pel·lícula de ficció guanyadora. Les pel·lícules de la secció oficial es van poder veure a l’Screenbox Lleida i també van programar projeccions gratuïtes al centre Ilerna i a la Sala d’Actes del Rectorat de la UdL.
(Web del festival)

FILMOTECA CATALUNYA_OCTUBRE 2026

Aquest mes d’octubre, en la FILMOTECA DE CATALUNYA tenim la possibilitat de veure el cicles Afins: Nasty Women, Paul Thomas Anderson, Els passos dobles: Àlex Brendemühl, Keisuke Kinoshita, Setmana del Cineclubisme, Filmoteca John Berger, Simone Bitton. Festival de Cinema Jueu i FilmoXica tardor: ‘Ballem, ballem!’, entre d’altres.

Afins: Nasty Women

En diàleg amb l’exposició Feminismes Fílmics: 1976-2026, aquest cicle que es desenvoluparà d’octubre a desembre proposa una constel·lació d’afinitats que fa dialogar aquestes pioneres de l’empoderament feminista, les Nasty Women, amb cineastes i artistes que, dècades més tard, continuen qüestionant regles, rols i imaginaris.
El cinema tot just començava i elles ja ho trencaven tot! Dones irreverents, malcarades i maldestres, boges, amants de la disfressa i el transvestisme, heroïnes que organitzen vagues, sabotegen les feines de casa i es neguen a comportar-se com cal, obstinades a dinamitar les normes del patriarcat a cops d’humor i caos.

El cos de pel·lícules mudes reunit i restaurat en el marc del projecte internacional Cinema’s First Nasty Women, és el punt de partida d’aquest programa, una eina de restitució històrica i una invocació de personatges femenins que han sabut transformar la irreverència en una forma de llibertat inesperada i contagiosa. El presentarà i inaugurarà, acompanyant la projecció de Filibus (Mario Roncoroni, 1915), Elif Rongen, conservadora de cinema mut a l’Eye Filmmuseum i cocuradora de Cinema’s First Nasty Women.

Les afinitats el mes d’octubre es concreten en la xerrada il·lustrada de Nuria Cancela ‘Ella és un ell!’ El transvestisme de les actrius, del cinema silent al clàssic, que explora les diferents tendències del transvestisme cinematogràfic: des de la tradició actoral shakespeariana fins al cinema clàssic, on les identitats de gènere dissidents eren sistemàticament censurades. També es podrà veure el film de John Cassavetes Una dona sota la influència amb la post-nasty woman Gena Rowlands.
(més informació)

Paul Thomas Anderson

El darrer triomfador dels Oscars amb One Battle After Another és una de les figures més inconfusibles i alhora imprevisibles del cinema nord-americà recent. Al llarg de tres dècades, ha bastit una obra fascinada pels vincles humans, la culpa i el desig en una Califòrnia travessada per les contradiccions i els fantasmes del somni americà. Amb una lucidesa excepcional retrata les tensions entre ambició, poder, fe i solitud i converteix els marges socials i emocionals del país en matèria cinematogràfica de primer ordre.

Anderson combina virtuosisme formal, intensitat emocional i un peculiar sentit de l’humor amb una rara capacitat per convertir personatges ferits en figures profundament humanes. Predicadors carismàtics, magnats del petroli, detectius fumats, revolucionaris exhausts, amants impossibles i ànimes perdudes poblen un imaginari inesgotable, que es reinventa amb cada pel·lícula i transita entre la comèdia romàntica, el melodrama coral, el noir paranoic i el gran fresc històric, sense perdre mai una veu absolutament reconeixible. (més informació)

Els passos dobles: Àlex Brendemühl

Amb una de les trajectòries més sòlides del nostre cinema i un ampli recorregut internacional, Àlex Brendemühl entén el seu ofici com un exercici de transformació constant. Ja sigui com a actor, director o guionista, afronta cada projecte com una oportunitat per reinventar-se en tant que creador polifacètic. Ens endinsem en l’univers d’un creador que, per sobre de tot, és també espectador i ha acceptat la proposta d’establir tres parelles de ball lligades a la seva filmografia.

