Inicio » ENTREVISTAS »VISION DOCUMENTAL » Leyendo en este Momento:

Sobre «Desmadre. Fragmentos de una relación», habla Sabrina Farji

Desmadre Fragmentos de una relación Entrevista a Sabrina Farji

Estreno cine Gaumont y en Cinear Play
Sabrina Farji es una veterana guionista, directora y productora argentina, mujer polifacética ahora también preocupada desde DAC por que llegue a buen resultado el Rescate del Patrimonio Audiovisual Argentino, pues es necesario conservar todo ese legado histórico.
Con «Desmadre. Fragmentos de una relación», la realizadora estrena en salas su primer largo documental, pero no es su primera incursión en el género, puesto que en 2012 grabó una miniserie para la televisión llamada «Grandes chicas grandes» en la que entrevistaba a talentosas mujeres de entre 40 y 50 años de edad.
En un principio, para esta nueva película había pensado incluir a dos actrices que representarían los papeles de ella y de su madre, pero pronto se dio cuenta de que eso no iba a funcionar en consonancia con algunas entrevistas reales de testimonios.

Y en ese punto, a ella le pareció más honesto implicarse personalmente en este proyecto y acabar saliendo en pantalla junto a sus hijas y su madre, a partir del particular interés que inicialmente tenía de expresar todos esos acordes y desacuerdos con su progenitora y el posible reflejo de ello en sus propias hijas.

Sabrina Farji responde las preguntas de Cinestel:

– ¿Es una decisión difícil tener que salir en tu propia película para cualquier director de cine?

A mí lo que primero me pasa es que no siento que esa sea yo, a pesar de que sí que soy yo, sino que son fragmentos de vínculos que yo tengo con mi mamá y mis hijas. En realidad no deja de ser una selección de fragmentos funcionales a un relato con un punto de vista. Esos mismos originales de cámara, ordenados de otra manera y suprimiendo otros, obviamente que quedaría otra cosa, pero al sentir que no soy yo, de alguna manera me ampara, porque la realidad no es esa, sino que soy yo todos los días sin elipsis.

Entonces, como comprendo ese juego, no me molestó hacerlo. Lo que sí me resultó conflictivo fue transcurrirlo con mi mamá y con mis hijas, porque no era agradable mientras lo estábamos haciendo y porque en todo momento sentía que peligraba tanto el rodaje como el vínculo, con lo cual hubo mucho estrés.

– ¿Y el hecho de que una hija no busque parecerse a su mamá es porque ella se está buscando a sí misma o, como diría un psicoanalista, es por un posible complejo de Edipo?

Desmadre Fragmentos de una relación Entrevista a Sabrina Farji

Sabrina Farji

Yo creo que los vínculos madre-hija son muy diferentes a lo que sería madre-hijo, porque acá hablamos de dos mujeres que se espejan, se están mirando y rechequeando todo el tiempo. Ahí es inevitable que surja la competencia y la fricción, y el estarse mirando todo el tiempo provoca decir que vos no te quieres parecer a tu mamá, pero no porque no te guste tu mamá, sino porque quieres ser una mujer diferente a ella y pertenecer a otra época y con otra mente.

Es lo mismo que les pasa a mis hijas, que con lo fantástica que me creo yo (risas), es inevitable que ellas quieran parecerse lo menos posible a mí. Lo que pasa es que en ese intentar no parecerse, uno termina pareciéndose. Tratas de hacer tanta fuerza para que algo no suceda, que al final termina sucediendo ya que lo tienes totalmente en mente todo el tiempo. Creo que es tan interesante ese vínculo porque es todo un juego de espejos, y siempre ocurre que es difícil romper un espejo.

– Uno de los handicaps más comunes de los documentalistas se produce a la hora de pedir permiso a los personajes, es decir, saber si ellos van a querer salir o no. ¿Tus hijas y tu mamá aceptaron participar en él desde un principio?

No tuve problemas en cuanto a su autorización inicial, pero sí después los tuve para que quisieran quedarse, en el sentido de que no se arrepintieran, porque ese juego era todo el tiempo y esa era una posibilidad también. Y si yo notaba que todo era ya insoportable, entre elegir una película y mi familia, obviamente voy a elegir a mi familia e inevitablemente iba a tener que utilizar a actrices, porque la película también la tenía que terminar, pero el límite siempre estaba dado por el amor, y no soy tan valiente como para haberlo hecho de otra manera.

– «Desmadre» refleja muy bien cuáles pueden ser los grados de amor y odio que se tienen en el ámbito familiar. ¿Cierto?

Sí, y además hay amores sobre los que uno se puede levantar e irse; uno puede retirarse y terminar un vínculo, pero hay vínculos que aunque los quieras terminar, no los puedes terminar. Aunque no te veas, el vínculo continúa. En tal caso tendrás un vínculo ausente con una madre y con una hija, pero ese agujero queda y termina siendo también un vínculo. De hecho, mi abuela falleció y no está entre nosotros, pero sin embargo apareció en la película y es perceptible el vínculo que yo tengo con ella.

Y en todo caso, si uno toma la decisión de decir que no volverás a ver a alguien de tu familia por un tiempo, ese vínculo sigue estando, y eso es lo que sucede con algo tan primario como son las relaciones entre madres e hijas. En realidad, eso te lo llevas a todas partes, y aunque no estés viendo a tu hijo o a tu madre, la estás llevando con vos. Por eso digo que es un vínculo que no desaparece ni aún en la ausencia.

– ¿Qué te queda de las películas que has hecho? ¿Son ellas también como una suerte de hijas?

Yo creo que de alguna manera estoy todo el tiempo hablando de lo mismo más o menos en mis películas. Me interesa mucho el universo femenino y hablar de cualquier situación que represente un oxímoron es sí mismo. De hecho hice dos miniseries que se refieren a profesionales de la medicina y en ellas me interesaban temas como el de los médicos que trabajan y no pueden salvar sus propias vidas, igual que esta contradicción permanente de madres e hijas que no pueden soportarse. Creo que eso es lo que más une las historias que quiero que estén plantadas en un contexto real y social. Son muy fácilmente reconocibles las películas. Tratan sobre momentos socioculturales de lo que estoy viviendo.

Tal vez ahora pronto haga una película histórica, pero seguramente el abordaje va a tener que ver con cosas que estamos viviendo hoy, más allá de que hayan pasado tiempo atrás.

– Todavía retengo en la memoria la formidable actuación de Boy Olmi en tu película de 2003 junto a Paula de Luque, y me estaba preguntando acerca de qué es lo que me queda de los filmes con el tiempo. ¿A vos te dejan también esos remanentes tus películas?

Justamente ahora que me estoy mudando, tengo las latas de fílmico en casa. Las estoy por tirar (ríe). No sé qué hacer con las latas porque es como algo que ya no existe más, y qué interesante es pensar qué hacer con las latas de fílmico, que son muy grandes y ocupan mucho lugar. Creo que las voy a donar al Museo del Cine.

Aparte de lo físico, pues también tengo la casa llena de DVDs, están los vínculos, y a Boy Olmi lo invité al estreno, hablamos largo y tendido, y sigue siendo parte de esas familias de rodaje que uno arma y que de repente no te ves por mucho tiempo y parece que te hubieras dejado de ver ayer. Entonces, lo que yo más me llevo son los vínculos de las historias en las que trabajo.

– Y esa parte minoritaria en «Desmadre» de entrevistas con fondo negro, es un estilo que por ejemplo utilizó Eduardo Coutinho en «Juegos de escena» y vos también en «Cuando ella saltó». ¿Cómo te surgió volver a hacerlo así? ¿Fue un homenaje a tu otra película?

Esos orígenes están todavía más atrás porque mis inicios en realidad no son cinematográficos puros sino que vengo del videoarte y la video-instalación. Entonces, yo hice un trabajo que se llama «Algunas mujeres» que en lugar de tener un fondo negro para las entrevistas, esas mujeres vestían del mismo color que el fondo y tenían esa cosa como de cabezas parlantes, así que en realidad fue un homenaje a mí misma en esos tiempos de videoarte.Síguenos en Twitter color

 

©José Luis García/Cinestel.com

Nuestra reseña de «Desmadre. Fragmentos de una relación»

Desmadre Fragmentos de una relación Entrevista a Sabrina Farji

La información: lo primero para poder elegir

CINESTEL, WEB FUNDADA EN JULIO 2005

FILMOTECA CATALUNYA_DESEMBRE 2025

Àfrica contraataca

Amb motiu de l’exposició Col·lisió extrema. Cartells pintats a mà de Ghana, anys noranta, Filmoteca de Catalunya reuneix una selecció de títols africans subsaharians que mostren l’impacte i la fascinació que el cinema ha tingut en la població del continent i els seus creadors d’ençà de la seva arribada ara fa un segle a través dels colonitzadors.

Mitjançant films de ficció i documentals rodats exclusivament per directors africans des de l’inici dels cinemes africans de finals dels anys seixanta fins a l’actualitat, evidenciem el ric diàleg cinèfil que aquests autors i el seu públic han establert des d’Àfrica, tant amb el cinema d’autor com amb el cinema de Hollywood, Bollywood i asiàtic, visible en pel·lícules que revisen gèneres, com ara el western, la comèdia, les pel·lícules de samurais o el musical. (més informació)

Mar Coll | Els passos dobles

Formada a l’ESCAC i amb només tres llargmetratges i alguns treballs per televisió, Mar Coll (Barcelona, 1981) s’ha consolidat com una de les veus més subtils i personals del cinema català contemporani. Els seus films, protagonitzats per dones que busquen redefinir-se enfront de les expectatives alienes, ofereixen una mirada precisa i continguda a través de la qual la cineasta explora els espais íntims on el quotidià es fractura: les famílies burgeses, les emocions reprimides, la incomoditat del silenci.