Els films escollits per Brendemühl estableixen tres diàlegs que permeten resseguir algunes de les seves inquietuds com a creador. Yo i Liverpool comparteixen personatges desplaçats, silencis i una identitat que es construeix entre el misteri i l’estranyesa. La Trilogia de l’error conversa amb Stranger Than Paradise a través de la deriva, uns personatges que semblen buscar un lloc al món. Finalment, Wakolda i Mr. Klein confronten identitat, impostura i memòria històrica. Un joc d’ecos i correspondències que permet mirar l’obra de Brendemühl des d’una nova perspectiva.
(més informació)

Keisuke Kinoshita

De la mà de la Japan Foundation arriba un cicle per redescobrir un dels grans mestres del cinema nipó. Kinoshita va ser una de les grans figures del cinema japonès de postguerra i autor d’una de les filmografies més lliures i singulars de l’època. Guionista de la majoria de les seves pel·lícules, va explorar durant els anys quaranta i cinquanta registres tan diversos com la sàtira popular, el melodrama familiar o el relat antibel·licista. Amb tot, el seu cinema va mantenir sempre una mirada sensible i empàtica envers els més vulnerables, fet que li va valer el qualificatiu de “director del poble”.

Les seves pel·lícules van privilegiar personatges femenins complexos i combatius —sovint interpretats per una esplèndida Hideko Takamine—, així com protagonistes masculins tendres i fràgils, molt allunyats dels arquetips dominants de l’època. Aquest cicle reuneix els títols més emblemàtics de la seva filmografia, entre els quals destaquen Twenty-Four Eyes (1954) i The Ballad of Narayama (1958), restaurats i digitalitzats recentment, i continuarà el mes de novembre.
(més informació)

Filmoteca John Berger

Cicle que recorda aquest escriptor, artista i crític desaparegut fa deu anys en el centenari del seu naixement. El programa posa el focus en la dimensió audiovisual de Berger amb la xerrada il·lustrada John Berger des del cinema i la televisió a càrrec de Valentín Roma. Berger va escriure guions per a Alain Tanner i Timothy Neat, a més de codirigir films televisius amb Mike Dibb i Chris Lawrence, i la seva obra ha inspirat autors i cineastes com Tilda Swinton, Colin MacCabe i Christopher Roth, Maurice Failevic, Robert Kramer o Isabel Coixet.

Alguns d’ells formen part d’un programa que es completa amb una altra conferència il·lustrada: Temporalment benvinguts, a càrrec d’Enrique Fibla i Gerard Cañadas, una activació crítica de materials audiovisuals sobre l’emigració espanyola a Europa entre les dècades del 1950 i el 1970, conservats en diversos arxius. La sessió combina muntatge en directe de fragments fílmics amb la intervenció sobre materials gràfics i textuals del llibre Un séptimo hombre de Jean Mohr i John Berger. (més informació)

Setmana del Cineclubisme català

La Federació Catalana de Cineclubs ofereix una proposta que va més enllà de la projecció de pel·lícules, amb la presentació de films, debats i convidats com el cineasta francès Eugène Green, que rebrà el Premi Nunes Internacional d’enguany. Una celebració de la mirada crítica, de la passió compartida i del compromís amb una cultura participativa. La 13a edició de la Setmana del Cineclubisme Català arriba amb una programació que vol mostrar al públic de Barcelona el tarannà del moviment cineclubista com a espai viu de pensament, diàleg i comunitat. Una setmana per veure, escoltar i pensar el cinema des del col·lectiu.
(més informació)

Simone Bitton. Festival de Cinema Jueu

La Filmoteca acull enguany la retrospectiva del Festival de Cinema Jueu, dedicada a la documentalista francomarroquina Simone Bitton (Rabat, 1955). Amb una filmografia definida pel rigor formal i un profund compromís humà, el seu cinema crea un espai de trobada capaç de bastir ponts allà on la política aixeca fronteres, per tal de qüestionar els relats oficials amb la recerca de la memòria, la identitat i l’exili.