En aquesta nova entrega d’Els passos dobles, Mar Coll relaciona els seus tres films amb d’altres mirades afins sobre la identitat i la incomoditat quotidiana.
(més informació)

Kiyoshi Kurosawa

Des que es va donar a conèixer internacionalment amb Cure (1997), el nom de Kiyoshi Kurosawa (Kobe, 1955) s’ha convertit en sinònim d’un cinema inquietant, profundament humà i visualment hipnòtic.

Referent del J-Horror i del suspens metafísic, Kurosawa ha explorat amb mestria la frontera entre el real i l’invisible: les pors que habiten no només a les ombres, sinó també en la rutina, la soledat i la incomunicació del Japó contemporani. (més informació)

Camilo Restrepo

Entre el selvàtic i l’urbà, entre el barroc i l’inacabat, arriba aquesta edició de la Mostra de Cinema Colombià de Barcelona.
Un territori d’imatges i imaginacions que emergeixen de la violència i la memòria per transformar-se en assaig, en plecs que mai no acaben de tancar-se.

Les pel·lícules de Camilo Restrepo es presenten per primera vegada a Catalunya organitzades com una retrospectiva completa que s’obre a un espai fragmentari i enigmàtic, marcat per les empremtes més que no pas per les certeses. (més informació)

Reteena

El festival Reteena és un espai de celebració de la cultura audiovisual contemporània. És una iniciativa feta per i per a públic jove, que ens acosta a l’audiovisual des d’una mirada eclèctica, festiva i desacomplexada.

A través d’una proposta que reuneix el millor del cinema internacional i nacional, així com els referents de la cultura pop i digital contemporanis, el Reteena ens convida a repensar què vol dir ser jove en el context actual. (més informació)

I també…

Continua la retrospectiva d’Andrei Tarkovski (1932- 1986), considerat un dels grans poetes del cinema. Mitjançant plans llargs i moviments de càmera gairebé imperceptibles, els seus films converteixen el pas del temps, la llum i els elements de la natura en autèntics versos visuals.
La seva obra va ser definida per Ingmar Bergman com “la més gran del cinema modern, perquè crea un llenguatge que permet captar la vida com un somni”. (enllaç)

També continua Afins: Joaquim Jordà, amb un recorregut pel seu cinema més militant. Des del guió fins a la direcció, els films combinen documental, assaig i avantguarda per donar veu als qui s’organitzen i qüestionen el poder, tot bastint una obra que converteix la càmera en una eina d’acció política i de reflexió col·lectiva. També s’ha programat la sessió de lectura: Joaquim Jordà. El treball del traductor, dirigida per Glòria Salvadó i Fran Benavente, professors i investigadors (UPF). (enllaç)

La retrospectiva Germaine Dulac segueix redescobrint l’obra d’aquesta pionera, des dels experiments impressionistes i surrealistes que van qüestionar gènere i sexualitat, fins als seus documentals i noticiaris dels anys trenta.

En una de les sessions es veuran quatre curtmetratges que mostren la importància de la dansa i la música com a eixos fonamentals en la poètica cinematogràfica de Germaine Dulac. Dues arts que li permeten concebre el cinema com un art del moviment pur, capaç de traduir emocions i pensaments sense paraules, a través de les quals aspira al que anomenava cinéma pur. (enllaç)

També la Filmoteca acull les preestrenes de dues pel·lícules catalanes: Emergency Exit, de Lluís Miñarro, un viatge liminar entre vida i mort, somni i realitat màgica, en el qual el fenomenològic no és una realitat tancada. I una road movie a la manera de Cortázar, el bardo tibetà i Jules Cotard.
La segona és On eres quan hi eres? de la directora Jana Montllor Blanes, filla del reconegut Ovidi Montllor, que intenta reconstruir la memòria íntima des de la fragilitat dels seus records, dels qui van compartir amb ell i dels petits objectes que guarda. (enllaç)

El cicle Les golfes homenatja l’esperit d’aquelles sessions mítiques i reivindica de nou la sala de cinema com a espai comunitari, l’experiència de veure pel·lícules amb més gent, com si fos una festa. (enllaç)

També la programació de l’Aula de Cinema, que consisteix en un exercici de renovació i problematització de l’escriptura la història del cinema. (enllaç)

Noves sessions de Història permanent del cinema català, amb pel·lícules recentment digitalitzades. (enllaç)

I una programació renovada de la FilmoXica, amb històries adreçades als més petits de la casa. (enllaç)

CINESTEL TAMBIÉN ESTÁ EN BLUESKY

CIRCUIT ESTABLE DE CINEMA CATALÀ

Cicle Gaudí 2016 - Circuit estable de cinema català
Cicle Gaudí 2016 - Circuit estable de cinema català

SYLVETTE BAUDROT-OFICIO DE SCRIPT

Sylvette Baudrot 260

FILMOTECA: ELS SERVEIS EDUCATIUS

PRODUCCIÓN AUDIOVISUAL ARGENTINA

‘La producción audiovisual y su respaldo jurídico’ es el libro más reciente de Julio Raffo, un texto de lectura y de consulta imprescindible para los distintos profesionales de la industria del cine que deseen estar al tanto sobre cómo se regula en la Argentina la actividad productiva que conlleva la realización de películas, atendiendo no solamente a disposiciones legales y su marco regulatorio, sino que también a ejemplos prácticos y anécdotas. (saber más)

LOS INVENTORES DEL CINEMATÓGRAFO

Cinematógrafo LumièreEl cine es una invención sin ningún futuro. (…)
Nuestro invento no es para venderlo. Puede ser explotado algún tiempo como curiosidad científica, pero no tiene ningún interés comercial. *Antoine Lumière

ZONA INDUSTRIA

El histórico cine Saga Kino de Oslo confía en Christie para su reapertura

Reapertura el historico Saga Kino de Oslo confia en Christie

Christie presentó su IMB-S4 en 2024, y Nordisk Film participó activamente en su lanzamiento con un kit de pruebas instalado en otro de sus cines en Oslo. “Operar el kit nos permitió comprobar toda la…

Entrevista a Joel Munu sobre el CLAC y los cineastas de Lleida

Som Cinema 2025 Entrevista a Joel Munu CLAC

Superar la invisibilidad y falta de recursos, así como abrir un diálogo con instituciones locales y de Catalunya para defender los derechos laborales y artísticos del sector, son ideas que…

Christie aporta su tecnología en el BFI London Film Festival 2025

Tecnología Christie en el BFI London Film Festival 2025

“Los proyectores láser RGB puro de Christie se han convertido en una parte esencial de la experiencia de nuestro festival”, afirma Dominic Simmons, responsable de tecnología cinematográfica del…

FIRA 2025, Festival Internacional de Realización Audiovisual en Tandil

Fira 2025 Festival Internacional de Realizacion Audiovisual en Tandil

Este año, 10 equipos de distintas partes de Latinoamérica se reúnen en Tandil para rodar 10 películas en 10 días. Cada proyecto es una voz única. Cada mirada, un reflejo distinto de la realidad propia.

UNIC presentó su informe anual del año 2025 en CineEurope

CineEurope 2025 UNIC presento su informe anual

La Unión Internacional de Cines (UNIC), que engloba a propietarios de salas de cine de toda Europa, presentó un nuevo informe anual, el que corresponde a este año 2025, dentro del marco de…

Las experiencias inigualables de Christie en CineEurope 2025

Christie en CineEurope 2025 las experiencias inigualables

“Nuestras últimas innovaciones reflejan el compromiso continuo de Christie por ayudar a los exhibidores a ofrecer experiencias excepcionales al público, al mismo tiempo que ahorran energía y mejoran el…

Christie estará representada por NEOLUX Cinema en Brasil

Christie estará representada por NEOLUX Cinema en Brasil

Christie acaba de anunciar la firma de un acuerdo a largo plazo con NEOLUX Cinema Ltda., que se convertirá en el principal punto de contacto para los productos de cine de Christie en Brasil, y…

Christie sigue presente en la nueva edición del Festival de Cannes

Christie esta presente en nueva edicion del Festival de Cannes

Como parte de las actividades técnicas del festival, Zerouali ha ofrecido una ponencia titulada “Go to the dark(er) side with VDR: optimizando la experiencia cinematográfica”, en el marco de…

CinemaCon 2025: Christie presenta la tecnología VDR

CinemaCon 2025 Christie presenta la tecnologia VDR

Christie presenta en primicia su tecnología de Rango Dinámico Variable (VDR), que ofrece imágenes vívidas en pantalla, mayor eficiencia energética y menor coste total de propiedad en…

Christie y Dolby anuncian la renovación de su colaboración para una nueva generación de sistemas de proyección láser

Christie y Dolby renuevan su colaboración para proyectores láser

A partir de este mes de mayo comienza a implementarse en salas de cine la próxima generación de sistemas de proyección láser Dolby Vision, tras haber sido anunciada la renovación de su acuerdo comercial con Christie.