Aquest cicle aplega cinc títols fonamentals. Mahmoud Darwich et la terre comme la langue (1998) s’apropa al poeta palestí com a territori de resistència; Mur (2004) recorre el mur de separació israelianopalestí des d’una perspectiva humana; Rachel (2009) investiga la mort de l’activista Rachel Corrie; Ziyara (2021) retorna al Marroc per recuperar la memòria compartida entre jueus i musulmans, i Les mille et un jours du Hajj Edmond (2024) és una carta fílmica adreçada a l’escriptor jueu, marroquí i comunista Edmond Amran El Maleh.
(més informació)

EXPOSICIÓ
Feminismes fílmics: 1976-2026
A partir de la col·lecció de la Filmoteca de Catalunya
Fins al 29 de novembre

En ocasió del 50è aniversari de les Primeres Jornades Catalanes de la Dona, l’exposició revisa la influència que el moviment feminista ha exercit en el camp del cinema i la creació videogràfica en el context català. La mostra presenta remuntatges de fragments de pel·lícules, peces de videoart i reportatges televisius articulats entorn dels nou temes que es van debatre durant aquells dies –Treball, Barris, Família, Educació, Mitjans de comunicació, Política, Legislació, Ruralitat i Sexualitat–, i proposa una genealogia possible dels feminismes fílmics a Catalunya entre 1976 i l’actualitat.
Col·labora: España en libertad. 50 años.

A més del cicle Afins: Nasty Women, que hi dialoga, l’exposició tindrà com a activitats paral·leles destacades la visita comentada a càrrec de Marta Selva i Anna Solà, assessores de la mostra, parant especial atenció a les publicacions i referències a festivals, programes de cinema, entitats, distribuïdores, arxius i altres iniciatives que han estat cabdals en el context català, estatal i internacional en la intersecció dels feminismes amb la pràctica, la difusió i la recepció de les creacions audiovisuals fetes per dones. I la Biblioteca del Cinema acollirà la sessió Genealogies de la crítica feminista per parlar de les relacions entre crítica feminista i crítica cinematogràfica dels feminismes dels anys 70 a partir de la publicació Vindicación Feminista (1976-1979). Amb Maria Adell, crítica de cinema, docent i investigadora, i Annalisa Mirizio, docent i investigadora. (més informació)

I també…

Les assessores de l’exposició Feminismes fílmics també presentaran la sessió inaugural de l’Aula de Cinema 2026/2027, una mirada panoràmica sobre les diverses perspectives que el feminisme ha obert en la creació cinematogràfica des dels primers moments de la història del cinema, tot introduint-hi línies disruptives que estan transformant els seus dispositius narratius. (enllaç)

Celebrem el Dia Mundial del Patrimoni Audiovisual amb dues projeccions especials que posen en valor la col·lecció fílmica conservada al Centre de Conservació i Restauració de la Filmoteca de Catalunya: Soplo de esplendor, de Carlos Benpar, i Voluntad que vence, film excepcional del cinema mut barceloní, dirigit per Salvador Castelló, operador, director i productor actiu en algunes de les principals companyies del cinema català dels anys deu. La restauració que es presenta s’ha dut a terme en col·laboració amb la Cinémathèque Française a partir dels materials conservats per aquesta institució. (enllaç)

La digitalització del mes dins de Visibilitzem el cinema català és Aurora Corominas: ficcions fora de camp, un recull de peces d’una de les creadores que van transitar amb naturalitat entre el cinema, el vídeo, la televisió i la recerca audiovisual. Realitzadora i professora de Comunicació Audiovisual a la Universitat Pompeu Fabra, la seva trajectòria combina la pràctica professional amb una mirada atenta als llenguatges de la imatge i a les formes híbrides de la creació contemporània. (enllaç)

Gonzalo Suárez: Goya d’Honor 2026. El cineasta va rebre el gran guardó honorífic del cinema espanyol a Barcelona, la ciutat on va dirigir les seves primeres pel·lícules. Una sessió recorda aquest reconeixement amb la presència de Suárez, que presentarà un dels seus films més celebrats, Epílogo. (enllaç)

La restauració del mes és Tasio de Montxo Armendáriz, film de 1984 que s’ha consolidat com una obra de referència del cinema espanyol contemporani: una oda tendra, i alhora dura, a la dignitat de les formes de vida rurals. La seva recent restauració, impulsada per la Filmoteca Vasca i realitzada als laboratoris de L’Immagine Ritrovata, va presentar-se a l’edició del 2024 del Festival de Cannes. A la Filmoteca la van presentar el mateix Armendáriz i Joxean Fernández, director de la Filmoteca Vasca. (enllaç)

CIRCUIT ESTABLE DE CINEMA CATALÀ

Cicle Gaudí 2016 - Circuit estable de cinema català
Cicle Gaudí 2016 - Circuit estable de cinema català