ISE 2025: David Monguet (Mo&Mo) habló acerca de la revolución virtual LED en las producciones de cine

ISE Barcelona 2025 David Monguet MOMO Producción Virtual de Cine

La producción virtual LED sigue avanzando con fuerza en el terreno de las producciones cinematográficas. En ISE Barcelona 2025, David Monguet, fundador y supervisor principal en este área de la…

José Celestino Campusano, desde su gira por México, defendiendo el cine autogestivo y no hegemónico

Entrevista a José Celestino Campusano durante su gira por México

La tournée comenzó en la Cineteca de México, donde el programa oficial destacaba el enfoque único de su cine: “Campusano se adentra en los bajos fondos de marginalidades delictivas,…

GAUDÍ D’HONOR 2026 SERÁ PER A SÍLVIA MUNT

4 desembre 2025 – L’actriu, directora i guionista Sílvia Munt recollirà el Premi Gaudí d’Honor – Miquel Porter 2026, el màxim guardó honorífic del cinema català, en la gala dels XVIII Premis Gaudí, que tindrà lloc el 8 de febrer de 2026 al Gran Teatre del Liceu. El premi reconeix una trajectòria artística d’excel·lència, transmesa al llarg de més de quatre dècades dedicades al cinema, el teatre, la televisió i la dansa, i una contribució sòlida i profunda a la cultura cinematogràfica del nostre país.

La decisió ha estat adoptada per la Junta Directiva de l’Acadèmia, formada per Judith Colell (presidenta), Carlos R. Ríos (vicepresident), Alba Cros (secretària), Àngels Masclans (tresorera) i els vocals Marcel Barrena, Tono Folguera, Elena Martín, Arnau Bataller, Gina Ferrer i Marta Bazaco. “Sílvia Munt és compromís: compromís amb la professió d’actriu, que la va portar a transitar per desenes de personatges, alguns dels més icònics de la història del cinema català; i compromís amb la professió de directora i guionista, des d’on s’ha posicionat com una cineasta crítica, que ha sentit la responsabilitat d’utilitzar el cinema —sigui de ficció o documental— per visibilitzar les esquerdes de la societat en què vivim; i des d’on ha sabut contemporitzar rigorosament els clàssics, fent-los rellevants i atractius per al públic actual sense perdre els seus valors. Pionera en fer el pas de la interpretació a la direcció, no ha deixat mai d’acompanyar amb cura els actors i actrius que han posat el seu talent al servei de les seves creacions, obrint amb valentia, perseverança i ofici un camí que moltes altres han pogut seguir”, afirma la Junta.

Amb aquest reconeixement, Sílvia Munt s’incorpora al llistat de figures essencials que han rebut fins ara el Premi Gaudí d’Honor – Miquel Porter: Jaime Camino (2009), Josep Maria Forn (2010), Jordi Dauder (2011), Pere Portabella (2012), Montserrat Carulla (2013), Julieta Serrano (2014), Ventura Pons (2015), Rosa Maria Sardà (2016), Josep Maria Pou (2017), Mercedes Sampietro (2018), Joan Pera (2019), Francesc Betriu (2020), Carme Elías (2021), Tomàs Pladevall (2022), Jaume Figueras (2023), Rosa Vergés (2024) i Paco Poch (2025).

FESTIVAL INT. DE CINE INFINITO SUPER 8

26 noviembre 2025 – Comenzó en Capital Federal de Argentina hasta el domingo 30 la segunda edición del Festival Internacional de Cine Infinito Super 8, con proyecciones en las sedes de la Universidad del Cine de Buenos Aires, el Kino Palais/Casa Nacional del Bicentenario, el Museo del Cine Pablo Ducrós Hicken, el Centro Cultural La Tomada, y la Galería AnTnA.

INFINITO Super 8 se propone generar un espacio de intercambios para recobrar la experiencia colectiva del cine, el estado de comunión que implica una proyección en una sala y en una pantalla grande, sin interrupciones, especialmente en tiempos en los que el consumo audiovisual es cada vez más acelerado e individualizado, menos atento, y se lleva adelante mayoritariamente en dispositivos móviles y pequeñas pantallas personalizadas.

La idea es recuperar y celebrar la función comunitaria del cine, no sólo para generar el placer grupal durante el momento de la proyección, sino –y especialmente- para generar nuevos intercambios de saberes estéticos, técnicos, teóricos y prácticos, que siembren las bases de nuevos proyectos y colaboraciones mutuas entre cineastas de la región sudamericana y el mundo.

De hecho, la intención de sus promotores, Mónica Lairana y Paulo Pécora, es crear y compartir un nuevo espacio de difusión para el cine independiente y artesanal filmado en Super 8 milímetros, y lograr de ese modo una forma de difusión y reconocimiento al trabajo que tantas realizadores y realizadores en el mundo llevan adelante de manera artesanal, autogestiva, y casi secreta.