SYLVETTE BAUDROT-OFICIO DE SCRIPT

Sylvette Baudrot 260

SOM CINEMA: PREMIAT “ELS MALS NOMS”

26 octubre 2026 – “Els mals noms”, film dirigit per Marc Ortiz, va obtenir el premi al Millor Llargmetratge de Ficció en la 17a edició del festival Som Cinema de Lleida, mentre que guardó al millor el curt de ficció fou per Irrelevante, dirigit pel lleidatà Joel Munu. Igualment, el Jurat va decidir atorgar una Menció Especial al curt de ficció “Cremada”, dirigit per Arianna Giménez. El Premi del Jurat va ser pel llargmetratge “La carn”, dirigit per Joan Porcel. El premi al Millor Curtmetratge Documental va recaure en “Deprisa, deprisa”, dirigit per Clàudia García de Mateos, i el corresponent al Millor Llargmetratge Documental va ser per “L’Odissea del vell marí”, de Marta Hierro i Núria Abad, amb una Menció Especial del Jurat al documental El vol de la cigonya, realitzat per Soumaya Hidalgo Djadhou i Berta Vicente Salas.

Quant als guardons de la secció Som Secundària, el curt “Retorn al passat”, de l’INS La Serra de Mollerussa fou reconegut com el Millor Curtmetratge Som Secundària en la categoria ESO, mentre que el curt Una animació viva, de l’INS Caparrella de Lleida, es va emportar el premi al Millor Curtmetratge Som Secundària en la categoria Batxillerat-CFGS).

La cloenda del festival va tenir lloc a l’Screenbox Lleida, amb el lliurament de premis i els parlaments, la projecció dels curts elaborats pels alumnes de l’Institut Caparrella de Lleida i la projecció del curt “Patrimoni emocional”, de Martina Simarro, guanyador del Palma Produccions Pro 2026, concurs promogut per l’Ajuntament de Lleida.

UN SOMCINEMA AMB SPAIN IS NOT DIFFERENT

26 octubre 2026 – El cineasta, productor i activista social valencià Samuel Sebastián va presentar al Festival Som Cinema de Lleida “Spain is not diferent”, un impactant llargmetratge centrat en el periple d’una dona africana que fuig d’un marit violent i arriba a la costa espanyola en pastera sense diners ni contactes, i que només parla el seu idioma nadiu. El film, que Sebastián qualifica de “pessimista” però que busca la reflexió de l’espectador, toca temes com la dificultat d’adaptació de les persones migrants sense recursos, el rebuig i la indiferència de la societat que les hauria d’acollir i la violència masclista.

Contraposant l’alegria de la festa -la història transcorre durant les Falles de València- amb l’angoixa d’una jove que no té diners ni per menjar i amb el hàndicap afegit de l’abisme idiomàtic, el director retrata una societat espanyola que, contràriament al lema de promoció turística franquista Spain is diferent, “no és en absolut diferent a la de qualsevol altre país on cada cop més prevalen els valors de la dreta”. Amb un blanc i negre i una música poderosa que potencien la vessant dramàtica, el llargmetratge juga amb paradoxes com una solidaritat circumscrita a personatges marginats -l’única persona que ajuda la protagonista és una prostituta llatina que viu al carrer- i amb el contrapunt entre els ninots de les falles i el periple de la noia africana.

SOM CINEMA: “BÈSTIA”, DE HELENA GARZA

22 octubre 2026 – El Festival Som Cinema de Lleida ha projectat el documental “Bèstia”, amb la presència de la directora, Helena Garza.
El film fa un seguiment de tres caçadors catalans que naveguen per la tensió entre la masculinitat rural tradicional i la mentalitat urbana moderna. Garza ha explicat que el film “vol qüestionar el arquetip clàssic de la figura del caçador, sense blanquejar aquesta activitat ni criticar-la, només vull mostrar les dues cares de la moneda, els contrastos i contradiccions d’una figura que sempre ha estat qüestionada”. La jove directora explica que “en una època on la bretxa entre el camp i la ciutat és cada vegada més gran, Bèstia vol ser un pont entre el món rural i el pensament urbanita”.