Además de sus competencias argentina e internacional, esta singular muestra de cine rinde homenaje al realizador rosarino Mario Piazza (1956-2024), uno de los pioneros del uso del formato Super 8 en la Argentina, con la proyección de dos de sus films iniciales (El hombre de acero, de 1976, y Papá gringo, de 1983) y la publicación de «Yeites», un texto inédito que empezó a escribir en 2021.

Igualmente, entre sus numerosas actividades, cinco films realizados por Juan José Mugni en los años 70 y 80 en Argentina y Uruguay, entre los que figuran tres donde colaboró con la artista experimental Marie Louise Alemann (como actriz y camarógrafa), serán exhibidos en un foco dedicado a su trayectoria.

“UN BANY PROPI” GUANYA SOM CINEMA 2025

26 octubre 2025 – Un bany propi, dirigit per Lucia Casañ i produït per PT Media i à Punt, ha obtingut el premi al Millor Llargmetratge de Ficció en la 16a edició del festival Som Cinema, mentre que Aigua salina, dirigit per Ivet Moreno i Abraham Delgado, i produït per ESCAC Films, ha estat guardonat com a Millor Curtmetratge de Ficció. Igualment, el Jurat ha decidit atorgar una Menció Especial al llargmetratge de ficció Sima’s song (La Canción de Sima), dirigit per Roya Sadat i produït per Alba Sotorra SL, Baldr Film, Urban Factory, Volos Films i Roya Film House, i al curtmetratge de ficció Bonita, dirigit per Eva Santana i Albert Carbó, i produït per Silendum Films.

El Premi del Jurat ha estat pel llarg de ficció La invasió dels bàrbars, dirigit per Vicent Monsonís i produït per Stanbrook, Alhena Production, Arden Producciones, à Punt, 3Cat i RTVE.

El film Loquillla mía, dirigit per Clàudia Estrada Tarascó i produït per CCCB i Dones Visuals, s’ha endut el premi al Millor Curtmetratge Documental, mentre que Muñequita linda, dirigit per David Moncasi i produït per TRAMA Audiovisual, ha aconseguit el premi al Millor Llargmetratge Documental. El jurat també ha volgut fer sengles Mencions Especials al curt documental La huella del barro, dirigit per Rodrigo Màrquez i produït per Rodrigo Màrquez, i al llarg documental Sunu gaal (El nostre cayuco), dirigit per Josep T. Paris i produït per Karavan Films i 3Cat.

En el decurs de l’acte s’han presentat també els curtmetratges, concretament 2 plans-seqüències titulats Reflejo i Tot o res, que han elaborat els alumnes de l’Institut La Caparrella de Lleida durant el festival. Els alumnes han incidit en la dificultat del treball, per la complexitat d’aquesta tècnica, i han demanat als espectadors “que segueixin amb molta atenció els curts per entendre el significat”.

La directora del festival, Judith Vives, ha afirmat que “en aquesta edició hem tingut molta varietat de propostes, totes ells d’alt nivell” i ha destacat també l’organització d’espais paral·lels “per donar suport als projectes dels nous realitzadors emergents del territori”. També ha dit que “el fet que tantes produccions de Catalunya, País Valencià, Balears i Andorra es puguin veure al festival converteix Lleida en un punt de referència del cinema en català”. Finalment, ha incidit en la nombrosa presència de convidats que han visitat el festival, una cinquantena en total, inclosos directors, actors, productors i altres professionals relacionats amb el món del cinema.

Pots consultar aquesta informació completa aquí.

“CONSTEL·LACIÓ PORTABELLA” ALS CINEMES

9 octubre 2025 – “Constel·lació Portabella” de Claudio Zulian, és el retrat d’un cineasta europeu de culte, que ha destacat pel seu compromís polític i el seu activisme a favor de la defensa de les llibertats. El llargmetratge arribarà als cinemes el 24 d’octubre, després de recórrer un el seu selecte recorregut de festivals. A partir de llavors, se celebraran nombrosos esdeveniments a Catalunya i Espanya en homenatge a la seva figura i al seu extraordinari llegat.

La pel·lícula s’ha realitzat amb fragments dels seus propis films i de xerrades, conferències i entrevistes amb el mateix Portabella en diferents mitjans al llarg de la seva carrera com a cineasta i polític. Emmarcant tot això hi ha declaracions de crítics, directors de cinema i historiadors, que han tingut relació amb el seu art i/o participat en les seves obres. Gràcies a noms com Esteve Riambau, Jonathan Rosenbaum o Luis E. Parés, entre altres, ens submergim en els reptes després de les apostes creatives d’un artista total.

Per al director i productor del film, Claudio Zulian, Portabella ha estat “un exemple de coherència en la cerca d’un llenguatge cinematogràfic sensible i obert al temps en què vivim”.