La directora, que va conviure amb els tres protagonistes durant dues temporades de caça, matisa que no pretenia posicionar-se sobre el tema de la caça, “simplement he volgut materialitzar en una pel·lícula el que jo he vist i el que jo he sentit”. El film “és de fet un treball de final de grau que va néixer com un curt i que amb ajuda d’una productora i la col·laboració d’una amiga va anar creixent i es va convertir en el llarg que hem pogut veure avui”. El primer llargmetratge de Garza, especialitzada en fotoreportatges de viatges, es projectarà més endavant en el 3cat i possiblement en altres plataformes audiovisuals.

CINEMA CATALÀ: DEU ANYS DEL CICLE GAUDÍ

21 octubre 2026 – En els seus primers deu anys d’història, el Cicle Gaudí s’ha consolidat com la principal xarxa d’exhibició estable de cinema català i ha facilitat l’accés a una cinematografia que sovint té dificultats per arribar fora de les grans ciutats. Des de la seva posada en marxa el 2016, el projecte ha anat ampliant progressivament la seva implantació territorial i ha estat present en 143 sales, amb 137 actualment. També ha impulsat la internacionalització al llarg de la dècada amb onze seus a Europa, Amèrica i el Nord d’Àfrica.

Aquesta vocació territorial ha estat des del principi un dels trets distintius del Cicle Gaudí, que ha construït una xarxa sòlida i ha contribuït a mantenir una programació regular de cinema català més enllà dels circuits d’exhibició habituals. Al llarg d’aquests deu anys, el circuit haurà programat 104 pel·lícules catalanes, amb una recaptació acumulada de 1.052.000 euros, que reverteix sobre les entitats locals. L’audiència en el període supera els 322.000 espectadors, amb una mitjana de 39 assistents per sessió. En el cas de les sales comercials, la mitjana per títol català se situa en 18 espectadors per sessió.

La celebració del desè aniversari del Cicle tindrà un dels seus moments més destacats aquest dijous 22 d’octubre al Teatre El Casino de Rubí, amb un acte commemoratiu que començarà a les 19.00 h i que retrà homenatge a les onze sales pioneres que, una dècada després de l’inici del projecte, continuen formant part de la xarxa a Berga, Cardedeu, Calella, Cardona, Esparreguera, Gelida, Igualada, Rubí, Sant Adrià de Besòs, Torelló i Vilanova i la Geltrú. “Aquest desè aniversari el volem celebrar amb les sales que ens han acompanyat des del primer dia, però també com una manera de reivindicar i posar en valor la tasca, l’esforç i la voluntat de totes les persones i poblacions que treballen per fer arribar el cinema català al públic, més enllà de les grans ciutats i de les nostres fronteres”, explica Judith Colell, presidenta de l’Acadèmia. La commemoració inclourà la projecció de Balandrau, vent salvatge, programada dins del Cicle Gaudí a Rubí.

FESTIVAL DE CINEMA JUEU: SIMONE BITTON

13 octubre 2026 – Durant segles, l’Orient Mitjà, el Nord d’Àfrica i la Mediterrània van ser espais d’una coexistència complexa i fèrtil entre jueus i àrabs, que compartien llengua, tradicions i imaginaris comuns. Per a jueus i musulmans, l’àrab era un territori de pensament i d’experiència compartida, on es forjaven vincles que transcendien tota identitat excloent.

El segle XX va fracturar aquesta realitat: la colonització europea i la consolidació dels estats-nació moderns hi van imposar noves fronteres, substituint la complexitat d’aquests mons compartits per la lògica de les identitats homogènies, amb desplaçaments forçosos i memòries ferides que encara marquen el present.

El Festival de Cinema Jueu proposa des de la Filmoteca de Catalunya una reflexió sobre aquesta història fragmentada. A través del documental, l’arxiu, el testimoni i la ficció, les pel·lícules seleccionades ressegueixen els rastres d’una coexistència esborrada i qüestionen els relats oficials de la separació.

Aquest cicle aplega cinc títols fonamentals. “Mahmoud Darwich et la terre comme la langue” (1998) s’apropa al poeta palestí com a territori de resistència; “Mur” (2004) recorre el mur de separació israelianopalestí des d’una perspectiva humana; “Rachel” (2009) investiga la mort de l’activista Rachel Corrie; “Ziyara” (2021) retorna al Marroc per recuperar la memòria compartida entre jueus i musulmans, i “Les mille et un jours du Hajj Edmond” (2024) és una carta fílmica adreçada a l’escriptor jueu, marroquí i comunista Edmond Amran El Maleh.

Al centre del recorregut hi ha l’obra de Simone Bitton (Rabat, 1955), cineasta nascuda al Marroc i defensora d’una identitat judeo-àrab que resisteix les categories nacionals excloents. La seva filmografia és una investigació constant sobre la memòria, l’exili i la pertinença: un espai de trobada capaç de bastir ponts allà on la política aixeca fronteres, per tal de qüestionar els relats oficials. (més informació)

PELÍCULA DE MARIANO LLINÁS EN LA SEMINCI

15 septiembre 2026 – El cineasta argentino Mariano Lllinás competirá en la Sección Tiempo de Historia de la SEMINCI de Valladolid, al final de octubre, con su nueva película sobre Borges.

En una nota de prensa, desde el festival cuentan lo siguiente: “La película de Mariano Llinás parte de una paradoja fascinante: cuanto más intenta acercarse a Borges, más imposible resulta abarcarlo. “Biografía de Jorge Luis Borges” reúne manuscritos, objetos, lugares, libros y episodios de la vida del escritor, pero cada hallazgo abre una nueva historia y conduce hacia otro lugar. En vez de encerrar a Borges en una semblanza al uso, Llinás vuelve a poner en circulación sus mundos y convierte su película en una aventura laberíntica que parece no tener final”.

A partir de la colección de objetos de la Fundación ISLAA, el director Mariano Llinás emprende un monumental viaje documental de 330 minutos dedicado a la vida de Jorge Luis Borges.

Construida como una minuciosa investigación detectivesca y un diario de viajes, la película examina manuscritos, cartas, dibujos de la infancia y correcciones del escritor. Acompañado por el especialista Ernesto Montequin, Llinás recorre geografías fundamentales para el autor como Ginebra, Cambridge, Reikiavik y Nueva York. La narración en voz en off guía la travesía rastreando las huellas físicas y personales que el célebre autor dejó en cada documento y lugar.

A lo largo de sus tres partes, la obra analiza la evolución literaria de Borges, conectando de forma sutil sus textos con su experiencia vital. La cinta no elude las zonas más complejas e incómodas de la trayectoria del escritor, abordando abiertamente su visión política y sus polémicas.

Fiel al espíritu borgeano, el relato se nutre de digresiones, referencias fantásticas, pasajes de la literatura universal y reflexiones sobre la creación. Un colosal retrato cinematográfico que demuestra cómo la propia vida de Borges se entrelaza con las tramas y mitologías que él mismo concibió.

BIARRITZ: PREMIERE FILM DE PABLO CÉSAR

14 septiembre 2026 – ROMANCE DE LA LUNA NEGRA, el nuevo largometraje del director argentino Pablo César, tendrá su Première Mundial el próximo 28 de septiembre a las 20:15 h en el Théâtre du Casino de Biarritz, como parte de la 35ª edición del Festival Biarritz Amérique Latine.

Rodada hace apenas unos meses en distintas localizaciones del País Vasco e íntegramente en película fotoquímica de 35 mm, ROMANCE DE LA LUNA NEGRA está protagonizada por Luz Castillo, quien tenía 90 años durante el rodaje y asume aquí por segunda vez el papel protagónico de un largometraje de ficción.

En la película, Castillo interpreta a Clara, una mujer de 90 años que vive sola en el País Vasco y cuya vida se ve alterada por la aparición de un misterioso vecino. A partir de ese encuentro, figuras provenientes de la memoria, la filosofía y el amor comienzan a reaparecer en su camino. Entre lo cotidiano y lo fantástico, Clara se interna en un territorio en el que los recuerdos adquieren cuerpo y el tiempo parece quedar suspendido.

La película propone un viaje íntimo alrededor de la vejez, la ausencia, la memoria y la posibilidad de reencontrar aquello que parecía perdido para siempre. En ese universo, figuras como José Ortega y Gasset, Miguel de Unamuno y Gustavo Adolfo Bécquer irrumpen no como explicaciones, sino como presencias que acompañan el recorrido interior de Clara.

La elección de Biarritz posee, además, un significado especial para la relación entre la actriz, el director y el festival: fue allí donde comenzó, dos años atrás, el recorrido internacional deDespués del final, la película que marcó el sorprendente debut cinematográfico de Castillo.