Per part seva, el coproductor Lluís Miñarro -guanyador de la Palma d’Or del Festival de Cannes amb “L’oncle Boonmee recorda les seves vides anteriors”, de Apichatpong Weerasethakul- afegeix que per a ell Portabella és “un renovador del llenguatge cinematogràfic”. El també cineasta afegeix: «la seva coherència com a cineasta i productor insubornable és un exemple per a mi”.

El gener passat es va anunciar que al llarg de 2026 i 2027 la Generalitat de Catalunya i el Ministeri de Cultura celebraran el centenari de Pere Portabella amb una programació conjunta.

JOSÉ LUIS GUERÍN ESTRENA EN FEBRERO

6 octubre 2025 – “Històries de la bona vall” (Historias del buen valle) es la nueva película del cineasta catalán José Luis Guerín. La distribuidora del film tiene previsto estrenar esta nueva obra del director el 26 de febrero de 2026, justo dos días antes de la gala de los Premios Goya que se celebrará en Barcelona un domingo por la noche, rompiendo los hábitos adquiridos desde el año 2005 de celebrarla los sábados por la noche.

Tres años fueron los que Guerín dedicó a la realización de este proyecto que contó con la participación de vecinos del barrio barcelonés de Vallbona y con la producción de Los Ilusos, la compañía de Jonás Trueba. Vallbona es un barrio periférico de Barcelona que permanece aislado por ríos, vías y autopistas. En este rincón humilde, conviven la herencia rural con la urbanización moderna, mezclando las casas de antiguos migrantes de la posguerra con los bloques donde se asienta la nueva migración.

La película retrata este enclave como una aldea global marcada por la memoria de la supervivencia y las luchas vecinales. Una reflexión humanista sobre los conflictos sociales, identitarios y ecológicos del mundo contemporáneo.

VENECIA: “FATHER MOTHER SISTER BROTHER”

9 septiembre 2025 – “Todos los que hacemos películas aquí no estamos motivados por la competencia”, dijo el cineasta estadounidense Jim Jarmusch nada más recibir el León de Oro en la Mostra de Venecia por su más reciente película, “Father Mother Sister Brother”, que en el territorio español será distribuida en cines por Avalon, donde tiene previsto su estreno para el próximo día 24 de diciembre de este año.

Jarmusch dijo durante su visita al Festival italiano que su nueva creación “es una especie de película anti-acción, con un estilo sutil y tranquilo construido para permitir que se acumulen pequeños detalles, casi como flores cuidadosamente colocadas en tres delicados ornamentos. Las colaboraciones con los magistrales directores de fotografía Frederick Elmes y Yorick Le Saux, el brillante editor Affonso Gonçalves y otros colaboradores frecuentes, elevan lo que comenzó como palabras en una página a una forma de cine puro”.

“Father Mother Sister Brother”, aunque sea un largometraje, posee la particularidad de que está esmeradamente presentado en forma de tríptico. Las tres historias se refieren a las relaciones entre los hijos adultos con unos progenitores algo distantes, tanto con sus propios vástagos como entre sí mismos. Cada uno de los tres capítulos tiene lugar en el presente, y cada uno de ellos ocurre en un país diferente.

‘Father’ está ambientado en el noreste de los Estados Unidos, ‘Mother’ en Dublín, Irlanda, y ‘Sister Brother’ en París, Francia. La película es una serie de estudios de personajes: tranquila, observacional y sin prejuicios; una comedia, pero entretejida con hilos de melancolía. Y entre los intérpretes del film encontramos a Tom Waits, Adam Driver, Mayim Bialik, Charlotte Rampling y Cate Blanchett.

Este cineasta de gran estatura se mostró agradecido al Festival por “apreciar nuestra película tranquila”. De hecho, Jim Jarmusch siempre se ha declarado como un firme admirador del cine de Michelangelo Antonioni, Kenji Mizoguchi y Yasujiro Ozu. Obviamente su lista de películas estrenadas es muy larga y prolífica, pero por citar sólo algunas, podríamos destacar su experimento exitoso con “Coffee and Cigarettes”, donde desarrolló la idea de repetir el título en distintas entregas, y algunos otros filmes como por ejemplo “Extraños en el paraíso”,  “Mystery Train”, el western “Dead Man”, “Flores rotas” o “Paterson”.

LOCARNO CON CECILIA KANG (“HIJO MAYOR”)

18 agosto 2025 – La realizadora argentina Cecilia Kang recibió en Locarno el Premio a la Mejor Dirección Emergente por su nueva película, “Hijo Mayor”, un relato coral que cuenta varias historias que confluyen en un denominador común: Lila, una joven coreano-argentina, navega por las contradicciones de su identidad y trata de encontrar su lugar en el mundo. Su papá, Antonio, llega a Latinoamérica 18 años antes y decide apostarlo todo por la promesa del sueño de un joven inmigrante. El filme es una epopeya familiar que busca volver al pasado para reinventar el presente.