La Sección Oficial del reconocido festival francés también incluye algunas películas argentinas. En la categoría de largometrajes de ficción compiten CAMINERA (2025), dirigida por Federico Pozzi y HANGAR ROJO (2026) (Chile – Italia – Argentina), dirigida por Juan Pablo Sallato.

En documentales están programados DICIEMBRE (2025) (Uruguay – Argentina), dirigido por Lucas Gallo, y LOS VENCEDORES (2026), dirigido por Pablo Aparo.

Y en la sección de Cortometrajes se proyectan los filmes argentinos LA HORA DE IRSE (2026), dirigido por Renzo Cozza, y PARA LOS CONTRINCANTES»* (2026), (Chile – México – Reino Unido), dirigido por el argentino Federico Luis y ganador de la Palma de Oro en Cannes.

MURIÓ EL CINEASTA EDUARDO CALCAGNO

2 septiembre 2026 – Falleció en Buenos Aires a los 85 años de edad el reconocido cineasta y crítico de cine Eduardo Calgagno. Nacido en la capital argentina en 1941 e hijo del notable crítico Raimundo Calcagno, Eduardo inició su propio camino en la década de 1960 ejerciendo la crítica de cine en diversos medios gráficos, radiales y televisivos.

Pero pronto comenzó a fraguar proyectos concretos para el cine como director. Tras algunos cortometrajes, Calcagno se atrevió a probar suerte en el largometraje, asumiendo la dirección de “Fuiste mía un verano” (1969), donde se propuso unir el cine de autor con la fórmula comercial de llevar a un cantante popular a las pantallas, nada menos que Leonardo Favio.

A partir de ahí rodó más historias, como puede ser “Los Enemigos” (1983), “Te amo” (1986), y otra de sus más reconocidas: “El Censor” (1995), protagonizada por su actor fetiche, el talentoso y carismático Ulises Dumont. Una de las miradas más incisivas sobre la maquinaria cultural de la censura.

En 1999 estrena “Yepeto”, acaso su mejor película y también, por qué no escribirlo, la de Ulises Dumont. Con guión de Roberto Tito Cossa, cuenta la historia de un triángulo “amoroso” entre un atleta, una alumna de facultad y su profesor. Tanto Dumont, como Calcagno y Cossa, fueron galardonados en varios festivales por este filme.

Entre sus otros filmes, destacaremos que en 2007 Eduardo Calcagno realiza “El salto de Cristian”, también con muchos actores conocidos. Y en 2014 estrena “Ulises, un alma desbordada”, un documental homenaje a su gran amigo Ulises Dumont, una amistad de toda la vida la de ambos.

A este señor venido desde Claromecó a Buenos Aires, donde vivía muy cerquita de la 9 de Julio, tuvimos desde Cinestel la satisfacción de conocerlo, tanto triunfando en la Mostra de Lleida con “Yepeto”, como más adelante en el transcurso de sus años formando parte de las tutorías de los proyectos que se presentaban en el Concurso Historias Breves del INCAA. Su impronta, amabilidad y, sobre todo, su sentido del humor, dejaron huella entre muchos de nosotros.

LOS INVENTORES DEL CINEMATÓGRAFO

Cinematógrafo LumièreEl cine es una invención sin ningún futuro. (…)
Nuestro invento no es para venderlo. Puede ser explotado algún tiempo como curiosidad científica, pero no tiene ningún interés comercial. *Antoine Lumière

BILLY WILDER Y LOS FRACASOS EN EL CINE

Billy WilderPor lo general, cuando una película no funciona, uno dice que se adelantó a su tiempo, o que se estrenó demasiado cerca de la Navidad, o que era justo después de la Navidad y la gente se había gastado el dinero en regalos, o que fue un fracaso porque hacía muy buen tiempo y la gente se fue a la playa, o porque llovía y la gente se quedó en casa.
*Billy Wilder, director y guionista austriaco.

POR QUÉ FILMA GARCÍA AGRAZ

José Luis García AgrazFilmo porque el cine, antes que nada, nos seduce al revelarnos lo más secreto de nosotros mismos; porque es el espacio donde podemos palpar nuestras inquietudes con mayor autenticidad, porque es el tiempo en el que esperamos que un milagro se produzca.
José Luis García Agraz, cineasta mexicano.