En el Festival de Locarno, donde participaba en la Sección Concurso Cineastas del Presente, Cecilia Kang declaraba: «Hijo mayor nace de los recuerdos, o de lo que uno decide recordar. Es el rastro romántico de un hombre que decidió elegir un camino diferente al que se esperaba de él, y cómo ese camino se convirtió inevitablemente en el comienzo del mío».

“Hijo Mayor” toma varias perspectivas. La primera se desarrolla en Buenos Aires, donde Lila, una adolescente hija de coreanos acompaña a su padre a un viaje de pesca con sus amigos coreanos.

La segunda tiene lugar en el frío invierno de Seúl (Corea del Sur): So Young, una niña coreana de ocho años mira hacia la ventana, ensimismada en sus pensamientos. La niña espera a su madre en la oficina donde trabaja.

La tercera ocurre en un verano de Asunción (Paraguay): Antonio intenta entrar a un nuevo negocio. Lo llaman Antonio, aunque su documento diga un nombre distinto, más difícil de pronunciar. Es un hombre coreano de 37 años, de rostro felino y delgado.

Y por último, pero no menos importante, la cuarta perspectiva es una entrevista a un hombre. Es el padre de la directora. Tiene frente a él álbumes con fotos viejas. Habla sobre su pasado y mira fijo a su hija a través de la cámara.

Cecilia Kang explicaba al respecto del film que “Hijo Mayor” es una película que “nace de mi necesidad de ver plasmados en imágenes y sonidos aquellos recuerdos que mi padre me cuenta desde que soy muy chica. Son imágenes que se repiten constantemente, en la pantalla de mi memoria, ese plano tan abstracto como personal. Es por ello que la propuesta estética del film parte de mi deseo de ensayar, de forma lúdica y personal, un ejercicio sobre la memoria. Cómo cristalizar el recuerdo propio y volverlo en imagen y sonido, en una obra para compartir”.

CONMEMORAN 25 AÑOS DE “NUEVE REINAS”

21 julio 2025 – A Contracorriente Films anuncia la reposición en salas de NUEVE REINAS el próximo viernes 29 de agosto. Una de las estafas más icónicas del cine vuelve a la gran pantalla precisamente en la misma fecha en que se estrenó hace 25 años.

Con una versión remasterizada en 4K, presentada en la sección Cannes Classics del Festival de Cannes, las salas de cine españolas se suman a la celebración que conmemora el 25 aniversario de la ópera prima de Fabián Bielinsky.

Desde su estreno, la película protagonizada por Ricardo Darín (“Relatos salvajes”, “El secreto de sus ojos”, “Argentina, 1985”), Gastón Pauls (“Che: Guerrilla”, “Fuga”, serie de TV “Todos contra Juan”) y Leticia Brédice (“Almejas y mejillones”, “El fracaso”, serie de TV “Mujeres asesinas”) se convirtió rápidamente en un fenómeno cinematográfico internacional y un éxito global, posicionándose como la película argentina más taquillera del 2000.

Entre sus galardones destacan siete Premios Cóndor de Plata a Mejor Película, Mejor Dirección, Mejor Actor, para Ricardo Darín, Mejor Actriz, Mejor Guion, Mejor Fotografía y Mejor Montaje. También fue reconocida con el Premio del Público y el galardón a Mejor Guion en el Festival Internacional de Cine de Mar del Plata, además de ganar el premio a Mejor Película Internacional Independiente en Lengua No Inglesa en los British Independent Film Awards.

En España tuvo su premier en Lleida y cautivó a medio millón de espectadores. Fue nominada a Mejor Película Extranjera de Habla Hispana en los Premios Goya, y Ricardo Darín, entonces en pleno ascenso internacional, recibió el Premio Sant Jordi a Mejor Actor Extranjero.

Años después, el legado de la película sigue más vivo que nunca. Las nuevas generaciones la han redescubierto y la han reconocido como una obra que permite transportarse a la Argentina del año 2000, sirviendo como una radiografía de su época.

Lo que aparentemente comienza como un simple golpe, pronto se convierte en una lección magistral sobre cómo desconcertar al espectador.

Sinopsis

Buenos Aires. Juan y Marcos son dos estafadores de poca monta, uno joven y el otro veterano en el arte del timo. Se conocen de forma fortuita una madrugada y casualmente se ven envueltos en un asunto que les puede hacer millonarios: tienen menos de un día para hacer una estafa que no puede fallar. Ambos están dispuestos a aprovechar la única gran oportunidad que la vida les presenta.